dilluns, 16 de novembre del 2009

La nova montura ja està provada


Després de l'aparició d'una fisura creixent a la part superior del tub transversal del quadre Pacalo, probablement degut a la fatiga mecànica al llarg dels quilòmetres d'utilització, vaig posar-me en contacte amb el distribució per comprova la veracitat de la garantia de per vida dels quadres que m'havie venut. Realment ha estat així, a mitjans de setmana començava el muntatge del nou quadre i a finals de setmana ja tot estava llest per avaluar-ne el comportament i acostumar el cos a la nova montura.

Es tracta d'un quadre molt similar a l'anterior, geométricament ha variat la secció d'algun dels tubs fent-lo més estètic i reforçant els punts febles de l'estructura. Per el que fa a mides l'he trobat molt similar a l'altre, fet que ha propiciat una ràpida adptació i presa de confiança al conjunt. Dins les limitacions que ofereix la marca, continuo fidel a l'alumini per la mountain-bike, amb uns colors també molt semblants al quadre anterior però amb unes tonalitats més càlides.

Després de la necessària posta a punt dels components anteriors aprofitats, les sensacions a la primera prova van ser bones, identificant petits problemes que es van resoldre sobre la marxa com la tensió de cables de canvi i tensió a les tanques de les rodes. La primera prova de foc, la Copa Girona de BTT a Montras superada també amb nota. Esperem que duri temps i que aquest no es trenqui d'enlloc!

http://carlesdomingo.blogspot.com

dissabte, 14 de novembre del 2009

Copa Girona de BTT a Calonge, una més al sac i aquesta un pel fàcil

El passat cap de setmana va tocar, novament, prova de la Copa Girona de BTT, aquest cop a Calonge, en un circuit mitjanament dur, no el pitjor, que transcorria cap a Santa Coloma de Fitor i el Puig Cargol.



Un cop més, s’esparava una bonica lluita amb l’Albert Bosch, però no va ser fins pocs minuts abans de la sortida que ens vam veure les cares, ja que durant els minuts d’escalfament, els dos ens pensàvem que l’altre no hi era ja que no ens hi vam trobar. Però bé, a la línia de sortida, la tensió de sempre. A l’inici tot ràpid, per bona pista i sense complicacions. Al quilòmetre 2 començaven les primeres rampes del circuit, tirava del grup en Quim Esparraguera, al que no va deixar respirar, al veure que podia estar a la seva alçada, el seu rival, en Pacu de Cadaqués de l’Impuls Medes, jo a roda de la bona roda d’en Quim i l’Albert enganxat a mi. Al començar a pujar, vam començar a adelantar als darrers corredors de la primera sortida, i alc ap de ben poc, al girar el cap per controlar l’estat del grup, la meva gran sorpresa, l’Albert ja estava uns 20 metres per darrera. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig decidir aprofitar la crisi del company, i vaig entrar jo a tirar del grup augmentant considerablement el ritme, ningú va seguir i va tocar apretar, apretar i apretar fins al final.

Pocs quilòmetres abans de l’avituallament, per el que es passava dues vegades s’entrava en un técnic corriol de baixada que enllaçava amb un bonic i ben preparat corriol pedregós de pujada que conduia la cursa fins a la pista principal que desembocava a l’avituallament ja esmentat. Un cop a l’avituallament, tocava una ràpida baixada fins a Fitor, en la que vaig rebre una nova sorpresa, altra vegada, al girar el cap i trobar-me en Quim a pocs metres darrera meu. La primera idea que em va passar per el cap, si l’Esparraguera estava alla tambe podria haver-hi l’Albert, uuffffff, que va tocar? Apretar, apretar i apretar, com sempre. I és per això que la segona meitat de la cursa va passar tant ràpida. En algun sector recta de bon camí, al girar-me només podia identificar en Quim Esparraguera darrera meu, ningú més, però ja era qüestió d’honor i un pique personal que portem a les curses en les que coincidim, els dos hem de guanyar a l’altre.

