Carles Domingo Dilmer, el blog oficial

Comencem l'any amb moooooolta força

2012-01-11T11:40:00.007+01:00

Va ser únicament 4 dies després de començar el 2012, 4 dies després de poder fer oficial l'estrena amb el meu nou club d'orientació, que vaig decidir estrenar-me, fer la primera "bona suada" de l'any coincidint amb la VI Cursa Nocturna d'Orientació del Turr-Ó - I Trofeu Marek Petrivalsky al Parc de la Pollancreda de Sant Cugat del Vallès.

El format de la cursa em va animar a anar-hi, la presentàven com un duel-O, és a dir, rondes de un contra un, i el que arribava primer, passava ronda, l'altre quedava eliminat, un tipus de modalitat sprint amb un mapa a escala 1:650 i amb una serie de cintes col·locades per la organització, que no es podien atravessar i que convertien el Parc de la Pollancreda en un autèntic laberint per anar d'una fita a l'altra.

La primera ronda, era lliure, sense adversari, i menys mal! en una cursa d'aquest tipus calia entrar molt i molt ràpid en el mapa, ja que si t'encantaves el teu rival podia agafar-te una avantatge considerable, proba d'això les paraules d'en Benet Totosaus, un corredor de referència, al acabar la seva primera ronda "No he entés res!", uuufffff!! Decideixo sortir tranquil per entendre el mapa, poc a poc agafant ritme i me n'adono que a la fita 4 ja estic corrent a bon ritme, el mapa correcte, i el format divertidíssim, això promet!

A segona ronda ja tothom tenia adversari, per sort encara amb alguns aparellaments amb gent poc habituada a la orientació o d'avançada edat. Em va tocar amb en Raimon Pons, que potser, per no conéixer qui era sempre et posa la por al cos. Passo ronda sense problemes, acabant de conéixer i adaptant-me al mapa.

Obrim tercera ronda i abans no me n'adono ja em ve en Dani Castellà del COB a tocar-me la moral, ens ha tocat fer l'eliminatòria junts, aquest cop si que no hi haurà bromes, ja és un corredor fet i amb experiència i tocarà apretar fort. Surt com una vala, molt ràpid, jo aporto per seguir el meu ritme i únicament m'adono al final que he arribat abans que ell, li trec potser menys d'un minut i em comenta que ha sortit massa ràpid i s'ha liat en 2 controls que li han fet perdre temps, altre cop serà, seguim endavant!

Anar-hi anant, quarta ronda, em toca amb en Jordi Calm, jo no el conec però ell fa mala cara quan el vaig a buscar per dir-li que ens ha tocat plegats, és un noi jove, se'l veu atleta, ràpid, i no orientador, però si ha arribat fins aquí no deu llegir tant malament un mapa! ja veieu, jo mateix muntant-me la pel·lícula i posant-me la pressió que no tenia... Ens donen la sortida, cada vegada em sento millor amb aquest mapa, m'hi ha adaptat molt bé i novament, arribo abans que el meu adversari, cap problema i seguim endavant.

Em sento content d'haver arribat fins aquí, tinc ganes de seguir endavant, però les esperances em defalleixen quan miro el quadre per la següent eliminatòria, m'ha tocat en Dudu, aquest si que em fundirà! Surt a tot drap, completament esprintat, un ritme que segueixo d'inici però que no em deixa llegir el mapa, no pot ser... baixo el ritme i llegeixo el mapa, com ha de ser. Al final del segon bucle, sento com la resta de corredors que estaven esperant comencen a cridar, i és perque a la fita central coincidim en Dudu i jo, marcant al mateix moment, això vol dir que ens juguem l'eliminatòria a l'últim bucle, qui primer el completi, guanya. Marco la darrera fita, i quan corro cap a meta miro als corredors que estan a la taula de descàrrega de l'SportIdent i no identifico la silueta d'en Dudu, vol dir això que estic per davant seu? vol dir això que passo eliminatòria? marco meta, em giro i veig com arribo en Dudu, m'he salvat per els pels!!! I a sobre he passat a la final!!

Última ronda, són més de les 10 del vespre i el fred ja apreta fort. Toca córrer la final contra en Juli Serrat, de la UE Vic, i com us podeu imaginar, a aquestes alçades ja no hi haurà errors permesos, únicament serà el més ràpid qui guanyi. Sortim els dos ràpids, al mateix ritme llegint mapa per no cometre errors, ens trobem que la primera fita està mal representada en el mapa ja que està dibuixada al costat contrari de la cinta respecte a com està a la realitat, ens n'adonem ràpid, ja que els corredors que ens precedien, en Vicenç Clarena i l'Enric Dedeu estan parats in-situ pensant que fer. Afortunadament, reacciono ràpid, crec que el primer dels quatre i dexideixo donar la volta a la cinta per marcar, estic segur de que es tracta d'un error del mapa i que és la fita que hem de marcar. Aquesta rapidesa em permet guanyar uns segons que valen molt, valen un turr-Ó, per mantenir aquest avantatge i superar a l'eliminatòria final en Juli que arriba, a pocs segons a marcar la meta.

Així doncs, amb l'estrena del nou Club, el Go-Xtrem, a qui estic molt agrait per haver confiat des del primer moment amb les meves possibilitats, amb les meves ganes de córrer tant com es pugui, apostant per totes les modalitats de la orientació i no només la orientació a peu, aconsegueixo obrir l'any amb una victòria a la Lliga Nocturna, un bon inici de temporada, esperant que aquesta no sigui la única!

Necessito recordar i adonar-me del que hem fet…

2011-12-16T10:02:00.003+01:00

Ja fa molts mesos, pràcticament 12 que la meva temporada 2011 va començar. I va fer-ho precisament amb un comiat, amb el meu comiat del món exclusiu del ciclisme, en el ciclocross de Santa Coloma de Farners, fart de moltes raons que molts de vosaltres ja sabeu. I és ara quan ja ha passat, amb les piles carregades al 100% després del merescut descans d’exercici físic que el cos em demanava, que ho veig lluny...

Ho veig lluny per totes les coses que han passat després, en un any brutal, impressionant, on he fet coses que mai hauria pensat poder fer i en el que, per suposat, hem passat plegats molt bons i molt mals moments.

Pràcticament no recordo ni quants any fa del meu debut en el món dels raids d’aventura, quan el meu bon amic Quim Roca em va enganyar per portar-me a un de facilet, i el cuc em va ben mossegar, de seguida vaig veure que allò m’agradava i el mateix any ja ens apuntàvem amb en Quim i en Raul Comino (un altre mega-matxaca) al Tavertet Extrem per començar a fer coses més serioses. I qui ens havia de dir llavors, quan els raids es tractava d’acabar-los, que avui estaríem on estem.

I on estem exactament? Doncs estem en un equip que representa a una marca comercial internacional de primer nivell, que ens ha portat a que, més marques de primeríssim nivell es fixin en nosaltres i lluitin per ser el nostre primer espònsor, i el millor de tot és que això no és fruit d’un dia, és la conseqüència de l’esforç i les ganes de tot un equip de persones, que han fet possible que l’equip Lafuma – Sport HG hagi estat l’únic equip actiu en tots i cada un dels raids del calendari català, guanyant amb autoritat la Lliga Catalana, fent segons a les X-Races i quarts a la Copa Catalana, qui pot igualar-ho?

Aquest any s’han fet podis, molts! I s’ha guanyat un raid de la Copa Catalana que ens ha fet moltíssima il·lusió a tots, i tot això ha esdevingut en que som un equip respectat i que es té en compte a totes les travesses dels raids on anem.

I l’any que ve què? Doncs ja us podeu imaginar que no us decepcionaré amb el blog, l’any que ve comença diumenge, amb una pre-temporada de luxe estrenant cames al Campionat de Catalunya de BTT-O, a veure fins a quina fita aguanto el ritme, com sempre ho donarem tot. Per la nova temporada tinc reptes molt grans en ment, i ja us puc avançar que hi haurà reptes internacionals, si si, no us espanteu, reptes internacionals vol dir COPA DEL MÓN. Caram, com m’agrada veure aquestes paraules escrites al meu blog.

I ara només queda l’esforç de sempre, l’esforç de les solitàries hores d’entrenament, ele suport dels de casa i vostre, de les ganes de fer molt bé les coses i d’intentar complir tots els objectius que es proposin. Arribat aquest punt us podria deixar anar un “carpe-diem” que queden intel·lectualment tant bé en els escrits, però és que com ja us he dit més amunt, tot això no és fruit d’un dia i vull que així segueixi sent, segurament mai seré un grandíssim campió de res, ja que això no és la meva feina, però sempre m’agradarà poder dir que he pogut córrer al costat de grans campions i que us ho he pogut explicar.

QUE COMENÇI LA BATALLA!

L'equip Lafuma - Sport HG aconsegueix la segona posició a l'X-Race Open Raid Series 2011

2011-11-14T10:46:00.006+01:00

Nota de premsa en castellà de l'equip Lafuma - Sport HG:

EL EQUIPO LAFUMA – SPORT HG CONSIGUE LA SEGUNDA POSICIÓN EN EL X-RACE OPEN RAID SERIES 2011

El pasado 29 de octubre se celebró en Cornudella de Montsant el último raid puntuable para el circuito X-Races Open Series 2011. Para defender su buena posición en el ranking, el equipo Lafuma – Sport HG acudió a la cita con Carles Domingo y Ricky Gràcia, que tras su baja de dos semanas por la afectación de un virus, probaría su suerte y su salud en esta exigente carrera.

Por delante, 60 km y más de 2500 metros de desnivel positivo, empezando por una divertida sección de canoa canadiense en el pantano de Siurana que, acostumbrados a utilizar los convencionales cayacs, fueron una panzada de reír para todos los aventureros, con remojones y vuelcos incluidos en casi todos los equipos. Una vez acabada la primera sección, se acabaron las risas, un trekking durísimo de unos 18 km y cerca de 1500 metros de desnivel, acercaban a los raiders hacia las cimas de la Sierra del Montsant, entre la densa niebla que acompañó la carrera todo el día. Al inicio de la subida, Ricky empezó a acusar el parón forzado y el equipo se impuso un ritmo constante y conservador, que combinado con la excelente técnica de orientación sin errores, permitía que, corriendo menos, continuasen metidos en carrera. Una eterna bajada dirección a la población de Albarca, llevaba al equipo a un cambio de disciplina.

En medio de unos parajes salvajes y recónditos, se encontraba la transición con las bicicletas de los equipos para empezar con una sección de bicicleta de montaña de ida y vuelta a la población de Ulldemolins y unos 20 km con 600 metros de desnivel, dónde el equipo Lafuma – Sport HG daba caza a los equipos Häglofs y ACE Bombers de Barcelona, perdidos entre colinas y niebla que aprovechaban para seguir los pasos de Carles y Ricky que continuaban con un manejo implacable con el mapa. Fue a media sección cuando el equipo tomó la acertada decisión de saltar la baliza más lejana de la bicicleta para poder entrar en la barrera de tiempo de entrada a la siguiente sección.

Una vez llega la BTT a su fin, tocaba entrar a la orientación específica 6 km con un desnivel prácticamente nulo, aprovechando un buen mapa de la especialidad en la zona de Los Sagalassos, dónde el equipo continuaba recuperando tiempo y dando caza al equipo Medilast, llegando a la par a la última transición del raid.

Para acabar, una sección final, de nuevo, sobre la bicicleta para afrontar unos 15 km con unos 200 metros de desnivel de subida y más de 500 de bajada para regresar a Cornudella de Montsant. En la primera parte de la bajada llegaron los problemas, cuando la lluvia de los últimos días había embarrado por completo las sendas y caminos en un terreno arcilloso, que pegaba todo el barro a los neumáticos de las bicis y acumulaba grosor en la herradura de la horquilla y en las vainas posteriores clavando las ruedas y haciendo que no girasen, Carles y Ricky lo recuerdan entre risas pero afirman que fue una experiencia horrible, ya que no podían pedalear encima de la bici y apenas podían cargarlas al hombro ya que pesaban el doble por el barro acumulado. Avanzando como podían sacaron el barro con las manos y utilizando troncos hasta llegar a un terreno mejor, dónde podía subir de nuevo a los pedales y continuar su avance hasta Cornudella de Montsant, donde 7 horas y 44 minutos después, cruzaron la línea de meta en quinta posición.

El resultado muy satisfactorio para el equipo, ya que a pesar de los problemas físicos de Ricky consiguieron acabar el raid saltando una sola baliza y con un tiempo y ritmo muy cercano a la cabeza de carrera. Gracias al resultado, el equipo Lafuma – Sport HG logró la segunda posición en el ranking final de la categoría elite en el campeonato X-Race Open Series 2011, una nueva victoria del joven equipo que continua con la moral al máximo!

Resultados: http://www.naturetime.es

http://carlesdomingo.blogspot.com

Raid del Segre, la consagració!

2011-10-27T16:40:00.014+02:00

El passat 15 i 16 d’octubre es va disputar en terres lleidatanes la 2ona edició del Raid del Segre organitzat per els bons amics incombustibles Raid del Segre – Borges Trail. Un cap de setmana de raid per molt bons paisatges, rius, alta muntanya, poblets, i ciutat, una barreja explosiva que va resultar ser molt favorable a l’equip Lafuma Sport HG, mireu, mireu i veureu com va acabar:

L'equip al complert

S01: ORIENTACIÓ URBANA + TREKKING (CAMARASA – PRESA DE CAMARASA)

La sortida d’un raid, ja sabeu, aquells moments de nervis que dóna tota competició. L’organització ens porta fins a la plaça de l’església de Camarasa, on es donarà el tret de sortida a una primera part de secció que serà una orientació urbana per el poble, ordre score, per tant, primer de tot decidim quin ordre farem, veiem per on hem de sortir del poble per enllaçar el trekking i comencem a córrer, amb la sorpresa de que som els primers a arrencar i que uns quants equips de referència es limiten a seguir-nos, comencem a tenir un nom dintre d’aquest món. Acabem la urbana sense problemes, som els primers que marxem del poble i enllacem la primera pujada dura direcció a la presa de Camarasa, ens atrapa i ens passa Häglofs que corren com uns animals, i ens atrapa Medilast a qui aconseguim mantenir el ritme, deixant-los uns metres al coronar el cim. Comencem a baixar i enmig del barranc de la nostra esquerra s’obre un corriol no cartografiat, un camí equipat que ens porta directes a final de secció, sense perdre ni guanyar temps arribem segons, comença la diversió de lluitar per un raid!

S02: RAFTING (RIU SEGRE)

Després del ràfting descafeïnat que ens va tocar fer al raid de Sort ja no ens esperàvem gran cosa, un tram de riu fàcil, amb 3 zones de ràpids ens porten amb uns 20 minuts fins a final de secció, una secció prou divertida i refrescant.

S03: TREKKING + RAPEL (RIU SEGRE – SANT LLORENÇ DE MONTGAI)

Una de les seccions estrella del raid per la seva duresa física, prop de 13 km amb més de 1000 metres de desnivell positiu. Aconseguim fer pràcticament tota la pujada aguantant el ritme de Medilast i de Häglofs, el nostre objectiu, però abans de coronar dóna caça al cap de cursa l’equip d’Infisport Sural Raid, amb dos bons corredors de muntanya que corren com bojos per aquells cims, nosaltres però, seguim el nostre ritme, amb un sol error d’orientació i anar fent camí. Una baixada per un corriol molt divertit condueix els equips a la població de Sant Llorenç de Montgai, a la bora del pantà amb el mateix nom, on just abans de tornar a la civilització, cal fer un ràpel volat d’uns 50 metres.

Mentre uns corren altres aprofitem per "esmorzardinarberenar", mmmmmm...

S04: CAIAC (SANT LLORENÇ DE MONTGAI – CAMARASA)

Un recorregut d’uns 7 quilòmetres ens deixarà descansar les cames una estona i tocarà fer força amb els braços. En Manel va arribar una miqueta tocat del trekking, i acusa un dolor a l’espatlla que no el deixar remar del tot bé fins que no s’escalfa el múscul al cap d’uns 15 minuts. En aquesta secció perdem una miqueta de temps respecte Medilast i Häglofs, però aprofitem per recuperar als companys d'Infisport que són més de secà. La secció passa ràpid un cop superats els problemes inicials d’espatlla, i arribem a Camarasa continuant en 4a posició mentre Häglofs a recuperat el liderat. Fins a final de secció, toca córrer una miqueta amb el vestit de caiac per els carrers de la població que ens ha vist sortir fa unes 4 hores.

S05: PATINS + BTT (CAMARASA – CUBELLS – ALÒS DE BALAGUER)

La primera part de la secció transcórrer amb patins entre les poblacions de Camarasa i Cubells, on el llibre de ruta especifica clarament que l’assistència ha de deixar-hi les bicicletes i continuar fins a Alòs de Balaguer, però sembla ser que aquestes indicacions no queden clares a tots els equips, que aprofiten per fer una assistència on no n’hi ha d’haver, en qualsevol cas, la nostra assistència formada per la Lupe i la Cristina segueix el peu de la lletra les instruccions, i al acabar la secció de patins trobem el material de BTT preparat amb tota la cura del món. La BTT que ocuparà la segona part de la secció havia de ser un pur tràmit de 10 km pràcticament de baixada, però acaba desenvolupant-se per uns corriols molt tècnics que alenteixen el ritme i diverteixen als millor baixadors fins a l’arribada a Alòs de Balaguer on ja ens esperen les nostres “nenes” amb tot preparat.

S06: ORIENTACIÓ URBANA + ESCALADA (ALÒS DE BALAGUER)

Una secció d’orientació específica per el poble, amb un mapa ortofoto que comporta bastants problemes llegir la ubicació exacta de la balisa en un terreny tant i tant desnivellat, però tenim sort, llegim bé i no cometem errors fins a arribat a una balisa final on hi ha una via d’escalada, on depenent el grau de dificultat es bonifica més o menys temps, ens decantem per la via més fàcil com a mals escaladors que som i la completem amb el temps suficient per poder bonificar una quants minuts.

S07: BTT (ALÒS DE BALAGUER – PRESA DE CAMARASA)

Una nova secció decisiva, una BTT de més de 20 km amb uns 700 metres de desnivell positiu acumulat. Sortim d’Alós de Balaguer quan en Terriman ens canta que estem perdent uns 35 minuts respecte als líders. De sortida ens toca una bona pujada durant pràcticament un terç de la secció, pujada de les que piquen suau, que s’acumulen, progressives, de les que ens agraden als BTTerus. Fem una pujada a tota velocitat recuperant un temps brutal i distanciant un grapat de minuts a l’equip RDK Extrem que ens venia per darrera, un cop dalt la cinglera, unes vistes impressionants del pantà de Camarasa, un petit error d’orientació per intentar anar per un camí que a la realitat no existia, i després el millor de tot, una impressionant baixada per un corriol single-track amb corbes a dreta i esquerra, baixant els 500 metres de desnivell en poc més de 5 km, un cop a baix, una passarel·la metàl·lica per sobre les aigües del riu Segre i un petit tram d’asfalt on en Manel, motivat per arribar, fa una pedalada que li trenca la cadena a menys d’1 km d’arribar, decidim no canviar i que s’agafi a la motxilla, l’estiro fins a final de secció on arribem amb un temps impressionant i havent recuperat més de 10 minuts als líders.

S08: TREKKING + TIR AMB ARC (PRESA DE CAMARSA – CAMARASA)

Una última secció de transició, curta i ràpida, trekking de 3 km fins a arribar de nou a la població de Camarasa, en Raul i en Manel ho donen tot, rebaixen 20 minuts el temps estimat de la secció i arriben a meta a menys de 20 minuts dels líders, en quarta posició, l’esperança encara és viva, per la segona etapa, tot és més que possible! Per acabar, abans d’una dutxa un tir amb arc per relaxar els braços, bon resultat d’en Manel i en Raul!

ETAPA 2:

S01: PATINS (PONT DEL RIU SEGRE – LA MITJANA)

La primera secció del dia, havent dormit i amb les cames descansades (o això ens pensàvem). Tocava posar-se a patinar per el pont de la Mitjana, tres voltes al pont d’anada i tornada. La tàctica per l’etapa era clara, sortir a rebentar la cursa des del metre 0 per anar posant minuts entre nosaltres i la resta d’equips. Decidim sortir a donar-ho tot, i resulta que a la primera corba del pont ja portàvem 50 metres d’avantatge a la resta de patinadors! La cursa es posava bé i decidim mantenir el ritme per apretar a la última volta i fer el canvi els primers, la tàctica comença a funcionar!

S02: BTT + ORIENTACIÓ ESPECÍFICA (LLEIDA – LLEIDA)

Toca sortir els tres corredors amb bici, els primers de fer-ho. 35 quilòmetres pràcticament plans per les rodalies del sud oest de Lleida, sense mapa, seguint les indicacions de fletxes i cintes que de tant en tant es perdien i de tant en tant una balisa per marcar. Més o menys al quilòmetre 8, dubtem en una cruïlla just a l’atrapar els equips d’aventura que havien sortit abans, no veiem marques, ens parem i ho aprofiten els Häglofs per atrapar-nos, decidim seguir-los i els hi aguantem el ritme. Al més pur estil pelotón, els Lafuma rodem completament en línia, aprofitant rebufs, a un ritme proper als 35 km/h, la secció passarà ràpid. Més o menys al quilòmetre 20 arriba un moment decisiu, potser un pèl polèmic. Els Häglofs veiem que es salten una indicació que ens fa girar a la dreta cap a la població d’Albatàrrec, nosaltres, que ens havíem despenjat uns metres, veiem la cinta i girem sense dir res, som conscients que pot semblar una actitud de poc companyarisme, no us la negaré, jo mateix ho penso, però en aquell moment, amb ganes de guanyar, amb la possibilitat de fer-ho i veient que no somiàvem, vam prendre la decisió d’aquella manera, ho sentim molt per els bons companys de Häglofs, però en aquell moment vam actuar així, vàrem parlar-ho tranquil·lament tots plegats a l’acabar la cursa i ells van molt ben acceptar les nostres raons i nosaltres les seves, gràcies per entendre-ho! Doncs res, allà es va decidir bastant la cursa, ells van perdre molt temps, Medilast no els veiem ni a la llunyania i nosaltres no abaixàvem el ritme. Al km 27 s’arribava a una petita orientació específica per els aiguamolls de Rufea, que completem sense problemes, fins i tot amb les bambes de bici! Amb pocs minuts ens tornem a plantar a Lleida, zona de transició, on arribem, sense cap problema, en primera posició.

S03: ESCALADA (ROCÒDROM DE PARDINYES)

Una via a completar per 2 corredors, la fem en Raul i jo mentre en Manel ens va “enxufant” entrepans de pa Bimbo a la boca i Coca Cola, una via facileta que completem ràpid, següent secció, vinga!

S04: CAIAC (PRESA DE LA MITJANA – LLEIDA)

Una petita secció de caiac, prop de 2 km fins a un pont del parc de la Mitjana i tornar, em toca completar-la juntament amb en Manel i aguantant la pudor de l’aigua estancada de la presa. Anem i tornem, i just a l’arribada veiem com Medilast ha arribat segon i tot just puja al caiac portem uns 15 minuts d’avantatge i encara ens queda una secció molt i molt favorable.

S05: ORIENTACIÓ ESPECÍFICA (PARC DE LA MITJANA)

Aquesta és la nostra, per acabar de decidir el raid, tres circuits d’orientació esportiva per el Parc de la Mitjana amb modalitat a escollir, fer-ho tots junts, o cada un, un circuit, aquesta és l’avantatge que teníem, sabíem que dels equips perseguidors tots tenien com a mínim un corredor que no orientava bé, nosaltres els tres orientàvem i sabíem que guanyaríem temps de totes, totes, així ho vam fer, un circuit cada un i sense equivocar-se gaire! Häglofs fa un 2+1, ajuntant un corredor que no orienta amb un que orienta, mentre que Medilast intenta una tàctica, segons l’aparença, il·legal, fet que els hi suposa una duríssima penalització i perden tota opció.

Sortim de la orientació específica guanyant temps, de camí a meta ens toca fer un tir amb arc que tornem a completar bonificant uns quants minuts i per fi el moment esperat, l’arribada a meta, per nosaltres ja era prou satisfacció haver guanyat l’etapa de diumenge! Amb això estàvem més que satisfets, però va ser després del dinar de germanor, quan s’entregaven els premis que Lafuma – HG Sport es va anunciar com a guanyador absolut de la classificació general del Raid del Segre 2011, un resultat que feia temps que buscàvem, que volíem i que no aconseguíem, i per fi ha arribat, la nostra primera victòria a la Copa Catalana de Raids d’Aventura! És un bon presagi per ARWC 2012? Cap allà anem!!

I finalment, des d'aquest modest blog d'un gran amant, aficionat a aquest i a molts altres esports, voldria demanar a alguns dels equips participants a la Copa Catalana FEEC de Raids d'Esports de Muntanya que deixin de fer suposicions i de publicar notícies sobre la seva classificació a la general final de la Copa Catalana, nosaltres etem igual d'ansiosos que vosaltres per saber com ha quedat la classificació, però senyors, qui té ara la paraula, o més ben dit, el teclat, és la federació, així que companys Borges Trail, Medilast i Cambrils, deixeu-ho estar perque únicament esteu creant mal ambient i els únics que quedareu malament al final, o no, sou vosaltres! sort a tots!

CLASSIFICACIÓ RAID DE SEGRE 2011:

1.- Lafuma HG Sport

2.- Cambrils Grup Les Barques

3.- Infisport Sural Raid

4.- Burgues Vas Parat

5.- Sambari Häglofs

6.- RDK X-Trem

7.- Rocko X-Team

8.- Medilast Sport

9.- Rantamplan

Raid Aligots, un plaer córrer per casa amb final amarg

2011-08-04T09:38:00.005+02:00

El passat 16 de juliol va disputar-se a la localitat de Celrà (Girona) el tercer raid puntuable per la Lliga Catalana d’Sprint Raids FCOC. La competició es presentava amb una alternança de proves d’orientació a peu i amb bici, sense disciplines tècniques, fet que feia preveure una cursa ràpida I on calia no cometre errors d’orientació. Per a l’ocasió, l’equip Limit Zero hi presentaria dos equips, l’un format per Carles Domingo i Manel Satué i l’altre format per Marc Masó i Enric Gràcia que reapareixia després de la seva lesió al raid Txakal Xtrem.

La secció inicial va ser un circuit d’orientació amb patins per la població de Celrà, recorregut score, prou divertit però amb un parell de baixades i corbes perilloses que feien posar l’ai al cor a qui no dominés les petites rodes, seguidament, una secció a peu conduïa als equips fins a les vores del riu Ter, on un continuo entrar i sortir de l’aigua ajudaven a sufocar les primeres calors del dia quan el sol arribava al seu punt més alt. Al final d’aquest primer sector, l’equip format per en Manel i en Carles liderava amb autoritat la cursa, amb un marge proper als 30 minuts respecte als segons classificats, l’equip Medilast que encapçalava el pilot dels equips amb opcions a lluitar per el podi, inclòs l’equip d’en Ricky i en Marc que sense errors d’orientació marcava un bon ritme.

La següent secció, la més llarga del raid, constava d’un recorregut amb BTT per la Serra de les Gavarres, passant per el castell de Pelegret, els Àngels, prenent direcció a Montnegre i una baixada final per la zona de Cal Soldat propera a la localitat de Palol d’Onyar on els equips es dirigien a la ciutat de Girona per iniciar un nou sector d’orientacions específiques, primer a peu per el Barri Vell i Monjuic, i després en BTT-O per el barri de Montilivi. L’equip cap de cursa d’en Carles i en Manel no havia baixat el ritme i gràcies a unes excel·lents dots d’orientació augmentava la diferència a un espectacular coixí superior a una hora i mitja, mentre que en Marc i en Ricky rodaven en una molt bona cinquena posició seguint el ritme del pilot i continuant amb opcions a podi.

El darrer tram del raid, constava un road-book amb BTT que allunyava als equips de la ciutat de Girona i ens conduïa cap al Castell de Sant Miquel, on un mini-rogaining d’una hora de durada era la secció que sentenciaria el raid, qui fos capaç de fer més punts en 1 hora guanyava, sense tenir en compte la diferència en temps cap a la resta d’equips. Acabat el rogaining una ràpida i curta BTT retornava els equips a Celrà per finalitzar el raid.

L’equip Medilast, format per dos atletes de fons, marcava 2 punts més que l’equip d’en Manel i en Carles, mentre que Sambari Haglofs en marcava 1 més, així doncs, les brutals diferències de 1 hora 32 minuts respecte a Medilast i de 2 hores 28 minuts respecte a Sambari, recordant que són equips mundialistes els dos, eren inútils i no es veien recompensades, ja que una secció de rogaining de 1 hora després de les 8 hores de raid de l’equip no servien de res, acabant en tercera posició just per davant de l’equip d’en Ricky i en Marc que aconseguien la quarta, recordem que després d’haver superat una lesió d’un dels membres de l’equip. Per el que fa a la general del campionat, l’equip Lafuma Bicis Esteve, després de la fallida d’Illa de Rodes passa a prendre el liderat en categoria masculina, mentre que el Lafuma Costa Brava Raid segueix líder en mixtes.

Resultats
Fotos
Vídeo

Campionat de Catalunya d'orientació nocturna

2011-07-21T23:08:00.003+02:00

El passat dia 9 de juliol va disputar-se per les terres osonenques de Vic i Gurb una "rescatada" edició del Campionat de Catalunya d'orientació nocturna, una modalitat que m'ha interessat sempre, degut a la bona técnica i la gran concentració que es necessita per córrer ràpid i no equivocar-se. La cursa es disputava en una mapa nou amb una modalitat de cursa clàssica per les nocturnes, sortida amb massa, recorregut linial i bucles papallona per dispersar corredors, per anar posant a tothom al seu lloc.

La cursa, amb una participació baixa i immerescuda començava puntualment a les 22:15 per assegurar una foscor absoluta en les zones rústiques, la sortida en massa amb totes les categories juntes i ja de sortida una primera papallona asseguraven una bona emoció des del minut 0.

Frontals encesos, tres, dos, un i sortida, com no podia ser diferent els rivals de la categoria senior sortint a muerte em van fer sortir esprintant, sort que amb temps per comprovar el codi del primer control i adonar-me que la fita que vam picar com a primera el 90% dels corredors HS no era la correcte, punt clau a la cursa, ja que això ja en va apartar corredor de nivell com en Tommi Tölkko o en Vicenç Clarena, que no van fer-ho i van seguir amb el seu recorregut. El primer bucle papallona tenia la sensació d'haver-lo fet lent, assegurant molt el que feia per por de no cometre errors greus, sortint d'ell en una sisena posició.

Després d'això, tirada llarga i entrada a la segona papallona, aquesta ja en terreny rústic i molt més divertida, amb més confiança, mantenint la sisena posició i retallant breus segons amb el corredor de davant. Amb aquesta segona papallona entravem ja a la zona divertida del mapa, margues entre camps i rouredes amb un microrelleu molt interessant per orientar i amagar-hi els controls, amb constants canvis de direcció gràcies a les papallones i amb molts llumets voltant per la zona.

Un cop acabada la segona papallona tocàven 3 fites clàssiques línials en la que em vaig enganxar en 1 d'elles perdent uns 70 segons i entrada a la darrera papallona, aquesta amb un desnivell més marcat entre la part alta i la art baixa de la marga en la que estava situada. El ritme de cursa ja el tenia a les cames i em va anar molt bé el darrer bucle, amb errors mínims i una bona elecció d'itinerari. La sortida de la papallona, novament en sisena posició i ja a prop de meta seguint un rec molt divertit que conduia als corredors a la pista que desembocava novament a la zona esportiva que havíem deixat enrera una estona abans en la foscor.

El resultat final, molt satisfactori, amb els errors normals després de tant temps sense practicar en competició amb un mapa específic, sisena posició apretant el top-5 i amb bones sensacions. Un mapa per a la ocasió molt apropiat amb un traçat molt interessant i una organització bona.

Resultats Oficials
Resultats Parcials
Fotografies

Us pensaveu que havia desaparegut? No, simplement he canviat de casa!

2011-07-14T12:18:00.002+02:00

Fa uns quants mesos que ja no feia cap blog-in, i ja començava a ser hora que hi tornés no? durant aquest temps de grans canvis que he tingut, me n'he adonat que hi ha molta gent que seguia el blog, i això fa realment molta il·lusió! Sempre és allò que et penses que només el segueixen quatre gats però ha resultat que moltíssima gent m'ha estat dient que què pensava fer, si continuava o no, doncs aquí em teniu!

Durant el meu temps de silenci, com us podeu imaginar tampoc he parat, hi ha hagut dies bons, dies dolents, calor, fred i pluja, però sobretot molta aventura, molts raids amunt i avall i moltes ganes de seguir explicant-vos les meves experiències i que vosaltres les pogueu llegir i disfrutar!!

Tornem-hi doncs que no ha estat res!!

Cursa-O Ciutat de Girona, arriba el primer podi de la temporada!

2011-02-19T19:41:00.003+01:00

El passat dia 30 de gener va disputar-se una nova edició de la bonica cursa d'orientació de la Ciutat de Girona. Aquest cop, canviant el punt de sortida i arribada col·locant-lo als jardins de fora muralla. Personalment, crec que un canvi molt positiu, ja que l'encant de córrer per els carrers del Barri Vell de la ciutat, un diumenge al matí, amb molts espectadors, obliga a tots els corredors a mentenir la concentració fins a la darrera fita, per tant, un canvi molt positiu.

La cursa, no va començar la millor manera per mi, ja que a la tirada 1-2, al intentar esquivar un grup de gent aturada mirant el mapa vaig posar un peu en una bassa que em va fer jeure ben llarg a terra, degut a una bona relliscada i en conseqüència un bon cop a les costelles i al colze, tota la cursa calent del cop i amb el cul moll.

La cursa, vaig completar-la amb molt bones sensacions, potser amb una miqueta de falta de ritme de cursa, però amb una orientació prou fina i bona, aconseguint 5 winsplits i entrant segon a poc més d'un minut i mig del guanyador.

A la cursa, per acabar un bon cap de setmana es van entregar els premis de la Copa Girona-O 2010 on em vaig endur la tercera posició a la categoria elit en el meu primer any a la màxima, un bon resultat fruit de la regularitat a totes les curses del campionat.

