dijous, 21 de maig de 2009

Un cop més, campions de Catalunya!!


El passat dia 15 de maig a primera hora de la tarda engegàvem una nova expedició raider per anar cap a l'ECU Raid a Llavorsí, el que seria enguany el Campionat de Catalunya Universitari de Raids d'Aventura. Sobre les 7 de la tarda arribavem ja a Llavorsí amb un temps fantàstic i la Noguera baixant amb molta força, la cosa pintava bé. L'organització, un cop més, agafada amb pinces i tothom desaparegut per retirar els dorsals i els mapes. Amb cert retard, a 2 quarts de 9 va començar el briefing de cursa, amb l'entrega esperada del material i l'explicació del raid.

El dissabte 16 al matí, tots els equips ja estaven a la línia de sortida, i els dos equips "pata negra" de la UdG més que preparats, amb el dorsal 48 l'equip UdG-1 format per en Kim Roca i jo mateix, i amb el dorsal 49 l'equip UdG-2 format per en Marc Masó i en Raúl Comino. Amb uns 30 minuts de retard es va donar el tret de sortida a la cursa, amb una primera secció que constava de 5 quilòmetres amb patins, la distància que separa Llavorsí de la cruïlla a la població de Tírvia. Les instruccions a l'UdG-1 eren clares, sortir a davant evitant caigudes i un cop encarats a la carretera en Kim agafat a la goma i a tirar endavant, però la cosa no va acabar de rutllar, jo tenia masses ganes de tirar endavant i en Kim anava massa forçat, després de 3 caigudes i reventar per totes bandes la motxilla d'en Kim vam decidir treure la goma (i fer-la servir per arreglar la motxilla) i anar al ritme d'en Kim. Ens van passar mooooooolt equips, però vam arribar pocs segons darrera l'UdG-2 en el que en Marc també havia tingut alguna complicació amb els patins però sense caigudes. Alguns amb el cul ben calent vam arribar al CC1, on ja deixàvem els patins i ens calçàvem les bambes.

L'estat d'ànim dels dos UdG's no era el millor, ja que a la primera secció s'havia perdut ja molt temps respecta a d'altres equips i que costaria molt de recuperar, tot i això s'havia de provar, i a la segona secció va començar la gran remuntada. Constava d'un trekking de 4 quilòmetres on el desnivell es concentrava en un quilòmetre, era brutal, però els dos equips van sortir a tope i només en aquesta rampa vam avançar almenys 7 o 8 equips fins arribar al CC2, ja a la població de Tírvia on començava una de les seccions clau del raid, una BTT de prop de 40 quilòmetres amb un desnivell considerable i una prova de rumbs enmig.

Poc després de l'inici de la secció, l'equip UdG-1 es va posar per davant de l'UdG-2, els dos equips van completar una navegació perfecte fins a la prova de rumbs, avançant a multitud d'equips i sense cometre ni un sol error d'orientació. La prova intermitja es va disputar a les immediacions de l'estació d'equí nòrdic de Bosc Virós-Vallferrera, i va constar de 3 rumbs per corredor. L'equip UdG-1 els va completar amb un millor temps a la secció, i al dirigir-se novament a la BTT per continuar endavant, van ser avisats que es trobaven en quarta posició absoluta i primera d'universitaris, l'estratègia començava a anar bé! la secció pedalant arribava fins al Refugi de Gall Fer a uns 1650 metres d'alçada i punt on començava un vertiginós descens encadenant corriols i una pista rapidíssima fins a la població de Tírvia, en la pista de baixada, el marcador de la bici va arribar a 63 km/h, realment s'anava ràpid. Un cop a Tírvia s'havia de baixar fins a trobar el riu la Noguera de Vallferrera i seguir-lo fins arribar a la base del raid, al Càmping Riberies de Llavorsí. L'equip UdG-1 hi va arribar havent guanyat una posició més després de demostrar les seves dots d'orientació sobre la BTT.

