Aquest any si, aquest any tocava anar-hi, i després d’haver fer la inscripció no sé quants mesos abans, per fi aquest passat cap de setmana va tocar prendre la sortida a la més històrica de les marxes de resistència, la Matagalls – Montserrat en la seva trentena edició.
Els dies abans tot van ser preparatius, escullir l’equipació que em permetés disputar la cursa i no haver-me de canviar a la nit per culpa del fred, preveure el racionament de l’alimentació, qué posar a la motxilla sense excedir el pes, documentar-me sobre les tipologies de tippings als peus per protegir-los, i mil i un detalls que cal cuidar per afrontar amb éxit i certa competitivitat aquesta nova aventura.
A la Matagalls, es pren la sortida en grups de 30 persones cada minut, i a mi em tocava sortir a les 19:08, o sigui dels últims, això té certs avantatges i també certs inconvenients, el que primer bé al cap i que després de la sortida hi ha poques hores de llum, i la nit suposa un alentiment en el ritme de cursa i un sobreesforç mental per enfrontar-te a les dificultats del recorregut, d’altra banda, t’assegura trobar gent durant tota la nit, fet que ajuda a no sentir-te sol.
Sobre les 5 de la tarda del dissabte passavem amb cotxe per davant la sortida de la cursa, i dic passàvem perque era impossible aparcar a 2 quilòmetres carretera amunt, carretera avall. Després de saludar alguns companys i coneguts i retirar el dorsal amb la tarja de control i la federativa tocava alimentar-se amb un plat de macarrons escandinaus (blancs, blancs, blancs) per carregar els dipòsits d’energia, després posar en pràctica el tipping als peus i no gaire temps més abans de la sortida… per fi s’acostava el moment.
A les 19:08 comença la meva cursa, la meva Matagalls, per un corriolet estret amb embussos fins 300 metres més enllà, atravessar la carretera que baixa de Collformic cap al Brull, alla els darrers crits d’ànims de la familia i un “fins demà” ple de força per entrar a la pista que dirigeix el Meridià Verd i el GR-5 cap al Pla de la Calma, un dels paratges més bonics del Montseny, just a la seva entrada i amb les últimes llums del dia, una imatge que posava la pell de gallina, a part del cuc de corredors que serpentegen el camí de Tagamanent, a la meva esquerra la serralada del Montnegre-Corredor, el mar Mediterrani, i just al meu davant, sobreposada a una preciosa posta de sol dels últims dies d’estiu, Montserrat, el destí que ens depara a tots els que em rodegen però que no tots podran aconseguir, seré jo un dels escullits?
La meva cursa va avançant, trotant al pla, corrent a les baixades i caminant a les pujades, això serà el ritme de la Matagalls. Només faig que adelantar gent, la majoria s’ho pren amb molta calma, potser jo vaig massa ràpid? Espero que no! Amb això m’arriben les primeres molésties, el tipping d’un dels dits del peu esquerra és massa profund i em molesta a l’entredit, decideixo parar i me l’arrenco, em torno a calçar, continuo, però als 5 minuts un altre entredit em fa mal, mig mosquejat amb mi mateix torno a parar i m’arrenco tots els tippings dels dits del peu esquerra excepte el gros, m’aplico vaselina en quantitat, mitjó, bamba i a córrer, s’han acabat les molésties! La cursa continua avançant cap al primer control de pas, al quilòmetre 8. Just abans d’arribar-hi, un grup de tres xavals es posa a córrer al meu costat, giro el cap i em trobo a tres antics alumnes del crèdit d’orientació de la UdG, potser la meva xerrada dels raids d’aventura els va engrescar a provar coses noves? Després de saludar-los, arribar al control, desitjar-nos sort i despedir-nos comença la baixada cap a Tagamanent, deixant enrera el Pla de la Calma i també les últimes llums del dia, és hora de començar a preparar el frontal i adaptar-nos a la nova il•luminació de l’escenari.
Un cop deixada a l’esquerra l’ermita de Tagamanent, començava la baixada de veritat, un corriol pedregós en direcció a Aiguafreda, en alguns passos complicats, molts embuts, massa gent agrupada i fan perdre una miqueta el tempo de la cursa, tot i això sóc afortunat, la majoria de gent deixa una linia de traçada per els corredors ràpids que jo aprofito per avançar encara més posicions, finalment sortim a una pista ample, de baixada pronunciada, i resulta que ja estem a l’entrada d’Aiguafreda. Sento crits, de molta gent, i al girar la cantonada veig que el poble d’Aiguafreda ha sortit al carrer a animar els corredors, és una imatge impressionant, fa posar la pell de gallina, i el més important, pujant els ànims per tenir un “últim” contacte amb la civilització abans d’endinssar-se en la foscor de la nit. A l’avituallament d’Aiguafreda vaig passar-hi ràpid, agafant una miqueta de codonyat per aportar unes quantes calories, i de seguida cap a afrontar la primera pujada de la cursa.