Resultats totals
Resultats parcials

http://carlesdomingo.blogspot.com

Arrenca la temporada, Rogaining de l'Espluga Calba

2011-02-03T22:20:00.003+01:00

El passat 22 de gener vam estrenar la temporada esportiva 2011, una temporada esportiva amb nous reptes, nous projectes i nous reptes. Efectivament era l'estrena de la temporada amb entrenaments mínims, i davant la possibilitat d'escullir entre la modalitat de 6 hores o 24 hores per aquest Rogaining a l'Espluga Calba la nit més freda de l'any, va i triem la de 24!!! si és que no n'aprendrem mai.

Tot i això, la cosa no va sortir del tot malament, els plans van anar sobre rodes fins a la parada prevista al Hash House, el punt d'assistència, després de 13 hores i mitja de cursa, passada la mitja nit, i únicament amb un error d'orientació a la fita 85, la primera de nit, i per tant la primera en la que orientava jo.

Passades les 13 hores de cursa, en Raul va començar a queixar-se de dolor als peus, i tots necessitàvem una parada, així doncs vam encarrilar camí cap al poble de Fulleda, on hi havia instal·lat el Hash House, i en arribar allà, ens trobem amb un local amb la calefacció a tope, i un bufet impressionant. I que havíem de fer nosaltres? jalar!! vam començar per uns bons caldos calents, uns bons espaghettis i per acabar una favada per poder disposar d'un teixit "Gore-Pets" al tornar a fora. Tot just 15 minuts d'aclucar un ull que ja tornava a ser hora de reprendre el camí, a gaudir de les temperatures per sota dels 10 graus negatius, i veure sortir el sol per els turons Garriguencs cultivats amb arbequines.

Les primeres llums del dia, ja us dic jo que després d'una nit tant dura com aquella, van ser molt agraits per l'equip, i ens donava senyals que només ens quedàven 4 hores de cursa fins a tornar a la plaça del Castell de l'Espluga Calba. Un bon anàlisi del recorregut que quedava i tenint en compte les possibilitats físiques després de més de 20 hores de cursa ens plantàvem a meta amb 23 hores i 38 minuts, i 14ens a la classificació d'equips masculins. Un bon començament!!

Resultats The Wild Boar Rogaine 24h
Parcials The Wild Boar Rogaine 24h
RouteGadget The Wild Boar Rogaine 24h

http://carlesdomingo.blogspot.com

Dos dies d'Osona d'Orientació, primera cursa oficial a elit

2010-10-21T09:18:00.005+02:00

El passat cap de setmana del 2 i 3 d’octubre va disputar-se a la comarca d’Osona els dos dies d’Osona d’Orientació, puntuable per la Copa Catalana i que seria, per mi, el primer paquet de curses oficials en la màxima categoria de l’especialitat, els homes elit.

El cap de setmana s’iniciava amb l’estrena del mapa de Sant Marc, a Calldetenes amb la modalitat de la mitja distància, un mapa petit, ratoner, escala 1:7500 en el que no paràvem de fer canvis de direcció amunt i avall, el mapa no donava per més, la zona era molt xula, amb molts espais oberts que s’alternaven amb petits nuclis arbrats, tot en una petita zona de turons sorrencs amb infinitat de tàlvegs i riuets secs o no que circulaven en totes direccions. Inicialment, la cursa es dirigia a la zona sud del mapa, amb una bossa de 4 fites que, bé per el temps que feia que no tocava mapa a peu, bé per l’escala, bé per voler anar més ràpid del que es podia anar, em van costar una miqueta, no clavava els controls i em passava de llarg a cada fita, però després d’una primera tirada llarga cap al nord, les coses es van mig arreglar, havia entrat bastant millor en el mapa tot i que el ritme de cursa per una mitja poder estar a davant no s’acaba d’adaptar al meu físic, sóc més de llargues distàncies i anar fent. En l’anàlisi de parcials, quan no fallava, sempre entre el 10 i el 14, destacant un 4rt a la 14-15, i un 2on a l’sprint final, el pique de cada cursa. Finalment un 12+1, per no dir el número maleït, al final de la primera etapa dels 2 Dies d’Osona.

El laberint de Sant Marc, Calldetenes

El diumenge es corria en un mapa ja conegut, no per mi, però per gran part de la gent, la llarga distància al poble de Tavertet. Un mapa amb un paisatge espectacular per els cingles que cauen directament a les aigües del Pantà de Sau. La cursa començava per un llarg bucle de 20 fites a la zona oest del mapa. Cal destacar que la cursa tenia 8.8 km lineals, amb 300 metres de desnivell i 29 control, així doncs no seria gens fàcil, almenys físicament. Vaig començar una miqueta despistat, com sempre fent les tres primeres fites poc fines, però arribant al cul del bucle 4-12 havent entrat bé en el mapa i millorant parcial a parcial, faig dos splits entre els 5 primers, destacant un tercer a la fita 9, amb certa trampa, ja que just a la 8 em va atrapar en Lluis Ferrer que em va guiar prou bé durant una estona, va ser com un “dejà vú”, potser de la Jukola? ;) Per acabar el bucle hi havia una tirada molt lineal 12-20 que retornava als corredors fins al poble de Tavertet, van ser unes molt bones tirades, potser les més tècniques del recorregut, ja que estaven enmig d’oberts, allunyades de camins i amb centenars de monticles de pedra idèntics que feien perdre la paciència a més d’un! Em mantinc molt regular, marcant splits entre els 8 primers amb un nou tercer a la tirada 19-20 d’entrada al poble. Novament a Tavertet s’iniciava l’últim bucle de cursa, després d’una fita urbana sense complicacions s’explorava la part nord-est del poble i del mapa, tot sobre un turó on s’acumulava bona part del desnivell, amb moltíssims tàlvegs profunds amb afloraments rocosos que feien les delícies dels més tècnics, i les meves també que carai! M’enganxo una miqueta a la 25, al llegit malament un element tant evident com un ballat! Són coses d’anar cansat! I després de picar la 26 m’atrapa un suec (que va resultar ser el guanyador de la cursa), total que va tocar fer tota la baixada fins al poble motivadíssim, aguantant-li el ritme i petant-lo a l’esprint, un pique molt sà, on m’emporto el meu primer millor parcial a homes elit en cursa oficial, després de marcar un segon millor a la penúltima, quin final!!

Els inacabables cingles de Tavertet

En el parcial de cursa, vuitè millor temps, millorant el dia anterior i entrant per davant de gent d’elit de sempre, gent respectada com en Lleí, en Dani Daví o en Narcís, quin honor poder estar aquí, i a només 5 minuts d’en Bedós per exemple, va sortir una bona cursa. A la suma dels dos dies, també m’emporto el pollastre, vuitè i primer Aligot als Dos dies d’Osona, uauuu!! Un cap de setmana, sense cap dubte, per recordar!

Resultats Mitja Distància

Winsplits Mitja Distància

Route Gadget Mitja Distància

Parcials SportIdent Mitja Distància

Resultats Llarga Distància i totals

Winsplits Llarga Distància

Route Gadget Llarga Distància

Parcials SportIdent Llarga Distància

http://carlesdomingo.blogspot.com

Raid Infernal Bisaura, rascant un podi mundialista

2010-10-15T11:27:00.017+02:00

El passat cap de setmana del 18 i 19 de setembre, va disputar-se la última cursa puntuable per la Copa Catalana de Raids d’Aventura i Campionat de Catalunya de Raids 2010 amb el Raid del Bisaura. A diferencia de la resta de raids de Copa, aquest era en format 2+1 i de tot el cap de setmana. Per afrontar la competició l’equip Catbike lacursa.com sortiríem amb un equip mig-inèdit, format per l’Ester i per mi mateix, juntament amb en Joan Planas que l’estrenàvem de cara a provar les seves qualitats per la temporada que ve. A l’assistència estaríem acompanyats per la Lupe i la Cristina, una altra novetat que també estrenàvem per veure com funcionava.

Si hi ha una cosa que em posa nerviós dels raids són les especulacions i el secretisme, ja que fins dos dies abans no ens van comunicar on era el punt de sortida. I com ja us podeu imaginar, fins a tal dia les especulacions de recorreguts i finals de les etapes eren un món a part de la resta de mortals. El que si que sabíem de feia uns dies era que el temps ens acompanyaria i molt, animant-nos amb uns grans ruixats i turmentes que ja veuríem com acabarien. I ja per anar entrant en matèria, punt d’inici, pavelló municipal de La Garriga, on arribo amb la Cristina el dissabte a les 5 del matí per sortir una hora més tard. Tot l’equip ja havia fet nit allà, així que tot estava llest i ordenat i només faltava pujar a la bici i arrencar a pedalar. Com és la tònica habitual a les meves cròniques de raids, anem repassant secció a secció com va anar la cosa:

SECCIÓ 01: BTT. La Garriga – Centelles.

A les 6 del matí tot és molt fosc encara, i així ens vam trobar a la sortida de la primera BTT del dia. El recorregut començava amb una llarga pujada fins a Puig-Graciós, on gràcies al ritme que hem posat amb en Joan, arribem encapçalant el raid. Hem estat tota la pujada dubtant, ja que a la primera cruïlla tots els equips s’han parat dubtant a mirar el mapa, nosaltres amb les coses clares no hem parat i hem aconseguit una bona renda que anem administrant durant tot el recorregut. Al dirigir-nos cap a la Serra de l’Obac contemplem una bonica sortida del sol per sobre el Matagalls, que aquesta mateixa tarda viurà un bon ambient amb la sortida de la travessa Matagalls Montserrat. I comencem una vertiginosa baixada cap a la part sud de la Plana d’Osona fins a Centelles, on tenim el privilegi d’arribar amb el grup capdavanter del raid.

SECCIÓ 02: Via ferrada. Centelles.

Degut a les pluges del dia abans, la organització ha decidit neutralitzar el temps de la ferrada per assegurar la integritat de tots els equips. Ens donen 1 hora i mitja per fer-la, i tant la Lupe com l’Ester, que la coneixen diuen que amb aquest temps n’hi ha més que suficient. Definim una tàctica d’equip, a hores d’ara crec que encertada, de fer la ferrada tranquil·lament i recuperar forces, ja que aquí tot es paga, a diferència d’altres equips que la fan ràpid per aprofitar el màxim d’hores de llum. Nosaltres abans de tornar a la secció parem, aprofitem per treure’ns tot el material de seguretat i menjar abans de tornar a sortir. Recuperem forces i seguim endavant!

SECCIÓ 03: BTT. Centelles – Sant Julià de Vilatorta.

Una secció dura físicament, amb una primera part senzilla d’orientació amb mapa, part intermèdia de Roadbook per el Golf del Muntanyà, i novament orientació amb mapa creuant els turons de Romagats fins a Sant Julià. A partir de la meitat el recorregut es torna molt exigent físicament, i gràcies a l’haver descansat una estona cacem un parell d’equips que deixem enrere. Tot sense problemes fins a l’entrada novament de la darrera secció d’orientació amb mapa. On certs errors de cartografia fan que el GR que anem seguint difereixi en rumb tot sovint, creant molts dubtes i fent-nos parar a verificar-ho tot sovint. Finalment les coses rutllen i els rumbs són els bons, així que tot va bé, trobem les fites que més costen als equips que han optat per no seguir el GR pensant que era poc ciclable, i continuem guanyant temps als de davant, arribem tercers al control de canvi de Sant Julià, anem a tope! Després d’analitzar-ne els parcials, ens n’adonem que marquem l’scratx a la secció, millor temps per nosaltres!

SECCIÓ 04: Trekking + Ràpel. Sant Julià de Vilatorta – Pantà de Sau.

Una secció exigent, no massa tècnica i amb un bon desnivell recorria les primeres estivacions del Collsacabra a la riba sud del Pantà de Sau. El traçat passava per un lloc màgic, el pont de les bruixes, no us imagineu pas el perquè del nom. El ràpel, un pel forçat i no gaire atractiu, en una paret un pel bruta per arribar-hi i sortir-ne, però de tant en tant està bé intercalar una especialitat diferent, cap problema. Com a poc corredors de muntanya que són l’Ester i en Joan, no va ser la nostra millor secció, però simplement vam tornar a la nostra posició natural darrera els UE Vic, tot un equip de Bimbache amb qui portàvem lluitant des de l’inici del raid. Estem però dins el temps esperat, no hi ha hagut cap imprevist i seguim com uns campions a la cua del grup capdavanter esperant al primer que falli per rematar-lo!

SECCIÓ 05: Caiac. Pantà de Sau.

Una de les seccions dures del raid, 13 quilòmetres de caiac, direcció oest al Pantà de Sau, o sigui a contra corrent. El desnivell, zero, com és de suposar! Però el pitjor de tot l’aiguat que va caure a mitja secció que va ser digne de diluvi universal. Haguessin arribat molls igualment, però que et mullis per sobre i per sota ja empipa més! L’assistència esperava a un indret del pantà proper a Roda de Ter i les cortines d’aigua que veien acostar-se eren brutals. Faltava certa tècnica de rem, els tres som totalment inexperts en l’especialitat, però tot i això només vam perdre una posició virtual en carrera a favor dels Vàldubon, que no era real ja que ens havien avançat en el tram neutralitzat de ferrada per diferència d’estratègia. Així doncs, manteníem els quarts còmodament però lluitant amb els Tivissa que corrien amb tres nois i no ens podien deixar enrere!

SECCIÓ 06: BTT. Pantà de Sau (Roda de Ter) – Sant Vicenç de Torelló.

La secció s’iniciava en pujada sortint de Roda de Ter, on ja vaig engomar “a muerte” a l’Ester per recuperar minuts. Vam començar a pedalar sota les restes de la pluja que havia inundat el caiac, però el temps anava aguantant. Aquesta es plantejava com una secció fàcil, que no va acabar sent-ho tant per culpa de les deficiències del mapa, on s’hi apreciava una extensa xarxa de camins amb traces iguals, que van resultar ser de traces completament diferents i en alguns casos inexistents. Vam cometre una errada suau d’orientació de la que ens vam adonar ràpidament degut al canvi del rumb que no era el bo, vam acabar sent espectadors de luxe de la cursa ciclista de Manlleu, i senyors, la nova autovia Vic-Ripoll havia de sortir en el mapa!! Gràcies a això vam tornar a atrapar definitivament als Vàldubon, que per gran sort ens van deixar seguir-los ja que ens havíem deixat la segona part del mapa!! Quin cap el nostre!! I quina sort de l’Àlex i en Marc!! Gràcies companys!! Amb tot vam arribar a Sant Vicenç de Torelló mantenint, amb la meva roda de davant perdent pressió i preparats per continuar!!

SECCIÓ 07: Orientació urbana. Sant Vicenç de Torelló.

Canvi de plans inicials, jo em quedo a l’assistència reparant les pèrdues de pressió que tinc a la roda de davant, es tracta d’una secció d’orientació per el poble, amb un mapa ortofoto amb preguntes d’observació de l’entorn, per conèixer el poble, que mai està de més ja que hi passem en cursa. Com a bons orientadors, no hi ha problemes, una secció més al sac i continuem allà, lluitant amb el Team Tivissa, acompanyats dels Vàldubons i amb els Collonuts i els Rantamplan completament desapareguts, fa hores que ni els veiem.

SECCIÓ 08: BTT. Sant Vicenç de Torelló – Sant Quirze de Besora.

Aquesta era l’esperada, la darrera secció de la primera etapa, 25 de BTT amb uns 700 metres de desnivell i amb moltes i moltes sorpreses per el mig. La secció s’inicia amb la pujada al castell de Sant Vicenç, que dona nom al poble, la pista empedrada començava a pujar suaument, però al cap d’uns metres, la pendent ja era infernal, tocava patejar, per si la pendent no era suficient, a la part final abans d’arribar al castell el camí es transforma en un corriol minúscul que encara fa més difícil la progressió, finalment arribem al castell on piquem el control després de pujar en Joan a coll, ja que la pinça penjava d’una torre on no s’hi arribava!! Després del castell comença l’infern, la progressió per una carena amb un sender inciclable fins a entrar a la Vall de Besora per baixar cap a Sant Quirze. Ens passem prop d’una hora amb la bicicleta carregada a l’esquena, progressant per la muntanya, entre pedres i garrics, seguint el rumb del mapa quan perdem el camí (que és tot sovint). Ja són les darreres hores de la tarda, per sort encara tenim llum, però els equips de darrera ho passaran de nit i serà un infern. Gràcies a la bona orientació recuperem temps als Vic i als COB fent una molt bona elecció de ruta, passem als Valdubon que agafen un camí equivocat i per fi coronem la carena picant un control més en una ruïna, aquesta secció farà molt mal a alguns equips! Per sort, després de la carena toca una pista de baixada rapidíssima, rodem a uns 60 km/h baixant a tota llet fins a tocar pràcticament l’aigua del riu Ter que baixa amb força direcció a la plana de Vic. A partir d’aquí, la darrera sorpresa de la secció, el GR del camí del Ter aigües amunt fins a Sant Quirze de Besora, pedres, aigua, pedres i més aigua, un nou camí inciclable (com el 80% de la secció) per rematar la jornada. Amb això arribem a Sant Quirze amb temps per una dutxa i un bon couscous per sopar i descansar una miqueta.

SECCIÓ 09: Rogaining + bivac. Sant Quirze de Besora – Pla de Revell.

A les 22:00 en punt es donava la sortida a la secció nocturna del raid. Un rogaining de 2 hores sortint del poble fins al Pla de Revell, on els equips havien de transportar-hi tot el necessari per passar la nit, tenda, sacs, menjar i roba d’abric per no passar fred. La secció fins al bivac era completament tot de pujada. Curiosament, tots els equips del raid surten en la direcció lògica fent la pujada més directe, i únicament dos equips sortim en direcció nord per remuntar la muntanya per la vesant nord, amb menys fites però amb un desnivell més moderat, per uns corriols preciosos enmig del bosc, arribem amb un marge de 20 minuts al Pla de Revell, som els primers en arribar enmig de la boira que ja cobreix els cims i que no ens deixen apreciar que estem enmig d’un gran ramat de vaques que ens miren sorpreses, aprofitem per fer un mini-encierro abans de disfrutar d’uns quants gots de caldo calent (jo concretament 5), muntar el campament, posar-nos la roba tèrmica seca i a dormir una plàcida nit en la que no vaig tardar més de 10 minuts en adormir-me. En aquesta secció salta la gran sorpresa, l’equip Oxigen que anaven liderant el raid, cometen un greu error d’orientació que els fa perdre completament enmig de la muntanya, arribant perduts a Santa Maria de Besora i trucant a la seva assistència perquè els anés a buscar, quina sorpresa! Amb això guanyem una posició a la general i ens acostem al podi!!

SECCIÓ 10: Rogaining. Pla de Revell – Sant Quirze de Besora.

A les 6:00 del matí tocava novament aixecar-se i amb tot el campament ja desmuntat i una bona ració de coca gentilesa de l’organització, tocava fer la baixada cap a Sant Quirze de Besora novament, passant per les fites que no havíem fet a la nit de pujada. Fem la traçada que han fet la majoria d’equips a la nit, amb un desnivell molt fort marquem totes les fites i arribem amb un marge de 10 minuts respecte a l’hora i mitja que teníem per afrontar la secció fent els mateixos controls que la majoria d’equips de la competició, empatats a punts, temps i fites. Continuem allà i afrontem la recta final després de que les assistències ens preparin un bon esmorzar.

SECCIÓ 11: Patins. Sant Quirze de Besora – Sant Agustí de Lluçanès.

Una pujada per una carretera recentment asfaltada, amb un desnivell molt moderat però amb pocs descansos. Afrontem tranquil·lament la secció sense presses, conscients de que queda molta BTT i sobretot molta orientació on recuperarem temps a la resta. Així doncs, passem la secció que menys dominem rient i divertint-nos sobretot amb en Jordi i en Tito, que els portem a darrera, davant de la gran claxonada d’ànims a en Jordi per part dels nerviosos conductors que van darrera la caravana.

SECCIÓ 12: BTT. Sant Agustí de Lluçanès – Alpens.

Una secció, sense cap dubte, amb molt a perdre, i molt a guanyar si s’orientava finament. El mapa, a una escala anomenada “sense escala”, potser formava part del joc, però als orientadors dels equips això no ens agrada gens ni mica, per sort, l’Ester que porta el mapa, ho clava tot prou bé i es troben el pilot d’equips perduts enmig dels camps, que acaben seguint-nos fins a passar les fites. Total, atrapem als Collonuts, que havien trigat 25 minuts menys que nosaltres en els patins, Valdubons, que havien trigat 10 minuts menys, i uns quants més que havien arribat davant nostre.

SECCIÓ 13: Orientació urbana. Alpens.

Una secció de les de broma, en diuen orientació urbana a un mapa ortofoto amb preguntes de certs llocs del poble, no sé si coneixeu Alpens, però és un poble petit petit, o sigui que molt llarga la secció no és. Únicament ens encallem a una de les preguntes, per culpa meva, al llegir una per l’altre i quedant-nos palplantats davant la placa d’una casa buscant el número de registre d’un transformador elèctric, quan el que havíem de buscar era el nom que deia a la placa que teníem davant, quina ràbia quan me’n vaig adonar!! Però res, un recorregut score que vam completar únicament amb aquest problema que vam resoldre amb uns minutets de para bojos.

SECCIÓ 14: BTT + Tir amb arc. Alpens – Sant Quirze de Besora.

I per fi arriba, la darrera secció del raid, la tornada cap al punt de partida i el pas sota l’arc. Aquesta secció però, no és fàcil, té un desnivell acumulat bastant important. De sortida del poble d’Alpens, s’encamina de pujada el GR que es dirigeix a l’ermita de Santa Margarida, que abandonem abans d’entrar al tram més tècnic, quina sort!! Sinó tocava patejar segur. Abans d’arribar al primer control de la secció atrapem dos equips, i a partir d’aquí ens atrapen els Collonuts, els Valdubon ens segueixen i fem un grapat de quilòmetres els tres equips junts com a bons companys. Arribem al poble de Sora, on ens espera el tir amb arc i cal gestionar bé el pas, hi arribem tres equips junts, som els que millor orientem i per dignitat, els volem treure distància, amb una paraula “segueix-me” a en Joan, ens entenem i entrem al poble com a tercers del grup per apretar com aquell qui no vol la cosa al arribar a la zona esportiva, no sé si cap dels altres havia pensat amb el tema, però no oposen resistència i entrem els primers en el tir amb arc, disparem 3 fletxes cada un, algunes amb més sort que les altres, mentre els altres companys estan neutralitzats esperant, quan acabem, els desitgem sort i marxem pitant sense que ens puguin seguir. A partir d’aquí continuem a tope, ens creuem amb en Raul que va a fer fotos al tir amb arc i després d’unes pujades i baixades per turons plens de prats verds i avetars, arribem a l’últim corriol de baixada fins a Sant Quirze, on l’equip no ens espera, les nenes s’estan dutxant, com és això? I és que hem fet un tiempazo de nou! Hem marcat el millor temps i elles ens esperaven més tard segons els comentaris dels que ja havien arribat!!

En definitiva, això va ser el nostre Raid Infernal Bisaura particular, el Campionat de Catalunya de Raids d’Aventura 2010, aconseguint la quarta posició final després de poc més de 20 hores de cursa, i a només 35 minuts del tercer lloc, ocupat per l’equip UE Vic que estava allà per preparar el Campionat del Món de Raids al Bimbache 2010, igual que els Sambari i els COB, i nosaltres allà!! Trepitjant-los els talons!! Estem a tope!!

Fotografies Raul i Lupe

Resultats

http://carlesdomingo.blogspot.com

Estiu estiuet...

2010-10-02T18:06:00.009+02:00

Després d'una primera part de temporada on s'hi concentraven dos dels principals objectius, la Jukolan Viesti i el raid Aventure Aveyronnaise, tocava una miqueta de relax, recuperació i poques curses que no venen bé de córrer quan el sol apreta. Tot i això, i com us podeu imaginar, no he descansat.

Unes vacances entre animals de la mateixa espècie ;)

El mes d'agost va servir per retornar a la competició després de les vacances, tornant també a la orientació a la popular de Santa Maria d'Oló, amb bones sensacions tornant al podi en el circuit C1 en 3era posició. L'endemà, va servir per sortir a la disputa de la clàssica de ciclisme Ripoll-Vallter 2000, arribant a meta amb un temps decent després d'aguantar amb el pilot fins a la població de Setcases, la meta que m'havia marcat.

Podi Popular Santa Maria d'Oló

Pujada a Vallter 2000

El mes de setembre ja ha estat més intens, comançant el dia de la Diada Nacional amb la II Makissada, el Repte amb BTT, una cursa amb un recorregut de 84 quilòmetres acabant en segona posició, l'endemà, retorn a la Copa Catalana d'Orientació a Vallfogona de Ripollés, una cursa bastant per oblidar, tot sigui dit, la setmana després, disputa del Raid Infernal Bisaura, final de la Copa Catalana de Raids d'Aventura i Campionat de Catalunya de Raids, amb un resultat molt bo del que si que hi haurà crònica a part i novament orientació a la popular Orienta't 2010 de Roda de Ter corrent tranquilament el circuit mig i ben acompanyat.

II Makissada, repte 84km en BTT

Copa Catalana-O Vallfogona, derrotes acceptades amb bon humor

Aventure Aveyronnaise, un raid amb majúscules

2010-08-10T11:23:00.017+02:00

Tot va començar fa uns mesos, quan revisant un calendari europeu de raids vaig conèixer els companys d'Absolu Raid, que organitzaven l'últim cap de setmana de juliol un raid a la regió de l'Aveyron, puntuable per el Raideurs Tour, la Copa de França de raids d'aventura. En aquest campionat, el format de les competicions és de les que s'escriuen en majúscules, raids de 24 hores non-stop, amb equips de 2+1 i amb assistència, així doncs, ja només quedava trobar equip per anar-hi. Per suposat, amb un repte així no va costar gaire, ja que en Raul i en Manel van tardar uns 15 segons a dir que s'apuntaven quan els hi vaig proposar, quins dos per dir que no! i per suposat, si venien ells, l'assistència estava coberta amb la Lupe i més tard l'Imma que també s'hi va afegir.

L'aventura començava el passat divendres 30 de juliol, quan en el punt de sortida vam adonar-nos de la quantitat de material que portàvem i del tamany de la furgo que ens havien deixat per l'ocasió, voleu dir que hi cabrà tot? aquesta va ser la pregunta que ens va passar per el cap al fer una comparació dels dos espais. Doncs si, hi va cabre tot amb l'espai just, si arribem a portar uns mitjons més, no hi caben... després carretera i manta en direcció nord, un sopar picnic en una àrea de servei a Narbonne i acabar d'arribar a Millau, on vam buscar un lloc als afores per acampar i passar la nit. L'endemà al matí, després de veure el fantàstic paisatge del lloc on havíem acampat, tocava tornar a carregar la furgo i acabar d'arribar a la ciutat de Rodez, punt de sortida del raid Aventure Aveyronnaise. I a partir d'aquest punt de la crònica, comencem amb el més interessant, una a una les seccions que van tocar fer.

SECCIÓ 01: Orientació urbana Rodez - Chateau de Fontagnes. 10 km. 80 m D+.

Com no, una secció inicial a l’esprint, a muerte durant tota la orientació. La nostra dificultat, els punts de control no eren balises sinó preguntes, i amb francès! En alguna vam tenir algun petitet problema però amb sang freda i amb nocions de l’idioma les vam resoldre. Vam mantenir un molt bon ritme a la secció, entrant els cinquens al final. Perquè tingueu una noció del ritme al que vam córrer, la secció estava prevista per fer-la en 50 minuts, nosaltres en vam tardar 32!! Això si, al final un calentón que entre el ritme i el sol ja anàvem ben rostits!!

SECCIÓ 02: BTT Chateau de Fontagnes – Muret-le-Chateau. 34.5 km. 740 m D+.

La primera secció seriosa del raid, on es va continuar amb un ritme elevat degut a les poques hores de cursa que portàvem. L’equip va tenir algun petit error de navegació que va solventar ràpidament, sense més problemes. El més espectacular de la secció, el tram final, on es deixava enrere una planura immensa per arribar al llindar d’una gran esquerda granítica, on es situava el poble de Muret-le-Chateau, i on s’arribava per un espectacular corriol de baixada fins al fons de la vall.

SECCIÓ 03: Trail orientació Muret-le-Chateau – Sébrazac. 26 km. 775 m D+.

Un trekking que de sortida s’havia de pujar fins al castell de Muret-le-Chateau (d’aquí el nom), per baixar de nou al poble, i fer tota la remuntada de pujada per sortir de la vall que allotjava el poble. La resta transcorria per la vall de Rodelle, al cor del parc natural de Causse du Comptal. Enmig del trekking, visita al poble de Rodelle, situat al capdamunt d’un turó amb una formació rocosa que sobresortia uns 50 metres més, amb un sol camí per arribar al cim, i com va costar de trobar-lo!! El trekking, a ple sol, ja va començar a passar factura, vam trobar-nos amb alguns equips que ja anaven amb la goma posada, a mi personalment, el sol em va tocar massa i la secció se’m va fer llarga, sobretot a la pujada final fins al poble de Sébrazac, amb un duríssim i empedrat corriol de pujada fins al poble en qüestió, on vam arribar a mitja tarda.

SECCIÓ 04: BTT Sébrazac – Pantà de Castelnau Lassouts. 53.56 km. 1887 m D+.

Aquesta va ser una secció per experts de la bici. El poble de sortida era a la part elevada d’una serralada, això vol dir que hi havia baixada! Primer de tot però hi havia uns quilòmetres de pla, fins al poble de Biounac, on vam arribar-hi a tope per la carretera amb en Manel rodant a uns 35 km/h i avançant ja a 2 equips. A partir d’aquí s’entrava en un GR, un camí marcat pensat per anar a peu, primer calia remuntar fins un cim per una caminot ple de pedres on vam haver de patejar en algun tall. Un cop dalt del cim, el més divertit de tot, la baixada, la traçada del camí no va canviar, i això el convertia en una baixada extremadament tècnica on calia afinar molt sobre la bici. La nostra baixada va ser impressionant, vam avançar 8 equips!! Alguns d’ells més que sorpresos al veure a quines velocitats baixàvem! Per acabar la secció, pujada fins a la presa del pantà de Castelnau Lassouts, un bon desnivell fins a retrobar-nos amb l’assistència.

SECCIÓ 05: Caiac Pantà de Castelnau Lassouts – Espalion. 12 km.

La secció, era el primer tall horari del raid, els equips havien d’arribar-hi abans de les 20:30, i nosaltres vam arribar-hi sobre les 20:10, així que el tall el vam passar sobrats. Inicialment, calia desfer el desnivell de pujada de la secció anterior per arribar al peu de la presa, on hi havia el punt de sortida dels caiacs. Es tractava d’un divertidíssim descens d’aigües braves per el riu Lot que portava un bon cabal tot i l’època de l’any. Ràpids, pedres i ponts que unien diferents pobles típics del centre de França van ser la tònica del descens, una secció que va semblar molt curta ja que ens vam divertir a tope!

SECCIÓ 06: Trail orientació, via ferrada i tirolina Espalion – Bozouls. 23 km. 855 m D+.

Una nova secció dura, a part del quilometratge i el cansament, just als primers quilòmetres ens va caure la nit, un moment delicat ja que amb el canvi de llum es solen cometre errors de navegació i cal anar molt i molt concentrat per no cometre errades. La secció s’iniciava amb la pujada fins al Chateau de Calmont d’Olt, atalaia de luxe del poble d’Espalion, des d’on s’iniciava un vertiginosa i perillosa baixada de nit en direcció sud. A poca estona, s’arribava a un viaducte de la via del tren on els francesos hi havien muntat una via ferrada prou divertida. El problema, el de sempre en les seccions tècniques, masses equips esperant a l’entrada de la secció neutralitzats, nosaltres inclosos, fins que vam convèncer al control que només un corredor per equip entrés a la ferrada per agilitzar, ja que a les 3:30 de la nit hi havia un nou tall horari que calia passar. Així ho vam fer, però per sorpresa els equips que anaven darrera nostra no entraven ni a la ferrada, anaven caminant fins al final, picaven el control i marxaven, quin morro!! Esperem que això es reflectís a la classificació. Després de la ferrada, s’entrava en una zona de turons de pujada i baixada, per no canviar la costum, fins a arribar a una eterna via verda, una antiga via de tren, on una fita s’amagava en un túnel d’uns 2 quilòmetres, fotia un fred allà dins i a aquelles hores, que ens vam haver d’abrigar bé! Per acabar, arribada al poble de Bozouls, poble travessat per el riu Dourdou, que hi ha format un profund barranc que es travessava amb una impressionant tirolina de punta a punta, 200 metres en baixada on s’agafaven velocitats de vertígen, dieu-li a en Raul!! I abans de l’arribada una curiositat, el poble estava de festa major, i havíem de travessar la plaça del poble per arribar a l’assistència, ja us ho podeu imaginar, centenars de persones mig alcoholitzades amb música ambient, animant a mort a cada un dels equips que passava, gràcies vilatans de Bozouls!! Ens vàreu regalar 2 passes!! Quins grans ànims!!

SECCIÓ 07: Run & Bike Bouzouls – La Loubiére. 26 km. 520 m D+.