Un cop rodejada l’ermita de Fitor, el camí tornava en una lleugera pujada, amb un tram de basses profundes en les que s’hi havia d’entrar amb snorkel. La pujada s’anava endurint quan es retornava a l’avituallament, des d’on es baixava pocs metres i s’afrontava la darrera pujada de la cursa, el Puig Cargol (335 m) en una dura rampa per pista ampla que, a aquestes alçades de la cursa, s’enganxava a les cames que feia patir! Al coronar el Puig, una magnífica vista en un canvi de rasant que semblava que el camí conduia directament al mar, un camí de baixada rapidíssim, arribant prop dels 60 km/h i entrada a la part més divertida de la cursa, 3 quilòmetres de corriol perfectament preparat per el pas dels corredors fins arribar baixant a tot drap novament a Calonge.

Un cop a baix, pocs metres de pla, on tocava apretar per distanciar de nou a en Quim i vista enrera, tot controlat, només l’Esparraguera a la vista i a una distància prudencial, el final de cursa s’apropava, la sisena victòria consecutiva estava a la butxaca i el campionat en un 80%. A la propera, en faig prou en acabar la cursa per ser matemàticament campió de la Copa, però el que jo penso és que s’ha de demostrar que ets el campió fins a la darrera cursa.

La nota negativa, fisura considerable a la soldadura d’unió del tub del quadre que suporta la tija del seient, sembla ser que entra en garantia, però no n’estaré convençut fins que tingui el quadre nou a casa.

El resultat de la cursa, tercer a la general absoluta de la cursa i primer de la categoria, ja en van sis. A la classificació general, avanço un lloc, em cridaran abans a la graella! Ja sóc tercer, i líder de la categoria a 20 punts de l’Albert Bosch que és segon.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Copa Girona de BTT a Castell d'Aro, el Masnou decideix la cursa

I ja en van cinc de consecutives, les victòries aconseguides a la Copa Girona de BTT d'aquest any al sumar-hi l'aconseguida el passat 1 de novembre a Castell d'Aro, una cursa dura, en la que en un moment ho vaig veure tot negre, i gràcies a la paciència, la sang freda i el saber patir vaig poder pujar, un cop més, al graò més alt del podi.

El circuit començava amb un tram rodat per camins amples i de bona petja en direcció a la depuradora del municipi, des d'on es creuava la variant de Platja d'Aro i el pilot es dirigia cap al turó de Vilartagues, a Sant Feliu, una zona de corriols molt divertida i coneguda per la disputa del Trofeu Caixa Girona. Era just al creuar la variant on ens trobàvem amb la primera rampa ascendent, i és aquí on vaig veure la cursa de color morat. Com us he dit veniem rodant ràpid per el pla, per tant amb tota la tralla posada al canvi, i al baixar el plat va ser quan la cadena va sortir-se sense cap més explicació, ja fos per els quilòmetres que porta, o bé perque simplement li tocava sortir-se. Així doncs moment delicat, d'acord que estavem a principi de carrera, però degut a això també és el moment en el que els corredors encara van agrupats, i per tant parar-te uns segons suposa endarreri-te molt en el grup. Però és el que tocava, parar-se, i posar a lloc la cadena. Un cop solventat el problema, tocava apretar fort per recuperar. En aquest punt tothom buscava la traçada on podia, i a mi em tocava anar per la més dolenta, però les posicions es recuperaven a poc a poc. Em va semblar llastimosa l'actuació d'un veterà del Tope, ell ja sabrà qui és i com actua, que es va dedicar a taponar-me una bona estona i literalment molestar-me, i no és que estéssim en un camí estret ni molt menys, sinó que es dedicava a pretar el ritme quan veia que li treia roda per adelantar-lo i afluixava quan no podia passar quan ell mateix sabia que era un corredor molt més ràpid que ell i reglament en mà m'havia de deixar passar, en fi ell sabrà, jo mentrestant m'anava menjant el coco pensant que estava gastant moltes forces per arribar a davant.

Les pulsacions van baixar quan vaig veure no gaire lluny de mi tres esquenes conegudes, un Impuls Medes Bike, en Javi Gomez, un maillot Specialized, l'Alex Caballero, i un maillot de Medina amb uns colors molt i molt lletjos, en Quim Esparraguera. Al veure aquests companys, vaig veure que havia entrat de nou al cap de cursa, ja que uns metres més enllà hi havia també l'Albert, el que tots coneixeu, protagonista des de fa uns dies a les meves cròniques. El meu objectiu en aquell moment era col·locar-me a la seva roda i intentar recuperar una miqueta, ja que el desgast de forces que havia fet em podia jugar una mala passada més endavant. I així ho vaig fer, primer recuperar una miqueta, i després entrar en algun relleu ara tu, ara jo, i anar-nos distanciant poc a poc de la resta de rivals. Amb tot això ja havien passat uns quants quilòmetres i ens dirigíem cap al final del primer bucle, de nou a Castell d'Aro i afrontar la segona part de la cursa per el massís de les Gavarres.

