dilluns, 26 d’octubre de 2009

Copa Girona de BTT a Amer, una nova victòria, aquest cop immerescuda

De la mateixa manera que m'agrada explicar-vos en primera persona les meves sensacions en una cursa, i més quan la cursa surt bé, també m'agrada reconéixer les bones curses dels altres companys, per això, el títol d'aquesta nova crònica del blog, una nova victòria, si, però aquest cop en una cursa que des de la primera baixada se m'havia escapat, seguiu llegint.

Unes setmanes abans ja es va començar a escampar el rumor que aquest diumenge es va confirmar, la cursa de Copa Girona d'Amer era un circuit duríssim i bastant més llarg del que estàvem acostumats, i així va ser, un circuit de 25 quilòmetres que van acabar essent 28, en un constant puja i baixa, amb un terreny enfangat, pedregós i molt relliscós, que convertíen la cursa en técnica, i la més dura fins el moment. La cursa sortia de l'estació d'Amer, amb uns 500 metres en pujada per la carretera de Sant Martí Sacalm, per estirar el grup i començar a baixar per alguns caminets fins a la zona de la Font Picant (... aigua fina d'agulla) per creuar la carretera d'Olot i acullir, la resta de circuit, a la banda est de la població.

D'inici, tot bé, controlant el ritme del grup, i el de l'Albert Bosch, com no, entrant a la primera baixada cap a la Font Picant al capdavant i posant el meu ritme, sense cap pressió, a la baixada. De seguida vaig notar que el meu ritme no era el d'altres dies, les cames estaven carregades del dia abans, i a més, en els petits talls de pla i a les primeres rampes, perdia ritme respecte a altres corredors. L'Albert, de moment, es mantenia a roda, i l'únic cop que em va passar, es va passar de llarg la cruïlla, anava massa ràpid en xaval! i ho vaig confirmar a la primera baixada tècnica, un corriol de pedra que semblava una pista de gel, en el que em va adelantar just abans d'entrar i que va marxar a la primera de canvi.

A partir d'aquí, havia de perdrer el menor temps possible a les baixades, que era on ell m'obriria el forat, en principi a les puajades ens mantindriem les diferències, i en el pla jo li podia recuperar, però és que en aquell circuit, de pla n'hi havia 5 metres! La cursa estava decidida al seu favor, gràcies a la valentia de la seva tàctica, i jo em podia limitar a perdre el menor temps possible i fent les pujades a mort per recuperar-li el que fos possible, però pujades a mort en faras una o dues, però en un circuit on n'apareix una darrera l'altre i dures, acabes petant, així que també caldria regular.

La mala sort va arribar per l'Albert sobre el quilòmetre 22 de cursa, quan la seva cadena va dir prou i va petar. Li va tocar fer uns quants quilòmetres corrent, fins a trobar algú que disposés de tronxacadenes i poder reparar l'avaria. Sortosament per mi, amb aquesta incidència li vaig recuperar tot el temps que m'havia molt ben guanyat i el vaig adelantar, fent una última baixada, aquest cop si, a mort per si de cas em volia atrapar, creuant el Ter a l'entrada d'Amer i arribant, emb una victòria no merescuda per el que us acabo d'explicar, a la ja tradicional arribada a la plaça Major del poble amb una diferència d'un minut i mig sobre l'Albert.

A la general de la volta, el quart, com ja va sent habitual, la mateixa posició que ocupo a la general de la volta. I en quant a categoria, reafirmant el liderat, a falta de 4 curses, amb 10 punts d'avantatge sobre l'Albert Bosch, amb el que, encara que ell digui que no, lluitarem fins a la última cursa, sinó ja veureu!



http://carlesdomingo.blogspot.com

Campió de Catalunya d'orientació en llarga distància!

El passat dissabte 24 es va disputar a l'osonenca població de L'Estany (Moià) a la zona de la Montjoia, el Campionat de Catalunya d'Orientació en modalitat de llarga distància. En un mapa on l'any passat s'hi va disputar una prova de Lliga Espanyola, per tant, un mapa de qualitat i en el que, realment, va valdre la pena córrer-hi.