Una nova secció clau, amb tall horari al final per seguir en el raid amb opcions. S’havia d’arribar abans de les 4, ja que havien ampliat el tall degut als problemes a les seccions tècniques. Una especialitat que agrada molt als francesos i a la que nosaltres no estem gens acostumats, podria dir que ni ens agrada, el run & bike, un córrer i l’altre pedala. A la primera part cap problema, tot va sobre rodes o sobre cames, depenent de qui, però arriba un moment quan decidim anar a marcar un control amb bonificació que patim problemes en el mapa, perdem la traça del camí i ens trobem perduts enmig del bosc, a les 2 de la nit juntament amb l’equip TXR francès. Ells estan completament perduts, no en tenen ni idea d’on són, nosaltres si, ja que hem mantingut el rumb i sabem més o menys la posició sobre el mapa. Per arribar a la fita ens cal travessar un riu, un ballat elèctric i un camp, en el que ens adonem que som observats per un ramat de vaques amb unes banyes dignes de Miura i amb cara de pocs amics, uuffff, quin mal moment vam passar allà, per sort les vaques estaven més adormides que nosaltres i ens van deixar passar per casa seva. Finalment conduïm els francesos fins a la fita, però a la tornada, per anar cap al recorregut de control obligatoris, més problemes, tornem a perdre el camí i quedem bloquejats, amb l’equip d’Sport Lozére, que anaven tercers hi ha fet la perduda del segle, no havien trobat ni la opcional encara! Vistes les dificultats, i que el temps va passant decidim tornar enrere, no marcar la obligatòria penalitzant 3 hores i desitjant tenir el temps suficient per arribar a final de secció i entrar en el tall, estalviant la penalització de 10 hores. Fins al final va ser una agonia, en Manel ho estava donant tot corrent, els minuts passaven i encara érem lluny. Els últims quilòmetres van ser un esprint i vam arribar al final de secció a l’hora en punt, amb els nervis, just a l’arribada el control ens va deixar anar un crit amb francès, i vam entendre que estàvem fóra, amb la corresponent enrabiada, fins que l’Adrien, en castellà ens va dir que havíem entrat al tall, amb una injecció de moral impressionant!! Seguíem endavant!!

SECCIÓ 08: Rogaina orientació La Loubiére. 1:30 h. 4.5 km. 100 m D+.

Aquí va tocar la nostra especialitat, la cursa d’orientació. Per contra, l’equip estava tocat, en Manel havia fet una mega-sobreesforç amb recompensa per poder entrar al tall, i anava fos. Les primeres fites les vam marcar bé, fins que ens va atrapar l’equip Quechua al que ens vam dedicar a seguir, d’això se’n diu optimització de recursos i aprofitar oportunitats! La secció va acabar just amb el temps establert, quina sort haver entrat al tall, ja que llavors ens vam assabentar que 9 equips havien quedat fóra.

SECCIÓ 09: BTT-O La Loubiére – Le Vibal. 33.35 km. 790 m D+.

Vam iniciar la secció prop de les 6 del matí, i va ser tot un luxe poder disfrutar de la sortida del sol des del Foret des Palanges, preciós, però no hi havia temps de disfrutar el paisatge. Als pocs minuts de sortir, la organització ens havia preparat un regal, un pas obligatori amb la BTT al poble de Palangueoles, es tractava d’un pas que creuava el riu, sense cap pont, amb aigua fins la cintura! Va tocar anar tot el dia amb els peus molls! Després d’unes inacabables pujades per el Foret de Palanges, teníem la sensació que només fèiem que pujar i de baixades en fèiem molt i molt poques, devien ser les hores de cursa... vam arribar a Le Vibal, on s’acabava la secció matinal i ens esperava l’assistència amb l’esmorzar! Uns entrepans de pa Bimbo, amb nocilla o pernil, depenent del gust del consumidor i un suc de fruita.

SECCIÓ 10: Trail Orientació Le Vibal – Inières. 21.1 km. 645 m D+.

D’aquesta secció recordo una imatge molt curiosa. Vam sortir a la secció juntament amb 3 equips més, nosaltres al davant i caminant mentre aprofitàvem per esmorzar, al arribar al final de la carretera que entrava al poble, on començàvem el tram de terra, vam fer la vista enrere i ens vam adonar de l’estat dels corredors, es veien tot de grupets de gent caminant, l’un coi, l’altre rebentat, i l’altre una combinació de les dues coses, això són els raids i arriben moments que l’estat físic està al límit. Uns quilòmetres més enllà arribàvem a la vora del llac de Pont-de-Salars on hi fèiem una doble travessa nedant per marcar uns controls a l’altre costat d’aigua i tornar. Els reporters de Sleepmonsters se’n riuen a la crònica dels que vam tardar 10 minuts a tirar-nos a l’aigua, però creieu-me, és complicat a les 8 del matí d’un diumenge quan portes corrent des del dia abans tirar-se a l’aigua d’un llac que devia estar a uns 15 ºC!! Després del bany matutí i de la travessa del poble de Pont-de-Salars davant la sorpresa dels matiners del poble que anaven a comprar el pa i el diari de trobar-se grupets de gent empapada corrent muntanya amunt. Doncs després del poble, el recorregut s’encaminava cap a un GR que resseguia el riu, amb un paisatge preciós i un seguit de refugis de fusta enmig del bosc. Per acabar-ho d’adobar, una última pujada duríssima per sortir de la vall fins al poble d’Inières, on al coronar el turó vam veure allà, davant de l’horitzó la catedral i la ciutat de Rodez, destí final de la nostra gran aventura.

SECCIÓ 11: BTT Inières – Rodez. 21.4 km. 345 m D+.

Una mera secció de transició, amb els últims 2 quilòmetres neutralitzats per evitar que els equips fessin de les seves als carrers de la ciutat. La orientació en aquesta secció molt bàsica, i únicament per arribar fins a la ciutat d’on havíem marxat una bona estona abans, o potser eren dies? No ho sé! Total, al cap de 38 hores vam tornar a divisar l’arc d’arribada des d’on havíem sortit, s’havia acabat la nostra gran aventura, amb un fantàstic raid, un meravellós equip i una sempre predisposada assistència que ens va cuidar en tot moment.

Sense cap dubte, si podem, l’any que ve repetim! L’Aventure Aveyronnaise ens esperarà!

El millor record del raid

L'equip al complet

Raid Aveyronnaise

Fotos Lupe

Punt i final a la història, Trofeu Caixa Girona a Porqueres

2010-07-21T09:59:00.004+02:00

El passat 11 de juliol es va posar punt i final a 20 anys d'història i va disputar-se a Porqueres el que molts anunciaven, degut a fusions de Bancs i Caixes i la crisi econòmica, com l'últim Trofeu Caixa Girona de la història. L'any vinent, si tot va bé, el llegendari campionat portarà un altre nom, i podrà continuar creant planter i veure evolucionar a bons corredors del ciclisme gironí i català.

Ja de bon matí, la calor era estressant. Feia molts dies que la bici estava aparcada a casa, ja que aquest any he enfocat molt i molt la preaparació a la Jukolan Viesti del passat mes de juny, però la darrera setmana ja havia tornat a pedalar, les sensacions eren bones però no acabava d'estar "a tope" per afrontar amb garanties una bona cursa, però s'havia de provar.

Aquest any, tothom deia que a la categoria els corredors anàven molt ràpid, així que tocaria patir. Únicament havia anat a córrer el Caixa Girona a Fornells, on amb un circuit que m'encanta va sortir una bona cursa i no vaig tenir problemes en estar a davant, però cursa rera cursa de les que es disputaven els temps eren millors i la gent es posava més en forma.

Com ja era d'esperar, la sortida va ser explosiva com sempre, i gràcies a un parell de moviments encertats vaig poder guanyar un bon grapat de posicions col·locant-me primer de la categoria i intentant avançar per posar temps enmig. Però ja a la segona pujada vaig notar una calor insuportable que em cremava el cos, les polsacions no es recuperaven, per tant les sensacions no eren bones, amb això, sobre el quilòmetre 3 intentant recuperar va atrapar-me en Xavier Roca, el gran dominador de la categoria d'enguany i vaig poder-lo aguantar un trist quilòmetre, no més, a la següent rampa de pujada se'n va anar, vaig perdre el ritme i va començar a passar-me gent. Anava mort, acabat i reventat, a mitja primera volta em va passar per el cap la idea d'abandonar, però com tots sabeu, la meva frase és que si pagues, no abandono ni que m'obri el cap!!

Així que vaig completar la primera volta amb més pena que glòria, per davant una volta més, on el ritme se'm va posar bé, vaig anar progressant i fins i tot guanyant i recuperant alguna posició. Van anar passant els quilòmetres, les sensacions no eren les d'estar fortíssim, però el cos es va acostumar a la temperatura i al ritme imposat podent arrivar a meta en una setena posició scratch i completar una cursa històrica.

No sé perque, però aquest circuit de Porqueres no em porta bons records, l'última cursa que hi vaig fer va ser ja un dissabte a la tarda de juliol, amb una calor insuportable on, aquest cop si, juntament amb el colega Quim Roca vam completar una sola volta i vam dir adéu a la cursa. I la nota còmica, en Javi Gómez (a qui encara no li he pres el pel), deia fa uns dies que no m'havia pogut guanyar mai en cursa, aquest cop, que ho tenia fàcil ja que jo vaig anar malament, ell va anar encara pitjor!! la propera serà company!!

Classificacions

I Raid del Segre, la calor apreta a la Noguera

2010-07-19T16:24:00.000+02:00

El passat de 3 juliol, sota una calor sufocant va celebrar-se el 1er Raid del Segre per els indrets més salvatges i amagats de la comarca de La Noguera. Amb sortida i arribada al monestir de les Avellanes, entre les localitats d’Àger i Balaguer, l’equip Aligots Catbike – Lacursa.com hi assistia amb un equip de circumstàncies degut a coincidències amb altres competicions importants.

El raid, s’intuia llarg, ja que s’anunciava un quilometratge proper als 150 km, que combinat amb les altes temperatures de la zona pronosticàven una alta duresa de la competició. A les 7 del matí, es va donar la sortida a la categoria oficial de Copa Catalana, amb una secció amb patins en línia fins a la població de Vilanova de la Sal, uns 6 quilòmetres de bon asfalt majoritàriament que l’equip va superar sense problemes. La següent secció, després d’un canvi molt ràpid dels patins a les sabates, va fer pujar unes quantes posicions a l’equip, gràcies a la bona orientació i a una elecció de ruta diferent a la resta d’equips però que va resultar ser molt bona fins a la ruïna del castell de Sant Miquel. A partir d’aquest punt, també es van començar a apreciar les nefastes qualitats del mapa subministrat per la organització, un element clau per aquest tipus de competicions i que va resultar ser pèssim. La secció finalitzava novament al monestir de Les Avellanes després d’uns 8 quilòmetres per agafar el pols a la BTT en una exigent secció.

El recorregut de la tercera secció es dirigia cap al Pantà de Camarasa, passant abans per l’ermita de Montalegre i les ruïnes de Santa Margarida de Privà, acumulant un desnivell considerable i on l’equip va començar a tenir problemes, ja que un dels seus components, que s’estrenava en l’especialitat dels raids, va començar a acusar la calor i les hores de cursa. Novament a la transició, la secció s’acabava a l’estació de tren de Vilanova de la Sal, a la vora oest del Pantà de Camarasa, on després d’un merescut avituallament, s’entrava a la secció de caiac per afrontar un duríssim recorregut fins a la presa, amb vent de cara que frenava la velocitat de progressió a l’aigua. En aquest punt va començar a posar-se en pràctica l’estratègia d’equip, i deixant de banda un bucle de caiac que incorporava trekking i via ferrata, ja que tot i tenir un marge suficient amb el temps de tall horari, el caiac hagués estat molt més llarg i hagués pogut mermar molt les forces dels corredors.

Un cop a la presa del Pantà, l’organització havia preparat la prova sorpresa del raid, i els corredors de l’equip van haver de llançar-se a l’aigua i creuar nedant d’anada i tornada el Pantà de Camarasa. Després del refrescant bany, s’havia d’afrontar una de les seccions estrella de la cursa, un trekking de més de 20 quilòmetres per el massís de Montroig, amb un desnivell impressionant, visitant la Cova del Tabac amb un pas pur d’espeleologia per marcar un punt de control, i novament unes deficiències molt grans en el mapa que feien exprimir de valent l’orientació dels corredors, fent gala de la bona pràctica del mapa i la brúixola, l’equip Aligots Catbike – Lacursa.com no va cometre errors de navegació, i tot i quedar-se pràcticament sense aigua ni menjar, va plantar-se a la següent transició en una virtual tercera posició, tot i portar l’equip molt tocant en les seves forces, i gràcies a que la resta d’equips s’havien quedat al massís de Montroig buscant camins inexistents.

Novament a l’estació de tren de Vilanova de la Sal, tocava pujar de nou a la bici per afrontar una dura secció de prop de 50 quilòmetres on queia la nit enmig, però degut a l’estratègia d’equip i la manca de forces d’alguns membres la decisió unànime va ser de dirigir-se directament a meta sense marcar cap punt de control, això va permetre a l’equip acabar satisfets el raid, perdent alguna posició però finalitzant en un cinquè lloc molt meritori després d’unes 13 hores de cursa.

Els que vam poder assistir al raid, volem felicitar la segona posició aconseguida per els companys de l’equip Cullonuts – Platja d’Aro, amb qui esperem podem compartir moltes més aventures.

http://carlesdomingo.blogspot.com

Jukolan Viesti 2010, orientació en estat pur

2010-06-25T13:03:00.007+02:00

Fa uns dies avançàvem la crònica abans de la cursa, i a dia d’avui, tot ja ha passat, el que feia mesos que s’estava preparant, els nervis a flor de pell i la cursa d’orientació amb més història del món ja està a la llista de curses acabades i amb bona nota, amb bones sensacions i amb un temps més que acceptable fruit de la preparació ben feta portada a terme de temps ençà.

Tot va començar el dijous dia 17 abans de la set del matí, quan juntament amb en Lluís Bedós ens encaminàvem cap a l’aeroport del Prat a buscar el vol en direcció a Helsinki. Al arribar a l’aeroport, al davant del taulell de facturació ja vam trobar la resta del destacament català que anava cap al Jukola, un bon grupet que entre bromes i rialles vam matar les hores fins a l’arribada a la capital finesa. La primera tarda a Finlàndia, juntament amb l’Alba Serrat i en Vicenç Clarena la vam dedicar a fer turisme per la ciutat, ja que la orientació, no només és córrer per el bosc! Ben aviat, ja que els horaris finlandesos van molt més avançats que els nostres, tornada a l’alberg de l’Estadi Olímpic i intentar acostumar el cos a uns horaris estranys, amb llum de tarda a mitjanit.

L’endemà al matí va tocar desplaçar-se cap al centre de competició a Kytäjä per fer una primera visita a l’impressionant zona de cursa preparada per la competició i comprar els mapes de les zones d’entrenament que teníem previst visitar. Un cop feta la feina, va tocar fer la primera presa de contacte amb el terreny i anar fins al bosc de Üsmi per entrenar. Conscient de que m’hauré de prendre el primer entrenament amb calma per anar entrant poc a poc, decideixo sortir el primer del grupet i veure anar passant als “cabecillas” per davant meu. Les primeres conclusions són que el mapa és extremadament tècnic, amb una necessitat de lectura del relleu constant i una generalització d’elements vegetals que obliguen a tenir sempre claríssim el rumb que s’està prenent. Per sort (o per desgràcia), fins i tot els bons de l’equip (Bedós, Sales, Ferrer, Daví, Benet) diuen que aquest mapa és molt i molt complicat de lectura i que fins i tot ells han comés molts errors en aquest entrenament, benvinguts a l’infern de la orientació... Després d’un matí d’entrenament toca anar a dinar, sobre les 14:00 tot i la sorpresa del xinés encarregat del restaurant que no es creu que volem dinar a aquelles hores! A ben dinat decidim anar al nou allotjament més a prop de la zona de competició, una casa de club que ens ha facilitat en Tommi Tolkko al poble de Kerava a les portes del mapa de Vantaalta, ocasió que aprofitem per fer l’entrenament de tarda. Aquest cop, ja amb la llum baixa que recomana l’ús dels frontals dins el bosc per poder llegir millor el mapa. Les sensacions aquest cop, milloren molt, el bosc és molt més obert i permeten una velocitat de progressió més elevada i ja no he d’anar caminant durant tota l’estona, m’atreveixo a córrer per entremig d’uns blocs granítics gegants que amaguen les fites en les seves arestes més ocultes, millors sensacions que augmenten l’índex de confiança!

Després d’una bona dormida a la casa club, a mig matí anem cap al nou hotel, una tenda militar amb capacitat per a 15 persones a escassos 100 metres de la línia de sortida del Jukola. Durant el matí surto a córrer suau per un dels mapes de Model Event al costat del mapa de cursa per acabar d’agafar el feeling amb la zona de cursa. Al final del meu recorregut, a pocs metres de l’arribada sento uns trets de metralleta que anuncien la sortida del Venla relay la cursa de les noies. Després d’una dutxa amb aigua calentíssima a l’aire lliure (quina sensació tant bona!!!) aprofitem la tarda per passejar a les desenes de botigues d’orientació i veure la Venla, que se l’emporten un equip de finlandeses, Tampereen Pyrintö, seguit per l’equip suec de Ulricehamns OK amb un últim relleu impressionant de la Simone Niggli, i el tercer lloc per l’equip norueg de Halden SK, els equips catalans acaben amb bons resultats, posició 100 per l’equip de l’Ona, l’Annabel, la Carla i l’Anna i posició 919 per l’equip l’Alba, la Laia, la Sara i la Laura. Una altra catalana, la Berta Meseguer que córrer en un equip finés amb la Tiina Uotila acaben les 308.

Amb un sopar recomanat per la Tiina Uotila acabem de passar les hores per veure la sortida de la gran cursa, fa unes hores que ha començat a caure una pluja molt fina que poc a poc va mullant el terreny i la roba que portem, però com uns campions, aguantant el tipus esperem fins l’hora de la sortida.

A falta de pocs minuts per les 23:00 ja tots els corredors són a la zona d’espera, ja hi tenim el nostre primer rellevista, en Pau Curriu, a qui li hem desitjat tota la sort del món i el xaval anava amb unes ganes increibles, pocs minuts després s’obre la cinta de la zona de mapes, i tots els corredors aprofiten per col·locar-se a la seva posició quan amb una repetitiva veu finlandesa es va repetint que tenen prohibit tocar el mapa i que només poden comprovar que hi arribin per agafar-lo. Poc a poc, mentre continua plovent, els corredors van obrint els seus frontals i donen constància del nombre de corredors que hi ha disposats a prendre la sortida, impressionant. “Two minutes to the start” anuncia la mateixa veu finlandesa, per mi, els dos minuts més llargs de la meva vida, i no m’imagino com debien ser per en Pau, amb el braç en alt, esperant agafar el mapa per sortir a córrer, uns minuts més tard (suposo que 2), la mateixa metralleta que havia sentit el matí dona el tret de sortida a la cursa per excel·lència, la Jukolan Viesti en la que enguany jo en formaria part. Després d’una sortida fantàstica, on puc assegurar la veracitat de que el terra tremola quan els corredors arrenquen a córrer, espero uns minuts davant la pantalla gegant, tot just per veure el pas per els corredors en el primer parcial, on lideren la cursa els equips noruecs de Halden SK primer i segon, dins el primer minut passen uns 40 equips, i el 402 el primer equip català amb en Marc Serrallonga. Després deixo fluir el meu ritme de vida i decideixo anar-me’n a dormir a la tenda, previsor de que la nit serà llarga i difícil de descansar, per sort meva, caic en un son profund i relaxant durant toooooota la nit!

Un soroll em desperta a primera hora del matí, l’alarma que m’havia posat a les 7:00 “per si de cas” (sort que vaig fer-ho!), la tenda està buida, però com que ningú em reclama començo a esmorzar tranquil·lament. Durant la primera teca del dia entra a la tenda en Toni Muné que em posa al dia del que ha passat a la nit, resulta que en Pau Curriu se li ha mort el frontal a la fita 3, quedant-se sense llum i sol enmig del bosc, quina por!! Per sort trobant-se amb en Mas de l’altre equip del COB i acabant la posta junts. La seva posta ha anat bé, sense complicacions, igual que les següents d’en Lleí, i en Vicenç, ara estava a punt de sortir el cinqué, en Joan Fernández, i per l’hora que era, l’Oriol Andreu i jo ens tocaria sortir en massa a les hores corresponents. Halden SK continuava liderant la cursa amb un bon grapat de minuts sobre Kalevan Rasti, que es plantarien a meta en uns 25-30 minuts però amb l’emoció fins al final ja que en Thierry Gueorgiou retallava segons a cada pas que feia respecte l’Olav Lundanes. Així doncs tocava preparar-se, vestir-se i escalfar una miqueta per ser protagonista d’una nova sortida en massa de corredors, a les 9:00.

Ja dins la zona d’espera els minuts són eterns, primer una cua impressionant per netejar i registrar l’Emit (la Jukola no es córrer amb SID), i després cua als lavabos, cua per entrar a la zona de mapes, i novament la veu finlandesa repetint que no podem tocar els mapes, que pesat!! Sense cap dubte uns breus minuts eterns, abans de sortir mentre la ment del corredor continua pensant en qué es trobarà a partir del triangle, després d’uns nous trets de metralleta toca sortir disparats cap al bosc, per davant, 13.3-13.5 quilòmetres linials amb un desnivell superior als 600 metres, la posta més llarga i la definitiva al Jukola 2010, pressió i nervis encara que l’equip no disputi les primeres posicions, perque sempre hi ha ganes de fer-ho el millor possible. A la sortida decideixo fer el que he anat observant que fan la majoria de corredors amb seny, córrer com desesperats fins al triangle guanyant les màximes posicions possibles a la sortida i a partir d’alla continuar orientant. La cosa rutlla i avanço posicions, ara només falta mantenir-les per seguir amb un bon temps.

La orientació en aquests mapes finesos és completament diferent a la catalana, si en els nostres mapes la clau està en definir un bon recorregut depenent del que llegim en el mapa, en els mapes finesos és a l’inversa, el recorregut entre fita i fita serà sempre el més recte possible, a rumb, i tots els elements que es van trobant s’identifiquen en el mapa per veure si el rumb continua essent correcte o no. A part d’això, després del pas de milers de corredors, podeu imaginar-vos els “camins” que s’han format al bosc i que no surten al mapa, són el que s’anomenen “trotxes” i que has de tenir la sort i la intuïció per agafar la correcta. Una serie de factors que poden semblar que simplifiquen la cursa, creieu-me no és així, has de continuar analitzant el mapa i posant-hi els 5 sentits per no perdre temps i trobar el control correcte.

La setena posta començava amb un recorregut molt linial de 6 fites, mitjanament juntes entre elles, en el que els trens de corredors van ser habituals, vaig poder-les passar prou bé, perdent poc temps tot i alguna enganxadeta a la número 5. A la 6-7 venia la primera mega-tirada, gairebé de punta a punta de mapa on s’havia d’aplicar un rumb amb molt risc de desviar-se, calia filar prim. Aquesta va ser la tirada sorpresa, quan a mig fer, sento darrera meu algú que em diu “Vinga Carles”, per gran sorpresa, en Lluis Ferrer, del primer equip català estava darrera meu, o jo anava molt bé, o ell molt malament, i més aviat va ser una dosi de cada cosa. Vam anar junts una bona part de la cursa, encadenant un bon bucle fins la 15, abans de la segona mega-tirada llarga de la 17-18. Aquí es transitava per un dels pocs camins que vam passar en tot el recorregut, en baixada, i on un bon atleta com en Lluis se’n va anar i em va perdre de vista, les meves forces començaven a anar justes després d’uns quants quilòmetres i unes 2 hores de cursa, sort que el final ja era a prop. Encaràvem doncs la recta final de la cursa, amb les tirades 17-18, 19-20 i 20-21 llargues, molt llargues per les alçades de cursa a les que estàvem però que vaig resoldre amb ganes, amb poc temps perdut i amb la satisfacció d’estar arribant a final de cursa, tot una Jukola ja estava gairebé al sac. Un cop marcada la 21, va arribar un moment que recordo i crec que recordaré durant molt temps, trotxa de baixada per arribar a una fondalada de verd, amb vegetació alta que no permetia veure més enllà, però de lluny se sentia l’speaker finés (el pesat que no deixava tocar els mapes, el recordeu?) i també aplaudiments i crits de la gent, quan de cop, girem a la dreta i em trobo enmig de l’esplanada de meta, amb centenars de corredors anant desbocats a acabar la seva posta, i milers de persones aplaudint i cridant al pas dels orientadors, impressionant!! Quan de cop sento algú del COB cridant el meu nom!! I a sobre em coneixen!! Vamoooossss!! Això va donar ales per fer un bon sprint fins a meta, passant per el pont de fusta que s’havia fet per a l’espectacle i introduint, per última vegada l’Emit a la base, s’havia acabat el meu primer Jukola, amb una setena posta increïble, podent estar per davant d’un referent per mi com en Lluis Ferrer, fent remuntar posicions a l’equip, i divertint-me en aquest quatre dies exclusius d’orientació per els fantàstics boscos finlandesos.

Els resultats, el de menys, al final acabem els 756, gran resultat! Després de 15 hores i 52 minuts de cursa i prop de 70 quilòmetres d’orientació. La resta d’equips catalans, Marc, Lluis B, Biel, Dani, Sales, Benet i Lluis F, acaben els 347 i l’altre equip COB, Ramon, Dani, Jordi, Aleix, Jaumes i Santi acaben el 1130, i per arreglar aquestes bones xifres, en Tommi Tölkkö, segons amb Kalevan Rasti.

I així va acabar el Jukola 2010, una cursa històrica, on totes les llegendes que s’hi expliquen són certes, i en la que tots i cada un dels bons orientadors han de participar-hi algun cop, és el món de la orientació en estat pur...

Resultats

Video

http://carlesdomingo.blogspot.com

Com preparar la Jukola, la gran cita de l'any

2010-06-16T12:53:00.005+02:00

Ja fa uns quants mesos que vaig decidir donar el "si vull" a la meva participació a la Jukolan Viesti. Recordo fa uns 4-5 anys, quan en la vida havia tocat un mapa d'orientació i en Quim Roca em va convéncer per fer el curs de lliure elecció de la UdG, allà vaig conéixer en Narcís, l'Amadeu, en Marc, en Carles Ferrer i l'Oscar, i des d'aquell dia tinc posat a la ment un vídeo de 2000 persones sortint corrent amb un mapa immens per algun lloc de Finlàndia, allò era la Jukola i demà marxo cap allà.

Alguns diuen que el terra tremola a la sortida, que els països escandinaus es paralitzen aquest cap de setmana, jo la veritat, no sé si tot és cert, però els nervis de la competició ja els tenim els 7 corredors de l'equip a dintre i això és pressagi d'un gran esdeveniment.

Durant aquest primer mig any, la meva preparació ha estat tota dirigida i enfocada a aquesta gran competició. Per afrontar una competició d'aquest tipus calia atacar 3 punts claus, el físic, el técnic i el mental.

Per el que fa al físic, l'entrenament ha estat bàsicament córrer, córrer i córrer, intercalant sessions de bici i piscina enfocant-los únicament a la oxigenació muscular, no a la millora. He acumulat més quilòmetres que mai a peu, començant a principis d'any la participació en mitges maratons de muntanya i altres curses a peu de menor quilometratge.

Técnicament continuo com sempre, amb bona afinitat però encara amb errors en cursa. He pogut participar en curses d'orientació, així com a raids per millorar técnicament. I jugant amb el Route Gadget he fet els recorreguts de totes les Jukolas des de 2001, al final sembla que em conec més els mapes finesos que els d'aquí! Treballant a la costa baix-empordanesa, aprofitava al acabar la meva jornada laboral per entrenar als mapes de la zona del Montgrí, amb boscos de pins i vegetacions baixes, així com el mapa que em té el cor robat des del primer dia que el vaig catar, els masos de Pals, tots ells amb una vegetació mediterrània que s'acosta una miqueta als boscos escandinaus.

I mentalment és on tinc més avantatge, gràcies als raids tinc el coco bastant dur i el cansament poques vegades afecta el meu rendiment. Durant les darreres dues setmanes m'he dedicat a sortir a córrer a primeríssima hora del matí, que és l'hora que correspondrà a la meva posta, d'aquesta manera el cos s'acostuma ja a reaccionar amb les condicions de llum del moment, i a posar-se en marxa ràpid després de la nit. També he aprofitat les primeres temperatures d'estiu per dormir amb la finestra de l'habitació oberta i la persiana amunt, així m'acostumava a dormir fresquet i habituar-me a estar amb llum solar al matí, és a dir, intentar simular les condicions que es viuran a Kytäjä el proper dissabte i que no agafi desprevingut al meu cos.

I per fi ha arribat el gran dia, demà al matí toca volar cap a Helsinki amb l'equip, on a part d'intentar aprofitar algunes hores lliures per conéixer la capital finlandesa, toacarà posar-se en marxa amb els mapes de la zona i acostumar-se a la orientació escandinava, molt diferent a la d'aquí. La primera nit la passarem a la ciutat, per marxar l'endemà cap a zones properes a la competició, dormint en una cabana de fusta enmig del bosc el divendres amb més entrenaments, i el dissabte visitar al migdia la zona de cursa, instal·lar-nos a la tenda que ens farà d'hotel i veure a la tarda la cursa de les noies, el Venla Relays, sopar i preparar-nos per viure el gran espectacle de la Jukolan Viesti, amb sortida a les 23:00 hora finlandesa (+2 GMT).

Dintre l'equip, m'han encolomat una bona responsabilitat, la setena i última posta, la més llarga. L'ordre de postes amb les distàncies i els temps de l'equip seran les següents:

1.- Pau Curriu (COB) 9.8km/67 min.
2.- Toni Muné (Farra-O) 10km/73 min.
3.- Lleí Viles (COB) 11.3km/83 min.
4.- Vicenç Clarena (UE Vic) 6.9km/48 min.
5.- Joan Fernández (Farra-O) 6.9km/46 min.
6.- Oriol Andreu (UE Vic) 9.3 km/62 min.
7.- Carles Domingo (Aligots) 13.3 km/86 min.

Juntament amb el nostre modest equip, 15000 corredors més establiran un record de participació en aquesta històrica cursa. I per si voleu seguir la competició, una TV finesa farà la retransmissió de 12 hores de la cursa, teniu el link a continuació.

Jukolan Viesti on TV

Seguiré informant i sobretot compartint les experiències que allà hi visqui!

Web oficial Jukola 2010

http://carlesdomingo.blogspot.com

Rogaining del Rebost, la prova de foc per la Jukolan Viesti

2010-06-15T10:54:00.002+02:00

Si durant els darrers dies els entrenaments han estat més físics que técnics, el Rogaining del Rebost del passat 13 de juny havia de ser la prova de foc per veure el meu estat real, 6 hores d'orientació per alta muntanya amb els conseqüent esforç mental, físic i tècnic que això comporta.

Juntament amb l'Albert Joan i en Raul Comino vam formar un trio per afrontar la competició, en un mapa bastant conegut per haver-hi corregut en altres ocasions però que sempre acaba sorprenent i descobrint nous racons on mai haviem transitat. El primer punt important del rogaining és definir una tàctica de recorregut de l'equip, és a dir, fer una previsió de l'ordre de balisses que s'atacaran, sempre dins el temps establert intentant sumar el màxim número de punts.

Un bon estratega com en Raul va marcar un bon ordre de balisses juntament amb l'Albert, mentre jo faria la funció de llegir el mapa en tot moment mentre ells dos anirien fent les modificacions adients sobre el primer recorregut dissenyat.

La sortida, com era d'esperar en aquell paratge de les primeres estivacions altes de la Serralda del Cadí-Moixeró, completament explosiva, amb un bon desnivell amb les cames fredes que van causar algun estrall als que van intentar seguir el ritme, com ara passar-se de llarg la primera fita per voler anar a un ritme massa forçat, que consti que aquests no vam ser nosaltres eh!!

Un cop feta la primera pujada constants desnivells sense parar amunt i avall, molta pujada i també molta baixada, atrevint-nos amb alguna fita de màxima puntuació col·locades als cims més alts, d'altres enmig de boscos paradisíacs i algunes al solei de camps alpins de somni, un paisatge molt agradable en el que transitar durant un bon grapat d'hores!

Just a meitat de carrera, sobre la tercera hora, vam decidir fer un petit descans per menjar i veure una miqueta i recuperar algunes forces, va ser una bona decisió, ja que fins al moment no havíem comés ni un sol error d'orientació, i no en vam cometre cap fins a la finalització de la cursa, per tant, técnicament un bon exercici. Físicament el meu cos va anar tot el dia amb molt bones sensacions, fresc i amb ganes de córrer tot i intentar menjar i beure poc per observar-ne la reacció, així que la nota més que correcte també! i mentalment aguantant i formant un bon esperit d'equip que també dóna ales per avançar.

Després de les 6 curtes hores de cursa, arribàvem a meta amb poc més de 10 minuts d'antel·lació a l'hora límit, temps insuficient per marcar qualsevol altre fita, amb un total de 143 punts que ens otorgava gràcies al temps, la setena posició estant molt a prop dels equips forts del raid.

En conclusió, a nivell d'equip, una bona unió i compenetració dels tres, un esguinç de nivell 2 en un turmell de l'Albert i res més a destacar. A nivell individual, molt bones sensacions i confiança per afrontar el proper cap de setmana la gran prova de l'any, la Jukolan Viesti a Finlàndia, seguirem informant!

Resultats
Parcials

Raid del Garraf, entre el top-10 a la Copa Catalana

2010-05-18T22:11:00.004+02:00

El passat 8 de maig va disputar-se a Vilanova i la Geltrú l'edició 2010 del raid del Garraf. Les disciplines a disputar en aquest raid eren les de patins en línia, BTT, trekking, ràpel, escalada i orientació específica. Els dies abans del raid, un nou maldecap, la noia de l'equip, l'Ester s'havia lesionat el cap de setmana anterior i a inicis de setmana no aguantava ni 5 minuts caminant, però al final, afortunadament vam formar equip amb l'Ester i en Raul.

El raid es plantejava llarg i amb un desnivell moderat, o sigui que de ben segur que seria dur i com tots, no seria fàcil arribar al final. Per poder acabar-lo amb certa "dignitat" caldria completar absolutament tot el raid, ja que a diferéncia dels que haviem fet fins ara, en aquest no hi havia ni hores de tall ni punts de control optatius, un raid clàssic que ja tocava, feia temps que no en veiem cap d'aquests!

La sortida del raid, en massa tots els equips i orientació urbana amb un mapa turístic de Vilanova i la Geltrú, per nosaltres, era una avantatge tenir una secció d'orientació, com a bons especialistes que en som, però també un inconvenient ja que no és agradable començar corrent sobre terreny dur amb una lesió incògnita que no sabíem com respondria per part de l'Ester. Així doncs, la nostra tàctica d'equip era més que clara, a un ritme més baix per anar veient com responia la lesionada i sobretot sense cometre errors d'orientació segur que ens permetria avançar equips. I així va ser, completant la primera secció al nostre ritme i sortint a la segona, aquest cop en BTT, i posant en pràctica el nostre objectiu, abans del CP 1 ja haviem atrapat a equips potents com els Hoko o els T1, amb qui vam mantenir un interessant frec a frec durant pràcticament tota la BTT, sent ells qui van guanyar en la categoria mixte. La secció de BTT ja incorporava cert desnivell de pujada, així que calia anar regulant el ritme, hidratant-se i menjant fins al primer control de canvi seriós.