Un cop al CC3, s'abandonava definitivament la BTT i tornàvem a les bambes amb una secció també decisiva, un trekking de més de 20 quilòmetres on s'incloien una prova de tir amb arc i una secció de descens de barrancs. La secció començava amb un desnivell d'uns 400 metres fins a coronar el Serrat de Burganàs, on s'havia de fer servir novament la orientació per encertar l'entrada d'un corriol aèria paral·lel a la Noguera Pallaresa que conduïa els equips fins a la localitat d'Aidí. Els dos equips van llegir el mapa a la perfecció i van encertar de ple el corriol. Als pocs metres d'iniciar-lo uns bons crits d'ànim, en Jordi i la Inés estaven veient el pas dels corredors i passejant, ens van cantar que el campionat era nostre, reafirmàvem el primer lloc universitari i s'havia de mantenir.

Un cop a Aidí, a la sortida del poble es disputava la prova de tir amb arc, l'equip UdG-1 fent gala de la sort dels principiants va bonificar ni més ni menys que 27 minuts! mentre que l'equip UdG-2 amb menys sort en va bonificar 3. Després, tot borejant el Rocall de Sant Antoni el traçat arribava a Estaron, on començava una petita baixada per la carretera d'accès a la població fins a l'entrada del barranc de les Aubagues, la següent secció del raid. Aquesta era una secció bastant esperada per la seva diferenciació als raids que correm normalment. La organització donava la oportunitat a que només la fes un membre de l'equip, i en Kim, va decidir descansar i esperar al peu del barranc per recuperar forces. Eren uns 2 quilòmetres de descens on s'alternaven 5 ràpels i uns quants tobogans. El plat final, un espectacular salt d'aigua de 45 metres que es baixava rapelant, sens dubte la sensació d'alçada i les fotos espectaculars. Un cop a baix, fora el neopré i a calçar-se de nou per tornar a Llavorsí en trekking.

Els 10 quilòmetres de pateo tornaven inicialment per el lloc on haviem vingut, cap a Estaron i Aidí, però aquí començava la baixada fins a la Noguera seguint un corriolet difícil de seguir en algun tram. Després de tantes hores de cursa el cansament es tornava a notar i qualsevol desnivell de pujada costava, veure les primeres cases de Llavorsí no gaire lluny animaven a seguir endavant i encarar la recta final del raid.

Un cop a Llavorsí la cursa s'encaminava cap a la base de Yeti Emotions per iniciar un descens amb hidrospeed de 5 quilòmetres en direcció a Rialp. Un cop més, la organització facilitava que un sol membre de l'equip fes el descens i en Kim, bastant fatigat va decidir no fer-lo novament. La baixada va ser molt divertida, envoltats de kayacs vetllant per la nostra seguretat, ja que només erem simples flotadors enmig del millor riu d'Europa en aigües braves baixant a 80 metres cúbics per minut, les roques ni les notaves i això ajudava a disfrutar d'un esport diferent que fins i tot em va arribar a agradar. Un cop a baix de l'hidro, pujada fins a Llavorsí per encarar la última secció, la orientació urbana.

Una mala planificació del temps de secció va fer que els primers equips entrèssin a la orientació específica prou tard com per eliminar les dues fites bonificables situades al capdamunt de la micro-central elèctrica de Llavorsí, el que ens vam estalviar! vam entrar a la darrera secció amb un marge ja suficient per prendre-ho amb calma, tot i això, l'equip UdG-1 hi vam marcar un molt bon temps, arribant a meta, un any més, proclamant a la Universitat de Girona Campiona de Catalunya de Raids d'Aventura.

La sorpresa va arribar més tard, en el sopar i l'entrega de premis, quan va resultar que l'equip de la UdG-1 havia estat segon absolut en el raid, i l'equip UdG-2 havia fet segon en el Campionat de Catalunya Universitari, a repetir el doblet de l'any anterior i demostrar que els Aligots de la UdG som els més forts!

http://carlesdomingo.blogspot.com/

dijous, 14 de maig de 2009

Un raid "infernal" a la Garriga


El passat dissabte va disputar-se una nova edició de l'Infernal Raid Garriguenc, enguany englobat dins la Copa Catalana de Raids d'Aventura. Inscrit dins d'un equip de Copa, juntament amb en Raul i en Kim, el raid havia de servir com a preparació per el Campionat Universitari de la propera setmana. L'escenari era bo, un recorregut curt però amb molt de desnivell tal i com ens trobarem a Llavorsí.