Per primera vegada, afrontava el campionat en la categoria de 21A, altres anys ho havia fet en 21B i com ja sabeu d'altres cróniques aquest any he fet el salt de categori. La setmana anterior, la cursa de la Cellera va ser un bon entrenament amb conclusions positives, però en un Campionat de Catalunya, mai estas segur de les teves possiblitats, tal i com estava jo.

La cursa s'iniciava amb unes tres primeres fites ràpides, amb una bona referència de pistes, camins, i l'element clau de la cursa, valles de filferro, que eren de gran utilitat en algunes tirades que van acabar resultant decisives. Fins a la fita 3, el terreny en lleuger ascens positiu. El fet tenir un element linial de suport a les primeres fites em va permetre entrar molt bé en el mapa, i estalviar-me aquell error que sempre em sol passar a la primera per començar massa ràpid. Si les tres primeres fites eren en pujada, tocava el contrari a les tres següents, en aquestes tocava baixar cap a les fondalades de les valls. La 4, al no veure clara la traçada recta per enmig del bosc i no haver catat encara l'interior de la massa forestal, la vaig decidir fer per la pista, fet que em va fer perdre alguns segons i baixar a una momentània tercera posició, després de liderar la cursa des de la segona fita, en quant a parcials. A partir d'aquí, continuava la regularitat i la baixada, amb un nou quart millor parcial després de creuar-me ja amb en Marc Amat, i un boníssim millor parcial de la 5 a la 6 (el primer) qua va coincidir amb errors dels corredors que lluitaven a davant, i uns fatals 21 minuts d'en Carles Montejo, líder fins el moment, en una fita que jo vaig fer en 2 minuts atrapant definitivament en Marc Amat i també l'Amadeu.

La següent, tocava la tirada més llarga de la cursa, on novament les valles de filferro metàl·liques tornarien a ser decisives i de gran utilitat. En una traçada on es combinava una part de recorregut per camí, seguit d'una travessia per el bosc i l'entrada en uns tàlvecs humits amb algun tros de densa vegetació, per acabar remuntant un desnivell proper als 70 metres en un turó amb diferens camps de conreu on era també de gran utilitat analitzar-ne i identificar-ne la forma en el mapa per a una bona ressituació en el mapa després de la pujada. He de dir-vos que al arribar a la 7, em va semblar que la meva opció de tirada no havia estat la més òptima, però ja amb l'anàlisi post-cursa del mapa i, després amb l'anàlisi dels winsplits (quart millor parcial) me'n vaiga adonar que no havia estat del tot dolenta.

Després de la fita 7, s'iniciava una segona part de cursa completament diferent, si inicialment sempre hi havia una referència d'elements linials, les següents 10 fites, des de la 8 a la 18, van convertir-se en fites extremadament tècniques, verdaders inferns per algú, delícies per altres, en les que no us enganyo al dir-vos que en 10 tirades debia fer uns 10 metres de camí únicament, la resta, rumbs, identificació d'elements al mig del bosc, i anàlisi de corba de nivell a tope. Vaig marcar un nou millor parcial a la 8-9 i un segon a millor a la 10-11, i amb aixo la cursa, anava clarificant les posicions i deixava sols al capdavant a mi juntament amb en Dani Castellà del COB, amb una separació d'entre 3 i 4 minuts a favor meu, que vaig perdre estúpidament a l'enganxada de la 12-13 (curiosament el 13, ja és mala sort!!), on vaig errar el rumb i vaig passar-me de llarg perdent tot l'avantatge que portava i perdent el liderat virtual a favor d'en Dani, que passava a liderar la cursa per 10 segons.

Conscient del meu error, i a diferència d'altres vegades, vaig tenir la sang freda de poder mantenir la concentració i mantenir els temps, retallant la diferència a 2 segons a la fita 15 i rematant amb un tercer millor parcial a la 16 i recuperant el liderat amb un coixí de més d'un minut. Amb això van arribar els errors del corredor del COB, que es va enganxar de valent a la 17 i a la 18, permetent augmentar el meu avantatge fins a prop dels 5 minuts, encadenant unes últimes fites 19, 20, 21 i 22, rapidíssimes (millor parcial a la 20), clavant-les a la perfecció, i entrant a meta també amb el millor parcial a l'sprint absolut de tota la cursa empatant a l'Stepan Kodeda (Farra-O), el guanyador de la categoria HE.