Aquesta segona part començava ja de pujada. Jo prudent com sempre vaig apostar per conservar, l'Albert va ser qui va portar el ritme, i quin ritme durant la part més dura de l'ascensió al Masnou. Va provar un parell de canvis de ritme, quin tiu! als que poc a poc vaig anar responent i entrant de nou a roda, però mai regalant energia ni fent esforços gratuits. Al cap d'uns 3 quilòmetres de dures rampes, el terreny es suavitzava, i la pujada continuava per una pista amb alguns trams més trancats i més progressiva. Sabia que després d'això venia la baixada, i per tant calia treure uns metres a l'Albert que m'ha demostrat ser més bon baixador que jo. No m'ho vaig pensar dues vegades i després de carregar la combinació bona al canvi, vaig passar a portar jo el ritme, començant amb un parell de canvis de ritme als que l'Albert va respondre fantàsticament. Imagineu-vos la situació i l'esforç que portàvem, pujant per la pista a uns 27 km/h ia delantant a tot drap a altres corredors! I com diu la bona dita, a la tercera va a la vençuda, com que a cada canvi de ritme el precedia un petit descans, la tercera apretada va ser la definitiva, i més quan al entrar en una curva amb molta pedra l'Albert va perdre la traçada, el ritme, la moral i el coco per seguir-me. A partir d'aquí va tocar apretar, apretar i apretar.

Un cop arribats al Masnou, semblava que ja tot venia de baixada, es començava per un corriol conegut de la marxa del Pollastre d'aquest any, trencat per les pluges, tècnic, en el que calia afinar, i des del que es desembocava a una pista més còmode, però en la que uns metres més enllà es trencava a l'esquerra i es pujava amunt novament. Al principi la pendent es notava, però es podia pedalar amb esforç. Dalt de la pujada els ànims d'en Marc Masó, que diumenge anava com una moto, van donar-me ales. Després baixada per corriol estretíssim i dolent per entrar a la darrera pujada de la cursa, un duatló de muntanya en el que s'havia de carregar la bici a coll i grimpar per uns pedrots que en prou feines podies aguantar-t'hi dret. En aquell moment vaig maleir la organització, ara mateix, continuo fent-ho. I quan per fi s'acabava el duatló i podies pujar de nou a la bici, una baixada trencada a més no poder amb rocs per totes bandes, total, que arribaves a baix amb els braços fets pols.

I amb aquesta cursa una nova més cap al sarró. Novament 4rt a la classificació general de la volta i primer de la categoria avantatjant amb 1 minut 19 segons a l'amic Albert Bosch i 6 minuts 36 segons a en Javi Gomez, tercer de la categoria. A la general, continua tot apretat a més no poder, mantenint el liderat amb 15 punts d'avantatge sobre l'Albert, i a la general de la volta quart. Propera cursa, diumenge a Calonge, s'hi decidirà alguna cosa? dilluns que ve us ho explico!

http://carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Copa Girona de BTT a Amer, una nova victòria, aquest cop immerescuda

De la mateixa manera que m'agrada explicar-vos en primera persona les meves sensacions en una cursa, i més quan la cursa surt bé, també m'agrada reconéixer les bones curses dels altres companys, per això, el títol d'aquesta nova crònica del blog, una nova victòria, si, però aquest cop en una cursa que des de la primera baixada se m'havia escapat, seguiu llegint.

Unes setmanes abans ja es va començar a escampar el rumor que aquest diumenge es va confirmar, la cursa de Copa Girona d'Amer era un circuit duríssim i bastant més llarg del que estàvem acostumats, i així va ser, un circuit de 25 quilòmetres que van acabar essent 28, en un constant puja i baixa, amb un terreny enfangat, pedregós i molt relliscós, que convertíen la cursa en técnica, i la més dura fins el moment. La cursa sortia de l'estació d'Amer, amb uns 500 metres en pujada per la carretera de Sant Martí Sacalm, per estirar el grup i començar a baixar per alguns caminets fins a la zona de la Font Picant (... aigua fina d'agulla) per creuar la carretera d'Olot i acullir, la resta de circuit, a la banda est de la població.