La competició començava, com de costum, amb els relleus amb patins davant del poliesportiu de la Garriga, amb l'equip decidim que seré el primer rellevista de patins, per tant, faré la sortida i m'hauré de calçar els patins ràpid, i com a bon patinador arribo el primer de tots i dono el relleu a en Kim i aquest a en Raul, ja podem plegar, hem guanyat un parcial i no volem torçar les coses... quedem-nos amb això... però continuem endavant.

Sortim els tres amb la BTT per afrontar una secció llarga, 30 quilòmetres fins a coronar a Tagamanent amb més de 1000 metres de desnivell, realment pujava molt! A la sortida fins al CP1 situat a prop de Corró d'Amunt, la majoria d'equips opta per rodejar i anar per carretera i pistes amples, nosaltres hem marcat un recorregut recta per camins, i al arribar al CP1 ens creuem amb equips de bons BTTrus que havíem sortit de la Garriga més o menys igualats, la tàctica ha estat bona, i la orientació encara més. Després de Corró ens dirigim cap a Cànoves per iniciar ja la llarguíssima pujada fins a Tagamanent, realment no s'acabava mai. A la part final, deixem la pista amb un corriol a l'esquerra que ja no ens permet pedalar, una nova decisió d'equip, decidim calçar-nos les bambes i a patejar cuidant els peus, que el raid és llarg...

Arribem al control de canvi de Tagamanent, allà ens espera una secció d'orientació en el mapa de Grions de la zona, dos circuits, hem de dividir l'equip, en Raul i en Kim van junts a fer el traçat més llarg i jo vaig sol a fer el traçat més curt, pujar fins a l'ermita i tornar a baixar, una orientació gens tècnica en un mapa que no em va acabar de convèncer, tothom me n'havia parlat molt bé. Com a bons orientadors guanyem temps a la orientació i marquem el millor temps dels equips de Copa! ara si que ja podem tornar cap a casa, ja hem fet tot el que havíem de fer!

Després de la orientació toca tornar a la BTT, ara, a desfer tot el desnivell de pujada, baixada per pistes amples a tot drap! això si que és un raid, i no cansa gents. Piquem un parell de controls abans d'arribar al proper CC a la localitat del Figaró, on ja hi arribem amb prop de 4 hores de cursa, amb poca sang al cervell (això des del km 1) i dient les tonteries que ens són habituals. A la falda de l'estació de tren del Figaró és on deixem les bicis, per afrontar 13 quilòmetres de trekking-O amb un ràpel enmig i 700 metres de desnivell per la zona dels Cingles de Bertí, sens dubte un paisatge espectacular. Quan deixem la població el terreny ja ens avisa, ens encarem a una vall on es divisen uns blocs granítics immensos al final, els primers Cingles ja estan a la vista, amb un moment hi arribem, perquè la pista de pujada, realment, feia pujada. El mapa, en mans d'en Raul ens fa adonar de certs errors de marcatge dels CP's que es resolen sense problemes, el trekking consta de dos bucles que formen un 8 entre ells, l'entrada del segon bucle, un altre pujada duríssima. Un cop completat comença la baixada en direcció al CP9 on ho tenim el ràpel. La gent de la zona l'anomena "El sot del bac" i es tracta d'un rapel de 30 metres, els primers metres amb recolzament a la roca però que ben aviat es convertien en un ràpel volat espectacular. El baixem amb pocs problemes, excepte en els guants que poc aguanten la temperatura de la fricció de la corda, acaben bastant cremats! el que queda, tot baixada fins arribar de nou al Figaró.

De nou al punt on havíem deixat les bicis, aprofitem per beure i menjar, serà el nostre dinar d'avui... tornem a les BTTs per enfilar-nos cap a Montmany, on pillem l'impillable. El CP10 el tenim definit com a "torre de guaita", com tota torre està dalt d'un turó, la veiem, però un error a l'inici del raid ha fet que no marquéssim amb rotulador el camí que hi porta, i per tant tenim el CP enmig del no res, sense camí. Davant la situació, i amb els companys tocats, decideixo anar a marcar jo sol i per el recta. Començo amb un corriolet que es va enfilant turó amunt, però aviat desapareix i quedo envoltat de vegetació espinosa que em talla la pell. Reflexiono i m'adono que la situació no pot ser, rectificaré, baixaré a la pista i pujaré per algun altre lloc. Els pocs metres que em separen de la pista són més del mateix, punxes i espines, i quan arribo a una clariana on intueixo un camí, m'adono que estic enmig d'una zona de producció de mel plena d'abelles, ja no em pot passar res més!! corro en una direcció per sortir de les abelles, noto un parell de picades i em torno a trobar sense camí, ja no vindrà d'una esgarrinxada més, però jo amb les abelles no paro! veig la pista, i al arribar-hi, un tallat de 2 metres! no sé, ja només faltava que m'apuntessin amb una pistola o algo així! el salto com puc... arribo a la pista i un equip que baixava amb la BTT, en veure el meu lamentable estat em pregunten per la meva salut i em diuen que poc després de l'ermita, existeix el camí que no em marcat i que porta la torre de guaita... arribo amb en Kim i en Raul, agafo la bici i me'n vaig a la ditxosa torre de guaita, marco i després tot baixada fins a La Garriga, hem perdut temps, però almenys ens n'hem sortit!

Arribem a la Garriga bastant deplorables, jo esgarrinxat de totes bandes, en Kim amb molèsties al genoll i en Raul sense sang al cervell i delirant... quin espectacle, ens queda la secció final, una orientació urbana per la Garriga amb la balisa infernal al final de tot. La orientació no és amb fites sinó amb preguntes sobre el poble, fem cultura! i al arribar a la balisa infernal, resulta ser un salt d'uns 3 metres cap al riu, un bany revitalitzant!! la Garriga és poble de balnearis!! els tres fem el salt i sortim de l'aigua, ens girem i un equip està fent el salt, si no podem ni caminar al final, arrenquem a córrer no fos cas que ens atrapin! Finalment acabem setens i satisfets ja que hem aguantat bé, hem passat una bona estona i hem sobreviscut a un raid infernal!

diumenge, 10 de maig de 2009

Un Campionat d'Espanya Universitari amb regust amarg


Puntualment a les 20:50 del dia 30 d’abril, el Trenhotel sortia de l’estació de Barcelona Sants amb destinació a Vigo amb 4 aligots a bord per passar un cap de setmana d’orientació en noves zones, nous mapes i en el Campionat d’Espanya Universitari d’Orientació. Els integrants de la sel•lecció de la Universitat de Girona al Campionat d’Espanya van ser en Carles Domingo, en Marc Masó i en Quim Roca com a corredors, i en Jordi Buch com a delegat tècnic de la UdG.


El tast dels nous mapes s’obria el divendres dia 1 de maig a la tarda amb el model event a la Sierra do Galliñeiro, una formació rocosa situada 20 km al sud de la ciutat de Vigo i que s’extén fins a la frontera amb Portugal. La zona de test estava situada al municipi de Vincios, i era una combinació de les zones on es correria la mitja i la llarga distància. La conclusió dels tres corredors va ser unànime, zona preciosa, molt desnivellada i amb molts corriols no dibuixats al mapa, clar i concís.
La competició oficial es va obrir el dissabte dia 2 al matí, amb la disputa de la mitja distància. El primer UdG en provar les falgueres gallegues del Monte do Galliñeiro va ser en Quim Roca, que va fer una cursa amb pocs entrebancs, buscant sempre les referències clares i arriscant el mínim per assegurar les tirades. El segon a sortir va ser en Carles, amb més ganes de provar sort, intentant tirades llargues a rumb que li van sortir prou bé. I el que faltava per sortir, en Marc, va fer-ho quan ja havien arribat els altres dos UdGs, va fer una cursa de menys a més, va preferir assegurar les primeres fites, i un cop en sintonia amb el mapa, prendre més riscos i veure que passava. El millor temps el va marcar en Carles que es col•locava en 19ena posició a la general i 5é entre els catalans, segon de la UdG era en Marc i tercer en Quim.