Com ja us he dit, no n'estava del tot segur amb les meves possibilitats a la cursa, i a l'arribada a meta, em col·locava líder, però només havien arribat 3 corredors. Vaig pensar que, a llarg de l'estona, quan arribèssin nous corredors, la classificació canviaria, però anava arribant gent, en Joan Mach, en Roger Fonseca, i finalment en Carles Montejo, i cap millorava el temps, va ser a partir d'aquí que vaig conscienciar-me amb la classificació, i vaig veure la realitat de que acabava de proclamar-me Campió de Catalunya d'Orientació en Llarga Distància!




Podi del Campionat de Catalunya d'orientació en Llarga Distància 2009 (L'Estany - Moià) H21A:

1.- Carles Domingo (Aligots) 1:22:20
2.- Dani Castellà (COB) 1:27:09
3.- Ricard Angulo (UESabadell) 1:35:11


http://carlesdomingo.blogspot.com

dimarts, 20 d’octubre de 2009

No hi haurà Garrigues Extrem


Per mala sort, he de desmentir el que havia assegurat ja fa uns dies, la participació d’un equip més d’Aligots al Raid Garrigues Extrem del proper cap de setmana. Els integrants de l’equip, juntament amb mi, havien de ser en Raúl Comino i en Miquel Triola, acompanyats per l’assistència tècnica de la Lupe. Tot estava previst, preparat i tots amb moltes ganes, però tot es va torçar quan fa unes setmanes, en un entrenament de qualitat d’en Raul al Raid de Lliga Espanyola a Cuenca, fa fer una mala recepció en una secció de cursa a peu, provocant-se una forta regirada al turmell i el conseqüent esguinç, el xaval va tenir pebrots d’acabar el raid, però ha hagut d’estar uns quants dies parat del tot, i a dia d’avui, després de tornar a l’activitat, encara té molèsties.

Juntament amb en Miquel, vam decidir que anar a córrer un raid exigent com aquest amb algun company d’equip que no coneixiem, i que no dubtem que ho hagués donat tot per l’equip, doncs que preferíem no anar-hi i deixar-ho per l’any vinent, en el que ens hem proposat, anar a tope en els raids d’una vegada per totes. A recuperar-se Raulito!

publicar

http://carlesdomingo.blogspot.com

Copa Girona d'Orientació a la Cellera de Ter, per si no n'hi havia prou

Pràcticament 20 minuts després d'haver arribat a meta a la Copa Girona de BTT a Salt, ja portava enfundada la camiseta d'Aligots i em plantava a la línia de sortida de la Copa Girona d'Orientació a la Cellera. En un mapa estrenat l'any passat, en el que no hi vaig poder córrer, i una cursa traçada per en Narcís assegurava la necessitat d'una bona destresa técnica, és a dir, un perfecte entrenament per el Campionat de Catalunya de Moià.

Per camuflar el meu temps, i sense fer-ho a propòsit, vaig arribar a la sortida uns 20 minuts tard, no vaig poder anar més ràpid. La cursa començava amb la primera fita muntanya amunt, per no perdre la tradició, i degut als dies que feia que no sortia a orientar per el bosc, la primera, me la vaig passar de llarg, afortunadament no vaig ser l'agosarat d'altres vegades i davant el dubte vaig buscar de seguida la referència i atacar-la de nou. Fins a la fita 10, s'anaven resseguint els camps en direcció nord fins a arribar a creuar la carretera per un pas obligat i donar seguretat als corredors. Una zona molt interessant acullia les fites 8 i 9, un indret constituit per turonets i tàlvecs de lectura complicada que feien les millors delícies tècniques que un pot demanar.



Després del pas obligat, tirada llarga fins a la vora del Ter, ja a la fita 12, que s'anava resseguint fins a la fita 18, un terreny pedregós on es combinaven les clarianes amb les zones boscoses de vegetació baixa, bon indret també. Un cop creuat el canal de rec del riu s'encaraven les fites 19, 20 i 21, enllaçant camps de fruiters i boscos blancs on córrer a rumb era la millor opció, creuar la variant del poble i de nou entre les cases cellerenques per fer un parell de fites urbanes, i encarar l'últim regal d'aquest bon traçat Aligot, turó amunt, desnivell de 30 metres amb molt poc espai i marcar la 23, i a continuació creuar un tàlvec infernal i uns 30 més de desnivell per la 24, això si, després d'això, baixada rapidíssima cap a la meta.