La següent secció constava d'un bucle de tres seccions seguides sense assistència. Inicialment es sortia en un trekking amb una pujada infernal, per entrar en un tram preciós molt aèri i amb un paisatge fantàstic que donava unes bones vistes del Meditarràni. El trekking baixava llavors fins a remuntar el cim del Castell d'Olèrdola, on s'hi amagava una curta fita d'espeleologia en una mina abandonada que feia el trekking molt més aventurer. Un descans en el trekking, després d'unes dues hores de patejar, donava pas als patins en línia, amb una brutal ascenció per la urbanització de Canyelles d'uns 700 metres de desnivell en poc més de 4 quilòmetres! Al final de la urbanització, es tornava a les pistes i senders de terra, on s'havien de descalçar els patins, carregar-los a la motxilla i caminar fins a l'inici del ràpel, una petita conducció de descens donava pas a uns 30 metres volats amb unes vistes molt boniques sobre la costa de Vilanova i la Geltrú, al peu del ràpel, tocava tornar a remuntar un membre de l'equip, una via d'escalada que va completar satisfactòriament el nostre expert acrobàtic, en Raul. Després de les cordes, uns breus minuts de caminar donaven per acabat el bucle fort del raid i es tornava al control de pas on s'havien deixat les BTTs.

Seguidament es tornava a la BTT, amb un ràpid descens que s'encadenava amb uns llargs quilòemtres trencacames amunt i avall per la zona de Viladellops, on després de les darreres rampes de baixada s'iniciava una nova dura pujada a la Urbanització de les Amèriques, on juntament amb la posterior baixada comprenien la zona més tècnica d'orientació de tot el raid, on després de les 7 hores de carrera que ja portàvem es començaven a notar, cometent petits errors i entenent la dificultat de lectura del mapa sobre la bici després de tantes hores. Després de deixar enrera la població de Sant Pere de Ribes, el pedalar s'interrompia amb una secció d'orientació específica als voltants de l'autòdrom del Garraf, on el fet d'anar segurs orientant i veient a molts equips enganxats amb la orientació ens va motivar molt i ens va fer anar a tope, aconseguint el segon millor temps parcial de la secció i fent-nos sortir a tope cap al final del raid. La secció d'orientació, va tractar-se d'un mapa inèdit per nosaltres, potser un pel desactualitzat, però amb cert encant per el fet de disputar-se al voltant d'una instal·lació històrica com l'autòdrom del Garraf i podent disfrutar de l'espectacle de veure-hi una de les mítiques Fletxes de Plata dels anys 60 circulant amb un escàndol de motors impressionant.

La darrera secció del raid, una nova BTT fins a meta, amagava una petita trampa de sortida, la pujada a l'ermita situada sobre el Golf de Terramar, iniciant-se amb una duríssima pujada recta emporlanada on amb l'Ester vam deixar en Raul en ridícul, ell sap el perque!! de bon rotllo!! després de coronar, baixada, i uns quants quilòmetres resseguint els penyassegats de la costa del Garraf, mitjanament técnica, fins a l'entrada de Vilanova i la Geltrú. Anàvem a un ritme boníssim, orientant molt bé, sense errors i fent equip, amb ganes de tirar endavant per atrapar més equips, quan malauradament dues punxades de la bici d'en Raul ens van fer perdre temps reparant l'avaria, coses de la competició, tot i això, vam acabar adelantant a dos equips en aquesta secció, tot una fita!!

La sensació general del raid, molt positiva, vam començar a un ritme conservador, sobretot a les seccions a peu, per veure com responien els dolors però forçant el ritme a la resta de seccions i també augmentant el ritme al final de raid, fet que ens va animar molt perque veiem que les forces responien. Técnicament, tant les seccions en les que orientava en Raul, com les seccions en les que orientava jo, van sortir molt bé, sense errors grans i guanyant molt de temps gràcies a una bona navegació.

El resultat final, seguim en el top-10 de la Copa Catalana, novens amb un temps final real d'onze hores quaranta-set minuts.

Resultats
Fotografies Azimut
Fotografies Cambrils Raid Team

http://carlesdomingo.blogspot.com

Copa Girona d'orientació a Hostalric, una cursa amb tristesa

2010-05-06T21:38:00.003+02:00

El passat diumenge 2 de maig va disputar-se a Hostalric la segona prova de la Copa Girona d'Orientació. El mapa, que combinava la zona del nucli urbà i el castell amb els prats i boscos riberencs dels voltants estava en unes condicions òptimes gràcies a les humitats de les pluges dels dies abans.

Malauradament, al arribar a casa vaig assebentar-me d'una notícia de les que mai es volen rebre, l'Adrià Triquell, corredor veterà del COC, una persona de les que estimava de veritat l'esport de la orientació havia caigut fulminat per un atac de cor enmig de la cursa, una notícia molt trista, però sense cap dubte per a ell va succeir fent el que li agradava fer i enmig del bosc, aquest terreny que ens fascina a tots els orientadors, un record des d'aquest modest blog per tu Adrià i per tota la seva família.

Doncs bé, parlem de coses més alegres, o no, la meva cursa, pprrrrfffffff. No sé perque però últimament m'he posat la mania de fer les curses de menys a més, i Hostalric no va ser l'excepció, un inici horrorós, patètic. El traçat C1 s'iniciava amb la zona urbana del castell d'Hostalric, ja anava avisat, però sempre és una zona complicada, fins i tot s'havia ampliat l'escala del castell en el mapa perque sino era impossible de llegir, però en fi, les 4 primeres fites val més oblidar-les, un ritme de cursa lentíssim, no entrava en el mapa, no llegia corrent i de tot el que s'ha de fer per córrer bé orientació no feia res de res, un desastre.

Un cop passat el meu penós inici de cursa, el traçat se n'anava cap als boscos del nord del poble, a l'altre costat de la variant, boscos humits amb camps i rieres que van servir per anar-me centrant una miqueta i anar entrant en el mapa, vaig començar a atrapar corredors i anar-me trobant cómode per dirigir-me novament a la zona urbana del mapa, aquest cop sense castell, un parell de fites ràpides i entrada als boscos de ribera del sud del poble, aquí si que ja havia entrat del tot en el mapa i em sentia bé, atrapant a DE com la Marta que anava fent sempre al seu bon ritme sense parar, en Joan que va a tope entre els veterans i jo m'anava sentint bé.

A dos fites del final, la cursa es dirigia cap a la zona de la depuradora del poble, es creuava un riu amb uns quants espectadors veient els freakis corrent per l'aigua i animant, i a la penúltima tirada vaig optar per córrer per el carrer asfaltat per llegir bé el mapa, pensant que la cursa ja estava i que tot i haver començat tant malament havia anat millorant, i va ser pensant això, quan vaig comentre l'últim error del dia, i aquest si, de mega-principiant, fins i tot em fa vergonya explicar que tenint un pont al costat vaig voler creuar una riera envoltada de verd 3 per anar més recta, n'hi ha per plegar!!

Però bé, finalment a meta, cinqué i quart a HE en aquest inici de preparació per la Jukolan Viesti, poc a poc anirem progressant, però si m'atreveixo a fer aquests errors a Finlàndia no sé on m'hauran de venir a buscar!! El millor de tot, a la general de la Copa Girona pujo a la tercera posició en el meu primer any a Homes Elit, un resultat que sincerament no m'esperava aquest any, ara si, tocarà provar una Copa Catalana en aquesta categoria, a veure on puc acabar.

Resultats

Campionat de Catalunya Universitari de BTT, no pensava que podria estar allà

2010-04-27T23:01:00.003+02:00

El passat dia 24 d'abril va disputar-se a Sant Gregori, tot un clàssic ja, una nova edició del Campionat de Catalunya Universitari de BTT. Per raons i rebots diversos, vaig tenir la oportunitat de poder-hi participar, un any més dels que ja he perdut el compte, encara recordo a primer de carrera els campionats de BTT a l'Autònoma de Barcelona...

En els últims anys, aquesta cursa ha anat guanyant en qualitat, i cada vegada hi ha més bons corredors que estan a la universitat i corren el campionat, per tant cada vegada costa més fer bons resultats. Enguany, vistos els màquines a la línia de sortida la cosa seria complicada, però alla estavem, amb ganes de fer-ho bé i donar-ho tot, com ha de ser.

El divendres abans, durant el reconeixament del circuit, en la ubicació estrenada l'any anterior a Sant Gregori, es preveia una sortida ràpida i técnica, ja que molt aviat la pista es feia estreta i quedar darrera un corredor més lent suposava perdre molt de temps, per tant, l'objectiu era sortir ràpid per entrar el més endavanat possible al tall estret, i així ho vaig fer, sortir a primera fila, apretar i sorprenentment entrar al corriol només darrera la moto, fins i tot jo em vaig sorprendre de la meva sortida!

Quan el circuit es tornava a aixemplar, la cosa va canviar, ja que immediatament l'Umbert Almenara, seguit per en Portilla, Trillos i algú més van passar a davant, com era d'esperar. Intentant seguir el ritme una estona, vam arribar fins a mitja primera volta, quan es va formar un nou grupet amb en Pau Bosch i l'Eduard Figueras amb qui vam rodar volta rera volta.

El grup no era del tot compacte, uns metres davant, en Ruben Trillo a qui no erem capaços d'acabar de neutralitzar, després en Pau Bosch i jo, i uns metres més enrera l'Eduard, que per culpa de passar-se una cruïlla va perdre uns segons. Al portar l'Eduard intentat-nos atrapar, com a bons Medinas que som, jo no vaig entrar a cap relleu a en Pau, que es marcava unes bones series a plat intentant atrapar en Ruben Trillo.

Així van anar passant les voltes, agunatant el ritme a en Pau fins que al final de la tercera de les quatre voltes l'Eduard Figueras va neutralitzar definitivament, ara si, tocava fer un bon treball d'equip i intentar arribar els dos a davant. Sense ni pensar-ho l'Eduard va marcar un dur canvi de ritme al començar la quarta i última volta, al que jo no vaig respondre i menys en Pau, que semblava, segons la meva impressió in-situ, bastant tocat. El següent pas havia de ser el meu, i a la primera part del circuit, a la part plana, amb els bons pernils de rodador que tinc, vaig canviar jo el ritme, inicialment en Pau va intentar-ho, però va aguantar pocs metres perdent segons i segons fins que va desaparéixer de la vista. Amb tot això vaig tornar a atrapar a l'Eduard, amb qui vaig aconseguir rodar, col·laborant, amb un bon treball d'equip, fins a atrapar, aquest cop si, en Ruben Trillo.

Per mi ja era massa haver arribat fins aquí, a l'última volta rodant amb dos bons corredors, estava més que sorprés per haver estat on estava i lògicament, les meves forces ja no eren les de l'inici de la carrera, amb això vaig perdre uns quants metres que ja no vaig recuperar, arribant per darrera l'Eduard i en Rubén al final de la quarta volta.

El que més il·lusió em va fer, un cop més, la Universitat de Girona campiona de Catalunya, amb una claríssima victòria de l'Umbert Almenara, i jo, com a tercer de la UdG, medalla d'or per equips, una més a la colecció de les que en falten ja poques per completar. A la general entre els 10 primers, tot una fita, el vuité a poc més de 5 minuts de l'Umbert, una excel·lent cursa. UdG, es un sentimientooooo...

Resultats

Duatló de Banyoles, una cursa de menys a més

2010-04-20T22:25:00.003+02:00

El passat dia 18 d'abril va celebrar-se a Banyoles la darrera prova puntuable per la Lliga Catalana de Clubs de Duatlons de carretera en distància olímpica, això significa, una primera part de cursa a peu de 10 km, segona part de 40 km en bicicleta i finalment cursa a peu durant 5 km. A la sortida més de 300 corredors volent estar tots a davant, cops apretades i nervis com són costum en els duatlons i triatlons. Jo, com a inexpert en l'especialitat, vaig preferir sortir més suau, a un ritme mig, ja que tampoc sabia exactament si el meu estat de forma aguantaria fins al final.

Així doncs, a la primera secció de cursa a peu, al meu ritme, aguantant en un grupet amb més corredors, no quedar-se sol era un objectiu de la secció, mantenint un ritme al voltant de 4 minuts al quilòmetre per no cremar-me a la primera secció. El recorregut es tractava d'un circuit per la zona de la Draga de 5 km al que s'havien de donar 2 voltes, el circuit començava dirigint-se fins al fons nord del camp de regates de l'estany i de tornada, s'aprofitaven unes quantes ziga-zagues a la zona de prop de la zona de boxes. Així doncs, la major part del circuit transcorria per sól de terra, l'elecció doncs, de córrer amb les Speedcross, va ser una bona elecció, ja que a part de facilitar-me els canvis de calçat també s'adaptaven bé al terreny.

A la primera transició, rapidíssima gràcies al calçat, i després de parar el xip amb 40:17, vaig guanyar 2 posicions a la sortida de la bici i tant sols a la recta del lateral de l'estany 4 posicions més, sense cap dubte, la secció de bici era la meva. El recorregut de 40 km transcorria en direcció a Serinyà i Besalú per prendre la carretera de Figueres en direcció est i després virar en direcció a Crespià i Fontcoberta per tornar a baixar cap a l'estany i la Draga. A l'entrada de la variant de Banyoles, just a la sortida, em va neutralitzar un grup de 4 corredors que anaven a bon ritme i van resultar ser uns bons companys de ruta. Malauradament, vam anar caçant gent, moltíssima gent, i del que jo sempre em queixo, de que els triatletes no tenen esperit ciclista, va resultar que només erem 4 els que ens dedicàvem a portar el ritme. Després d'algun crit i de que ningú em fes cas vaig dedicar-me a tensar el grup a cada un dels repetxons de la carrtera de Besalú a Figueres, a cada canvi de ritme se'n quedaven un parell, fins que a l'últim desnivell de tots, la ultima tensada de ritme i al girar-me va resultar que només haviem quedat els 4 que tiravem del grup, ara si que ens entendríem! arribant a Crespià, l'últim desnivell del circuit, i em va deixar sol amb un corredor d'Stands, probablement el que més havia treballat sobre la bici. Durant tota l'estona no vam deixar d'atrapar gent, i arribant novament a la variant de Banyoles em vaig quedar sol i vaig atrapar més i més gent, inclós en Bruno, un company del Bike Area, i baixant cap a l'estany, encara més sorpresa, vaig aconseguir atrapar el grup on rodava l'Eloi Gispert, un especialista en bici que em va reafirmar que havia anat molt bé a la secció de bici. Amb un temps de 1:09:38 per cobrir els 40 quilòmetres i el 27 millor parcial de 300 corredors m'havia fet pujar moltes posicions a la classificació, només faltava aguantar a la darrea cursa a peu.

Novament en el circuit inicial però aquest cop una sola volta de 5 km, vaig haver de patir, suar i aguantar per no perdre ritme, a la primera part, els primers 2-3 kms aguantant el ritme, regulant, i a la part final donar-ho tot per arribar fos a meta però només perdent 3 posicions i a la part inicial. A la darrea secció, mantenint el ritme a 4 minuts al quilòmetre i acabant a tope.

Per el que fa a la classificació, els parcials el 106, 27 i 86 reafirmen que em falta molta millora a la cursa a peu, a la general final el 65 amb un temps de 2:10:30, classificacions parcials, segon a la classificació de no federats i el 12 per grups d'edat de corredors entre 26 i 30 anys. Bones sensacions, sobretot a la bici i millorant a peu.

Resultats

http://carlesdomingo.blogspot.com

Comença la Copa Catalana de BTT-O, amb un podi molt apretat

2010-04-15T22:19:00.004+02:00

El passat 11 d'abril va iniciar-se a Artés l'edició 2010 de la Copa Catalana de BTT-Orientació. Els dies anteriors a la cursa, veient els noms dels inscrits, tot apuntava a una cursa d'altíssim nivell, hi havien apuntats tots els fletxes, els temps segur que serien molt ajustats i qualsevol error es pagaria car.

El dia de la carrera, en els minuts abans de la sortida, encara més pressió, un parell de fletxes més que no s'havien inscrit anticipadament també hi eren, i dos havien sigut baixa, i dos dels bons, l'Albert Roca i en David Tarrés, però bé, la cosa continuria sense ser fàcil.

I després de l'escalfament i uns minuts de nervis per fi va tocar sortir. A primer cop d'ull semblava un recorregut més ràpid que técnic, però a cada atac múltiple elecció de recorregut que era on es podia guanyar o perdre temps. Les quatre primeres tirades linials sobre la mateixa pista i amb atenció al camí que s'havia d'identificar com a punt d'atac, cap problema per marcar-les, millor parcial a la segona i liderat momentani fins a la cinquena fita, on un atac no comú em va fer dubtar un segons, la fita no estava col·locada en un camí, com ho estan normalment, sinó enmig d'un obert on es dubtava en el punt d'entrada ja que el camí escullit es perdia abans d'arribar-hi. A partir d'aquí, començaven les tirades a múltiple elecció de traçada.

Una deficiéncia a l'atac de la fita 8, on hi havia un conflicte amb una zona privada vallada i amb pas impossible em va fer perdre temps en lectura del mapa havent de parar, perdent ritme i temps, però després de la rectificació i continuar endavant la cosa va anar passant, a la part més llunyana del mapa, les fites 11-12 es trobaven a la zona més técnica, en uns corriols embardissats i de vegetació poc amable on era complicat avançar, i al recorregut de tornada rapidíssim, encadenant 3 fites a tope per una pista de baixada i havent de vigilar també en els punts on parar per atacar la fita.

Concluint, a l'arribada a meta segona posició provisional que em va treure en David Toll al cap d'uns minuts per ben pocs segons. Finalment tercer classificat a la primera cursa de Copa Catalana, per tant, tercer a la general just per darrera i a pocs minuts de corredors habituals a la selecció espanyola i sobretot amb bones sensacions tant físiques com técniques. A la classificació per clubs, Aligots també tercers per darrera de Xioxano i COC, els primers no solen ser habituals a la Copa de BTT-O i els segons sumaven molts punts al ser els organitzadors, per tant, per el club també comença bé el campionat, apallissant als clubs habituals que estan a davant.

RESULTATS COPA CATALANA BTT-O. CATEGORIA HOMES SENIOR A.
1.- David Soria (Peña Guara) 1:21:37
2.- David Toll (Go-X) 1:23:57
3.- Carles Domingo (Aligots) 1:24:37
4.- Ivan Artigues (Azimut) 1:28:03
5.- Jose Miguel Díaz (Montsant) 1:28:11

Resultats generals complets
Resultats parcials
Fotografies (per Toni Camacho i família)

http://carlesdomingo.blogspot.com

Primer Caixa Girona de la temporada, amb molt bones sensacions i completant un cap de setmana rodó!

2010-03-29T23:06:00.002+02:00

El diumenge dia 28 de març va celebrar-se a Fornells de la Selva la segona cursa puntuable per el Trofeu Caixa de Girona de BTT, en un circuit dissenyat per el BTT Fornells, similar al d’altres ocasions, un circuit tècnic, revirat i divertit.

Amb tant dies sense córrer BTT ja gairebé ni recordava com es sortia en aquestes curses, ritme infernal i el fetge més amunt de la llengua. Encara sort que de sortida es circulava per un bon tall d’asfalt, on una velocitat vertiginosa, però sense perdre ritme del grup permetia recuperar algunes posicions dins el pilot.

Per el que fa als corredors de la categoria, com sempre, una incògnita, corredors nous que es posen forts d’un dia per l’altre, i els de sempre que ja són coneguts. A la sortida, en Javi Gómez ha estat el primer de prendre la iniciativa, encapçalant el grup i intentant entrar a davant en el primer embut del circuit, el primer corriol, on he pogut controlar sense més problemes la situació i entrar a la seva roda al primer tram tècnic de corriol. A la seva roda no em sentia còmode, ja sabeu, en els trams tècnics prefereixo més anar jo a davant, i a la primera pista no m’ho he pensat i li he ofert jo la roda. Al entrar al següent tram tècnic de circuit, he sentit que em deia que els deixàvem (suposo que es referia a la resta de corredors de la categoria), i això m’ha motivat, he apretat el ritme i quan m’he girat ja li havia tret uns metres per anar-me’n.

A partir d’aquí la cosa ha anat al campi qui pugui, cadascú al seu ritme i a fer la seva cursa. Jo intentava mantenir-me en el grup de veterans i cadet en el que m’he quedat, pensant que aguantant el ritme no ens atraparien. I així ha estat, al final de la primera volta, en Javi encara anava a poc menys d’un minut aguantant, pensant-me jo que estava més lluny, i en una segona volta on, com sempre s’ha de gestionar molt més delicadament el trànsit del circuit de corredors doblats, he intentat incrementar el ritme, però incrementant un puntat més les cames ja no anaven fortes, entre el desgast d’ahir, el poc entrenament i la primera volta tant ràpida havien desgastat el cos i el físic.

Finalment però, al entrar per darrera vegada a la vora de l’Onyar, en els últims 2 quilòmetres de cursa no he vist a ningú a darrera i m’he tranquil·litzat veient-me guanyador, i així ha estat. Amb una avantatge d’un minut i mig per davant d’en Xavier Roca (Serinyà Cendief) i 2 minuts 8 segons sobre en Sixte Galia (Medinyà SKW). No ha estat una cursa fàcil, he vist que em falta fons físic però he tingut bones sensacions sobre la bicicleta i estrenar el maillot de Medina en competició oficial amb una victòria.

Resultats

http://carlesdomingo.blogspot.com

III Duatló-O d'Osona, pugem la moral estant a davant

2010-03-29T22:40:00.002+02:00

El passat dissabte 27 de març va disputar-se a Vilanova de Sau la tercera edició del duatló d'orientació, primera prova puntuable per el circuit català de Duatló-O. Aprofitant el molt bon temps del cap de setmana uns quants Aligots van desplaçar-se a la vora del pantà de Sau per disputar la cursa.

A mi em tocava sortir dels últims, amb l'avantatge de tenir traçades marcades i l'inconvenient d'haver de trobar-se gent per el camí prenent direccions diferents que moltes vegades generen dubtes i provoquen pérdues de concentració.

El duatló s'iniciava amb una primera secció de BTT-O, amb 6 fites i 7 quilòmetres linials. La secció es composava de tirades mitjanament llargues, on l'elecció del recorregut no era fàcil, però gràcies a la distància es podia modificar i hi havia temps suficient a anticipar-se. Les primeres fites van passar ràpid, sense errors i entrant ràpid en el mapa, afortunadament, i entre la 3 i la 4 vaig poder atrapar a l'Ivan Artigues, un corredor de referència per aquesta cursa, amb opcions de victòria, i que havia sortit 5 minuts abans. Camí de la 4, els dos vam agafar la mateixa opció, malauradament la més dolenta, suposava el camí més directe, per un corriol turó amunt que va resultar un trinxera embardissada a tope, mala elecció, però per sort vam arribar plegats on haviem d'arribar i continuar endavant.

A partir d'aquí, lluita ferotge amb l'Ivan, prenent opcions lleugerament diferents i sempre trobant-nos més endavant, cap dels dos era capaç de distanciar a l'altre, un bon espectacle mentre anàvem caçant a altres corredors. A la fita 5 avancem a l'Ester, a la qui pràcticament ni veig tot i que em venia de cares i de camí a la 6 em creuo amb en Raul al qui he de veure per obligació per no xocar frontalment contra ell. La 6 era la darrera fita abans de la transició, on entrem junts l'Ivan, en Raul, en Jordi Arumí i jo, després de creuar-nos amb en Jordi Sales que ja sortia de la transició. En el canvi cap a la secció a peu (6 fites 2.5 km), l'Ivan surt rapidíssim ja que no es canvia les bambes, però s'equivoca en l'elecció de recorregut a la primera havent d'atravessar un bon verd i entro a la fita amb en Jordi Arumí just abans que ell, que es torna a agrupar amb nosaltres.

A peu, conscient de que l'Ivan és més ràpid que jo, opto per mentenir el ritme sense atacar ni forçar i fem tot el recorregut a peu junts, arribant a la transició junts, i sortint ell ràpidament gràcies al no-canvi de calçat, i equivocant-se de nou en l'elecció de la segona fita (no la primera) en la nova secció de BTT-O, fet que em permet atrapar-lo de nou, així que altra vegada junts.

Les últimes tres fites són la meva creu, són la part més técnica del recorregut, i el fet de fer tant de temps que no tocava un mapa específic em fa dubtar a moltes cruïlles i em fa perdre molt i molt de temps quedant-me sol del grup en el que corria. Sense errors d'orientació però sense rapidesa d'elecció aconsegueixo arribar a meta amb un temps de 1 hora 27 minuts i 42 segons en segona posició.

En el cómput global de la cursa, com ja us he dit, segona posició per darrera l'Ivan i per davant d'en Jordi Sales amb 9 parcials entre els 3 primers i liderant la cursa durant 8 fites, una bona injecció de moral en un moment que començava a crear-me dubtes per voler estar a davant i per les sensacions que havia tingut en cursa, una bona cursa amb un bon resultat!

Resultats parcials
Resultats finals

http://carlesdomingo.blogspot.com

Comença la Copa Catalana de Raids a Cambrils, cada dia millor

2010-03-28T18:19:00.004+02:00

El passat dia 20 va començar a Cambrils una nova edició de la Copa Catalana de Raids, sota la organització de Naturetime s'estrenava una nova modalitat de cursa, les balises opcionals per fer-se un raid a mida per tots els equips.

Per aquest raid, l'equip d'Aligots Raid Team - Catbike Lacursa.com va presentar un equip format per Raul Comino, Marc Julià i jo mateix. Es presentava doncs un raid dur i de mitjana durada amb un parell o tres d'equips a la línia de sortida destinats a portar el ritme de la cursa.

La primera secció, més espectacle, es va tractar d'una cursa de relleus a l'estadi d'atletisme de Cambrils, a l'equip, va fer la sortida el millor atleta dels tres, o sigui en Marc, seguit d'en Raul i l'últim relleu per en Carles, acabant la secció juntament amb Buff-Coolmax, el moment del raid on vam estar més a prop d'ells, vinga!! La següent secció, més espectacle, orientació urbana per el poble de Cambrils, 6 punts de control repartit per els monuments més emblemàtics del poble.

Per començar el raid de veritat, després de la orientació urbana, la primera BTT en direcció a les Borges del Camp, tècnicament, molt fàcil, ja que simplement es tractava d'entrar a la llera d'un riu sec i remuntar direcció oest fins a les primeres estivacions de la Serra de Mestral. A l'arribada a l'ermita de la Mare de Déu de la Riera, on s'iniciava un trekking molt més técnic, carenant per uns turons molt aéris, amb unes vistes molt boniques, però malauradament sense camí, i amb un garric baix que va fer les delícies de les cames dels corredors, a la tornada, es tornava a la mateixa ermita i es tornava a la BTT per assolir, en aquesta secció, les cotes més altes del raid, amb dures pujades, i per suposat, bones baixades!!

Abans de la tornada a Cambrils, quedava una secció de cordes molt i molt assequible, amb una escalada per una escaleta i baixada a ràpel per tornar a la BTT fins a Cambrils, al club Nàutic on s'iniciava una secció esperada, el caiac, amb 3 quilòmetres a mar obert suportant una lleugera brisa que feia desviar l'embarcació, sobretot a la tornada.

Per finalitzar el raid, faltava una darrera BTT de tornada a les pistes d'atletisme, per dins d'una riera pavimentada i humida que feia provar el terra a més d'un, i això va fer en Marc, després d'arrossegar-se uns 30 metres per terra va poder aturar-se abans d'impactar contra la paret, surtosament, una miqueta d'escalfor i un cop a la cadera i res més, xapa i pintura!

Ja a les pistes d'atletisme quedava una petita secció de circuit de cordes, amb una escalada, un pont tibetà i un ràpel de baixada per acabar el raid. Temps a meta de 7 hores 35 minuts i 8ens a la classificació passant el primer raid, en baixa forma general de l'equip, però cada dia amb millor sensacions, i sobretot, una llarga temporada per davant!

Resultats
Fotografies
Video

Mitja marató salvatge de les Guilleries, notant la falta de descans i d'entrenament a la vegada...

2010-03-12T13:12:00.003+01:00

I jo que volia descansar la setmana després del Raid Fred, però quan es va anar acostant el cap de setmana, un cuquet em va començar a picar l'estòmac, hi havia curses per anar i ben a prop de casa, com que no tenia cap ganes d'anar a la final de l'Open de la Selva de BTT, per el preu i per la prepotència en la organització del campionat en general, però com que d'altra banda sé que a Sant Hilari s'organitzen bones curses, vaig decidir apropoar-m'hi, però no a pedalar, sinó a córrer la mitja marató de muntanya a peu.
Ja de bon matí, al recollir el dorsal, alguns es pensaven que m'havia equivocat de fila, però no era així, de córrer a peu hi correríem tots, però jo havia decidit fer-ho sense haver d'arrossegar la bicicleta, molt millor. La temperatura, probablement per sota dels 0ºC, però una bona "untada" de crema escalfadora, i amb pantalons curs a córrer! Faltaria més! Un bon grupet de corredors van fer acte de preséncia a la sortida, amb algun conegut per saludar, com sempre.
Abans d'acabar el primer quilòmetre, ja vaig adonar-me de certes diferéncies entre el món de les curses de muntanya i del BTT, ja que llastimosament, vaig tornar a veure la falta de respecte que tenen alguns ciclistes, i puntualitzo alguns ja que afortunadament no tothom és així, a que no endevineu que hi havia estacionat enmig del carrer de sortida de la cursa a peu, senyalitzat perfectament amb cintes i guix? doncs dues bicicletes estirades a terra que n'ocupaven tot l'ample, després dels crits de la gent i de que gairebé algun dels corredors s'hi entrebanca i pren mal, encara vam haver de sentir els crits d'un maleducat propietari de la màquina que no volia que li ralléssim la bici, tots en podem treure les nostres conclusions, però realment, hi ha coses que foten pena, així de clar.
Però vinga va, anem a la competició i deixem-nos d'espectacles llastimosos, per davant, 21.1 quilòmetres de cursa de muntanya per les Guilleries, amb uns paisatges paradisíacs i unes sensacions, no tant bones... a la sortida, bon progrés dins el grup per agafar posicions més capdavanteres per imposar-me un bon ritme de cursa i anar fent.
Els primers quilòmetres de la mitja transcorrien per pistes amples, ara pujant ara baixant i amb ben pocs metres planers fins al quilòmetre 5, on hi havia instal·lat el primer avituallament, i començava la primera "rampota" de pujada made in Sant Hilari. Ja des de les primeres pujades notava sensacions no del tot agradables, notava que em faltava ritme i que tothom anava més ràpid que jo, i això no agrada a ningú... lògicament. Potser era per el fred que feia, la falta d'escalfament (s'escalfama millor dins el cotxe que a fora), o una barreja de tot plegat, però probablement també debia ser el no haver pogut entrenar durant la setmana i la falta de descans després d'haver competit el cap de setmana immediat després del viatge a Estats Units, però la cosa no anava.
Amb penes i treballs vaig anar avançant quilòmetres, i amb això arribar al peu de la pujada de Sant Miquel de les Formigues, el sostre de la cursa. El traçat, començava pujant per una pista i s'acabava transformant en un corriolet que conduia fins a la part més alta, aquí, el ritme ja no era tant baix, i anava mantenint els corredors del meu voltant sense gaires problemes. Al coronar Sant Miquel, va saltar la meva grata sorpresa, vaig llençar-me en una baixada vertigionsa per un corriolet minúscul a tota llet! avançant unes 10 posicions en menys de 100 metres fins a l'avituallament dels quilòmetre 11, jo mateix em vaig sorprendre de la meva técnica de baixada!
A partir d'aquí, més pista avall i amunt fins a una darrera rampa de pujada per un bosc, dic bosc perque el camí l'havien fet els corredors del davant, fins a l'avituallament que s'havia passat al quilòmetre 5 de cursa, amb un recorregut de tornada igual que el d'anada fins arribar novament a Sant Hilari. El ritme va anar-se mantenint, potser si que era la falta d'escalfament, no ho sé, però alguna posició vaig guanyar, i alguna en vaig perdre.
A meta, temps de 2 hores 4 minuts, prou bé per una cursa amb un desnivell proper als 700 metres i amb baixa forma tal i com estic jo, esperem que a la propera, hi hagi millors sensacions.
Per cert, puc afirmar aquesta llegenda popular que s'havia forjat amb la cursa de Sant Hilari, és més ràpid fer-la a peu que amb BTT, i si més no, és més còmode per el cos humà!

Resultats

http://carlesdomingo.blogspot.com

VIII Raid Fred de Castellterçol, males sensacions, bon resultat i un excel·lent equip

2010-03-03T21:37:00.005+01:00

El darrer cap de setmana del mes de febrer va estrenar-se, com ja és habitual, una nova temporada de Raids d'Aventura amb la disputa de la vuitena edició del Raid Fred de Castellterçol, un raid de divendres a diumenge, dur, divertit i ràpid que cada any acull un bon nombre d’equips.

Una especial il•lusió envoltava aquest raid, ja que per nosaltres seria l’estrena de la nova estructura de raids d’Aligots, amb nous patrocinadors, noves esperances i renovades il•lusions. En aquest raids, l’equip d’Aligots Raid - Catbike lacursa.com estaria format per els corredors Ester Bonmatí, Miquel Triola i Carles Domingo, una formació innedita però, com es va veure, molt ben compensada i acompanyada a l’assistència en cursa per la Lupe Diaz i en Jordi Julià.

El raid s’obria el divendres entrada la nit, amb el brifing de presentació de la cursa al Centre de l’Esplai de Castellterçol i la primera pole-classificatòria, la gran prova sorpresa a la plaça Major del poble. Enguany la prova pole seria una remuntada amb corda fins a la part alta d’una retro d’un membre de l’equip, des del primer segon, va estar claríssim que qui pujaria a la retro seria l’Ester, mentre que els que tirarien la corda amunt serien en Miquel i jo mateix. Al final, a base de salts, l’Ester va arribar a dalt, i amb el quart millor temps del raid, sopar i dormir que l’endemà tocava matinar moltíssim.