D'inici, tot bé, controlant el ritme del grup, i el de l'Albert Bosch, com no, entrant a la primera baixada cap a la Font Picant al capdavant i posant el meu ritme, sense cap pressió, a la baixada. De seguida vaig notar que el meu ritme no era el d'altres dies, les cames estaven carregades del dia abans, i a més, en els petits talls de pla i a les primeres rampes, perdia ritme respecte a altres corredors. L'Albert, de moment, es mantenia a roda, i l'únic cop que em va passar, es va passar de llarg la cruïlla, anava massa ràpid en xaval! i ho vaig confirmar a la primera baixada tècnica, un corriol de pedra que semblava una pista de gel, en el que em va adelantar just abans d'entrar i que va marxar a la primera de canvi.

A partir d'aquí, havia de perdrer el menor temps possible a les baixades, que era on ell m'obriria el forat, en principi a les puajades ens mantindriem les diferències, i en el pla jo li podia recuperar, però és que en aquell circuit, de pla n'hi havia 5 metres! La cursa estava decidida al seu favor, gràcies a la valentia de la seva tàctica, i jo em podia limitar a perdre el menor temps possible i fent les pujades a mort per recuperar-li el que fos possible, però pujades a mort en faras una o dues, però en un circuit on n'apareix una darrera l'altre i dures, acabes petant, així que també caldria regular.

La mala sort va arribar per l'Albert sobre el quilòmetre 22 de cursa, quan la seva cadena va dir prou i va petar. Li va tocar fer uns quants quilòmetres corrent, fins a trobar algú que disposés de tronxacadenes i poder reparar l'avaria. Sortosament per mi, amb aquesta incidència li vaig recuperar tot el temps que m'havia molt ben guanyat i el vaig adelantar, fent una última baixada, aquest cop si, a mort per si de cas em volia atrapar, creuant el Ter a l'entrada d'Amer i arribant, emb una victòria no merescuda per el que us acabo d'explicar, a la ja tradicional arribada a la plaça Major del poble amb una diferència d'un minut i mig sobre l'Albert.

A la general de la volta, el quart, com ja va sent habitual, la mateixa posició que ocupo a la general de la volta. I en quant a categoria, reafirmant el liderat, a falta de 4 curses, amb 10 punts d'avantatge sobre l'Albert Bosch, amb el que, encara que ell digui que no, lluitarem fins a la última cursa, sinó ja veureu!



http://carlesdomingo.blogspot.com

Campió de Catalunya d'orientació en llarga distància!

El passat dissabte 24 es va disputar a l'osonenca població de L'Estany (Moià) a la zona de la Montjoia, el Campionat de Catalunya d'Orientació en modalitat de llarga distància. En un mapa on l'any passat s'hi va disputar una prova de Lliga Espanyola, per tant, un mapa de qualitat i en el que, realment, va valdre la pena córrer-hi.

Per primera vegada, afrontava el campionat en la categoria de 21A, altres anys ho havia fet en 21B i com ja sabeu d'altres cróniques aquest any he fet el salt de categori. La setmana anterior, la cursa de la Cellera va ser un bon entrenament amb conclusions positives, però en un Campionat de Catalunya, mai estas segur de les teves possiblitats, tal i com estava jo.

La cursa s'iniciava amb unes tres primeres fites ràpides, amb una bona referència de pistes, camins, i l'element clau de la cursa, valles de filferro, que eren de gran utilitat en algunes tirades que van acabar resultant decisives. Fins a la fita 3, el terreny en lleuger ascens positiu. El fet tenir un element linial de suport a les primeres fites em va permetre entrar molt bé en el mapa, i estalviar-me aquell error que sempre em sol passar a la primera per començar massa ràpid. Si les tres primeres fites eren en pujada, tocava el contrari a les tres següents, en aquestes tocava baixar cap a les fondalades de les valls. La 4, al no veure clara la traçada recta per enmig del bosc i no haver catat encara l'interior de la massa forestal, la vaig decidir fer per la pista, fet que em va fer perdre alguns segons i baixar a una momentània tercera posició, després de liderar la cursa des de la segona fita, en quant a parcials. A partir d'aquí, continuava la regularitat i la baixada, amb un nou quart millor parcial després de creuar-me ja amb en Marc Amat, i un boníssim millor parcial de la 5 a la 6 (el primer) qua va coincidir amb errors dels corredors que lluitaven a davant, i uns fatals 21 minuts d'en Carles Montejo, líder fins el moment, en una fita que jo vaig fer en 2 minuts atrapant definitivament en Marc Amat i també l'Amadeu.