Posats a analitzar el traçat, per cert excel·lent, només puc queixar-me de l'error a la fita 1, passant-me de llarg i que no és la primera vegada que em passa, la resta gairebé totes clavades, excepte algun petit error de pocs metres, no sóc un mega crack i això ja passa. En l'anàlisi de recorreguts posterior, crec que les tirades van ser encertades i òptimes. Inicialment no agafava ritme de lectura del mapa mentre corria, ja sabeu, allò tant fàcil de córrer i no mirar el mapa, però després d'adonar-me'n, vaig corregir-ho immediatament. Un petit error, o no, cal destacar-lo a la tirada 19-20, on hi havia dues opcions de traçada per camí i vaig trobar-me circulant per un camí quan creia que anava per l'altre, però res destacable.

El resultat, temps a meta de 1:49:23, sense descomptar el temps tard que vaig perdre abans de la sortida, en desena posició del C1 (8.5 km, 25 PC) i primer d'H21A gràcies a errors en tarja de bons corredors com en Marc Amat, mal temps d'en Rodrigo i en Joan Barcons, i absències com les d'en Roger Fonseca i l'Amadeu que li tocava organitzar. Bon resultat i bona moral per afrontar la llarga distància al Campionat de Catalunya de Moià.

http://carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Com diria Andrés Montes: "Suma i sigue", Copa Girona de BTT a Salt

I ja en va la cinquena, de proves de la Copa Girona de BTT, i aquest cop a Salt amb un circuit digne de Sant Gregori, segons diuen els que hi van córrer, era el circuit de Sant Gregori al revés, fins i tot deu ser aburrit córrer dues vegades allà mateix.

Per primer cop des de fa uns quants dies, al matí feia fred, i un airet de tramuntana que bufava per alla a la Mirona que déu ni do, fins i tot vaig plantejar-me córrer amb perneres, però finalment només va ser el térmic llarg al cos. Aquest cop, la sortida va ser molt diferent, ja que van sortir tots els circuits junts i es va rodar neutralitzats uns 3 quilòmetres i mig, encara sort, ja qua sino hauríem d'haver afrontat de sortida, amb la velocitat que es porta, un pas per un pont construit per l'ocasió sobre el Ter, en el que hi passava només una bicicleta. Però bé, un cop passat el pont tranquilament va tocar apretar fort per no perdre el remolc del cap de cursa, és el que toca per no sortir a davant de la graella. Ja de sortida, ritme a tope en direcció a Sant Gregori. Un cop controlat l'Albert que si que havia sortit a graella privilegiada, tocava començar a posar en pràctica la tàctica, aquest cop la cursa havia de ser més valenta que la última i no volia xupar roda fins a cap moment decisiu, entre d'altres coses perque no coneixia el circuit, i volia donar la cara des del primer moment.

Just abans de començar la pujada a Sant Grau, va tocar fer un primer petit canvi de ritme fins a col·locar-me a roda dels fletxes d'Esteve i d'en Roger Giró d'Olost, els tres que sempre estan a davant,després mirada enrera per controlar la situació, amb en Quim Esparraguera enganxat a roda, i a darrera l'Albert aguantant. Amb tot això va començar la pujada a Sant Grau, primer per asfalt, després en terra, primer amb pista i després en corriol. Al veure que ningú entrava al relleu vaig imposar-me el meu ritme, una pedalada ràpida, per anar fent, però per aguantar el ritme una bona estona, amb aquest ritme van anar passant metres de pujada i quan vaig girar la vista hi havia ja uns metres entre jo i el grupet on hi anaven l'Albert i en Quim, bona situació, ja que per davant en Roger Giró anava perdent metres, jo anava bé de ritme i cada vegada estavem més amunt. Tocava apretar abans d'arribar a dalt, ja que com a "mal baixador" que sóc, segur que a la baixada em retallarien temps, per més que fos coneguda.