El dissabte de bon matí tocava la sortida de 2 membres de l’equip amb una BTT, sortint de Castellterçol fins a l’indret de Sant Miquel del Fai. Van sortir en aquesta primera secció en Miquel i l’Ester, ja que jo havia d’evitar, per preservar la meva salut, les seccions de BTT. El més divertit d’aquest Raid Fred era la inclusió a totes les seccions de proves especials de punteria a meitat de secció, per aquesta primera, punteria d’anelles en una barra metàl•lica, amb prou bon resultat gràcies a en Miquel. Un cop a Sant Miquel del Fai, ràpida assistència per sortir en trekking, amb una primera passejada turística per Sant Miquel del Fai i després 10 quilòmetres més baixant fins a Riells del Fai i remuntant un desnivell infernal cap als Cingles de Bertí per dirigir els equips finalment cap a Montmany. Com si d’un trist novell es tractés, vaig cometre un error de traçada a la primera fita del trekking, ja que una gota de la cascada del Fai m’havia mullat el mapa i m’havia borrat la cruïlla, casualitat no? Digueu-m’ho a mi que vam haver de tornar enrera! El temps però el vam recuperar a l’arribada als Cingles de Bertí, on un parell de fites técniques feien tenir mal de caps a més d’un equip, la sort i l’estratégia van fer que passéssim ràpidament la zona técnica i arribéssim al capdavant d’un grup de 5 equips a la zona d’escalada, aconseguint neutralitzar-los a l’escalada i posant espai enmig per més tranquilitat.

Un cop arribats a Montmany, tocava tornar a la BTT, amb una secció clau, anunciada al llibre de ruta com una secció fàcil, però que incorporava un descens en ràpel des de la Mola de Bertí, i una primera part de la cursa per un corriol brut, empipador i empedrat que obligava a intentar perdre el menys temps possible. Després del corriol tocava pujar a peu per una pendent molt pronunciada fins al cim de la Mola des d’on tocava rapelar uns 70 metres fins a tornar a posar els peus a terra i tornar a pujar a la bici per baixar fins a la localitat d’Aiguafreda on es retrovava de nou l’assistència. Des d’Aiguafreda començava la primera secció del raid que es disputaria amb els 3 membres de l’equip, un trekking de prop de 20 quilòmetres des d’Aiguafreda fins a l’ermita i Castell de Tagamanent, al Montseny i tornar a baixar per la vall del Congost cap a Aiguafreda de nou. Aquesta seria una secció clau, on es notaria molt el temps perdut per alguns equips a la secció de BTT anterior i que no els permetria superar el tall horari de final de secció. El trekking en si, molt aburrit, tota la pujada seguint el GR de la Matagalls-Montserrat (quins records!!) fins a Tagamanent, allà dalt, prova de bonificació amb bitlles catalanes, i entrada en un tram balisat que conduia a l’entrada d’un llarg corriola de baixada fins a Aiguafreda, el mapa pràcticament podria haver-se guardat a la motxilla, gairebé el que vam fer nosaltres, ja que per culpa d’aquesta falta d’atenció, no vam entendre que les coordenades de la darrera fita estaven escrites al mapa, pensàvem que ens les donarien a final de secció, total, que ens la vam saltar i ens van caure 2 hores de penalització! El pitjor de tot és que sense saber-ho, vam passar-hi per el costat. Lògicament quan ens vam enterar de la confusió, la ràbia ens va invadir. El final de secció va ser molt llarg per mi, vaig començar a notar el fet d’haver arribat d’un viatge tant llarg un dia i mig abans, i el baixón va arribar, sort de l’Ester i en Miquel que continuaven igual de forts i del treball psicològic de la Lupe i en Jordi a la furgo camí de la nova assistència. En el tall horari, ens va sobrar 1 hora justa, i l’Ester i en Miquel van sortir a la següent secció de crono en BTT amb la tranquilitat de saber que acabaríem la primera jornada en el grup de privilegiats.

La crono va ser ràpida, amb menys d’una hora ja eren a dalt a Sant Martí de Centelles, i jo mitjanament recuperat gràcies a la Coca-Cola i la Nocilla vaig enganxar-me a en Miquel per sortir a la darrera secció del dia. Una BTT final de tornada a Castellterçol. La primera part, duríssima, seguint el corriol pedregós de la Matagalls-Montserrat que obligaven a arrossegar la bicicleta muntanya amunt. A meitat de secció, visitant ermites perdudes a la Serra de Bertí i melancòliques masies dignes de la Revolta Camperola de la Catalunya històrica va tocar fer punteria amb rifle d’aire comprimit, lògicament, en Miquel va ser l’autor de la millor bonificació aconseguida, tres de tres, es nota que és Mosso d’Esquadra! Ja al final de la secció ens va caure la nit a sobre, però vam tenir temps a cometre un parell d’errors d’orientació per culpa de la falta de llum, i de maleir un últim quilòmetre d’arribada a Castellterçol per un corriol enfangat i impracticable que va acabar d’arrebossar la nostra roba i la màquina. Al final de la primera jornada, setens a la general i amb una segona posició en equips mixtes assegurada, bon resultat i esplèndid ambient d’equip.

L’endemà diumenge, novament tocava matinar, i sortir a per totes per intentar recuperar temps perdut i amortiguar l’injusta penalització de 2 hores que ens havia caigut com un gerro d’aigua freda a Aiguafreda (bon joc de paraules). Tocava sortir amb BTT, i com ja era costum van fer-ho l’Ester i en Miquel, amb una ràpida secció fins a Castellcir, on s’iniciava un nou trekking amb els 3 corredors. En el canvi de secció, nervis i crits en el canvi de roba, i sortida conjunta dels corredors cap al trekking, on per no perdre la costum, vaig equivocar-me a la primera fita, més nervis a l’equip per les ganes de tirar endavant. Un cop centrats i concentrats, tot arreglat, bon rotllo i enfilant una especular pujada fins al Castell de la Popa, on ens esperava una nova punteria amb rifle amb una gran actuació d’en Miquel i tornada cap a Castellcir.

La secció enllaçava amb una ràpida BTT de tornada a Castellterçol, amb una esperada tirolina a mig camí que finalment va ser anul•lada per culpa del vent i substituida per un tir amb arc, tir amb arc? Si si, tir amb arc enmig del vent, en una secció en la que havíem sortit l’Ester i jo i que vam fer com el cul, cap diana! Per sort sense errors i arribant sense problemes al poble, on ens esperava una sorpresa més, en un matí de diumenge, tocava sortir lligats amb brides els tres corredors en una orientació urbana per Castellterçol, que debien pensar la gent del poble? Quina gent més rara!! Per suposat que la orientació urbana no va ser problema i es va acabar amb facilitat per enllaçar amb una secció final exigent, una BTT obligatoria per els 3 corredors, de més de 30 quilòmetres, amb desnivell amunt i avall constant, amb bitlles catalanes, ràpel i una petita espeleo intercalats. Ens va sortir una secció impressionant, sense errors tot i la dificultat tècnica d’alguns trams, amb bons resultats a les bitlles i el més important, treballant com un equip a cada un dels metres de la secció, ajudant-nos, aconsellant-nos i fent-nos costat ens van portar a aconseguir el sisé millor temps del dia, a només 30 minuts del millor equip, i quin resultat! Segons a la general d’equips mixtes i per tant, primer podi de la temporada per la primera actuació de l’equip, a la general setens trepitjant els talons als equips de davant que, si no haguéssim penalitzat les dues maleides hores haguéssim estat cinquens en el primer raid de l’equip Aligots Raid – Catbike la cursa.com, a la propera, no hi haurà penalitzacions, o això esperem!

Resultats

Fotos Raul Comino
Fotos Raul Garcia

Fleet Feet Snow Cheap Winter Trail, a conquerir les amèriques!

2010-02-18T04:12:00.003+01:00

Els que em coneixeu bé, segur que us heu preguntat i estranyat com pot ser que estigui tants dies sense competicions. Doncs bé, no us faig esperar més. Després de desetimar la opció d'anar-me'n a Vermont a provar qué és això de l'Ski-O als Campionats d'Estats Units, he aprofitat que a la meva ciutat feien un trail nocturn de 5 milles per deixar-m'hi veure. Sabia que era un trail nocturn, i amb neu ja que en aquesta ciutat d'això en sobra, però el millor de tot és que unes hores abans de la sortida ha començat a fer una nevada fortíssima.

Aquesta nevada ha fet que, a part del fred polar que feia, totes les marques que havia posat la organització quedéssin tapades per la neu, i si les recol·locaven es tornaven a tapar ja que continuava nevant. En definitiva, ben abrigat i ben calçat cap a una primera sortida per els "peu-descalços", els que anavem sense raquetes de neu. Unes dues centes persones presents, prou bé per el clima i el dia de la setmana, però és que aquí ja hi estan acostumats, sóc jo que ho veig estrany! Al tractar-se d'una cursa de curta distància seguríssim que seria una sortida explosiva, i de ràpid ritme durant tota la cursa, no m'he equivocat amb la predicció.

A l'inici, visita de punta a punta del parc per l'avinguda principal i amb lleugera pujada, que és el més alt que tenen en aquesta zona. Les bones sensaciona m'han invadit les cames ja només de sortir, i això ha fet que em veiés amb forces i amb ganes per aguantar al capdavant. Gairebé tota la cursa era baixar i pujar al punt més alt del park de Cobbs Hill, i el tipus de cursa feia que la prudéncia em fes perdre temps a les baixades (lleugeres baixades) i que per ritme em superéssin en el pla, però a les pujades (lleugeres pujades), suposo que aquests americans estan acostumats a córrer per el pla, els hi recuperava el temps perdut i tenia temps a recuperar-me jo i tot, que amb el ritme que portàvem ja convenia ja!

La part final es tornava a encaminar cap a la part nord de Cobbs Hill, entre ziga-zagues enmig del bosc que donàven la nota cómica a la cursa, ja que tot i els tacs de les SpeedCross, les relliscades eren inevitables i anar-te'n a terra també, però ja sabeu que la neu es tova i no fa mal, si més no avui, demà farem un anàlisi de blaus al cos...

A meta, després de patir l'estirada de ritme de les darreres yardes, hem arribat amb un temps proper als 30 minuts d'esforç al màxim i en una setzena posició més que bona per la climatologia poc habitual, i per les hores de cursa que no he pogut acumular, però si les de gimnas que encara han estat prou productives.

Una nova cursa, en un nou país, i en una nova superfície, en conculsió una nova experiència positiva que ha valgut la pena tot i el fred que hem passat tots plegats, els natius també.

Resultats
Fotos

http://carlesdomingo.blogspot.com

El debut a la categoria élit

2010-02-11T04:08:00.002+01:00

Un any més, el passat dia 7 va estrenar-se l'edició 2010 de la Copa Girona d'Orientació a peu. Enguany va tocar el torna a la vila de Blanes, sota la organització de Grions i en el mapa de la muntanya de Sant Joan i la Cala de Sant Francesc.

La cursa, suposava el meu debut a la categoria élit, que si ja per si mateix és un repte, encara va ser-ho més per el fet de ser el primeríssim de sortir, a la primera sortida, 10:00, alla estava jo! El circuit sense haver-hi passat cap corredor, no tenir cap referència de res, sempre afegeix un punt de complicació a la cursa, però són coses del destí.

La cursa s'iniciava amb 3 fites urbanes ràpides, de localització fàcil i on la única complicació es trobava en l'elecció de la ruta òptima per estalviar desnivell i per no fer més quilòmetres dels necessaris. A partir de la 4rta fita ja s'entrava per la vesant nord - oest de la muntanya de Sant Joan, amb una tirada fins a la fita 13 amb constants canvis de direcció, pocs punts d'aturada i males referéncies linials, que feien dubtar més d'una vegada en l'elecció de recorregut. Tot i això les rutes escullides van ser força òptimes, i només en recordo un dubte que va fer-me canviar el punt d'atac i rectificar.

Un cop passat el bucle forestal i trobar-nos a la part superior de la vesant nord - est de Sant Joan es baixava vertiginosament cap a la Cala de Sant Francesc, per remuntar de nou fins al Jardí Botànic de Marimurtra i fer-hi una petita part de la cursa, 6 fites score en un nou mapa 1:2000 ràpid i on la única complicació era l'adaptació a una escala tant petita, era fàcil passar-se de llarg, però les referències linials eren molt clares també.

Un cop acabat el Marimurtra es baixava ràpidament cap al Passeig del Mar, per competar les darreres 5 fites també en zona urbana de referéncies senzilles i ràpides fins afrontar la línia de meta al Passeig del Mig.

Finalment, a meta, aturava el crono amb 1 hora 3 minuts i 7 segons, momentàniament era el millor temps, al llarg del matí va ser superat, tot i això, vaig acabar molt satisfet per la cursa feta i els resultats, així ho plasmen, cinquena posició del circuit, cinqué de categoria i per davant de tots els H21A. Del club només superat per el presi Narcís que, com diu ell, aquest any algún Aligot li passarà a davant, i ell que ens va picant a els que intentem atrapar-lo, però que no recorda l'última posta del Campionat de Catalunya de Relleus de fa dos anys a Gavà? hi ha coses que s'obliden, deu ser l'edat.

Resultats

http://carlesdomingo.blogspot.com

2on Gran Premi de l'Estartit de ciclisme, les polsacions a tope!

2010-01-25T21:58:00.003+01:00

El passat dia 24 es va disputar a l'Estartit la primera cursa del Challenge Social d'Hivern de ciclisme en Ruta en el 2on Gran Premi de l'Estartit. El recorregut, a diferència de l'any passat, es composava d'un total de 72 quilòmetres amb un recorregut pla però amb unes constants rampes que no donaven descans a cap corredor. El recorregut va ser el que es veu en el mapa següent:

La cursa va sortir neutralitzada fins a l'entrada del poble de Torroella, a partir d'aquí el ritme es va accelerar, i els primers intents d'escapada es van deixar veure. Amb el ritme elevat i un nombrós grup calis rodar en posicions capdavanteres per evitar riscos dels nervis de la gent i no malgastar forces en els canvis de ritme. Es seguia per carretera ample i bona fins a Verges, on es deixava el bon asfalt i es dirigia el pilot cap a Garrigoles i Les Olives, amb les primeres rampes per una carretera molt més estreta i amb un asfalt més danyat, per retornar cap a Jafre, on es reprenia la carretera ampla fins a Colomers, per retornar a un mateix estil de carretera, estret, trencat i humit cap a Vilopriu i Camallera.

El ritme continuava sent alt, però el gran grup ja havia perdut un bon grapat de corredors. Dels integrants del Bike Area Medina Llagostera en Quim Esparraguera i en Jordi Alzina havien perdut terreny, però continuaven integrats en el grup en Quim Rodríguez, en Jordi Quintanas, en Pere Duran i jo mateix. Passat Camallera, s'entrava a la carretera de l'Escala, ample i amb bon asfalt on el grup continuava volant per les contrades empordaneses fins arribar a l'autopista, on s'entrava de nou en una carretera revirada, amb asfalt dolent, molt humida i en baixada que van tallar un cop més el grup, jo inclós. Per sort, en el segon grup hi van quedar integrats uns quants membres de Bicis Esteve, que van fer un bon treball d'equip per no perdre massa distància amb el grup en el pas per Viladasens, Sant Jordi Desvalls i Sobrànigues en direcció a Flaçà, on en Pere Duran, va perdre contacte amb el grup principal i es va integrar en el grupet perseguidor. Prenent de nou una bona carretera en direcció a Rupià, vam perdre definitivament el contacte amb el gran pilot, que rodava a una velocitat molt més alta enfront un grupet que havia quedat en 6 unitats.

En Pere Duran, en el seu debut en la carretera, estava fent una bona cursa, i coneixedors els dos que era factible pujar-lo al podi vaig decidir conduir-lo fins a meta, el pacte va ser que ell no entrés a cap relleu, jo entrava per part dels Medina i a l'últim quilòmetre jo el llençava a l'sprint. Després de passar per Rupià, Parlavà, Serra de Daró i Torroella de Mongrí, s'encarava la llarguíssima recta de meta cap a Les Dunes, en l'última rampa d'ascensió, va tocar fer el pactat, amb en Pere a roda vaig entrar a un relleu a mort al capdavant del grup, i en el pas de la pancarta de l'últim quilómetre, imposar un ritme fort, esprintant a mort fins a llençar el meu company. La feina va sortir bé, en Pere va guanyar l'sprint del grupet i va col·lar-se tercer en el podi de cadets en la seva primera aparició a la carretera. Un cop acabada la cursa, em va donar les gràcies mil i una vegades, els equips són així, ens hem d'ajudar.

Com a resultat vam entrar a 6:37 del grup, essent el primer grup compacte darrera el gran pilot, quinzé a la general d'élit i el 90 classificat a la classificació general final. Dades a destacar, els 72 quilòmetres de cursa coberts amb 1 hora 48 minuts, feu vosaltres mateixos els vostres càlculs de velocitats, no us esgarrifeu!

Resultats

El Bike Area - Medina Llagostera

2010-01-25T21:41:00.004+01:00

El passat dia 17, coincidint amb l'estrena de la temporada de BTT a la 13ena Marxa en BTT d'Hivern de Sant Genís de Palafolls organitzada per el Catbike, i aprofitant la presència d'un bon grapat de corredors del Bike Area - Medina Llagostera, vam aprofitar per fer una foto de l'equip, amb els presents lluint les noves equipacions i les noves CUBE oficials de l'entitat.

I aquesta setmana s'estrena també el nou blog on les noves actualitzacions aniran informant de les activitats, competicions i resultats dels corredors de l'equip.

http://medinallagostera.blogspot.com

http://carlesdomingo.blogspot.com

Marxa BTT d'Hivern de Sant Genís de Palafolls, estrena d'any i de nous colors

2010-01-18T22:04:00.004+01:00

El passat dia 17 es va donar el tret de sortida a una nova temporada de ciclisme amb la ja tradicional Marxa en BTT d'Hivern de Sant Genís de Palafolls, organitzada per el Club Ciclista Catbike.

Aquest any, el circuit es presentava més curt del normal, 25 quilòmetres, mal presagi, i així va ser, va resultar un desnivell acumulat de 1200 metres. Un constant pujar i baixar va fer que alguns dels fletxes a la sortida anéssin caient com mosques, però com us podeu imaginar només els fletxes entre cometes, perque els fletxes de veritat alla es van quedar.

Abans de la sortida, va tocar saludar als coneguts que feia dies que no veia, trobada i veure les noves cares del nou equip i la foto de grup tots junts, una bona manera de començar un nou any amb un nou equip que hi posa moltíssimes ganes i molta il·lusió.

A la sortida de la cursa, un tram de pocs metres estret, ratoner i innecessari per començar, per prendre la direcció habitual del circuit de Sant Genís de Palafolls, a partir d'aquí, el pujar i baixar constant, que van fer que el circuit no tingués poquíssims metres de pla. Aproximadament al quilòmetre 5 vaig agrupar-me amb un habitual company de grup a les curses, en Quim Esparraguera, amb el que aquest any compartiré colors d'equip. A partir d'aquí tota l'estona junts fins al final i, segons ell estirant-lo al final quan ja no podia més.

Sobre el quilòmetre 23 de cursa s'acabava el primer bucle del circuit i es passava novament per la zona de sortida/arribada, per fi uns pocs metres plans, i tant pocs, de seguida ja pujant i al cap de ben poc, la pitjor ascensió de tota la cursa, la ja habitual pujada a les antenes de Sant Genís a les primeres estibacions de la Serralada Litoral, una pista recta, amb un pendent mitjà aproximat del 18% durant 800 metres que, gràcies a les pluges del dia abans estava més que enfangada. Els neumàtics anaven arrapant-se al fang i cada vegada augmentava més el gruix de les gomes, una pujada brutal per enllaçar amb una divertida baixada ràpida fins a la meta per finalitzar el recorregut.

A la classificació final, un bon resultat, amb un temps de 1 hora 41 minuts i 53 segons, a la 39ena posició final d'un total de 207 corredors, i el millor de tot, en el top-10 dels élits de la cursa, el nové, un bon començament per estrenar uns bonics nous colors.

Resultats
Fotografies

http://carlesdomingo.blogspot.com

Canvi d'aires en el món del ciclisme

2010-01-07T12:40:00.002+01:00

Després d'un quants anys defensant els colors del Club Ciclista Sant Gregori - El Llèmena, ha arribat una temprada de canvi d'aires. Presentant un projecte esportiu enfocat a la orientació en BTT però sense descartar la BTT a la província de Girona, he acordat defensar els colors de l'equip de competició de Bike Area BTT Llagostera, una formació que prové de l'antic Club BTT Llagostera, i que estarà enfocat única i exclusivament a la competició.

He de dir que el meu projecte esportiu va estar molt ben rebut per la nova formació, i des del primer minut ens vam entendre i ens vam posar d'acord, fet que és molt d'agrair al presentar un projecte esportiu enfocat a un esport minoritari com la BTT-Orientació.

Espero poder oferir éxits, bones posicions i satisfaccions a la nova gent que a confiat amb mi.

Les xispes nadalenques

2010-01-07T11:43:00.002+01:00

Ara que les temporades oficials ja s'han acabat, ha tocat descansar uns dies, tant de curses com d'entrenaments. Aquests darrers dies però, s'havien d'aprofitar les curses populars a prop de casa per tornar a retrobar la "xispa" de la competició i anar cremant els turrons dels àpats nadalencs.

Les xispes nadalenques doncs, començaven el dia 26 de desembre, dia de Sant Esteve amb la Cursa de Sant Esteve a la localitat de Llagostera. El circuit d'aproximadament 10 quilòmetres transcorria en una primera part per els carrers de la població, pujant fins a l'esglèsia a la part més alta del poble i baixant en direcció al Mas Roig per tancar el primer bucle de 5 quilòmetres i afrontar els últims 5000 metres per les masies entre Llagostera i la urbanització de la Mata. Com a desconeixença d'aquesta cursa, vaig calçar-me les sabates de trail, que se'm van fer massa pesades al primer bucle per el poble, la sola era massa dura, però llavors a la segona part, estaven en el seu terreny, la terra. Amb uns primers quilòmetres ràpids, uns segons a mantenir i uns darrers ràpids de nou gràcies a l'empenta de voler seguir a la Tina Bes, primera classificada femenina, vaig arribar a meta amb un temps de 42 minuts i 29 segons, un bon ritme.

Resultats i fotografies de la Cursa de Sant Esteve

L'endemà de Sant Esteve va tocar prendre de nou contcate amb els mapes d'orientació, pe`ro no en cursa, ja que era el dia escullit per els Aligots per organitzar el Tió-O, el clàssic entrenament nadalenc del club. Vaig oferir-me per ser l'instructor del grup d'iniciació, i de passada convéncer a uns quants amics i amigues de que vinguéssin a provar de que anava això del maneig de mapes enmig del bosc. Per fer-ho vam desplaçar-nos al mapa de l'Olla de Can Mayolas, a Vilassar de Dalt, on vam estar 4 hores, primer amb una introducció teòrica i després amb els exercicis dins el bosc, sempre adaptats al nivell del grup. Tothom content, i per acabar una bona pizza per dinar amb els companys que m'hi van acompanyar.

El dia 31, no podia faltar a la clàssica cita, la Sant Silvestre de Girona a la que he anat participant en els últims 4 anys millorant el resultat edició rera edició. Durant la setmana havia estat entrenant a peu, i em sentia bé per la cursa, per els 5400 metres per la ciutat de Girona. Abans de sortir, demanant consell a corredors de l'especialitat amb més experiència i acostumats a la distància, en Pap em deia que l'objectiu era baixar dels 20 minuts, i per fer-ho calia estar per sota els 4 minuts per quilòmetre. A la sortida moltíssima gent, per els poc acostumats a aquestes masses sempre hi ha la por a les caigudes, així que cal sortir amb els colzes oberts i no permetre que ningú et guanyi la posició. Vaig poder agafar un bon ritme, com sempre, aguantant el ritme del grup capdavanter de fémines. Al pas per el primer quilòmetre, marco el parcial en 3:40, i amb bona sensació al cos em motivo per baixar dels 20 minuts. Al pas de la cursa per el centre de la ciutat vaig marcant també els parcials, i vaig passant just als 4 minuts per quilòmetre, però per baixar dels 20 minuts en 5400 metres cal estar-hi per sota! Al final nova apretada seguint el ritme de la indiscutible fémina líder, la kenyata Kenza Whabi, tornem a baixar cap als 3:40 el quilòmetre. A l'entrada a la recta de meta, el crono està molt just, marca 19 minuts 50 segons, calia esprintar per estar sobre els 20 minuts, i va anar per ben poc, al final, amb un temps de 20 minuts i 3 segons, acabava la millor Sant Silvestre del moment, l'any vinent si, tocarà baixar dels 20 minuts.

Resultats 5ena Sant Silvestre de Girona

Per continuar el períple de xispes nadalenques, el dia 6 vaig disputar la Marxa de Reis de Massanes, una marxa 80% forestal (aquesta si!), de 12 quilòmetres que, per les pluges dels dies abans, estaven més que enfangats i molls! A la sortida, tot i la data, una seixantena de corredors preparats per ser més ràpids que els reis que havien treballat la nit abans. La sortida, en baixada per la carretera asfaltada, a un bon ritme que marcava algun agosarat. Per remuntar el desnivell per una pista enfangada que va començar a tallar i separar el grup. Per sort, vaig poder aguantar el ritme i tirar endavant. La meva cursa va tractar d'aguantar el ritme del grup, que anava perdent unitats a cada una de les pujades que s'afrontaven. He de reconéixer que al final dels 12 quilòmetres de muntanya, que vaig suportar prou bé, va jugar-hi també un factor de sort, la darrera cruïlla calia tombar a la dreta i remuntar la carretera asfaltada que s'havia fet de sortida, per tant, una carretera amb la senyalització amb guix doblada que podia crear cert dubte. Els corredors capdavanters a qui havia pogut aguantar tota la cursa, anaven més frescos que jo, i em portaven apurat, però a la cruïlla van dubtar i vaig aprofitar per treure'ls uns metres que ja no van poder recuperar i apuntar-me la primera posició a la cursa amb un temps de 52 minuts 31 segons.

http://carlesdomingo.blogspot.com

BON NADAL - JOYEUX NÖEL - MERRY CHRISTMAS‏

2009-12-23T16:16:00.002+01:00

Després d'un any bastant bo, amb alts i baixos i algunes efemèrides importants, vull desitjar-vos a tots vosaltres, els fidels seguidors, els pacients lectors de les meves cròniques un molt bon Nadal i un desig de que el proper 2010 sigui millor que el 2009. Una abraçada i espero que fins molt aviat.

Una nació que ja té sel·lecció

2009-12-22T16:27:00.004+01:00

I quina sel·lecció més potent que té, probablement de les més potents d'Espanya. Es tracta de la sel·lecció catalana de ciclo-orientació que disposa d'un bon grapat de corredors amb un potencial en competició molt gran.

Afortunadament, l'any vinent els colors de l'equip de Catalunya podran lluir-se a un bon grapat de curses de la Lliga Espanyola de O-BM, ja que es disputen relativament a prop de casa, o a casa mateix.

El passat cap de setmana vaig rebre de les mans del sel·leccionador l'uniforme oficial de l'equip de Catalunya, quin honor! i quins colors tant cridaners, ens veuran de lluny! ara toca defensar-los com cal i fer-los pujar, entre tots, ben amunt!

CALENDARI LLIGA ESPANYOLA O-BM 2010:
24-25 d'abril: 1a Liga Española O-BM. Trofeo Sierra de Arcos (Terol). Campeonato de España. Campeonato Ibérico.
15-16 de maig: 2a Liga Española O-BM. Trofeo O-BM Girona (Quart d'Onyar).
3-4 de juliol: 3a Liga Española O-BM. Trofeo Vilareal (Castelló de la Plana).
27-28 de novembre: 4a Liga Española O-BM. Desierto de Tabernas (Almeria).

COPA CATALANA BTT-O I ESDEVENIMENTS OFICIALS FCOC BTT-O:
27 de març: Entrenament Oficial FCOC Artés.
11 d'abril: Copa Catalana BTT-O Artés.
17-18 d'abril: Entrenament Oficial pre-CEO FCOC.
15-16 de maig: Copa Catalana BTT-O. Lliga Espanyola O-BM. Campionat de Catalunya Universitari BTT-O Quart d'Onyar.
19 de juny: Entrenament Oficial FCOC Prats de Lluçanés.
26 de setembre: Copa Catalana BTT-O La Garriga.
10 d'octubre: Campionat de Catalunya BTT-O. Copa Catalana BTT-O Vic.
7 de novembre: Copa Catalana BTT-O Tordera.

http://carlesdomingo.blogspot.com

Última cursa oficial de l'any, Copa Catalana de BTT-O a Avià

2009-12-22T15:01:00.006+01:00

A una temperatura de no sé quants milers de graus sota zero, va tocar, el passat 20 de desembre, disputar a tope la darrera prova puntuable per la Copa Catalana de ciclo-orientació a Avià, el Berguedà. Abans de sortir, a part de fer un fred impressionant, la classificació general no estava gens decidida, teniem a l'Albert Roca (Aligots) com a líder virtual, en segona posició a l'Abel Martínez (Grions) i a només 0.8 punts de l'Abel jo mateix. La sorpresa saltava al tancament de les inscripcions, al no veure-hi l'Abel Martínez inscrit, però per altra banda, apuntats bons corredors com en David Toll o l'Ivan Artigues, que podien estar a davant i esgarrapar un punts valuosos per escalar posicions. Així doncs, caldria anar a per totes.

Dels importants, em va tocar ser el primer de sortir (maleït programa d'sportident) i catar aquest nou mapa de Sant Serní de Clarà que s'havia inventat en David Tarrés. Com a sorpresa a la sortida, el mapa en un DIN A4, es clar, a escala 1:20.000 no cal un DIN A3, però buufffff, sobre la bici, és molt i molt complicat fer-ne una lectura acurada i caldria anar molt i molt en compte. Ja a la sortida, nervis fora, concentració, entrar al mapa i a pedalar fort! A la primera cruïlla, en Raul parat fent estiraments, la nota cómica de la cursa, el xaval va sortir amb retard sense haver escalfat ni res, i el fred el va calar fort a la sortida.

Routegadget manual del traçat, qui l'entengui que el critiqui!

Ja ben situats en el mapa, ua primera lectura sobre el terreny intuia unes primeres 4 fites amb una trajectòria bastant linial, i a partir d'alla, infinits bucles amb canvi de direcció constant a dreta i esquerra, línies de tirada sobre el mapa recargolades i les unes per sobre les altres, sense cap dubte seria una cursa técnica, però no per el traçat, sinó per la dificultat de lectura del mapa, la diversió asseguarada! Els que heu provat això de la orientació, ja sabeu quina tranquilitat dona trobar sense cap error la primera, és un bon senyal d'haver entrat bé en el mapa. La fita estava situada a la vora d'un estany, prou bonic, la tirada de sortida, transcorria per el rec de desaigua de l'estany, va ser prou bo estrenar els Larssen sobre el gel del Berguedà, ja que el desaigua estava completament glaçat i no es trencava no! A la primera cruïlla, primer punt conflictiu i molt ben resolt, calia començar a pujar i el camí que conduia més directe tenia una discontinuitat de traça que no s'apreciava sense llegir-ho bé, per sort la vaig interpretar, però en Raul que anava darrera meu no, i aquí ens vam perdre de vista.

Discontinuitat de camí a l'atac de la 2.

A partir d'aquí, el que ja he dit, una cursa revirada a més no poder, canvis de direcció constants, i algun conflicte amb vallats dels camí, alguns hi eren, d'altres no, i el conflicte més gran, l'atac de la 12, quan un camí es va volatilitzar, saltant un vallat i entrant al bosc amb la bici, s'intuia una traça, que conduia a un lloc desconegut, amb la corresponent pausa per resituar-se i seguir endavant. Però bé, el tema es va solucionar i la cursa va continuar.

El camí volatilitzat del no res.

Seguint donant voltes a dreta i esquerra, per l'avituallament situat prop de la fita 12, almenys vaig passar-hi 4 vegades, això feia una cursa molt divertida i técnica a la vegada. El recorregut va anar prou bé, marcant un bon ritme i per tant, un bon temps a meta, essent el primer homes-senior en arribar i marcant el millor temps fins a l'arribada d'en David Toll. Les coses pintaven bé, i a la publicació de resultats va caure la segona posició, aconseguint un bon grpat de punts, que també m'otorgaven la segona posició a la general final de la Copa Catalana de BTT-O 2009, per acabar d'arrodonir, el meu any d'explosió en el món de la orientació (alguns dels bons ja em coneixen... i això que encara sóc dels dolents).

1a Cursa BTT-O d'Avià - Copa Catalana de BTT-O:
1.- David Toll (Grions) 1:59:41
2.- Carles Domingo (Aligots) 2:05:46
3.- Albert Roca (Aligots) 2:12:02

General Final de la Copa Catalana de BTT-O:
1.- Albert Roca (Aligots)
2.- Carles Domingo (Aligots)
3.- Abel Martínez (Grions)

Classificacions completes

http://carlesdomingo.blogspot.com

Nova "repassada" a la Copa Catalana d'Orientació

2009-11-30T16:42:00.006+01:00

No sé el perquè, però les últimes curses d'orientació han anat més que rodades, i el fet es va repetir de nou a la final de la Copa Catalana d'orientació a Arbúcies, amb una nova victòria en la categoria, cometent errors, i distanciant uns tres minuts al segon classificat.

El dia de la publicació de les hores de sortida, em va venir molta mandra, em tocava sortir a les 12 del migdia, l'últim de la categoria 21A, quin pal! Però bé, tot i això, va tocar anar-hi, m'hi vaig apropar aviat per fer algunes fotos als companys i saludar als coneguts. Quan es va acostar la meva hora, de sortida, estava a la tenda del club preparant-me i va arribar l'Oriol Andreu, un temps de referència a la categoria, probablement en aquell moment va marcar el millor temps, i amb qui vaig evitar creuar cap mirada ni paraula, per no tenir cap referència posada al cap (Oriol no és res personal, ho saps).