A la tarda del mateix dissabte es va disputar al parc urbà Charlie Rivel de Vigo, situat al turó de O’Castro, la prova sprint, ja sabeu, la que s’ha d’anar ràpid i sense errors. Novament, en Quim era el primer UdG a sortir, a la seva estrena en la modalitat sprint, va passar-ho d’allò més bé amb un recorregut curt, tècnic i desnivellat. El segon a sortir, en Marc, ja no s’estrenava en l’sprint, i ja sabia d’on li vindrien els trets, un petit error a l’inici del recorregut li van fer perdre uns minuts que en un sprint signifiquen moltes posicions. I el tercer UdG, en Carles, va prendre una de les darreres sortides del dia, amb un bon traçat en cursa, va encallar-se a la penúltima fita per el simple error de portar el mapa mal orientat, tot i això, va classificar-se com a 12é classificat, 3é entre els catalans i 1er dels UdGs, segon en Marc i tercer en Quim.


El darrer dia de competició, es disputava la modalitat de llarga distància a la nord est de la Sierra do Galliñeiro, concretament la zona on no s’havia disputat la mitja distància. Distància lineal de 7.2 km, escala 1:15000, i zones de turons amb caos de pedres feien molt tècnica la cursa de llarga distància degut a la dificultat de lectura de mapa que comportava. El primer en sortir va ser en Carles, amb una cursa relativament bona, un error a la fita 4 al equivocar-se de tàlveg el va obligar a remuntar molt desnivell, perdent uns minuts preciosos, algun problema amb certs corredors “lapa” sense més complicacions i finalment, l’error del dia, fites 15 i 16, les dues darreres col•locades tant juntes que fins i tot els cercles es solapaven en el mapa, en Carles conscient que arribava el final, baixant a tot drap per el corriol que conduïa a meta, al fer una darrera ullada en el mapa, llegeix les dues fites com a una de sola, i per tant en marca només una amb el conseqüent error en tarja, una llàstima. El segon UdG a sortir va ser en Marc, amb en Quim sortint a molt pocs minuts. En Marc va cometre un error de traçada a la primera que va comportar que en Quim l’atrapés, a partir d’aquí, va encadenar una sèrie de fites amb un estira i arronsa magnífic, quan un marxava, l’altre arribava, fins que van decidir anar junts i assegurar un resultat comú entre els dos, una bona el•lecció, quatre ulls hi veuen més que dos i això va fer que fessin una bona cursa, sense errors de tècnica i arribant a meta junts. El millor temps a la llarga el va fer doncs en Quim, seguit per en Marc i en Carles amb un error en tarja, però amb el temps aproximat que hagués marcat i que l’hagués continuat entrant dins els 20 primers i de ben segur prop dels 10 millors orientadors universitaris d’Espanya. El resultat per equips, molt bo però molt a millorar, ja que la UdG es veu perjudicada any rere any per no aportar noies als campionats, tot i això, dotzens essent la primera universitat que no presentava un equip complet (3 nois i 3 noies) d’entre les 32 universitats participants, noies a que espereu?

dijous, 7 de maig de 2009

Un debut a 21-A gairebé perfecte


El dia 26 d’abril va disputar-se en terreny del Farra-O una nova cursa de la Copa Catalana d’Orientació. Per mi una cursa molt important, marcada al calendari per dues raons, la primera d’elles és que suposava el debut a la categoria de 21-A, i vulguis que no, sempre tens ganes de veure a quina alçada estas a la categoria, i segona, era l’entrenament final per el Campionat d’Espanya Universitari i una prova de foc per els meus turmells que portaven dies amb mà de fisio.

La cursa no va començar millor, quan vaig entrar a la pre-sortida a -10 minuts, el cel es va ennegrir de cop, es va fer fosc, semblaven les 8 del vespre, i quan el cronòmetre marcava -10 segons les gotes van començar a caure una a una sobre el túnel de sortida fins a convertir-se en un xàfec en 10 segons, el temps just que em faltava per sortir a córrer. Efectivament em vaig mullar, i no pas poc. Però bé, anem per el que toca, la cursa en si.