La següent, tocava la tirada més llarga de la cursa, on novament les valles de filferro metàl·liques tornarien a ser decisives i de gran utilitat. En una traçada on es combinava una part de recorregut per camí, seguit d'una travessia per el bosc i l'entrada en uns tàlvecs humits amb algun tros de densa vegetació, per acabar remuntant un desnivell proper als 70 metres en un turó amb diferens camps de conreu on era també de gran utilitat analitzar-ne i identificar-ne la forma en el mapa per a una bona ressituació en el mapa després de la pujada. He de dir-vos que al arribar a la 7, em va semblar que la meva opció de tirada no havia estat la més òptima, però ja amb l'anàlisi post-cursa del mapa i, després amb l'anàlisi dels winsplits (quart millor parcial) me'n vaiga adonar que no havia estat del tot dolenta.

Després de la fita 7, s'iniciava una segona part de cursa completament diferent, si inicialment sempre hi havia una referència d'elements linials, les següents 10 fites, des de la 8 a la 18, van convertir-se en fites extremadament tècniques, verdaders inferns per algú, delícies per altres, en les que no us enganyo al dir-vos que en 10 tirades debia fer uns 10 metres de camí únicament, la resta, rumbs, identificació d'elements al mig del bosc, i anàlisi de corba de nivell a tope. Vaig marcar un nou millor parcial a la 8-9 i un segon a millor a la 10-11, i amb aixo la cursa, anava clarificant les posicions i deixava sols al capdavant a mi juntament amb en Dani Castellà del COB, amb una separació d'entre 3 i 4 minuts a favor meu, que vaig perdre estúpidament a l'enganxada de la 12-13 (curiosament el 13, ja és mala sort!!), on vaig errar el rumb i vaig passar-me de llarg perdent tot l'avantatge que portava i perdent el liderat virtual a favor d'en Dani, que passava a liderar la cursa per 10 segons.

Conscient del meu error, i a diferència d'altres vegades, vaig tenir la sang freda de poder mantenir la concentració i mantenir els temps, retallant la diferència a 2 segons a la fita 15 i rematant amb un tercer millor parcial a la 16 i recuperant el liderat amb un coixí de més d'un minut. Amb això van arribar els errors del corredor del COB, que es va enganxar de valent a la 17 i a la 18, permetent augmentar el meu avantatge fins a prop dels 5 minuts, encadenant unes últimes fites 19, 20, 21 i 22, rapidíssimes (millor parcial a la 20), clavant-les a la perfecció, i entrant a meta també amb el millor parcial a l'sprint absolut de tota la cursa empatant a l'Stepan Kodeda (Farra-O), el guanyador de la categoria HE.

Com ja us he dit, no n'estava del tot segur amb les meves possibilitats a la cursa, i a l'arribada a meta, em col·locava líder, però només havien arribat 3 corredors. Vaig pensar que, a llarg de l'estona, quan arribèssin nous corredors, la classificació canviaria, però anava arribant gent, en Joan Mach, en Roger Fonseca, i finalment en Carles Montejo, i cap millorava el temps, va ser a partir d'aquí que vaig conscienciar-me amb la classificació, i vaig veure la realitat de que acabava de proclamar-me Campió de Catalunya d'Orientació en Llarga Distància!




Podi del Campionat de Catalunya d'orientació en Llarga Distància 2009 (L'Estany - Moià) H21A:

1.- Carles Domingo (Aligots) 1:22:20
2.- Dani Castellà (COB) 1:27:09
3.- Ricard Angulo (UESabadell) 1:35:11


http://carlesdomingo.blogspot.com

dimarts, 20 d’octubre del 2009

No hi haurà Garrigues Extrem


Per mala sort, he de desmentir el que havia assegurat ja fa uns dies, la participació d’un equip més d’Aligots al Raid Garrigues Extrem del proper cap de setmana. Els integrants de l’equip, juntament amb mi, havien de ser en Raúl Comino i en Miquel Triola, acompanyats per l’assistència tècnica de la Lupe. Tot estava previst, preparat i tots amb moltes ganes, però tot es va torçar quan fa unes setmanes, en un entrenament de qualitat d’en Raul al Raid de Lliga Espanyola a Cuenca, fa fer una mala recepció en una secció de cursa a peu, provocant-se una forta regirada al turmell i el conseqüent esguinç, el xaval va tenir pebrots d’acabar el raid, però ha hagut d’estar uns quants dies parat del tot, i a dia d’avui, després de tornar a l’activitat, encara té molèsties.