Quan el migdia va ser ben aprop, vaig prendre la presortida 5 minuts abans, últims moments de concentració, agafar el mapa, i al sentir el piiip, sortir corrent cap el triangle. La primera tirada era molt clara, tercer camí a l'esquerra seguint la pista, però al arribar-hi primer problema, d'alla mateix en sortien dos camins, o sigui que un no sortia en el mapa (aquest staff de Grions que l'ha revista...), per rumb i referència d'un edifici vaig agafar el camí correcte, i amb això la bona traçada.

Com ja és habitual, no us explicaré tirada a tirada el que vaig fer, per això ja teniu el Route Gadget fet, en el que, per cert, surt com a no acabat, no sé perque, però si explicar-vos el errors que vaig tenir, com a exercici mental i perquè tots pogueu dir, que tonto ets a fallar amb això!

Bé, després del dubte creat al primer atac, el primer punt a tenir en compte va ser a l'atac de la fita 3, quan després de creuar el tàlvec per un verd 2 (dieu-me senglar, però allò no era verd 2 ni de conya, es passava perfectament, aquest staff de Grions...) i sortir al camí, no estava segur a quina alçada del camí em trobava, i davant el dubte, vaig decidir avançar fins a la cruïlla, prenent una bona referència i podent atacar la fita sense problemes.

Tornant a la costum de tot principiant, després d'un dubte, sempre bé l'error, i aquest va ser al següent atac 3-4 quan, per culpa de no llegir la descripció de control, vaig col·locar mentalment la fita 4 dins o prop de la rasa per la que estava circulant, relament estava a prop, però quedava per sota i per tant invisible des de la rasa. Per sort, en aquell moment portava ben orientat el mapa, i al mentenir la orientació del llom de la muntanya me'n vaig adonar que m'estava apropant a la fita 12 i que per tant, m'havia passat de llarg la fita 4. L'error em costava uns dos minuts i perdre el primer lloc a la classificació parcial, passant a ser 3er a 49 segons del lider, en aquell moment, en Francisco Javier Manzano d'Oros.

A partir d'aquí les coses van anar molt més rodades, recuperant la primera posició al parcial 5-6 continuava la cursa a bon ritme. Espectacular millor parcial a la tirada llarga del mapa, la 15-16 avantatjant en més de 4 minuts al segon corredor. Tot i això, mai pots donar una cursa per acabada fins al final, i és que a la tirada 19-20, un nou error, potser protagonitzat per un error del mapa (altre vegada aquest staff de Grions...), al creuar la carretera per el pas subterrani obligat i començar a córrer a tope per el carrer en direcció a la meta, ja propera, no estava segur d'haver escullit la bona ruta, a més em van aparéixer a mà dreta unes cases de recent edificació que no vaig ser capaç de situar en el mapa (com pot ser que un mapa que s'estrena ja estigui desactualitzat??), amb el dubte i llegint la fita 20 a l'altra banda de riu vaig decidir buscar un pas per passar a l'altra banda. El pas vaig trobar-lo, vaig creuar i davant meu va aparéixer una porta i un vallat de 2 metres i mig que em separaven del carrer, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig saltar la valla, com vaig poder, davant la sorpresa d'uns quants vianants que passaven per el carrer. En aquell moment estava fóra de mapa, però la meva intuació (i no és femenina) va fer-me decantar per el carrer correcte per anar a atacar la 20, encara sort. Amb això vaig perdre un parell de minuts més, tot i donar-ho tot fins a meta intentant recuperar algun segon, per sort, el coixí era tou i va amortiguar la caiguda.

Així, a grans trets, una cursa bona per mi, dolenta per el mapa. Dels 22 parcials possibles, 10 millors parcials i 6 més entre els 3 primers, uufff!! com a resultat primera posició a H-21A donant uns 100 valuosos punts a la classificació per clubs, som-hi Aligots!

Fotografies de la cursa
Resultats
Winsplits
Splitsbrowser

http://carlesdomingo.blogspot.com

Copa Girona de BTT a Sant Martí Vell, acaba una bona temporada

2009-11-24T17:51:00.005+01:00

El passat diumenge, va acabar una nova edició de la Copa Girona de BTT, i també la temporada 2009 de ciclisme, a la localitat de Sant Martí Vell. El circuit d'aquesta edició, es presentava desnivellat, amb bastant de corriol i mitjanament dur, però no dels pitjors. Ja amb el campionat decidit, a la sortida parlant amb els companys vam decidir de no anar al ritme que anem normalment, d'aquesta manera, deixàvem la porta oberta per la victòria a algun altre corredor de la categoria que també se la mereixia, l'Alex Caballero, per exemple, que sempre ha estat al tercer graó del podi esperant algun error dels dos de davant.

Al donar el tret de sortida, al mainada surten com bojos, i nosaltres també i soliem sortir, però aquest cop no, controlant la cursa amb l'Albert Bosch anem posant un ritme al nostre grup, on l'Alex segueix a roda atent a un perillós i imprevisible Felisario Exposito, per els que venieu a les carreres, el de les sortides a muerte! Inicialment, el circuit es començava a enfilar amb algun descans durant ben bé 2 quilòmetres, fins que entràvem a la primera baixada per un camí bastant trencat. Al coronar la pujada, en Felisario havia perdut ja uns metres, mentre que l'Alex aguantava, i il·lusionat per estar a davant, va agafar el ritme, com a bon descender a la baixada. Déu ni do com baixa el noi, teníem prou feina a seguir-lo.

De nou al pla, una cruïlla mal indicada gairebé li fa perdre tota opció al company Caballero, sort que, per miracle, l'Albert se'n va adonar i vam enviar-li quatre crits perque fes mitja volta. Amb això, havia perdut uns metres, i l'Albert i jo anàvem pujant al nostre ritme fent-la petar, adelantant uns sorpresos i extasiats corredors de la primera sortida, en direcció als Àngels. Al arribar a l'avituallment, començava la nostra darrera baixada, i amb això la indecisió, qué fem Albert? esperem a l'Àlex? Esperem-lo però no parem, anem baixant a poc a poc. El xaval debia donar-ho tot a la baixada per agafar-nos, ja que de cop, vam sentir un crit que ens avisava, ja ens havia caçat, juntament amb el crit, també l'acompanyava un renec, el noi havia punxat! tenia una cursa per ell i l'acabava de perdre. Am això vam continuar avall, fins a la meta, en paral·lel i fent-la petar. El resultat, és el de menys, entre el primer i el segon, completant la cursa i el campionat amb un bon company, un bon amic, igual que la resta de corredors, però el millor rival que hi ha hagut aquest any.

A la general de la volta finalment al podi també, tercera posició i campió de la categoria. Completo enguany una temporada amb molts alts i baixos, però amb magnífics resultats, les dues curses del Caixa Girona que vaig poder fer, a la primer quart, gairebé al podi, i al sempre espectacular circuit de Fornells, enfangat fins a dalt, victòria i liderat, mentre que a la Copa Girona, sempre al podi, dues vegades segon (Bescanó i Montras) i 7 victòries (Cornellà, Porqueres, Salt, Amer, Castell d'Aro, Calonge i Sant Martí Vell), sens dubte, el dorsal 421 d'aquest any, serà per guardar-lo ben guardat.

CLASSIFICACIÓ GENERAL COPA GIRONA 2009:
1.- Carles Domingo (Pacalo - La Jabugüeña) 1595 punts
2.- Albert Bosch (Begur - A.E.S.C.) 1795 punts
3.- Alex Caballero (Freebike - Sant Jordi) 1527 punts
4.- Felisario Expósito (Cicles Ayats) 1512 punts
5.- Jordi Molas (ESPA) 1504 punts
6.- Xavier Vilagran (Ambisist) 1498 punts
7.- Manel Melchor (Sarfa) 1470 punts

http://carlesdomingo.blogspot.com

Per començar el cap de setmana... Barcelona Sprint Cup al Barri Gòtic

2009-11-24T17:05:00.003+01:00

En un dissabte qualsevol del mes de novembre, tocava anar a córrer amb transport públic, per allò de l'escalfament global, i vaig arribar-me fins a la plaça de Sant Miquel, al costat de la plaça de Sant Jaume (aquesta si que la coneixeu!) per estrenar la Barcelona Sprint Cup, en el seu primer doble-sprint per el barri Gòtic. La plaça reial, la plaça Sant Jaume, el Portal de l'Àngel, la Rambla (paella i sangria!!!) i la catedral van ser l'escenari del pas dels corredors, als qui uns sorpresos turistes i passejants observaven en cada nova sortida.

La cursa tractava d'un sprint doble, és a dir, dues mànigues de cursa. A mi em va tocar començar per el segon circuit (3.3 km i 16 PC) deixant per acabar el segon (3.4 km i 14 PC). Com a tots els sprints, la cursa va ser rapidíssima, amb un stress constant de cursa, ja us podeu imaginar com és fa per llegir un mapa, mentre corres per el barri de la catedral de Barcelona un dissabte al migdia, entre casaments, nens, skaters i gossos havies d'estar més atent a no atropellar ningú que no al mapa. Però en fi, al que anàvem, la primera màniga de l'esprint, cursa perduda a la fita 3, quan el molt amable senyor vigilant de les Galeries Maldà (si se'l pot anomenar així a un peronatge com aquell) va arrencar literalment (les fites estaven lligades amb una cadena) la fita col·locada a l'interior de les galeries, i encara va el desgraciat i quan li preguntem on era la fita diu "alguien se la ha llevado", i havia sigut ell, la mare que ********* piiiiiiiiip. En fi, pérdua de segons a dojo, però cap més error en tot el circuit. Puc presumir d'un millorp parcial a la tirada 1-2 (malaida fita 3!!) i un millor parcial final d'sprint empatat amb l'Oriol Andreu i en Biel Ràfols. Resultat final, el tretze, mal número, amb un temps de 22:18. La resta d'Aligots, en aquest circuit, en Roger Fonseca 15è, en David Garcia 33è i error en tarja d'en Raul Garcia, les mosses, la Marta Cardona 6ena, l'Angie Sanmartín 10ena, l'Imma Arderiu 19ena i error en tarja de la Montserrat Puig.

Sense gaire temps per descansar va tocar sortir a la segona màniga d'sprint, ara en el circuit número 1, amb menys fites i una distància més o menys similar. A destacar només un petit error a la fita 11 al llegir malament la col·locació de la fita i esperar només un arbre quan realment a la plaça n'hi havia dos, a part de pintors, passejants, guiris, gossos i més mainada. A la resta, recorreguts òptims, però faltat de ritme de cursa per culpa de fer tants dies que no corria a peu, i a sobre fer-ho en un sprint, amb terra dur i ritme de cursa elevat, les cames tivaven de debó. Resultat final, novament el 13, aquest no era el meu dia, la resta d'Aligots, en Roger Fonseca 14è, en David Garcia 32è i en Raul Garcia el 43è. Les Aligotes, la Marta Cardona 9ena, l'Angie Sanmartín 13ena (mal número també), la Montserrat Puig 24ena i l'Imma Arderiu 26ena.

Vídeo de la cursa
Resultats circuit 1
Resultats circuit 2

http://www.carlesdomingo.blogspot.com

Copa Girona de BTT a Montras, per fi campió!

2009-11-16T17:07:00.002+01:00

El passat cap de setmana es va disputar ja la penúltima prova de la Copa Girona de BTT a Montras. La cursa es presentava important, matemàticament podria proclamar-me campió de la Copa Girona, en el circuit de casa el màxim rival per el títol, l'Albert Bosch. A mitjans de setmana va començar a sortir-me un mig-refredat estrany que no em deixava tenir bones sensacions sobre la bici, però tot i el poc temps per entrenar del que disposava algun quilòmetre va caure. La general seria meva tant sols acabant la cursa, o classificant-me entre els 10 primers en una categoria on les darreres curses mai haviem estat tants, no podia sortir malament. Per postres s'hi va afegir el problema de la fisura amb el quadre de la BTT, que em va fer estar intranquil fins que no va estar a casa, provat i amb el vist i plau meu.

I amb això va arribar el dia de la cursa. Després d'un bon escalfament amb el company Albert que em va demostrar que es coneixia el terreny fins a la última pedra, corria a casa, va ser el moment de composar la graella de sortida, com cada setmana, Valero, Calderón, Domingo (per primer cop davant de Bosch!), Bosch... i els altres ja no m'els sé. El primer tram de la cursa es tractava d'una pujada que anava de menys a més, començava per asfalt, llavors passava a pista ampla que anava guanyant inclinació i acabava amb un tomb a la dreta entrant en un camí trencat i pedregós fins a dalt al mirador. A la sortida, un corredor no federat (disculpeu que no en sàpiga el nom), ens va apretar amb un molt bon ritme a l'asfalt, però a l'entrar a la terra l'Albert que s'havia enganxat a la seva roda va passar-lo, i per no baixar el ritme, vaig ser jo qui va decidir donar la cara i fer tota la pujada per la pista tirant del grup de davant. Els habituals de la volta vam formar el grupet capdavanter, aquest cop amb en Marc Molas (Espa) com a nou convidat i aguantant molt bé el ritme. Al arribar a dalt de la pista, una ullada enrera donava ja la cursa per decidida, una distància enorme ens separava ja del segon grup. A partir d'alla, els tres cadets van prendre la batuta de la cursa i l'Albert i jo ens vam agrupar i rodar junts tota la cursa comentant la preciositat de les Gavarres marítimes per les que anàvem circulant.

Els únics piques de la cursa van ser amb l'Edgar Valero, el clar dominador de la volta des de la primera cursa que va punxar i lluitàvem perque no ens atrapés (va acabar caçant-nos a 2 quilòmetres de meta), atrapar o no atrapar en Marc Molas que el teniem sempre a pocs metres (el vam acabar atrapant i superant) i treure els adhesius a l'Albert Güell (Fontelec) i l'Albert Carreras (Bicis Esteve) quan en un dels múltilples trams comuns a l'altra volta (quin embolic es van fer alguns), vaig aprofitar per "regalar" un relleu a l'Albert a més de 50 km/h i passant als dos bons corredors sense ni que ens veiessin, apa que no li vaig recordar a en Güell a l'arribada.

I retornant al circuit, per dir-vos com era, llegiu la crònica de Calonge del revés, així va ser el circuit de Montras, per corriols per els que haviem corregut la setmana abans a la zona de Fitor i Roca Filanera, en un constant trencames molt divertit i variat que feia les delícies dels més tècnics en els corriols ben preparats per la organització.

Però relament, aquell era el dia del meu company de fatigues, qui sempre m'ha estat apretant durant tot el campionat i que ha estat un rival que mai s'ha rendit fins a l'últim metre de cursa, i des d'aquí una felicitació cap a l'Albert Bosch, l'habitual de les meves cròniques que, corrent a casa, el dia del seu sant, la victòria havia de ser seva, i així va ser. Amb això no vull dir que li regalés res, no no, tot el contrari, va aguantar el meu ritme a les pujades i els meus relleus de ruteru a 50 km/h, i va aguantar-los fins al final, va estar alla i es va endur una victòria que es mereixia i que s'ha merescut en totes i cada una de les curses de la Copa Girona d'enguany i que per sort meva, he aconseguit jo. Has estat un grandíssim rival company, i a l'últim pla de la cursa vas posar un ritme brutal que et va permetre arribar primer a meta, jo el segon i tercer l'altre que també ha estat donant guerra l'Alex Caballero que ha estat esperant sempre l'error i poder-ne aprofitar la oportuniat, bon campionat per ell també.

Així doncs, matemàticament ja sóc campió de la Copa Girona de BTT i tercer a la classificació general de la volta (no matemàticament), el proper diumenge, a Sant Martí Vell, última cursa i fotografia dels campions, alla estarem!

La nova montura ja està provada

2009-11-16T16:36:00.003+01:00

Després de l'aparició d'una fisura creixent a la part superior del tub transversal del quadre Pacalo, probablement degut a la fatiga mecànica al llarg dels quilòmetres d'utilització, vaig posar-me en contacte amb el distribució per comprova la veracitat de la garantia de per vida dels quadres que m'havie venut. Realment ha estat així, a mitjans de setmana començava el muntatge del nou quadre i a finals de setmana ja tot estava llest per avaluar-ne el comportament i acostumar el cos a la nova montura.

Es tracta d'un quadre molt similar a l'anterior, geométricament ha variat la secció d'algun dels tubs fent-lo més estètic i reforçant els punts febles de l'estructura. Per el que fa a mides l'he trobat molt similar a l'altre, fet que ha propiciat una ràpida adptació i presa de confiança al conjunt. Dins les limitacions que ofereix la marca, continuo fidel a l'alumini per la mountain-bike, amb uns colors també molt semblants al quadre anterior però amb unes tonalitats més càlides.

Després de la necessària posta a punt dels components anteriors aprofitats, les sensacions a la primera prova van ser bones, identificant petits problemes que es van resoldre sobre la marxa com la tensió de cables de canvi i tensió a les tanques de les rodes. La primera prova de foc, la Copa Girona de BTT a Montras superada també amb nota. Esperem que duri temps i que aquest no es trenqui d'enlloc!

http://carlesdomingo.blogspot.com

Copa Girona de BTT a Calonge, una més al sac i aquesta un pel fàcil

2009-11-14T00:33:00.001+01:00

El passat cap de setmana va tocar, novament, prova de la Copa Girona de BTT, aquest cop a Calonge, en un circuit mitjanament dur, no el pitjor, que transcorria cap a Santa Coloma de Fitor i el Puig Cargol.

Un cop més, s’esparava una bonica lluita amb l’Albert Bosch, però no va ser fins pocs minuts abans de la sortida que ens vam veure les cares, ja que durant els minuts d’escalfament, els dos ens pensàvem que l’altre no hi era ja que no ens hi vam trobar. Però bé, a la línia de sortida, la tensió de sempre. A l’inici tot ràpid, per bona pista i sense complicacions. Al quilòmetre 2 començaven les primeres rampes del circuit, tirava del grup en Quim Esparraguera, al que no va deixar respirar, al veure que podia estar a la seva alçada, el seu rival, en Pacu de Cadaqués de l’Impuls Medes, jo a roda de la bona roda d’en Quim i l’Albert enganxat a mi. Al començar a pujar, vam començar a adelantar als darrers corredors de la primera sortida, i alc ap de ben poc, al girar el cap per controlar l’estat del grup, la meva gran sorpresa, l’Albert ja estava uns 20 metres per darrera. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig decidir aprofitar la crisi del company, i vaig entrar jo a tirar del grup augmentant considerablement el ritme, ningú va seguir i va tocar apretar, apretar i apretar fins al final.

Pocs quilòmetres abans de l’avituallament, per el que es passava dues vegades s’entrava en un técnic corriol de baixada que enllaçava amb un bonic i ben preparat corriol pedregós de pujada que conduia la cursa fins a la pista principal que desembocava a l’avituallament ja esmentat. Un cop a l’avituallament, tocava una ràpida baixada fins a Fitor, en la que vaig rebre una nova sorpresa, altra vegada, al girar el cap i trobar-me en Quim a pocs metres darrera meu. La primera idea que em va passar per el cap, si l’Esparraguera estava alla tambe podria haver-hi l’Albert, uuffffff, que va tocar? Apretar, apretar i apretar, com sempre. I és per això que la segona meitat de la cursa va passar tant ràpida. En algun sector recta de bon camí, al girar-me només podia identificar en Quim Esparraguera darrera meu, ningú més, però ja era qüestió d’honor i un pique personal que portem a les curses en les que coincidim, els dos hem de guanyar a l’altre.

Un cop rodejada l’ermita de Fitor, el camí tornava en una lleugera pujada, amb un tram de basses profundes en les que s’hi havia d’entrar amb snorkel. La pujada s’anava endurint quan es retornava a l’avituallament, des d’on es baixava pocs metres i s’afrontava la darrera pujada de la cursa, el Puig Cargol (335 m) en una dura rampa per pista ampla que, a aquestes alçades de la cursa, s’enganxava a les cames que feia patir! Al coronar el Puig, una magnífica vista en un canvi de rasant que semblava que el camí conduia directament al mar, un camí de baixada rapidíssim, arribant prop dels 60 km/h i entrada a la part més divertida de la cursa, 3 quilòmetres de corriol perfectament preparat per el pas dels corredors fins arribar baixant a tot drap novament a Calonge.

Un cop a baix, pocs metres de pla, on tocava apretar per distanciar de nou a en Quim i vista enrera, tot controlat, només l’Esparraguera a la vista i a una distància prudencial, el final de cursa s’apropava, la sisena victòria consecutiva estava a la butxaca i el campionat en un 80%. A la propera, en faig prou en acabar la cursa per ser matemàticament campió de la Copa, però el que jo penso és que s’ha de demostrar que ets el campió fins a la darrera cursa.

La nota negativa, fisura considerable a la soldadura d’unió del tub del quadre que suporta la tija del seient, sembla ser que entra en garantia, però no n’estaré convençut fins que tingui el quadre nou a casa.

El resultat de la cursa, tercer a la general absoluta de la cursa i primer de la categoria, ja en van sis. A la classificació general, avanço un lloc, em cridaran abans a la graella! Ja sóc tercer, i líder de la categoria a 20 punts de l’Albert Bosch que és segon.

Copa Girona de BTT a Castell d'Aro, el Masnou decideix la cursa

2009-11-02T21:37:00.003+01:00

I ja en van cinc de consecutives, les victòries aconseguides a la Copa Girona de BTT d'aquest any al sumar-hi l'aconseguida el passat 1 de novembre a Castell d'Aro, una cursa dura, en la que en un moment ho vaig veure tot negre, i gràcies a la paciència, la sang freda i el saber patir vaig poder pujar, un cop més, al graò més alt del podi.

El circuit començava amb un tram rodat per camins amples i de bona petja en direcció a la depuradora del municipi, des d'on es creuava la variant de Platja d'Aro i el pilot es dirigia cap al turó de Vilartagues, a Sant Feliu, una zona de corriols molt divertida i coneguda per la disputa del Trofeu Caixa Girona. Era just al creuar la variant on ens trobàvem amb la primera rampa ascendent, i és aquí on vaig veure la cursa de color morat. Com us he dit veniem rodant ràpid per el pla, per tant amb tota la tralla posada al canvi, i al baixar el plat va ser quan la cadena va sortir-se sense cap més explicació, ja fos per els quilòmetres que porta, o bé perque simplement li tocava sortir-se. Així doncs moment delicat, d'acord que estavem a principi de carrera, però degut a això també és el moment en el que els corredors encara van agrupats, i per tant parar-te uns segons suposa endarreri-te molt en el grup. Però és el que tocava, parar-se, i posar a lloc la cadena. Un cop solventat el problema, tocava apretar fort per recuperar. En aquest punt tothom buscava la traçada on podia, i a mi em tocava anar per la més dolenta, però les posicions es recuperaven a poc a poc. Em va semblar llastimosa l'actuació d'un veterà del Tope, ell ja sabrà qui és i com actua, que es va dedicar a taponar-me una bona estona i literalment molestar-me, i no és que estéssim en un camí estret ni molt menys, sinó que es dedicava a pretar el ritme quan veia que li treia roda per adelantar-lo i afluixava quan no podia passar quan ell mateix sabia que era un corredor molt més ràpid que ell i reglament en mà m'havia de deixar passar, en fi ell sabrà, jo mentrestant m'anava menjant el coco pensant que estava gastant moltes forces per arribar a davant.

Les pulsacions van baixar quan vaig veure no gaire lluny de mi tres esquenes conegudes, un Impuls Medes Bike, en Javi Gomez, un maillot Specialized, l'Alex Caballero, i un maillot de Medina amb uns colors molt i molt lletjos, en Quim Esparraguera. Al veure aquests companys, vaig veure que havia entrat de nou al cap de cursa, ja que uns metres més enllà hi havia també l'Albert, el que tots coneixeu, protagonista des de fa uns dies a les meves cròniques. El meu objectiu en aquell moment era col·locar-me a la seva roda i intentar recuperar una miqueta, ja que el desgast de forces que havia fet em podia jugar una mala passada més endavant. I així ho vaig fer, primer recuperar una miqueta, i després entrar en algun relleu ara tu, ara jo, i anar-nos distanciant poc a poc de la resta de rivals. Amb tot això ja havien passat uns quants quilòmetres i ens dirigíem cap al final del primer bucle, de nou a Castell d'Aro i afrontar la segona part de la cursa per el massís de les Gavarres.

Aquesta segona part començava ja de pujada. Jo prudent com sempre vaig apostar per conservar, l'Albert va ser qui va portar el ritme, i quin ritme durant la part més dura de l'ascensió al Masnou. Va provar un parell de canvis de ritme, quin tiu! als que poc a poc vaig anar responent i entrant de nou a roda, però mai regalant energia ni fent esforços gratuits. Al cap d'uns 3 quilòmetres de dures rampes, el terreny es suavitzava, i la pujada continuava per una pista amb alguns trams més trancats i més progressiva. Sabia que després d'això venia la baixada, i per tant calia treure uns metres a l'Albert que m'ha demostrat ser més bon baixador que jo. No m'ho vaig pensar dues vegades i després de carregar la combinació bona al canvi, vaig passar a portar jo el ritme, començant amb un parell de canvis de ritme als que l'Albert va respondre fantàsticament. Imagineu-vos la situació i l'esforç que portàvem, pujant per la pista a uns 27 km/h ia delantant a tot drap a altres corredors! I com diu la bona dita, a la tercera va a la vençuda, com que a cada canvi de ritme el precedia un petit descans, la tercera apretada va ser la definitiva, i més quan al entrar en una curva amb molta pedra l'Albert va perdre la traçada, el ritme, la moral i el coco per seguir-me. A partir d'aquí va tocar apretar, apretar i apretar.

Un cop arribats al Masnou, semblava que ja tot venia de baixada, es començava per un corriol conegut de la marxa del Pollastre d'aquest any, trencat per les pluges, tècnic, en el que calia afinar, i des del que es desembocava a una pista més còmode, però en la que uns metres més enllà es trencava a l'esquerra i es pujava amunt novament. Al principi la pendent es notava, però es podia pedalar amb esforç. Dalt de la pujada els ànims d'en Marc Masó, que diumenge anava com una moto, van donar-me ales. Després baixada per corriol estretíssim i dolent per entrar a la darrera pujada de la cursa, un duatló de muntanya en el que s'havia de carregar la bici a coll i grimpar per uns pedrots que en prou feines podies aguantar-t'hi dret. En aquell moment vaig maleir la organització, ara mateix, continuo fent-ho. I quan per fi s'acabava el duatló i podies pujar de nou a la bici, una baixada trencada a més no poder amb rocs per totes bandes, total, que arribaves a baix amb els braços fets pols.

I amb aquesta cursa una nova més cap al sarró. Novament 4rt a la classificació general de la volta i primer de la categoria avantatjant amb 1 minut 19 segons a l'amic Albert Bosch i 6 minuts 36 segons a en Javi Gomez, tercer de la categoria. A la general, continua tot apretat a més no poder, mantenint el liderat amb 15 punts d'avantatge sobre l'Albert, i a la general de la volta quart. Propera cursa, diumenge a Calonge, s'hi decidirà alguna cosa? dilluns que ve us ho explico!

http://carlesdomingo.blogspot.com

Copa Girona de BTT a Amer, una nova victòria, aquest cop immerescuda

2009-10-26T11:11:00.002+01:00

De la mateixa manera que m'agrada explicar-vos en primera persona les meves sensacions en una cursa, i més quan la cursa surt bé, també m'agrada reconéixer les bones curses dels altres companys, per això, el títol d'aquesta nova crònica del blog, una nova victòria, si, però aquest cop en una cursa que des de la primera baixada se m'havia escapat, seguiu llegint.

Unes setmanes abans ja es va començar a escampar el rumor que aquest diumenge es va confirmar, la cursa de Copa Girona d'Amer era un circuit duríssim i bastant més llarg del que estàvem acostumats, i així va ser, un circuit de 25 quilòmetres que van acabar essent 28, en un constant puja i baixa, amb un terreny enfangat, pedregós i molt relliscós, que convertíen la cursa en técnica, i la més dura fins el moment. La cursa sortia de l'estació d'Amer, amb uns 500 metres en pujada per la carretera de Sant Martí Sacalm, per estirar el grup i començar a baixar per alguns caminets fins a la zona de la Font Picant (... aigua fina d'agulla) per creuar la carretera d'Olot i acullir, la resta de circuit, a la banda est de la població.

D'inici, tot bé, controlant el ritme del grup, i el de l'Albert Bosch, com no, entrant a la primera baixada cap a la Font Picant al capdavant i posant el meu ritme, sense cap pressió, a la baixada. De seguida vaig notar que el meu ritme no era el d'altres dies, les cames estaven carregades del dia abans, i a més, en els petits talls de pla i a les primeres rampes, perdia ritme respecte a altres corredors. L'Albert, de moment, es mantenia a roda, i l'únic cop que em va passar, es va passar de llarg la cruïlla, anava massa ràpid en xaval! i ho vaig confirmar a la primera baixada tècnica, un corriol de pedra que semblava una pista de gel, en el que em va adelantar just abans d'entrar i que va marxar a la primera de canvi.

A partir d'aquí, havia de perdrer el menor temps possible a les baixades, que era on ell m'obriria el forat, en principi a les puajades ens mantindriem les diferències, i en el pla jo li podia recuperar, però és que en aquell circuit, de pla n'hi havia 5 metres! La cursa estava decidida al seu favor, gràcies a la valentia de la seva tàctica, i jo em podia limitar a perdre el menor temps possible i fent les pujades a mort per recuperar-li el que fos possible, però pujades a mort en faras una o dues, però en un circuit on n'apareix una darrera l'altre i dures, acabes petant, així que també caldria regular.

La mala sort va arribar per l'Albert sobre el quilòmetre 22 de cursa, quan la seva cadena va dir prou i va petar. Li va tocar fer uns quants quilòmetres corrent, fins a trobar algú que disposés de tronxacadenes i poder reparar l'avaria. Sortosament per mi, amb aquesta incidència li vaig recuperar tot el temps que m'havia molt ben guanyat i el vaig adelantar, fent una última baixada, aquest cop si, a mort per si de cas em volia atrapar, creuant el Ter a l'entrada d'Amer i arribant, emb una victòria no merescuda per el que us acabo d'explicar, a la ja tradicional arribada a la plaça Major del poble amb una diferència d'un minut i mig sobre l'Albert.

A la general de la volta, el quart, com ja va sent habitual, la mateixa posició que ocupo a la general de la volta. I en quant a categoria, reafirmant el liderat, a falta de 4 curses, amb 10 punts d'avantatge sobre l'Albert Bosch, amb el que, encara que ell digui que no, lluitarem fins a la última cursa, sinó ja veureu!

http://carlesdomingo.blogspot.com

Campió de Catalunya d'orientació en llarga distància!

2009-10-26T10:05:00.003+01:00

El passat dissabte 24 es va disputar a l'osonenca població de L'Estany (Moià) a la zona de la Montjoia, el Campionat de Catalunya d'Orientació en modalitat de llarga distància. En un mapa on l'any passat s'hi va disputar una prova de Lliga Espanyola, per tant, un mapa de qualitat i en el que, realment, va valdre la pena córrer-hi.

Per primera vegada, afrontava el campionat en la categoria de 21A, altres anys ho havia fet en 21B i com ja sabeu d'altres cróniques aquest any he fet el salt de categori. La setmana anterior, la cursa de la Cellera va ser un bon entrenament amb conclusions positives, però en un Campionat de Catalunya, mai estas segur de les teves possiblitats, tal i com estava jo.

La cursa s'iniciava amb unes tres primeres fites ràpides, amb una bona referència de pistes, camins, i l'element clau de la cursa, valles de filferro, que eren de gran utilitat en algunes tirades que van acabar resultant decisives. Fins a la fita 3, el terreny en lleuger ascens positiu. El fet tenir un element linial de suport a les primeres fites em va permetre entrar molt bé en el mapa, i estalviar-me aquell error que sempre em sol passar a la primera per començar massa ràpid. Si les tres primeres fites eren en pujada, tocava el contrari a les tres següents, en aquestes tocava baixar cap a les fondalades de les valls. La 4, al no veure clara la traçada recta per enmig del bosc i no haver catat encara l'interior de la massa forestal, la vaig decidir fer per la pista, fet que em va fer perdre alguns segons i baixar a una momentània tercera posició, després de liderar la cursa des de la segona fita, en quant a parcials. A partir d'aquí, continuava la regularitat i la baixada, amb un nou quart millor parcial després de creuar-me ja amb en Marc Amat, i un boníssim millor parcial de la 5 a la 6 (el primer) qua va coincidir amb errors dels corredors que lluitaven a davant, i uns fatals 21 minuts d'en Carles Montejo, líder fins el moment, en una fita que jo vaig fer en 2 minuts atrapant definitivament en Marc Amat i també l'Amadeu.

La següent, tocava la tirada més llarga de la cursa, on novament les valles de filferro metàl·liques tornarien a ser decisives i de gran utilitat. En una traçada on es combinava una part de recorregut per camí, seguit d'una travessia per el bosc i l'entrada en uns tàlvecs humits amb algun tros de densa vegetació, per acabar remuntant un desnivell proper als 70 metres en un turó amb diferens camps de conreu on era també de gran utilitat analitzar-ne i identificar-ne la forma en el mapa per a una bona ressituació en el mapa després de la pujada. He de dir-vos que al arribar a la 7, em va semblar que la meva opció de tirada no havia estat la més òptima, però ja amb l'anàlisi post-cursa del mapa i, després amb l'anàlisi dels winsplits (quart millor parcial) me'n vaiga adonar que no havia estat del tot dolenta.

Després de la fita 7, s'iniciava una segona part de cursa completament diferent, si inicialment sempre hi havia una referència d'elements linials, les següents 10 fites, des de la 8 a la 18, van convertir-se en fites extremadament tècniques, verdaders inferns per algú, delícies per altres, en les que no us enganyo al dir-vos que en 10 tirades debia fer uns 10 metres de camí únicament, la resta, rumbs, identificació d'elements al mig del bosc, i anàlisi de corba de nivell a tope. Vaig marcar un nou millor parcial a la 8-9 i un segon a millor a la 10-11, i amb aixo la cursa, anava clarificant les posicions i deixava sols al capdavant a mi juntament amb en Dani Castellà del COB, amb una separació d'entre 3 i 4 minuts a favor meu, que vaig perdre estúpidament a l'enganxada de la 12-13 (curiosament el 13, ja és mala sort!!), on vaig errar el rumb i vaig passar-me de llarg perdent tot l'avantatge que portava i perdent el liderat virtual a favor d'en Dani, que passava a liderar la cursa per 10 segons.