A l'avituallament on es dividien els dos circuits, per darrera no hi havia ni rastre de l'Albert, la cosa anava bé, tocava doncs baixar ràpid i perdre el menor temps possible. La baixada, era per el camí de la vesant sud de Sant Grau en direcció al camí del Ter entre Sant Gregori i Bescanó passant per la mítica font que tants campionats universitaris ha presenciat. Al entrar de nou al camí asfaltat del Ter i prendre el camí que havíem fet d'anada just després de la sortida vaig veure, per davant un dels Esteves i just per darrera, acabant la baixad, l'Albert baixant com un boig a no més de 15 segons, i ara venia el pla, aquella disciplina en la que a plat tant bé em defenso, però que durant 4 quilòmetres a muerte s'acaba patint igualment. Per postres, l'Albert havia quedat en un grup de tres que anaven entrant tots, contra mi, que anava més sol que la una, vaig patir de valent, però finalment, a la línia de meta, tercer del circuit i primer de la categoria.

Per el que fa a la classificació general, en la que ja s'ha descomptat el primer dels pitjors resultats, passo a ser quart de la volta, estaré a graella privilegiada a Amer!! i líder de la categoria, que serà, tal i com va dir el company Albert Bosch, disputada fins a la última cursa... res està decidit!




http://carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Copa Girona de BTT a Porqueres, corrent amb el cap


Avui dia 12 d'octubre de 2009, s'ha disputat una nova prova de la Copa Girona de BTT, aquest cop a Porqueres i amb sortida i arribada a la coneguda zona esportiva de Miànegues, sense haver de buscar-hi fites!

El cel lluïa blau i sense núvols, la temperatura a primera hora del matí era fresqueta però cap al migdia el sol ja apretava de valent. Per primer cop a la temporada, tenia guardat un lloc a la graella de sortida per anar el 20 a la general de la cursa tot i haver-me saltat la segona prova puntuable, així que no calia patir tant per agafar una bona posició de sortida. El circuit ja sortia en pujada, fet que ha partit el grup quedant uns 10 corredors a la part capdavantera, l'objectiu inicial que m'havia marcat era seguir la roda de l'Albert Bosch, el líder de la categoria almenys a la primer pujada, intentar distanciar-lo a la zona intermitja més técnica per el bosc de Miànegues i un cop entrats a la pujada llarga del turó de can Ramió mantenir-lo o aguantar-lo ja que ell era, teòricament més fort que jo en pujades llargues. I la cosa ha anat així, aguantant-lo de sortida a roda, intentar distanciar-lo a la zona tècnica, però a l'inici de la màxima dificultat de la cursa, alla estava, a roda. Al començar a pujar ha tensat el ritme i m'ha pres uns quants metres d'avantatge que poc a poc i amb l'ajuda dels corredors més lents que anàvem avançant he aconseguit reduir.

A l'alçada del Puig de Sant Joan i més tard al pas l'ermita de Santa Maria de Camós, la cursa continuava igual, l'Albert continuava tirant a bon ritme a la pujada, jo a roda sense deixar-li ni un metre, i el tercer classificat de la categoria un grapat de minuts enrera. Poc a poc he anat agafant el ritme i em sentia amb les cames fortes, era conscient que al quilòmetre 12, on es dividien els circuits, s'acabava la pujada i començava un descens ràpid fins a la masia de Can Pigem per dirigir-nos de nou cap a Miànegues, així doncs tocava moure fitxa. Sé perfectament que sempre peco de precipitat, i aquest cop, quan per primera vegada he vist l'oportunitat de canviar el ritme m'he contingut (i m'ha costat eh!), però m'he mantingut a roda del líder. Anaven avançant els quilòmetres, i sobre el punt quilòmetric 10.6 hi havia un petit descans que reprenia una rampa dura amb pedra solta bastant dolenta, alla me l'he jugat, he passat a davant i he canviat el ritme. He coronat la pujada de pedres molt ràpid, i al girar-me per mirar els efectes del meu canvi de ritme he vist que l'Albert s'havia quedat uns metres, era el moment de rematar, i sense baixar el ritme he superat les tres rampes que quedaven per arribar al Turó de Can Ramió i començar una baixad rapidíssima.