Després d’un petit làpsus de col•locació del triangle sobre el mapa que vaig resoldre amb un mínim de segons, vaig estrenar les 23 fites encadenant les clavades a la 1, 2 i 3, a la 4, l’error del dia, un torrent que es bifurcava en dos, no llegeixo la primera bifurcació en el mapa, lògicament, la fita estava en la segona bifurcació, oi que recordeu que em sol passar quan faig un error en una fita? Doncs que a la següent també m’hi encallo, però va ser ben bé així, es tractava d’una tirada llarga que va servir per posar-me al meu lloc, tot i sortir amb el rumb desviat de l’inici, vaig agafar la pista que havia d’agafar, i al final vaig atacat la fita abans d’hora perquè en vaig veure una d’un altre circuit uns metres més avall, total, els errors tontos que faig a cada cursa i que poc a poc s’han d’anar polint. A partir d’aquí el recorregut perfecte, trobant-ho tot a la primera excepte un petit error al atacar la 13 que em porta enmig d’un verd, però a mi ja m’agrada això de fer el senglar! Al arribar a meta, error organitzatiu, pico la 23 i no veig cap encintat que m’indiqui cap on està l’arribada, per sort, un corredor proper em diu “a l’esquerra” i corro cap allà.

Al arribar, alguns Aligots de 21-A ja rondaven per allà, miren el meu temps i diuen, “tiempazo”, he tret prop de 5 minuts al que estava en primera posició, em col•loco líder provisional! Quina il•lusió, no es pot estrenar millor la categoria, però al cap d’una estona se m’acosta en Carles Montejo interessant-se per el meu temps, i va el tiu i em treu la seva tarja amb 5 minuts menys que jo! Que cabr……! El tiempazo és el seu!

Finalment sóc segon i primer Aligot a 21-A, el físic a respost molt i molt bé i tot sembla estar llest per l’Universitari, a topeeeee!

El jovent que va massa ràpid


El passat dia 25 d’abril va celebrar-se, un any més i ja no sé quants en van, el Campionat de Catalunya Universitari de BTT a Sant Gregori. Aquest any, un circuit amb sortida i arribada a la popular piscina, però gairebé renovat per complet. La sortida es feia com sempre per el camí que segueix el Llémena aigües amunt, però en comptes de decantar a l’esquerra i creuar el riu, es seguia recta un bon tros més fins a decantar-nos a la dreta i dirigir-nos a creuar la carretera, ja a la sortida de la població, allà, començava el primer sector de pujada desgastadora, per corriol i a la part final amb pedres que dificultaven l’avanç fins a trobar la pista principal de Canet, allà, breus segons per descansar i afrontar una nova pujada de desgast, gens dura en si, però complicada per l’alt ritme de cursa. A dalt s’iniciava una ràpida baixada per pista fins a trobar de nou la pista de Canet i ja s’entrava a la secció més coneguda per alguns dels corredors, el circuit de les 6 hores de BTT, pujada amunt, pujada avall, pujada de la línia i baixada fins al rierol sec, que en aquesta ocasió no deixàvem fins a dintre Sant Gregori de nou, ja que s’aprofitava per travessar per un pas subterrani la carretera enmig del poble. Finalment un tros urbà fins arribar a la piscina.

S’havien de completar un total de 4 voltes, i aquest any, la mainada apreta massa fort, han entrat a la Universitat corredors de la mida d’Umbert Almenara, Jordi Camps, Sergi Güell o Pau Bosch, que no donaven cap opció a emportar-me alguna medalla per equips com els altres anys, i posant-hi per el mig els Enric Martorell i Albert Auguet, impensable fer podi absolut!

Conscient de la situació la meva cursa va anar de menys a més, vaig sortir endarrerit, evitant els colzes i els nervis dels primers moments, i augmentant el ritme volta a volta. Tot i això, la cursa va tenir el seu què, i a finals de la tercera volta un grupet format per en Martí Padrosa i en Joel Rigau m’apretaven per darrera i clar, honor que té un, s’havia de fer el possible per que no m’atrepèssin. En conclusió, havia de ser una cursa tranquil•la, i va acabar essent com sempre, amb els piques de sempre i traient, un cop més, el fetge per la boca.

Per cert, va guanyar l’Umbert Almenara (jo ja ho sabia abans de que comencés la cursa), segon el bon amic Enric Martorell i tercer l’Albert Auguet, un podi que podria ser ben bé de Copa Catalana, jo desè. La classificació per equips va tornar a casa després d’un any que se’ns havia escapat, l’equip de la UdG format per la Montse Teixidor, l’Umbert Almenara i en Jordi Camps van arrasar.

http://carlesdomingo.blogspot.com
Fotos: http://www.bttprades.blogspot.com/