Conscient del meu error, i a diferència d'altres vegades, vaig tenir la sang freda de poder mantenir la concentració i mantenir els temps, retallant la diferència a 2 segons a la fita 15 i rematant amb un tercer millor parcial a la 16 i recuperant el liderat amb un coixí de més d'un minut. Amb això van arribar els errors del corredor del COB, que es va enganxar de valent a la 17 i a la 18, permetent augmentar el meu avantatge fins a prop dels 5 minuts, encadenant unes últimes fites 19, 20, 21 i 22, rapidíssimes (millor parcial a la 20), clavant-les a la perfecció, i entrant a meta també amb el millor parcial a l'sprint absolut de tota la cursa empatant a l'Stepan Kodeda (Farra-O), el guanyador de la categoria HE.

Com ja us he dit, no n'estava del tot segur amb les meves possibilitats a la cursa, i a l'arribada a meta, em col·locava líder, però només havien arribat 3 corredors. Vaig pensar que, a llarg de l'estona, quan arribèssin nous corredors, la classificació canviaria, però anava arribant gent, en Joan Mach, en Roger Fonseca, i finalment en Carles Montejo, i cap millorava el temps, va ser a partir d'aquí que vaig conscienciar-me amb la classificació, i vaig veure la realitat de que acabava de proclamar-me Campió de Catalunya d'Orientació en Llarga Distància!

Podi del Campionat de Catalunya d'orientació en Llarga Distància 2009 (L'Estany - Moià) H21A:

1.- Carles Domingo (Aligots) 1:22:20
2.- Dani Castellà (COB) 1:27:09
3.- Ricard Angulo (UESabadell) 1:35:11

http://carlesdomingo.blogspot.com

No hi haurà Garrigues Extrem

2009-10-20T21:52:00.003+02:00

Per mala sort, he de desmentir el que havia assegurat ja fa uns dies, la participació d’un equip més d’Aligots al Raid Garrigues Extrem del proper cap de setmana. Els integrants de l’equip, juntament amb mi, havien de ser en Raúl Comino i en Miquel Triola, acompanyats per l’assistència tècnica de la Lupe. Tot estava previst, preparat i tots amb moltes ganes, però tot es va torçar quan fa unes setmanes, en un entrenament de qualitat d’en Raul al Raid de Lliga Espanyola a Cuenca, fa fer una mala recepció en una secció de cursa a peu, provocant-se una forta regirada al turmell i el conseqüent esguinç, el xaval va tenir pebrots d’acabar el raid, però ha hagut d’estar uns quants dies parat del tot, i a dia d’avui, després de tornar a l’activitat, encara té molèsties.

Juntament amb en Miquel, vam decidir que anar a córrer un raid exigent com aquest amb algun company d’equip que no coneixiem, i que no dubtem que ho hagués donat tot per l’equip, doncs que preferíem no anar-hi i deixar-ho per l’any vinent, en el que ens hem proposat, anar a tope en els raids d’una vegada per totes. A recuperar-se Raulito!

publicar

http://carlesdomingo.blogspot.com

Copa Girona d'Orientació a la Cellera de Ter, per si no n'hi havia prou

2009-10-20T20:38:00.002+02:00

Pràcticament 20 minuts després d'haver arribat a meta a la Copa Girona de BTT a Salt, ja portava enfundada la camiseta d'Aligots i em plantava a la línia de sortida de la Copa Girona d'Orientació a la Cellera. En un mapa estrenat l'any passat, en el que no hi vaig poder córrer, i una cursa traçada per en Narcís assegurava la necessitat d'una bona destresa técnica, és a dir, un perfecte entrenament per el Campionat de Catalunya de Moià.

Per camuflar el meu temps, i sense fer-ho a propòsit, vaig arribar a la sortida uns 20 minuts tard, no vaig poder anar més ràpid. La cursa començava amb la primera fita muntanya amunt, per no perdre la tradició, i degut als dies que feia que no sortia a orientar per el bosc, la primera, me la vaig passar de llarg, afortunadament no vaig ser l'agosarat d'altres vegades i davant el dubte vaig buscar de seguida la referència i atacar-la de nou. Fins a la fita 10, s'anaven resseguint els camps en direcció nord fins a arribar a creuar la carretera per un pas obligat i donar seguretat als corredors. Una zona molt interessant acullia les fites 8 i 9, un indret constituit per turonets i tàlvecs de lectura complicada que feien les millors delícies tècniques que un pot demanar.

Després del pas obligat, tirada llarga fins a la vora del Ter, ja a la fita 12, que s'anava resseguint fins a la fita 18, un terreny pedregós on es combinaven les clarianes amb les zones boscoses de vegetació baixa, bon indret també. Un cop creuat el canal de rec del riu s'encaraven les fites 19, 20 i 21, enllaçant camps de fruiters i boscos blancs on córrer a rumb era la millor opció, creuar la variant del poble i de nou entre les cases cellerenques per fer un parell de fites urbanes, i encarar l'últim regal d'aquest bon traçat Aligot, turó amunt, desnivell de 30 metres amb molt poc espai i marcar la 23, i a continuació creuar un tàlvec infernal i uns 30 més de desnivell per la 24, això si, després d'això, baixada rapidíssima cap a la meta.

Posats a analitzar el traçat, per cert excel·lent, només puc queixar-me de l'error a la fita 1, passant-me de llarg i que no és la primera vegada que em passa, la resta gairebé totes clavades, excepte algun petit error de pocs metres, no sóc un mega crack i això ja passa. En l'anàlisi de recorreguts posterior, crec que les tirades van ser encertades i òptimes. Inicialment no agafava ritme de lectura del mapa mentre corria, ja sabeu, allò tant fàcil de córrer i no mirar el mapa, però després d'adonar-me'n, vaig corregir-ho immediatament. Un petit error, o no, cal destacar-lo a la tirada 19-20, on hi havia dues opcions de traçada per camí i vaig trobar-me circulant per un camí quan creia que anava per l'altre, però res destacable.

El resultat, temps a meta de 1:49:23, sense descomptar el temps tard que vaig perdre abans de la sortida, en desena posició del C1 (8.5 km, 25 PC) i primer d'H21A gràcies a errors en tarja de bons corredors com en Marc Amat, mal temps d'en Rodrigo i en Joan Barcons, i absències com les d'en Roger Fonseca i l'Amadeu que li tocava organitzar. Bon resultat i bona moral per afrontar la llarga distància al Campionat de Catalunya de Moià.

http://carlesdomingo.blogspot.com

Com diria Andrés Montes: "Suma i sigue", Copa Girona de BTT a Salt

2009-10-19T20:31:00.003+02:00

I ja en va la cinquena, de proves de la Copa Girona de BTT, i aquest cop a Salt amb un circuit digne de Sant Gregori, segons diuen els que hi van córrer, era el circuit de Sant Gregori al revés, fins i tot deu ser aburrit córrer dues vegades allà mateix.

Per primer cop des de fa uns quants dies, al matí feia fred, i un airet de tramuntana que bufava per alla a la Mirona que déu ni do, fins i tot vaig plantejar-me córrer amb perneres, però finalment només va ser el térmic llarg al cos. Aquest cop, la sortida va ser molt diferent, ja que van sortir tots els circuits junts i es va rodar neutralitzats uns 3 quilòmetres i mig, encara sort, ja qua sino hauríem d'haver afrontat de sortida, amb la velocitat que es porta, un pas per un pont construit per l'ocasió sobre el Ter, en el que hi passava només una bicicleta. Però bé, un cop passat el pont tranquilament va tocar apretar fort per no perdre el remolc del cap de cursa, és el que toca per no sortir a davant de la graella. Ja de sortida, ritme a tope en direcció a Sant Gregori. Un cop controlat l'Albert que si que havia sortit a graella privilegiada, tocava començar a posar en pràctica la tàctica, aquest cop la cursa havia de ser més valenta que la última i no volia xupar roda fins a cap moment decisiu, entre d'altres coses perque no coneixia el circuit, i volia donar la cara des del primer moment.

Just abans de començar la pujada a Sant Grau, va tocar fer un primer petit canvi de ritme fins a col·locar-me a roda dels fletxes d'Esteve i d'en Roger Giró d'Olost, els tres que sempre estan a davant,després mirada enrera per controlar la situació, amb en Quim Esparraguera enganxat a roda, i a darrera l'Albert aguantant. Amb tot això va començar la pujada a Sant Grau, primer per asfalt, després en terra, primer amb pista i després en corriol. Al veure que ningú entrava al relleu vaig imposar-me el meu ritme, una pedalada ràpida, per anar fent, però per aguantar el ritme una bona estona, amb aquest ritme van anar passant metres de pujada i quan vaig girar la vista hi havia ja uns metres entre jo i el grupet on hi anaven l'Albert i en Quim, bona situació, ja que per davant en Roger Giró anava perdent metres, jo anava bé de ritme i cada vegada estavem més amunt. Tocava apretar abans d'arribar a dalt, ja que com a "mal baixador" que sóc, segur que a la baixada em retallarien temps, per més que fos coneguda.

A l'avituallament on es dividien els dos circuits, per darrera no hi havia ni rastre de l'Albert, la cosa anava bé, tocava doncs baixar ràpid i perdre el menor temps possible. La baixada, era per el camí de la vesant sud de Sant Grau en direcció al camí del Ter entre Sant Gregori i Bescanó passant per la mítica font que tants campionats universitaris ha presenciat. Al entrar de nou al camí asfaltat del Ter i prendre el camí que havíem fet d'anada just després de la sortida vaig veure, per davant un dels Esteves i just per darrera, acabant la baixad, l'Albert baixant com un boig a no més de 15 segons, i ara venia el pla, aquella disciplina en la que a plat tant bé em defenso, però que durant 4 quilòmetres a muerte s'acaba patint igualment. Per postres, l'Albert havia quedat en un grup de tres que anaven entrant tots, contra mi, que anava més sol que la una, vaig patir de valent, però finalment, a la línia de meta, tercer del circuit i primer de la categoria.

Per el que fa a la classificació general, en la que ja s'ha descomptat el primer dels pitjors resultats, passo a ser quart de la volta, estaré a graella privilegiada a Amer!! i líder de la categoria, que serà, tal i com va dir el company Albert Bosch, disputada fins a la última cursa... res està decidit!

http://carlesdomingo.blogspot.com

Copa Girona de BTT a Porqueres, corrent amb el cap

2009-10-12T16:33:00.003+02:00

Avui dia 12 d'octubre de 2009, s'ha disputat una nova prova de la Copa Girona de BTT, aquest cop a Porqueres i amb sortida i arribada a la coneguda zona esportiva de Miànegues, sense haver de buscar-hi fites!

El cel lluïa blau i sense núvols, la temperatura a primera hora del matí era fresqueta però cap al migdia el sol ja apretava de valent. Per primer cop a la temporada, tenia guardat un lloc a la graella de sortida per anar el 20 a la general de la cursa tot i haver-me saltat la segona prova puntuable, així que no calia patir tant per agafar una bona posició de sortida. El circuit ja sortia en pujada, fet que ha partit el grup quedant uns 10 corredors a la part capdavantera, l'objectiu inicial que m'havia marcat era seguir la roda de l'Albert Bosch, el líder de la categoria almenys a la primer pujada, intentar distanciar-lo a la zona intermitja més técnica per el bosc de Miànegues i un cop entrats a la pujada llarga del turó de can Ramió mantenir-lo o aguantar-lo ja que ell era, teòricament més fort que jo en pujades llargues. I la cosa ha anat així, aguantant-lo de sortida a roda, intentar distanciar-lo a la zona tècnica, però a l'inici de la màxima dificultat de la cursa, alla estava, a roda. Al començar a pujar ha tensat el ritme i m'ha pres uns quants metres d'avantatge que poc a poc i amb l'ajuda dels corredors més lents que anàvem avançant he aconseguit reduir.

A l'alçada del Puig de Sant Joan i més tard al pas l'ermita de Santa Maria de Camós, la cursa continuava igual, l'Albert continuava tirant a bon ritme a la pujada, jo a roda sense deixar-li ni un metre, i el tercer classificat de la categoria un grapat de minuts enrera. Poc a poc he anat agafant el ritme i em sentia amb les cames fortes, era conscient que al quilòmetre 12, on es dividien els circuits, s'acabava la pujada i començava un descens ràpid fins a la masia de Can Pigem per dirigir-nos de nou cap a Miànegues, així doncs tocava moure fitxa. Sé perfectament que sempre peco de precipitat, i aquest cop, quan per primera vegada he vist l'oportunitat de canviar el ritme m'he contingut (i m'ha costat eh!), però m'he mantingut a roda del líder. Anaven avançant els quilòmetres, i sobre el punt quilòmetric 10.6 hi havia un petit descans que reprenia una rampa dura amb pedra solta bastant dolenta, alla me l'he jugat, he passat a davant i he canviat el ritme. He coronat la pujada de pedres molt ràpid, i al girar-me per mirar els efectes del meu canvi de ritme he vist que l'Albert s'havia quedat uns metres, era el moment de rematar, i sense baixar el ritme he superat les tres rampes que quedaven per arribar al Turó de Can Ramió i començar una baixad rapidíssima.

Un cop ja al pla, quan em girava enrera i no veia cap corredor sabia que si no passava res estrany la cursa era meva, a plat rodo més ràpid que el corredor que em precedia i per tant si no m'atrapava a la baixada ho tenia realment complicat per contactar amb mi. Per postres, l'Albert va i es perd en una de les mil cruïlles mal indicades que hi havia avui al llarg del circuit, i això li ha fet perdre un temps que s'ha ajustat als 2 minuts a la línia de meta. Finalment, he entrat en primera posició, seguit de l'Albert Bosch (Begur-AESC) a 1:54 i tercer l'Alex Caballero (Free Bike) a 5:21.

A la general del campionat avanço fins al 18 del total de la volta, i dins la categoria passo a sisè a l'espera que es disputi una prova més i pugui eliminar la cursa del campionat que em vaig saltar.

Rapidíssima Copa Girona a Cornellà de Terri

2009-10-06T21:42:00.002+02:00

I per si dissabte no n’hi havia prou, diumenge tocava agafar la BTT i continuar amb la Copa Girona,a quest cop a Cornellà del Terri. Després de cridar els corredors de graella entre els que jo no hi era per haver-me saltat la segona cursa, tocava estar atent i apretar per estar a davant. Per sort, un primer tram asfaltat amb lleugera pujada permetia col•locar-se bé, i vaig aconseguir entrar a la pols havent avançant ja l’Albert Bosch i a roda d’en Javi Gomez, que víctima de la mala sort, va quedar literalment clavat en una bassa de fang, i vaig poder avançar. A partir d’aquí, la cursa va ser, plat gran, cap entre espatlles i apretar fort.

Al quilòemtre 3, la cursa es va complicar lleugerament, atrapant els darrers corredors de la volta llarga i havent de gestionar un trànsit de corredors lents per un seguit de corriols on amb prou feines hi passava una bicicleta. La cursa transcorria per uns paratges força verds i frondosos del Pla de l’Estany, amb turonets amunt i avall que la convertien en un veritable trencacames, que juntament amb el ritme rapidíssim que es portava, feia suar de valent per coronar cada un dels turonets. Encara amb el traçat compartit entre els dos circuits, la cursa transcorria per les rodalies de Ravós del Terri i es dirigia cap a la població de Medinyà.

Més o menys al quilòmetre 12, els dos circuits es separaven, i va ser llavors, rodant amb en Roger Giro d’Olost que vaig veure que uns metres per davant nostre hi havia la moto, volia dir això que obriem cursa nosaltres dos? Jo feia per davant encara un corredor de Bicis Esteve. Realment era així, però la desconeixença en aquest cas, va ser motivació extra, i encara una dosi més de motivació quan a les rectes tombava el cap enrera i no veia a cap corredor, a pocs quilòmetres de meta la situació semblava controlada, però no localitzava el nucli urbà de Cornellà per tenir una referència, i a sobre el conta quilòmetres se m’havia tornat boig i marcava velocitats superiors als 200 km/h!! vam anar ràpid però tampoc cal exagerar!!

Al cap d’uns minuts una corba a l’esquerra encarava els corredors cap a la plaça del Mig i a l’arc d’arribada. El que vaig trobar exagerat a Sant Gregori de que l’Albert Bosch entrés tercer a la general absoluta, doncs vaig igualar-ho veient que havia portat un ritme rapidíssim de cursa. Altres anys, amb més entrenament no havia aconseguit quedar entre els 10 primers a la general, i aquest cop tercer i primer de la categoria amb un temps de 1:00:54, segon va ser l’Albert Bosch (Begur – AESC) a 1 minut i 6 segons, i va completar el podi en Javi Gomez (Impuls Medes Bike) a 3 minuts 21 segons. A la classificació general, a falta de poder descomptar la cursa que em vaig saltar passo a seté de la categoria i entro el 20 a la general absoluta del circuit, això vol dir que a Porqueres toca sortir a graella!

Ja puc anar dient amb els companys que sóc un verdader esplai ja, que no entreno, que amb aquests resultats tinc menys credibilitat que un polític president del govern.

http://carlesdomingo.blogspot.com

I Volta a les Gavarres entre el top-10

2009-10-06T21:41:00.001+02:00

El passat dia 3 d’octubre, coincidint amb el congrés del cicloturisme de la Costa Brava, va disputar-se la I Volta a les Gavarres, una marxa cicloturista amb sortida i arribada a la platja de Sant Pol de S’Agaró. Una marxa cicloturista amb autèntic recorregut de Tour, amb un total de 8 cotes i ports al llarg de 150 quilòmetres de recorregut.

Una setantena de corredors es van presentar a la línia de sortida, alguns d’ells autèntics “fletxes” de la bici de carretera, la gran quantitat d’Esteves i Topes donava a pensar qui portaria el control de pilot, almenys en els primers quilòmetres, i així va ser, ja de sortida, l’alt de S’Agaró va ser l’única cota que es va fer a un ritme calmat, ja que a la sortida de Sant Feliu, a les primers rampes de l’alt de Sant Feliu (cota de 4ª en el passat Tour de France) el ritme va augmentar. Tot i els meus pocs quilòmetres a la carretera vaig aconseguir aguantar amb el grup, però al trencacames que és la carretera de Tossa, en Met Estanyol va decidir posar a prova a tothom, va passar a tivar el grup i a mi em va posar ben bé a prova, va arribar el moment de despenjar-se. Intentant aguantar el ritme i esperant el moment de pausa continuava a la vista del grup capdavanter. Per mala sort vaig ser l’últim a despenjar-me en aquell moment, per tant em va tocar anar sol una bona estona i sense poder entrar de nou amb els de davant. Deixant la carretera de Tossa, la cursa s’enfilava cap a l’alt de Sant Grau (port de 1ª categoria a la Volta a Catalunya i la Setmana Catalana), que també em va tocar fer sol. La baixada, també sol, va ser ràpida, aprofitant els nous trams asfaltats, pas per l’avituallament de Llagostera, i camí de Romanyà vaig ser neutralitzat per un nou grupet, d’unes 20 unitats, amb el que vaig poder aguantar una bona estona.

A les primeres rampes de l’Alt de Romanyà (2ª categoria a la Setmana Catalana) el grup es va tallar i vam quedar només 7 corredors, que vam coronar agrupats Romanyà i la seva pertinent baixada fins a Calonge. El nostre objectiu era intentar donar caça als de davant (poc probable) i per això els trams plans eren esgotadors, s’anava a tope. Seguint amb el recorregut, continuavem cap a l’Alt de la Ganga, una pujada molt progressiva i alhora molt ràpida fins a l’avituallament col•locat a l’alt, una baixada igualment ràpid, i un pla llampec fins a la Bisbal, on es girava a l’esquerra i es rodejava la població per encarar cap a Cruïlles i Sant Sadurní de l’Heura, on de nou, la carretera es tornava a enfilar cap a l’Alt de Santa Pellaia (2ª categoria a la Volta a Catalunya). Probablement el port que més he fet a la meva vida, Santa Pellaia, va ser la meva creu, el quilometratge es començava a notar i no vaig poder aguantar el ritme, per tant, vaig tallar-me juntament amb dos corredors berguedans, els tres vam coronar Santa Pellaia i vam baixar cap a Cassà i després cap a Caldes, terreny conegut i reconegut. Després de Caldes la cursa es dirigia cap a Llagostera i de nou cap a Sant Grau, aquest cop per el costat llarg però més progressiu que per la costa, on vam començar a trobar corredors que començaven a acusar el cansament. Després de la baixada que abans havia estat pujada, de nou s’anava cap a Sant Feliu, on els corredors trobaven una de les imatges més boniques de la cursa, un passeig marítim amb el trànsit completament tallat i ple de gent animant el pas de la cursa, fantàstic de veritat. Per últim, es repetia l’Alt de S’Agaró, que em va semblar moooooolt més llarg del que realment és, i després una baixada ràpida fins a la platja de Sant Pol on hi havia col•locat l’arc d’arribada. A meta, amb un temps apropant-se a les 5 hores i 145 quilòmetres, el nové, un resultat entre el top-10 inesperat, recordant però que es tractava d’una marxa no-competitiva, seguim així!

http://carlesdomingo.blogspot.com

La Matagalls-Montserrat, una experiéncia única de veritat

2009-09-26T20:58:00.001+02:00

Aquest any si, aquest any tocava anar-hi, i després d’haver fer la inscripció no sé quants mesos abans, per fi aquest passat cap de setmana va tocar prendre la sortida a la més històrica de les marxes de resistència, la Matagalls – Montserrat en la seva trentena edició.

Els dies abans tot van ser preparatius, escullir l’equipació que em permetés disputar la cursa i no haver-me de canviar a la nit per culpa del fred, preveure el racionament de l’alimentació, qué posar a la motxilla sense excedir el pes, documentar-me sobre les tipologies de tippings als peus per protegir-los, i mil i un detalls que cal cuidar per afrontar amb éxit i certa competitivitat aquesta nova aventura.

A la Matagalls, es pren la sortida en grups de 30 persones cada minut, i a mi em tocava sortir a les 19:08, o sigui dels últims, això té certs avantatges i també certs inconvenients, el que primer bé al cap i que després de la sortida hi ha poques hores de llum, i la nit suposa un alentiment en el ritme de cursa i un sobreesforç mental per enfrontar-te a les dificultats del recorregut, d’altra banda, t’assegura trobar gent durant tota la nit, fet que ajuda a no sentir-te sol.

Sobre les 5 de la tarda del dissabte passavem amb cotxe per davant la sortida de la cursa, i dic passàvem perque era impossible aparcar a 2 quilòmetres carretera amunt, carretera avall. Després de saludar alguns companys i coneguts i retirar el dorsal amb la tarja de control i la federativa tocava alimentar-se amb un plat de macarrons escandinaus (blancs, blancs, blancs) per carregar els dipòsits d’energia, després posar en pràctica el tipping als peus i no gaire temps més abans de la sortida… per fi s’acostava el moment.

A les 19:08 comença la meva cursa, la meva Matagalls, per un corriolet estret amb embussos fins 300 metres més enllà, atravessar la carretera que baixa de Collformic cap al Brull, alla els darrers crits d’ànims de la familia i un “fins demà” ple de força per entrar a la pista que dirigeix el Meridià Verd i el GR-5 cap al Pla de la Calma, un dels paratges més bonics del Montseny, just a la seva entrada i amb les últimes llums del dia, una imatge que posava la pell de gallina, a part del cuc de corredors que serpentegen el camí de Tagamanent, a la meva esquerra la serralada del Montnegre-Corredor, el mar Mediterrani, i just al meu davant, sobreposada a una preciosa posta de sol dels últims dies d’estiu, Montserrat, el destí que ens depara a tots els que em rodegen però que no tots podran aconseguir, seré jo un dels escullits?

La meva cursa va avançant, trotant al pla, corrent a les baixades i caminant a les pujades, això serà el ritme de la Matagalls. Només faig que adelantar gent, la majoria s’ho pren amb molta calma, potser jo vaig massa ràpid? Espero que no! Amb això m’arriben les primeres molésties, el tipping d’un dels dits del peu esquerra és massa profund i em molesta a l’entredit, decideixo parar i me l’arrenco, em torno a calçar, continuo, però als 5 minuts un altre entredit em fa mal, mig mosquejat amb mi mateix torno a parar i m’arrenco tots els tippings dels dits del peu esquerra excepte el gros, m’aplico vaselina en quantitat, mitjó, bamba i a córrer, s’han acabat les molésties! La cursa continua avançant cap al primer control de pas, al quilòmetre 8. Just abans d’arribar-hi, un grup de tres xavals es posa a córrer al meu costat, giro el cap i em trobo a tres antics alumnes del crèdit d’orientació de la UdG, potser la meva xerrada dels raids d’aventura els va engrescar a provar coses noves? Després de saludar-los, arribar al control, desitjar-nos sort i despedir-nos comença la baixada cap a Tagamanent, deixant enrera el Pla de la Calma i també les últimes llums del dia, és hora de començar a preparar el frontal i adaptar-nos a la nova il•luminació de l’escenari.

Un cop deixada a l’esquerra l’ermita de Tagamanent, començava la baixada de veritat, un corriol pedregós en direcció a Aiguafreda, en alguns passos complicats, molts embuts, massa gent agrupada i fan perdre una miqueta el tempo de la cursa, tot i això sóc afortunat, la majoria de gent deixa una linia de traçada per els corredors ràpids que jo aprofito per avançar encara més posicions, finalment sortim a una pista ample, de baixada pronunciada, i resulta que ja estem a l’entrada d’Aiguafreda. Sento crits, de molta gent, i al girar la cantonada veig que el poble d’Aiguafreda ha sortit al carrer a animar els corredors, és una imatge impressionant, fa posar la pell de gallina, i el més important, pujant els ànims per tenir un “últim” contacte amb la civilització abans d’endinssar-se en la foscor de la nit. A l’avituallament d’Aiguafreda vaig passar-hi ràpid, agafant una miqueta de codonyat per aportar unes quantes calories, i de seguida cap a afrontar la primera pujada de la cursa.

A la sortida de la població s’encarava una pista que progressava muntanya amunt, i la foscor donava una imatge realment emocionant, una cuca de frontals encesos marcava el traçat de la pista fins arribar al control de pas del Pla de la Garga, ja al quilòmetre 19.5. Un cop passat el control, tornaven els corriols, aquest cop sense tants embussos però tot i això amb una filera de gent que pocs cops permetia progressar posicions.

A partir d’aquí, tampoc vull aburrir-vos amb la meva crònica, la foscor de la nit ja havia invadit el circuit, el cansament es començava a notar, però us explicaré només alguna experiència destacable que passés al llarg de la nit.

Corria ja sobre el quilòmetre 35, a punt de passar el nou punt de control al Coll de Matafaluga quan el primer “baixon” va arribar, notava molt dolor a les cames, suposo que per el cansament, però anava mort, el meu ritme de carrera s’anava alentint, continuava atrapant gent, però algú també m’avançava a mi. Al passar el control, i veure la gent de per alla animant, va pujar un pel la moral, tot i això el meu estat d’ànim no era gens bo, i tocava afrontar una llarguíssima baixada fins a Sant Llorenç Savall, punt estratègic, meitat de carrera i on es produeixen la major part dels abandonaments de la cursa. Sens dubte vaig fer una baixada penosa, no m’aguantava i la moral estava per terra, vaig arribar a pensar que em quedaria a Sant Llorenç, que si el cotxe dels meus pares hagués estat alla, hi hagués pujat, volia anar a casa a dormir, però que carai! Estava a la Matagalls i sabia des del primer moment que seria dura, però s’havia de tirar endavant. Al arribar a l’avituallament del poble, vaig asseure’m a terra, vaig fer uns estiraments, vaig menjar dos entrepans, un paracetamol i a continuar. Per sort, a la sortida vaig trobar-me amb un grupet de 4 que anava a un bon ritme, i enter paraula i paraula vaig oblidar la moral baixa i va servir per sortir del pou.

Ja a trenc d’alba, al quilòmetre 70 de cursa, amb els primers rajos de sol del dia, curiosament la moral va tornar a defallir. Al pas per Vacarisses, ni l’avituallament va servir per recuperar, el dolor a les cames ja era més que insuportable i les ganes d’arribar infinites. A sobre, la muntanya de Montserrat estava just davant nostre, la veia a dreta i esquerra, ens hi acostavem però no atacavem l’ascens mai. Fixeu-vos si anava malament, que amb això vaig rebre la trucada dels meus pares per veure com havia passat la nit, i no vaig ser capaç ni de dir correctament on estava, vaig dir que estava al punt de control quan tot just estava a Vacarisses, però no sé si va ser sentir la veu d’algú conegut, saber que quedava poc de carrera, que arribava a Montserrat, encara que fos caminant, i que al següent poble hi hauria algú al carrer que m’animaria incondicionalment, que vaig començar a trotar, notava les plantes dels peus reventades, sobretot l’esquerra (a l’arribada vaig descobrir-hi una butllofa ben bé al mig del peu), de cop es va presentar davant meu el CP-9, el penúltim abans de l’arribada, i als pocs minuts ja entrava a Moistrol de Montserrat, creuar el riu i travessar el poble on vaig trobar-hi la familia a peu de carrer veient el pas de la cursa, la meva primera paraula al veure’ls “això és inhumà”, per suposat la seva única paraula va ser amb ànims, que si havia arribat fins allà, arribava a Montserrat, i després d’un petit descans, vaig reprendre la cursa i vaig començar la última pujada de la cursa amb final al Monestir de Montserrat, una pujada, dura de les de veritat, amb uns escalons més mal fotuts impossible, però amb la meta a dalt i això donava ales!

I així va ser, a meta després de poc més de 15 hores de cursa, 4 hores per sota la mitjana de la cursa del 2008, per tant, resultat satisfactòri en una experiència única, tant per les sensacions viscudes com per, probablement, la meva presència.

Triatló d'Empuriabrava amb un sabor amarg

2009-09-16T21:15:00.002+02:00

No va anar del tot bé no, això que la preparació i les sensacions pre-cursa durant la setmana eren bones. Poc a poc vaig millorant a la piscina, amb la bici anava com sempre i corrent amb més resistència que explosivitat, bo per ser la última disciplina a disputar.

Tot va començar al matí del dia 11, corrent a una hora atípica, a les 12 del migdia, feien retrassar una mica la preparació alimentària, però per sort podia dormir una miqueta més. Però bé, entrem en matèria i no parlem de tants detalls.

El triatló s'iniciava amb una secció de natació de 700 metres per el canal dels Salins, coneixeu la zona? si és així segur que no tindrieu fetge per tirar-vos a l'aigua alla, quina bassa més guarra per nedar! a dintre l'aigua, nedant us juro que no em veia la punta del braç, realment asqueròs, potser per això em va sortir una natació millor que mai, ja comença a ser hora de no sortir sempre l'últim de l'aigua. Acabant la secció amb un temps de 14:09, a la cua del grup, però mantenint el ritme i per davant d'uns quants braços que encara veia moure's per l'aigua. La motivació a la sortida de l'aigua al veure que no havia anat del tot malament va ser directament proporcional al mareig per hipòxia de mi mateix, realment ha de ser molt graciòs veure des de fora com els triatletes van sortint ben groguis. I amb la moral a tope tocava el meu fort, la bici!

La secció tractava de 22 quilòmetres completament plans, des d'Empuriabrava cap a Castelló d'Empúries, Vilanova de la Muga, mitja volta i a desfer el camí fet. Vaig sortir del canvi a tope per els carrers d'Empuriabrava, a plat i a un ritme que treia les pegatines a uns quants a davant meu, rodant a una mitja de 32 km/h passava per Castelló d'Empúries, havent recuperat ja unes 30 posicions ben bé, però quan de lluny ja veia l'avituallament de mig camí, a Vilanova de la Muga, alguna cosa no anava bé, en un salt, vaig notar que la bici del darrera botava diferent i a la següent corba esquerra com se n'anava la bici de cul per culpa de la pressió de la roda! si si, havia punxat un tubeless! i diuen que no punxen! no portava recanvi, així que tocava patir uns 10 quilòmetres fins arribar al control de canvi, però als dos quilòmetres la llanta ja tocava a terra. Per sort un amable corredor del C.N. Terrassa em va deixar una manxa, i parant cada 2-3 quilòmetres vaig poder arribar a Empuriabrava de nou, però molt i molt endarrerit i havent perdut molt i molt de temps, però com jo sempre dic que s'ha de fer, sense haver abandonat la cursa!

Entrant a la darrera secció, tocava córrer 5 quilòmetres per els carrers d'Empuriabrava, començàvem serpentejant per alguns dels canals i llavors el circuit ens dirigia cap al passeig de la platja, que corriem de dalt a abaix anant i tornant. A l'anada fins el port, perfecte, un ritme bo, adelantant corredors, però al fer mitja volta uuuff!! tot el vent en contra i tot el passeig per endavant! per sort les forces encara m'aguantaven, i al anar tant endarrerit anava avançant constantment a gent que anava més que fosa, morta!

Però bé, finalment acabava el triatló amb un temps de 1:34:51 en la posició 167, una llàstima haver punxat, però ara caldrà esperar la propera ocasió i continuar millorant a dintre l'aigua.

http://carlesdomingo.blogspot.com

Tornant al ritme: Copa Girona de BTT a Bescanó

2009-09-07T23:11:00.002+02:00

I per completar el cap de setmana el diumenge al matí tocava anar a estrenar la Copa Girona de BTT a Bescanó, amb un circuit preparat per en Jaume Coca que, com ja és habitual a la població, ens dirigia cap als turons de Sant Dalmai i Estanyol. A la taula d’inscripcions, retrobada amb alguns coneguts que preguntaven per el meu genoll, és d’agrair. I darrera la taula, un mapa amb el circuit, al donar-li una ullada, uuufffff! La sortida era en direcció a Estanyol, per la carretera asfaltada que, amb la bici de carretera s’enganxa d’una manera brutal! La pendent és impressionant, uuuuiiiii!! Que tranquil sortiria!! I així va ser, sortir tranquil, controlant una miqueta la posició però sense cebar-se amb la pujada, eren 2 quilòmetres en els que no vaig parar d’avançar els típics “estesos” que surten a mort des del xiulet de l’àrbitre.