Un cop ja al pla, quan em girava enrera i no veia cap corredor sabia que si no passava res estrany la cursa era meva, a plat rodo més ràpid que el corredor que em precedia i per tant si no m'atrapava a la baixada ho tenia realment complicat per contactar amb mi. Per postres, l'Albert va i es perd en una de les mil cruïlles mal indicades que hi havia avui al llarg del circuit, i això li ha fet perdre un temps que s'ha ajustat als 2 minuts a la línia de meta. Finalment, he entrat en primera posició, seguit de l'Albert Bosch (Begur-AESC) a 1:54 i tercer l'Alex Caballero (Free Bike) a 5:21.

A la general del campionat avanço fins al 18 del total de la volta, i dins la categoria passo a sisè a l'espera que es disputi una prova més i pugui eliminar la cursa del campionat que em vaig saltar.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Rapidíssima Copa Girona a Cornellà de Terri

I per si dissabte no n’hi havia prou, diumenge tocava agafar la BTT i continuar amb la Copa Girona,a quest cop a Cornellà del Terri. Després de cridar els corredors de graella entre els que jo no hi era per haver-me saltat la segona cursa, tocava estar atent i apretar per estar a davant. Per sort, un primer tram asfaltat amb lleugera pujada permetia col•locar-se bé, i vaig aconseguir entrar a la pols havent avançant ja l’Albert Bosch i a roda d’en Javi Gomez, que víctima de la mala sort, va quedar literalment clavat en una bassa de fang, i vaig poder avançar. A partir d’aquí, la cursa va ser, plat gran, cap entre espatlles i apretar fort.

Al quilòemtre 3, la cursa es va complicar lleugerament, atrapant els darrers corredors de la volta llarga i havent de gestionar un trànsit de corredors lents per un seguit de corriols on amb prou feines hi passava una bicicleta. La cursa transcorria per uns paratges força verds i frondosos del Pla de l’Estany, amb turonets amunt i avall que la convertien en un veritable trencacames, que juntament amb el ritme rapidíssim que es portava, feia suar de valent per coronar cada un dels turonets. Encara amb el traçat compartit entre els dos circuits, la cursa transcorria per les rodalies de Ravós del Terri i es dirigia cap a la població de Medinyà.

Més o menys al quilòmetre 12, els dos circuits es separaven, i va ser llavors, rodant amb en Roger Giro d’Olost que vaig veure que uns metres per davant nostre hi havia la moto, volia dir això que obriem cursa nosaltres dos? Jo feia per davant encara un corredor de Bicis Esteve. Realment era així, però la desconeixença en aquest cas, va ser motivació extra, i encara una dosi més de motivació quan a les rectes tombava el cap enrera i no veia a cap corredor, a pocs quilòmetres de meta la situació semblava controlada, però no localitzava el nucli urbà de Cornellà per tenir una referència, i a sobre el conta quilòmetres se m’havia tornat boig i marcava velocitats superiors als 200 km/h!! vam anar ràpid però tampoc cal exagerar!!

Al cap d’uns minuts una corba a l’esquerra encarava els corredors cap a la plaça del Mig i a l’arc d’arribada. El que vaig trobar exagerat a Sant Gregori de que l’Albert Bosch entrés tercer a la general absoluta, doncs vaig igualar-ho veient que havia portat un ritme rapidíssim de cursa. Altres anys, amb més entrenament no havia aconseguit quedar entre els 10 primers a la general, i aquest cop tercer i primer de la categoria amb un temps de 1:00:54, segon va ser l’Albert Bosch (Begur – AESC) a 1 minut i 6 segons, i va completar el podi en Javi Gomez (Impuls Medes Bike) a 3 minuts 21 segons. A la classificació general, a falta de poder descomptar la cursa que em vaig saltar passo a seté de la categoria i entro el 20 a la general absoluta del circuit, això vol dir que a Porqueres toca sortir a graella!