Juntament amb en Miquel, vam decidir que anar a córrer un raid exigent com aquest amb algun company d’equip que no coneixiem, i que no dubtem que ho hagués donat tot per l’equip, doncs que preferíem no anar-hi i deixar-ho per l’any vinent, en el que ens hem proposat, anar a tope en els raids d’una vegada per totes. A recuperar-se Raulito!

publicar

http://carlesdomingo.blogspot.com

Copa Girona d'Orientació a la Cellera de Ter, per si no n'hi havia prou

Pràcticament 20 minuts després d'haver arribat a meta a la Copa Girona de BTT a Salt, ja portava enfundada la camiseta d'Aligots i em plantava a la línia de sortida de la Copa Girona d'Orientació a la Cellera. En un mapa estrenat l'any passat, en el que no hi vaig poder córrer, i una cursa traçada per en Narcís assegurava la necessitat d'una bona destresa técnica, és a dir, un perfecte entrenament per el Campionat de Catalunya de Moià.

Per camuflar el meu temps, i sense fer-ho a propòsit, vaig arribar a la sortida uns 20 minuts tard, no vaig poder anar més ràpid. La cursa començava amb la primera fita muntanya amunt, per no perdre la tradició, i degut als dies que feia que no sortia a orientar per el bosc, la primera, me la vaig passar de llarg, afortunadament no vaig ser l'agosarat d'altres vegades i davant el dubte vaig buscar de seguida la referència i atacar-la de nou. Fins a la fita 10, s'anaven resseguint els camps en direcció nord fins a arribar a creuar la carretera per un pas obligat i donar seguretat als corredors. Una zona molt interessant acullia les fites 8 i 9, un indret constituit per turonets i tàlvecs de lectura complicada que feien les millors delícies tècniques que un pot demanar.



Després del pas obligat, tirada llarga fins a la vora del Ter, ja a la fita 12, que s'anava resseguint fins a la fita 18, un terreny pedregós on es combinaven les clarianes amb les zones boscoses de vegetació baixa, bon indret també. Un cop creuat el canal de rec del riu s'encaraven les fites 19, 20 i 21, enllaçant camps de fruiters i boscos blancs on córrer a rumb era la millor opció, creuar la variant del poble i de nou entre les cases cellerenques per fer un parell de fites urbanes, i encarar l'últim regal d'aquest bon traçat Aligot, turó amunt, desnivell de 30 metres amb molt poc espai i marcar la 23, i a continuació creuar un tàlvec infernal i uns 30 més de desnivell per la 24, això si, després d'això, baixada rapidíssima cap a la meta.

Posats a analitzar el traçat, per cert excel·lent, només puc queixar-me de l'error a la fita 1, passant-me de llarg i que no és la primera vegada que em passa, la resta gairebé totes clavades, excepte algun petit error de pocs metres, no sóc un mega crack i això ja passa. En l'anàlisi de recorreguts posterior, crec que les tirades van ser encertades i òptimes. Inicialment no agafava ritme de lectura del mapa mentre corria, ja sabeu, allò tant fàcil de córrer i no mirar el mapa, però després d'adonar-me'n, vaig corregir-ho immediatament. Un petit error, o no, cal destacar-lo a la tirada 19-20, on hi havia dues opcions de traçada per camí i vaig trobar-me circulant per un camí quan creia que anava per l'altre, però res destacable.

El resultat, temps a meta de 1:49:23, sense descomptar el temps tard que vaig perdre abans de la sortida, en desena posició del C1 (8.5 km, 25 PC) i primer d'H21A gràcies a errors en tarja de bons corredors com en Marc Amat, mal temps d'en Rodrigo i en Joan Barcons, i absències com les d'en Roger Fonseca i l'Amadeu que li tocava organitzar. Bon resultat i bona moral per afrontar la llarga distància al Campionat de Catalunya de Moià.

http://carlesdomingo.blogspot.com