Donant una ullada endavant, dos corredors de la categoria anaven un punt més que jo, en Bosch en el grup capdavanter, fortíssim, i en Javi entremig i un punt més que jo, quedaven quilòmetres i tot podia passar encara, i així va ser, a la primera baixada, ja em trobo en Javi estès a l’esquerra després d’una seca monumental i tot el maillot empolsat! Després de preguntar-li si estava bé i em digués que si vaig continuar, al meu ritme i disfrutant molt dels corriols de la zona.
Generalment, un circuit ben organitzat i ben senyalitzat, sense lloc a pèrdues però si algun dubte que no es resolia fins que no eres a sobre la cruïlla. Un circuit trencacames, amb pujades i baixades tècniques però no impossibles. Poc a poc es tractava d’anar agafant ritme i confiança sobre les dues rodes.

Les sensacions van ser bones, i la distància de 20 quilòmetres justa per no empajarar-me i poder anar a ritme “one more time” tota la carrera. A meta, després d’una hora i quart, tenia el dubte de la classificació, en Quim Esparraguera deia que davant seu no hi havia ningú de la meva categoria, però en Bosch no el tenia ben controlat i estava insegur de com havia anat.

Al final però, segon, un bon retrobament amb la comeptició oficial de BTT, a tres minutets del company Bosch i a tres de l’amic Boada, o sigui en terra de ningú.

http://carlesdomingo.blogspot.com

Sessió doble part 2: Orientació a Olot

2009-09-07T23:07:00.001+02:00

Acabat el duatló vaig decidir anar-me’n a córrer-cuita cap a Olot, on per celebrar les Festes del Tura, els companys olotins d’Aligots juntament amb algun UE Vic, havien inventat un mapa i organitzaven una bonica cursa d’orientació.

Les sortides es donaven entre 5 i 7, i a mi em van sobrar tant sols 20 minuts! Així que, un cop més com a tònica general de la tarda, caldria apretar el ritme per no retardar l’hora de recollida de les fites. I a més a més, va l’Imma i m’apunta al C1, o sigui 27 fites i 7 quilòmetres lineals de cursa, uuuffff! M’he d’espavilar, així que surto ràpid cap a la primera per enllaçar una serie de les 10 primeres fites urbanes per el nucli d’Olot, pujant cap al cementiri al peu del Montsacopa i una tirada llarguíssima per entrar a la zona de fites rurals. La màxima complicació de la primera part, la gent, podeu imaginar-vos com estaven els carrers del centre d’Olot un dissabte a la tarda de les Festes del Tura, zigzaguejant persones, nens, cotxets i gossos a cada pas!

Amb el primer contacte amb la zona rural del mapa, algun que altre problema d’interpretació del mapa, en la meva opinió personal, em va donar mal de caps algun camí que l’interpretava més gran del que era. A partir d’aquí, el C1 encarava la pujada cap al primer dels turons que rodeja Olot que, en la vesant nord, s’hi trobava un bosc típic volcànic preciós, amb desnivell avall i amunt i tornant en direcció a Olot per encarar una infernal pujada al Montsacopa, visitant les torres de guaita que el guarden en la seva part més alta, l’ermita del Montsacopa i començar un bestial descens del volcà per la línia més recta que us podeu imaginar, tornant a arribar al nucli d’Olot amb les sabates amb la mateixa quantitat de sorra que es va treure del Croscat, total que l’oficina d’administració del parc natural dels volcans podria haver-me denunciat per extreure gresa del volcà!! El temps a meta, el de menys, jo vaig comptabilitzar un temps de 1 hora 10 que em col•locava entre els 10 primers del C1, prou bé per fer tant de temps que no orientava!

http://carlesdomingo.blogspot.com

Sessió doble part 1: Duatló de Caldes

2009-09-07T23:06:00.001+02:00

Efectivament, aquest va ser un cap de setmana complet, amb sessió doble de competició el dissabte i una matinal de diumenge per acabar de completar un cap de setmana de carreres.

L’intensiu va començar el dissabte a les 16:00, amb la novena edició del duatló aquàtic de Caldes de Malavella, que constava d’una primera secció de 500 metres de natació i després una cursa a peu de 5 quilòmetres. Encara no sé com vaig apuntar-me a la primera serie de la sortida, ja que la piscina municipal no dóna per més, dues persones per carril, és a dir 14 persones per serie i un total de 3 series. Col•locar-te a la primera seria suposa córrer amb els forts del duatló, per això us dic que no sé com, m’hi vaig apuntar. Compartint carril amb l’Adrià i en Chicho, el germà de la Maru que corria la tercera serie, com a veí de carril.

A la sortida nedant, va passar el de sempre, l’aigua i jo no acabem de confinar del tot, amb un físic més predisposat a aguantar grans distàncies, el ritme dels 500 metres em va semblar excessivament ràpid, i vaig aguantar-lo tant sols un anar i venir dels 20 metres de llarg de la piscina, fins a decidir imposar-me el meu ritme i anar fent. Total, que vaig sortit l’últim de l’aigua i em quedava el córrer com un desesperat per recuperar el que pogués.

I així ho vaig fer, sortir a donar-ho tot. La cursa constava de 6 voltes a un circuit per la zona esportiva de Caldes fins a completar un total de 5 quilòmetres. Les voltes eren molt ràpides, i haver perdut temps a la piscina em va servir per poder agafar la llebre d’un dels primers classificats i guanyar alguna que altra posició. Havent recuperat unes tres posicions a la classificació vaig parar el crono a meta amb un temps de 32 minuts i 10 segons, ràpid, ràpid, i massa ràpid.

http://carlesdomingo.blogspot.com

I un any més, a la cursa del Pollastre

2009-08-31T22:24:00.002+02:00

Com ja va essent tradició de cada agost, un any més va tocar anar a la cursa del pollastre, aquest cop el 23, un dia, com tots, molt calorós, en el que, com el dia anterior, els companys Matxacuques s'havien treballat un preciós recorregut per una zona tancada a la circulació per amenaça del foc, i com el dia anterior, va tocar treballar a la nit per tenir llest un recorregut per els participants d'aquesta mítica cursa estiuenca. Aquesta córrer-cuita, es notava en el recorregut, que moltes vegades es cargolava sobre ell mateix o circulava per trams in-ciclables que feien baixar la qualitat de la cursa, tot i això, la organització la va tirar endavant i això va ser un punt a favor seu.

La sortida començava en direcció al centre del poble i cap a Castell d'Aro, per començar-nos a enfilar a la sortida del poble en direcció a la urbanització de les Teules. A mitja pujada, el guanyador d'anteriors ocasions, en Marc Trayter parat amb una punxada, per un any que tenia competència forta, va i punxa, pobre noi. I al final comença la in-ciclabilitat, primerament uns 2 quilòmetres patejant fins a coronar a una zona amb unes barraques i gossos que fotia mitja por, després tocava baixar amb la mateixa tònica, no us perdeu les fotos a la web de la organització, hi ha seqüències de caigudes de gent que arranquen un somriure (espero que no es fessin mal), un cop acabat el mal-son, arribàvem a la carretera de les Teules i fèiem voltes per els boscos del planer amunt i avall per dirigir la carrera cap a la pujada del Pollastre, un cop al peu, enguany no la vaig ni provar, anava bastant tocat per la calor i la vaig veure impossible, no ho era, en Freixer la va fer entera. Del Pollastre cap a Romanyà pujant cap a les Gavarres, i d'allà baixant cap a Bell-lloc i separant les Gallines dels Pollastres, que únicament fèiem una volteta més per el planer, tot improvisat amb una nit, llàstima, i d'allà cap a meta en uns últims 3 quilòmetres per dins la riera, amb sorra fins als turmells, i seguint una caravana de corredors que es dirigien a meta que per dignitat i respecte, no adalantaves, tot i les intencions del llest de torn.

La única diferenciació a meta entre Gallines i Pollastres, un organitzador que preguntava els quilòmetres que portaves, res més, per cert, jo 34. Una edició deslluïda, minsa i pobre per el nivell al que ens tenen acostumats, sense cap dubte, no per culpa dels organitzadors, que suen any rera any per superar-se en qualitat i bon tracta, arribant a un punt on ja és gairebé impossible, però potser a vegades, valdria més la pena pensar-ho dues vegades i rumiar si val la pena seguir endavant oferint el que s'ofereix, és només una reflexió personal.

Per cert, alguns diuen, que el circuit d'enguany el guarden per l'any vinent, i que és el millor que s'ha fet mai en el Pollastre, amb aquesta perspectiva, a mi probablement m'hi trobareu!

Ah! el resultat! a meta amb un temps de 2:42:17, el 83 i un any més, continuo essent Pollastre!!

http://carlesdomingo.blogspot.com

La cursa de la guilla, una nova prova de foc

2009-08-31T22:04:00.004+02:00

De ben poc va anar que el passat 22 d'agost, el nou projecte dels amics del Matxacuca se n'anés a norris, degut a l'alt risc d'incendi que s'extén a la major part de Catalunya aquest estiu comprenia entre d'altres punts, el massís de Cadiretes, precisament el lloc escullit per la cursa de la Guilla, una cursa de muntanya que obria un cap de setmana de competicions de gran qualitat i a prop de casa. Els Matxacuca havien preparat un recorregut espectacular, de 22 quilòmetres passant per llocs preciosos, els Carcaixells, el Montclar i el castell de Solius havien de ser el públic privilegiat del pas dels corredors. Per mi una nova prova de foc, veure la resposta del meu genoll en una primera cursa de muntanya orientant la preparació per la Matagalls Montserrat del proper mes de setembre.

Com ja us podeu imaginar, el permís per córrer a Cadiretes no va arribar, i la organització a córrer-cuita es va haver d'inventar un recorregut més proper a Santa Cristina, o sigui per les Gavarres, que va constar de dues voltes a un circuit de 8 quilòmetres. Les males llengües diuen que més suau que el que havia de ser inicialment, per mi, dur igualment. L'ambient a la sortida era molt bo, saludant a unes quantes amistats ja es podien identificar els possibles favorits de la cursa, el primer de la llista en Toti Bes, i en posicions més endarrerides mil i un ciclistes que es també provaven com és això de córrer a peu.

En els primers compassos, com si d'un novell es tractés, vaig ser massa generós amb el meu ritme, i es clar, al peu de la primera pujada ja anava mort. Bé, no potser com un novell, ja que el ritme era el que portava al mes de juny, però clar, després d'estar completament parat i seguidament començar a treballar tot el dia, la falta d'hores d'entrenament es nota, i em vaig veure obligat a baixar el ritme i a saquejar les begudes del primer avituallament, on em vaig parar per força. Ja arribant a dalt de la cota més alta, la musculatura començava a respondre, i en manelet a apretar de valent, un cop coronat, baixada cap a l'indret de Bell-lloc i de nou cap a Santa Cristina per començar una segona volta calurosa. Els corredors que m'havien avançat a la primera volta, queien com mosques, i el meu ritme cada vegada era millor, a la pujada em va sortir una tècnica que ni sabia que tingués, "bona técnica" animaven un grup d'espectadors a pocs metres de coronar, i jo a lo Kilian Jornet, mans als genolls i a patejar...

A l'arribada, parant el crono amb 2:05:32, prou bé per mi, però faltat de moooooooolt ritme, potser el sol, potser voler sortir massa fort... no va ser el meu dia, però el genoll, un 10, va respondre quedant-se callat.

http://carlesdomingo.blogspot.com

I després de tants dies, tornada a la competició

2009-08-24T22:48:00.004+02:00

Va ser el passat 16 d'agost, quan després de més d'un mes de repòs em vaig tornar a calçar les cales per anar a la cinquena edició de la Marxa amb BTT Boscos de Lloret, organitzada per el Club Ciclista Lloret de Mar.

A la sortida 266 participants intentaven esquivar les primeres calors d'un diumenge d'agost com els que estem vivint enguany, amb un sol que peta de valent. Per davant 22 quilòmetres segons la organització, 27 segons el meu conta-quilòmetres, de pujades i baixades, curtes, tècniques i divertides per els paratges de Sant Pere del bosc.

Després de tants dies, tenia ganes de tornar-hi, però no de donar-ho tot ja que primer volia provar com responia, així que vaig sortir més tranquilet del normal, i per això no vaig poder esquivar els embuts en els primers corriols, després de superar-los vaig enganxar un grupet amb els màsters coneguts de les curses i vaig anar fent. A la primera baixada tècnica, ja us dic jo que una sensació estranya, respecte, i fins i tot una miqueta de por, però que l'empasses i la fas pair quan et llences avall i veus que no ha estat res, suposo que deu ser normal.

Ja avançada la cursa i pujant les últimes pendents positives de la jornada el calor m'estava sufocant, i el meu cos ho notava amb un increment notable de les ppms i una pèssima recuperació del llindar, així que, fins allà vaig arribar, dos pinyons amunt, i acabar de disfrutar del circuit a un ritme més suau. A l'arribada a meta, una sorpresa per part de la organització, una dutxa d'aigua fresqueta acompanyava l'arc d'arribada, realment s'agraïa.

Així doncs, després dels 27 quilòmetres rodant amb 1 hora i 10 minuts entrava a meta el 35 amb una bona sensació d'anar agafant ritme progressivament, el temps dirà...

http://carlesdomingo.blogspot.com

Per fi torno a pedalar

2009-08-14T15:45:00.002+02:00

Després d'un mes d'estar tirat al sofà, puc afirmar que he vist tots els quilòmetres que han fet per la tele del Tour de França, m'he convertit en un gran expert en aquesta carrera, no me'n vaig perdre ni un detall, per força, però per fi les coses s'han posat a to, les ferides han cicatritzat sense cap problema, el to muscular ha baixat, el pes ha pujat, però això s'arregla i les coses estan encaminades. No vaig deixar passar ni un dia més dels 30 que em va recomanar el metge, per muntar la bici sobre el rodillo i pedalar 35 minuts per veure quines eren les sensacions. Realment vans er estranyes, perque tants dies sense doblegar del tot el genoll es van fer notar, però res de dolor ni molèsties, així que tot llest per sortir a pedalar l'endemà. De tot això encara no en fa una setmana, ja m'acosto als 300 quilòmetres de bici, he tornat a córrer a peu i he tornat a nedar, i gent, us puc assegurar, que les coses van molt i molt bé! només falta el rodatge, la xispa de la competició i uns quants quilòmetres més per tornar al lloc d'abans, així que, atents tots al blog que aviat hi haurà noves notícies de les meves noves aventures després d'un estiu llarg i aburrit!!

Caixa Girona a Vidreres, una pausa inesperada

2009-07-11T20:27:00.003+02:00

Van ser només 3.7 quilòmetres, la distància enregistrada al compte quilòmetres de la BTT els que vaig donar de la cursa del Trofeu Caixa Girona de Vidreres el passat dia 5 de juliol abans de caure desafortunada i tontament. Tot anava bé, amb una sortida ràpida i una cursa mitjanament controlada al finalitzar la primera pujada per la pista de Caulés, amb bones sensacions a les cames, i just a la darrera trialera per finalitzar la primera baixada, quan vaig traçar-la massa a la dreta per intentar avançar a la sortida el corredor que em precedia, que vaig perdre el control de la bici al impactar contra una pedra i me'n vaig anar a terra.

El primer instint va ser apartar-me del mig de la traçada i apartar-ne també la bici per no fer caure ningú més, però al posar-me dret vaig adonar-me que alguna cosa no anava bé, un pessic al genoll dret em va fer veure que tenia un tall molt profund en aquesta zona, un cop apartat de la traçada vaig confirmar la primera impressió, el tall obert cobria tota la zona superior-exterior del genoll i era realment profund, la decisió, ajuntar la ferida i fer-hi pressió per tallar la sang i esperar que algú es parés per avisar algun control.

Sort del bo de l'Eduard Cabarrocas del Club Ciclista Cassà, perque si fos per la resta... que es va parar al veure'm i es va preocupar d'anar a avisar al control més proper, un cop alla el control es va encarregar de tot, i amb e poc temps que va passar fins que em van venir a recullir ja havia arribat la meva assistència ràpida en carrera, el meu pare per estar ben acompanyat.

I us escric des del sofà de casa, amb 9 punts de sutura al genoll i molts dies per endavant de descans, així que de moment, toca fer un parèntesi a la meva temporada esportiva, forçada, però s'ha de fer, així doncs el blog estarà per uns quants dies sense noves aventures ni competicions, quines vacances!

http://www.carlesdomingo.blogspot.com

Un ciclisme que decepciona i fa pensar

2009-07-04T21:51:00.006+02:00

Avui he intentat assistir a una cursa que em feia il·lusió, en un recorregut que freqüento molt en els entrenaments i que sincerament m'agradava. Tot el ritual pre-cursa seguia el seu curs, però tot s'ha torçat a l'arribar a la taula d'inscripcions, per tenir una llicència d'èlit i no de senior no m'han deixat inscriure, i per tant, no m'han deixat córrer. Alguns dels que llegiu aquesta reflexió, i que sabeu de que va el tema, ja haureu encertat que es tracta d'una cursa de ciclisme de carretera organitzada per la corresponent federació. Com dic, aquestes línies no es tracten de res més que una opinió personal, sense ànim d'ofendre a ningú perque per ofés ja n'estic jo. Corregiu-me si m'equivoco, ja que del món del ciclisme de carretera fa uns anys que n'havia desconnectat precisament per "mal-rollos" d'aquest tipus, però el problema que m'han comunicat aquesta tarda, molt amablement, tots els comisaris de la cursa, va sorgir quan algunes persones que es volen anomenar ciclistes, que es gasten millonades amb les seves flamants bicicletes (i després passen gana) i que quan els trobes per la carretera entrenant no saluden perque ells estan un grao molt més alt que els que "estimem" de veritat l'esport, van queixar-se oficialment a la federació de que l'assistència de corredors èlit a les curses d'aficionats no els permetia guanyar i deixar-se lluir, llavors és quan un dia sopant va sortir el comentari d'un bon amic amb tres vegades més d'experiència que tots aquests "senyors" en el món del ciclisme dient "doncs que entrenin més", comparteixo la seva opinió, sincerament.

En aquest món sóc afortunat, estimo l'esport i a part del ciclisme tinc el privilegi de poder-ne practicar un munt més a diferència dels que pensen que són els reis de les carreteres i de les dues rodes. Gràcies a aquesta multi-activitat esportiva, puc afirmar que conec de primera mà competicions i federacions de mil i un esports, i puc afirmar també, que el cas que he viscut aquesta tarda, no s'ha donat ni es donarà en cap altra modalitat esportiva que no sigui el ciclisme, i més concretament el ciclisme en ruta. La primera criva en el món de les dues rodes es produeix quan a depen de quines curses no hi pot anar tothom, sinó només els posseidors de "llicència", grato error crec jo. Per exemple, en el món de la orientació, he corregut curses de Copa del Món al costat dels grans campions de l'especialitat, doncs bé, al costat d'aquests grans campions, hi havia practicants habituals d'aquest esport (com jo), però també gent que s'hi estrenava, però com pot ser, una persona debutant en una activitat esportiva en una Copa del Món? en el ciclisme impensable. Llavors sorgeixen els comentaris en els diaris i revistes de bicis que s'ha de fomentar aquesta pràctica esportiva perque hi ha poca participació, sincermanet, si teniu poca gent és perque us ho heu buscat... Em cau l'ànima als peus quan penso que a una persona amb ganes de córrer, amb ganes d'impregnar-se més d'aquest ambient fantàstic pre-Tour de França que envolta Girona els darrers dies se li prohibeix la participació a una cursa per tenir una llicència que, segons diuen, no era vàlida, aaahhhh!! això si, era més cara que qualsevol de les llicències vàlides que hi podien participar, vergonyós.

I per cert, el recorregut de la cursa l'he fet igualment, al meu aire, amb un temps que, rodant sol tota l'estona i amb vent en contra m'hagués situat entre els 10 primers de la cursa, potser si, reis de la carretera i de les dues rodes que, com diu el meu bon amic, us cal entrenar una miqueta més...

http://www.carlesdomingo.blogspot.com

Nou podi a la Copa Catalana de BTT-O

2009-07-04T21:26:00.002+02:00

El passat dia 28 de juny va disputar-se una nova prova de la Copa Catalana de BTT-O. Aquest cop, la cursa no apuntava del tot bé, durant la setmana anterior una falta d'informació per part de la organització feia pensar en una cursa "per cobrir calendari". Tot i això, tocava matinar per conduir fins a Sant Joan de Mediona, un poblet entre Igualada i Sant Sadurní d'Anoia. Però bé, anem per el que importa, la competició. La categoria senior, es disputava en un mapa a escala 1:15000, i segons crec jo, amb uns mal comptabilitzats 17 quilòmetres de distància linial per cobrir 21 punts de control, dic mal comptabilitzats perque a mi em va sortir una distància de 34 quilòmetres que disten molt dels 17 quilòmetres teòrics inicials. A la sortida, el primer cop d'ull del mapa ja ho desvelava tot, una cursa poc tècnica, amb poca elecció de recorregut per crear diferències i amb un desnivell mitjà, això no volia dir ni molt menys que la cursa no fos acceptable ni bonica, ja que va acabar sent-ho, però no va ser ni molt menys la cursa és tècnica que he fet mai.

Les primeres tirades (1 i 2), tocava seguir pista amunt per entre vinyes, amb un bon sol caient sobre el clatell que començava a fer caure les gotes de suor cap al terra. El segon binomi (3, 4) tocava desfer el mateix desnivell i apropar-nos de nou a la carretera de La Llacuna que havia estat el nostre punt de sortida. A partir d'aquí s'iniciava la zona més bona de la cursa, es tractava d'encaminar-nos cap al bucle 6, 7, 8 i 9, situades a molt poca distància i en una zona amb una bona densitat de corriols però ben delimitats i fàcils de comptabilitzar. Abans però, la fita de transició, la 5 va conduir-me al meu error més gran de la cursa al no escullir bé el camí d'entrada, ja que en el mapa estava traçat amb una bona cilcabilitat que el camí no tenia ni molt menys. En el bucle del que parlàvem abans, la organització va molt ben muntar-hi un controlador que vetllava perque els corredors seguissin l'ordre establert per el circuit, algun espavilat van enganxar-hi!

Després de la 9, ja tocava encaminar la baixada cap a les vinyes novament, amb unes primeres fites (10, 11, 12 i 13) situades a mitja alçada respecte al punt més baix de sortida, i completant el desnivell de baixada a la tirada 14-15 per fer una últim pujada de regal a la 16 i encaminar una ràpida visita a les fites 17, 18, 19, 20 i 21 sempre recolzats per la carretera asfaltada a l'oest de la traçada que permetia rodar a gran velocitat entre cada fita.

Finalment, completava la cursa amb un temps de 1:52:06, un temps ràpid a meta però superat per l'Ivan Artigas (CE Azimut), que va jugar a casa i com a bon coneixedor de la zona i amb una clara molt bona forma física va aturar el seu cronòmetre amb 1:42:55. El tercer graó del podi va ser ocupat per l'Abel Martinez de Grions. A dia d'avui encara no s'han actualitzat les classificacions generals de la Copa, però de ben segur que el resultat aconseguit em fa avançar posicions cap endavant, fa falta veure quantes!

http://www.carlesdomingo.blogspot.com

Triatló Trail de les Medes-Mongrí, una nova experiència

2009-06-23T12:18:00.004+02:00

El passat dia 14 de juny va disputar-se a la Platja Gran de l'Estartit la primera edició del Triatló-Trail de les Medes. Els dies anteriors, tot eren preocupacions, la BTT i la cursa a peu no em preocupaven, però si que ho feia la natació, ja que serien 1720 metres nedant, una distància considerable d'una especialitat a la que no estic gens acostumat, però s'havia de provar, i per no patir més del compte vaig estar una setmana i mitja nedant 1 hora diària per intentar passar el tràngol el millor possible.

A les 8:30 puntual va sortir la primera embarcació carregada de triatletes cap al moll oest de la Meda Gran, alla ens van desembarcar i vam esperar que arribèssin 3 embarcacions més amb la resta de participants, un cop tots alla, tothom a l'aigua i a les 9:10 es va donar el tret de sortida de la secció de natació del triatló. Com ja he dit, 1720 metres des de la Meda Gran fins a la platja, a mar obert, per sort a favor de l'onatge. Bé, havien de ser 1720 però que per mi van ser uns quants més (a sobre), ja que amb les corrents em costava penes i treballs mantenir la línia recta i no feia més que corregir la meva direcció a dretes, potser tenia intenció d'anar cap a Pals, ja us dic jo que no! Al cap de 42 minuts i 32 segons trepitjava l'arc d'arribada de la natació, el mal tràngol ja havia passat i havia estat millor del que m'esperava, de veritat, però em queda molt a millorar a la natació.

La següent secció, la BTT, no em feia cap por ni molt menys, bbffff, la BTT!! Per davant un circuit de 30 km seguint alguns dels camins habituals a la Copa Girona de BTT de Torroella. La sortida neutralitzada fins a la sortida de l'Estartit i un cop allà bandera verda i campi qui pugui. Ja de sortida hi havia un parell de rampes duretes per desfer el grup, va quedar per davant un grupet amb els favorits i jo englobat dins un segon grupet a una distància controlable. Als pocs quilòmetres ens encaminàvem cap a la pujada de les Dunes, on el segon grup va perdre més efectius i vam quedar reduits a 4 en persecussió del grup capdavanter. A partir d'aquí, llargues rectes rapidíssimes fins a encarar una nova pujada, aquesta més tècnica, fins arribar a l'havituallament. Quan hi vam arribar, vaig mirar enrera i vaig adonar-me que el grup ja només erem dos, el grup de davant s'estava trencant i estavem caçant als que es quedaven. Era el moment d'apretar fort i intentar atrapar més gent. Ja de tornada cap a l'Estartit, vaig adonar-me que alguns triatletes no en tenen ni idea de com funciona el BTT, en trams estrets i tècnics, et fan perdre la paciència quan els hi demanes pas, ja que no t'el cedeixen encara es creuen que tenen rao, en fi, a poc menys de 10 quilòmetres de emta vaig contactar en solitari amb el grup capdavanter, al donar-hi una ullada en Dani Vancells i l'Agustí Roc les cares més conegudes, carai, on m'havia fotut! aquí hi ha gent bona!! Amb un augment de ritme constant fins que es va trencar el grup vam arribar a meta, i aquí un punt que la organització ha de millorar per altres edicions, la senyalització i la classificació. Alguns corredors es van perdre i van retallar circuit guanyant temps respecte la resta, i a més de reconéixer-ho a la organització, aquesta els va incloure dins la classificació, i jo de suar per anar cinqué a la BTT resulta que va i em classifiquen el 24, tampoc hi anava a guanyar res, però cal millorar. Temps a meta 1:15:55 per fer 30 quilòmetres, aneu calculant la mitja, brutal!!!!

I ja per acabar quedava la cursa a peu, tothom deia que era molt tècnica i dura, realment ho era, i a mi això em va agradar. Sortint de l'Estartit per el nord escales a munt per afrontar 12 quilòmetres a peu per un entorn típicament mediterràni, visitant cales inaccessibles als acomodats i un constant desnivell amunt i avall per corriols empedrats que obligaven a trepitjar em fermesa per no regirar-se cap articulació. Fins al primer avituallament vaig aguantar un bon ritme, en el grup capdavanter de la categoria de fèmines amb la Núria Picas i la Tina Bes seguint a pocs segons. Un cop passat l'avituallament, s'encarava ja la tornada a l'Estartit havent de superar l'ascenció i el descens de Rocamaura just abans d'entrar a la població, en aquest moment les meves cames em van donar el vist-i-plau per apretar i fer una baixada fortíssima, com no havia fet mai, per intentar guanyar posicions, vaig adelantar potser uns 12 corredors, prou bé, però el tram final va ser matador, una baixada pronunciada per asfalt i un passeig final de 1.5 quilòmetres també per asfalt per dintre l'Estartit, jo sóc corredor de bosc, l'asfalt em mata! Finalment em vaig plantar a meta amb un temps de 1:37:31 a l'esprint amb un altre corredor, al que vaig superar per ser un bon coneixedor del sistema sportident, el que es va utilitzar per el cronometratge i que s'havia de marcar just a l'arribar, que bo és córrer orientació!

A la classificació final, el 33 d'un total de 99 triatletes que van completar les 3 especialitats, per ser el meu primer triatló, molt satisfet i sobretot content d'haver nedat de les Medes a la platja, al meu ritme, però ho vaig fer!

http://www.carlesdomingo.blogspot.com/

Millor esportista universitari en raids d'aventura

2009-06-12T12:14:00.002+02:00

El passat dia 10 de juny, a les instal·lacions del Parc Tecnològic de la Universitat de Girona, es va celebrar la cerimònia de clausura dels Campionats de Catalunya Universitaris 2008-2009. Un acte que va servir perque la Universitat de Girona dones el relleu en la coordinació dels campionats a la URL, la universitat que l'any vinent prendrà la responsabilitat d'organitzar-los.

Com cada any, en aquest acte es van entregar els premis de reconeixement als millors esportistes universitaris de cada una de les modalitats que s'han disputat aquest any. Després de proclamar-me campió de Catalunya de Raids d'Aventura fent equip amb en Quim Roca, que com no podria ser d'altra manera també va assistir a l'acta, l'Esport Català Universitari em va proclamar com a millor esportista universitari en la modalitat de raids d'aventura, un premi que em fa especial il·lusió, a part potser de ser una de les modalitats esportives en les que millor m'ho passo, doncs perque probablement sigui el darrer que rebo com a universitari. En l'acte hi van assistir autoritats de totes les universitats cataanes així com membres del Consell Català de l'Esport i la Diputació de Girona.

Així doncs posant el punt i final a uns quants anys de Campionats Universitaris, recapitulem i resumeixo a continuació els resultats obtinguts:

2002-2003:
23è CCU BTT

2003-2004:
9è CCU BTT

2004-2005:
Campió de Catalunya per equips en BTT
7è CCU BTT

2005-2006:
Campió de Catalunya per equips en BTT
5è CCU BTT

2006-2007:
Campió de Catalunya en Raids d'Aventura
Campió de Catalunya per equips en BTT
5è CCU BTT
44è CEU Orientació

2007-2008:
Campió de Catalunya en Raids d'Aventura
Campió de Catalunya en BTT-Orientació
Plata per equips en BTT
Bronze en Orientació
Bronze en Duatló
6è CCU BTT
22è CEU Orientació - Mitja distància
24è CEU Orientació - Llarga distància
34è CEU Orientació - Distància sprint

2008-2009:
Campió de Catalunya en Raids d'Aventura
Campió de Catalunya en 10.000 m.l.
4rt CCU Mitja Marató de Muntanya
8è CCU 5.000 m.l.
10è CCU BTT
12è CCU Orientació
13è CEU Orientació - Distància sprint
19è CEU Orientació - Mitja distància
24é CCU Cross

http://carlesdomingo.blogspot.com

Potser el darrer campionat universitari?

2009-06-12T10:38:00.003+02:00

El 7 de juny va celebrar-se a la localitat d'Alpens la XX edició de la cursa de les 3 comarques, una cursa de muntanya que acullia un any més el Campionat de Catalunya Universitari de Mitja Marató de Muntanya, o com en diria jo Campionat de Catalunya Universitari de Curses de Muntanya, perque els gairebé 27 quilòmetres de recorregut no són una mitja marató.

En tenia molt bones referències d'aquesta cursa, i per això feia anys que tenia ganes d'anar-hi, i aquest any, era la ocasió idònia per fer-ho. La cursa prenia la sortida puntualment a les 8:30 a la plaça major d'Alpens amb una participació de més de 300 corredors. La cursa ràpida de sortida va fer que el grup no s'estirés gaire en els primers compassos amb un constant pujar i baixar en direcció est encarant el Puig de Tremolosa. La fila de corredors va conservar-se fins al quilòmetre 9, on començava la primera pujada dura de la cursa fins al quilòmetre 15 a la coronació de l'Ermita de Santa Margarida de Vinyoles i el Puig Cornador, el sostre d'aquesta edició de la 3 comarques amb prop de 1250 metres d'alçada. A partir d'aquí una rocosa baixada per entrar dins el bucle que conduia els corredors a la darrera ascenció de la cursa, i probablement la més dura, bé per el quilometratge que s'acumulava a les cames, bé per el desnivell que presentava, el Puigdon, a 4 quilòmetres de meta des d'on ja es podien divisar les primeres cases de la població d'Alpens.

La meva cursa en particular va ser conservadora, després d'uns quants dies aturat sense entranar per estar estudiant, vaig proposar-me agafar el meu ritme de cursa per poder-la acabar, i tot i això, la cursa es va fer moooooolt llarga, em debien sobrar uns 20 quilòmetres, jajajajaaaaa. De sortida vaig quedar a la cua del grup capdavanter, juntament amb 6 o 7 corredors més que portavem un bon ritme. Vaig adonar-me però de la falta de tècnica en baixada que tinc. Físicament, en pujada deixava enrera als altres i a les baixades, sobretot les més revirades i empedrades, em recuperaven tot el temps guanyat, però en fi, la meva cursa va ser així, un estira i arronsa constant amb els altres que li donava aquell pensament d'emoció d'haver de controlar la situació. A la darrera pujada, la dura del Puigdon vaig aprofitar el ritme de la segona fèmina que va atrapar al grupet per enganxar-m'hi i prendre uns quants metres a la resta per poder encarar la baixada amb un marge de seguretat. El descens, un nou corriol tancat de pedres on s'havia d'estar molt a la guait a no caure només em van avançar dos corredors, prou bé i vaig afrontar la recta final de la cursa aguantant un grupet de tres que em trepitjava els talons. L'arribada un moment emotiu, tota la plaça d'Alpens aplaudint i animant l'arribada de tots i cada un dels corredors com si fóssin els guanyadors, ells si donaven espectacle i sense cap dubte feien gran aquesta cursa de paisatges fantàstics i organitzada fins al més mínim detall. Finalment marcant un temps de 2:43:43 entrava a meta en la posició 127 i com a quart classificat universitari, a uns tres minuts del podi, i amb un mal de cames que no m'aguantava dret!!

Potser aquest haurà estat el meu darrer campionat universitari disputat, o això espero, no depén de mi, jo sé de qui depén i espero que no s'equivoqui.

http://www.carlesdomingo.blogspot.com/