Ja puc anar dient amb els companys que sóc un verdader esplai ja, que no entreno, que amb aquests resultats tinc menys credibilitat que un polític president del govern.



http://carlesdomingo.blogspot.com

I Volta a les Gavarres entre el top-10

El passat dia 3 d’octubre, coincidint amb el congrés del cicloturisme de la Costa Brava, va disputar-se la I Volta a les Gavarres, una marxa cicloturista amb sortida i arribada a la platja de Sant Pol de S’Agaró. Una marxa cicloturista amb autèntic recorregut de Tour, amb un total de 8 cotes i ports al llarg de 150 quilòmetres de recorregut.

Una setantena de corredors es van presentar a la línia de sortida, alguns d’ells autèntics “fletxes” de la bici de carretera, la gran quantitat d’Esteves i Topes donava a pensar qui portaria el control de pilot, almenys en els primers quilòmetres, i així va ser, ja de sortida, l’alt de S’Agaró va ser l’única cota que es va fer a un ritme calmat, ja que a la sortida de Sant Feliu, a les primers rampes de l’alt de Sant Feliu (cota de 4ª en el passat Tour de France) el ritme va augmentar. Tot i els meus pocs quilòmetres a la carretera vaig aconseguir aguantar amb el grup, però al trencacames que és la carretera de Tossa, en Met Estanyol va decidir posar a prova a tothom, va passar a tivar el grup i a mi em va posar ben bé a prova, va arribar el moment de despenjar-se. Intentant aguantar el ritme i esperant el moment de pausa continuava a la vista del grup capdavanter. Per mala sort vaig ser l’últim a despenjar-me en aquell moment, per tant em va tocar anar sol una bona estona i sense poder entrar de nou amb els de davant. Deixant la carretera de Tossa, la cursa s’enfilava cap a l’alt de Sant Grau (port de 1ª categoria a la Volta a Catalunya i la Setmana Catalana), que també em va tocar fer sol. La baixada, també sol, va ser ràpida, aprofitant els nous trams asfaltats, pas per l’avituallament de Llagostera, i camí de Romanyà vaig ser neutralitzat per un nou grupet, d’unes 20 unitats, amb el que vaig poder aguantar una bona estona.

A les primeres rampes de l’Alt de Romanyà (2ª categoria a la Setmana Catalana) el grup es va tallar i vam quedar només 7 corredors, que vam coronar agrupats Romanyà i la seva pertinent baixada fins a Calonge. El nostre objectiu era intentar donar caça als de davant (poc probable) i per això els trams plans eren esgotadors, s’anava a tope. Seguint amb el recorregut, continuavem cap a l’Alt de la Ganga, una pujada molt progressiva i alhora molt ràpida fins a l’avituallament col•locat a l’alt, una baixada igualment ràpid, i un pla llampec fins a la Bisbal, on es girava a l’esquerra i es rodejava la població per encarar cap a Cruïlles i Sant Sadurní de l’Heura, on de nou, la carretera es tornava a enfilar cap a l’Alt de Santa Pellaia (2ª categoria a la Volta a Catalunya). Probablement el port que més he fet a la meva vida, Santa Pellaia, va ser la meva creu, el quilometratge es començava a notar i no vaig poder aguantar el ritme, per tant, vaig tallar-me juntament amb dos corredors berguedans, els tres vam coronar Santa Pellaia i vam baixar cap a Cassà i després cap a Caldes, terreny conegut i reconegut. Després de Caldes la cursa es dirigia cap a Llagostera i de nou cap a Sant Grau, aquest cop per el costat llarg però més progressiu que per la costa, on vam començar a trobar corredors que començaven a acusar el cansament. Després de la baixada que abans havia estat pujada, de nou s’anava cap a Sant Feliu, on els corredors trobaven una de les imatges més boniques de la cursa, un passeig marítim amb el trànsit completament tallat i ple de gent animant el pas de la cursa, fantàstic de veritat. Per últim, es repetia l’Alt de S’Agaró, que em va semblar moooooolt més llarg del que realment és, i després una baixada ràpida fins a la platja de Sant Pol on hi havia col•locat l’arc d’arribada. A meta, amb un temps apropant-se a les 5 hores i 145 quilòmetres, el nové, un resultat entre el top-10 inesperat, recordant però que es tractava d’una marxa no-competitiva, seguim així!

http://carlesdomingo.blogspot.com