A la sortida de la població s’encarava una pista que progressava muntanya amunt, i la foscor donava una imatge realment emocionant, una cuca de frontals encesos marcava el traçat de la pista fins arribar al control de pas del Pla de la Garga, ja al quilòmetre 19.5. Un cop passat el control, tornaven els corriols, aquest cop sense tants embussos però tot i això amb una filera de gent que pocs cops permetia progressar posicions.
A partir d’aquí, tampoc vull aburrir-vos amb la meva crònica, la foscor de la nit ja havia invadit el circuit, el cansament es començava a notar, però us explicaré només alguna experiència destacable que passés al llarg de la nit.
Corria ja sobre el quilòmetre 35, a punt de passar el nou punt de control al Coll de Matafaluga quan el primer “baixon” va arribar, notava molt dolor a les cames, suposo que per el cansament, però anava mort, el meu ritme de carrera s’anava alentint, continuava atrapant gent, però algú també m’avançava a mi. Al passar el control, i veure la gent de per alla animant, va pujar un pel la moral, tot i això el meu estat d’ànim no era gens bo, i tocava afrontar una llarguíssima baixada fins a Sant Llorenç Savall, punt estratègic, meitat de carrera i on es produeixen la major part dels abandonaments de la cursa. Sens dubte vaig fer una baixada penosa, no m’aguantava i la moral estava per terra, vaig arribar a pensar que em quedaria a Sant Llorenç, que si el cotxe dels meus pares hagués estat alla, hi hagués pujat, volia anar a casa a dormir, però que carai! Estava a la Matagalls i sabia des del primer moment que seria dura, però s’havia de tirar endavant. Al arribar a l’avituallament del poble, vaig asseure’m a terra, vaig fer uns estiraments, vaig menjar dos entrepans, un paracetamol i a continuar. Per sort, a la sortida vaig trobar-me amb un grupet de 4 que anava a un bon ritme, i enter paraula i paraula vaig oblidar la moral baixa i va servir per sortir del pou.
Ja a trenc d’alba, al quilòmetre 70 de cursa, amb els primers rajos de sol del dia, curiosament la moral va tornar a defallir. Al pas per Vacarisses, ni l’avituallament va servir per recuperar, el dolor a les cames ja era més que insuportable i les ganes d’arribar infinites. A sobre, la muntanya de Montserrat estava just davant nostre, la veia a dreta i esquerra, ens hi acostavem però no atacavem l’ascens mai. Fixeu-vos si anava malament, que amb això vaig rebre la trucada dels meus pares per veure com havia passat la nit, i no vaig ser capaç ni de dir correctament on estava, vaig dir que estava al punt de control quan tot just estava a Vacarisses, però no sé si va ser sentir la veu d’algú conegut, saber que quedava poc de carrera, que arribava a Montserrat, encara que fos caminant, i que al següent poble hi hauria algú al carrer que m’animaria incondicionalment, que vaig començar a trotar, notava les plantes dels peus reventades, sobretot l’esquerra (a l’arribada vaig descobrir-hi una butllofa ben bé al mig del peu), de cop es va presentar davant meu el CP-9, el penúltim abans de l’arribada, i als pocs minuts ja entrava a Moistrol de Montserrat, creuar el riu i travessar el poble on vaig trobar-hi la familia a peu de carrer veient el pas de la cursa, la meva primera paraula al veure’ls “això és inhumà”, per suposat la seva única paraula va ser amb ànims, que si havia arribat fins allà, arribava a Montserrat, i després d’un petit descans, vaig reprendre la cursa i vaig començar la última pujada de la cursa amb final al Monestir de Montserrat, una pujada, dura de les de veritat, amb uns escalons més mal fotuts impossible, però amb la meta a dalt i això donava ales!
I així va ser, a meta després de poc més de 15 hores de cursa, 4 hores per sota la mitjana de la cursa del 2008, per tant, resultat satisfactòri en una experiència única, tant per les sensacions viscudes com per, probablement, la meva presència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada