dimecres, 23 de desembre de 2009

BON NADAL - JOYEUX NÖEL - MERRY CHRISTMAS‏

Després d'un any bastant bo, amb alts i baixos i algunes efemèrides importants, vull desitjar-vos a tots vosaltres, els fidels seguidors, els pacients lectors de les meves cròniques un molt bon Nadal i un desig de que el proper 2010 sigui millor que el 2009. Una abraçada i espero que fins molt aviat.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Una nació que ja té sel·lecció

I quina sel·lecció més potent que té, probablement de les més potents d'Espanya. Es tracta de la sel·lecció catalana de ciclo-orientació que disposa d'un bon grapat de corredors amb un potencial en competició molt gran.

Afortunadament, l'any vinent els colors de l'equip de Catalunya podran lluir-se a un bon grapat de curses de la Lliga Espanyola de O-BM, ja que es disputen relativament a prop de casa, o a casa mateix.

El passat cap de setmana vaig rebre de les mans del sel·leccionador l'uniforme oficial de l'equip de Catalunya, quin honor! i quins colors tant cridaners, ens veuran de lluny! ara toca defensar-los com cal i fer-los pujar, entre tots, ben amunt!



CALENDARI LLIGA ESPANYOLA O-BM 2010:
24-25 d'abril: 1a Liga Española O-BM. Trofeo Sierra de Arcos (Terol). Campeonato de España. Campeonato Ibérico.
15-16 de maig: 2a Liga Española O-BM. Trofeo O-BM Girona (Quart d'Onyar).
3-4 de juliol: 3a Liga Española O-BM. Trofeo Vilareal (Castelló de la Plana).
27-28 de novembre: 4a Liga Española O-BM. Desierto de Tabernas (Almeria).

COPA CATALANA BTT-O I ESDEVENIMENTS OFICIALS FCOC BTT-O:

27 de març: Entrenament Oficial FCOC Artés.
11 d'abril: Copa Catalana BTT-O Artés.
17-18 d'abril: Entrenament Oficial pre-CEO FCOC.
15-16 de maig: Copa Catalana BTT-O. Lliga Espanyola O-BM. Campionat de Catalunya Universitari BTT-O Quart d'Onyar.
19 de juny: Entrenament Oficial FCOC Prats de Lluçanés.
26 de setembre: Copa Catalana BTT-O La Garriga.
10 d'octubre: Campionat de Catalunya BTT-O. Copa Catalana BTT-O Vic.
7 de novembre: Copa Catalana BTT-O Tordera.

http://carlesdomingo.blogspot.com

Última cursa oficial de l'any, Copa Catalana de BTT-O a Avià

A una temperatura de no sé quants milers de graus sota zero, va tocar, el passat 20 de desembre, disputar a tope la darrera prova puntuable per la Copa Catalana de ciclo-orientació a Avià, el Berguedà. Abans de sortir, a part de fer un fred impressionant, la classificació general no estava gens decidida, teniem a l'Albert Roca (Aligots) com a líder virtual, en segona posició a l'Abel Martínez (Grions) i a només 0.8 punts de l'Abel jo mateix. La sorpresa saltava al tancament de les inscripcions, al no veure-hi l'Abel Martínez inscrit, però per altra banda, apuntats bons corredors com en David Toll o l'Ivan Artigues, que podien estar a davant i esgarrapar un punts valuosos per escalar posicions. Així doncs, caldria anar a per totes.

Dels importants, em va tocar ser el primer de sortir (maleït programa d'sportident) i catar aquest nou mapa de Sant Serní de Clarà que s'havia inventat en David Tarrés. Com a sorpresa a la sortida, el mapa en un DIN A4, es clar, a escala 1:20.000 no cal un DIN A3, però buufffff, sobre la bici, és molt i molt complicat fer-ne una lectura acurada i caldria anar molt i molt en compte. Ja a la sortida, nervis fora, concentració, entrar al mapa i a pedalar fort! A la primera cruïlla, en Raul parat fent estiraments, la nota cómica de la cursa, el xaval va sortir amb retard sense haver escalfat ni res, i el fred el va calar fort a la sortida.


Routegadget manual del traçat, qui l'entengui que el critiqui!

Ja ben situats en el mapa, ua primera lectura sobre el terreny intuia unes primeres 4 fites amb una trajectòria bastant linial, i a partir d'alla, infinits bucles amb canvi de direcció constant a dreta i esquerra, línies de tirada sobre el mapa recargolades i les unes per sobre les altres, sense cap dubte seria una cursa técnica, però no per el traçat, sinó per la dificultat de lectura del mapa, la diversió asseguarada! Els que heu provat això de la orientació, ja sabeu quina tranquilitat dona trobar sense cap error la primera, és un bon senyal d'haver entrat bé en el mapa. La fita estava situada a la vora d'un estany, prou bonic, la tirada de sortida, transcorria per el rec de desaigua de l'estany, va ser prou bo estrenar els Larssen sobre el gel del Berguedà, ja que el desaigua estava completament glaçat i no es trencava no! A la primera cruïlla, primer punt conflictiu i molt ben resolt, calia començar a pujar i el camí que conduia més directe tenia una discontinuitat de traça que no s'apreciava sense llegir-ho bé, per sort la vaig interpretar, però en Raul que anava darrera meu no, i aquí ens vam perdre de vista.


Discontinuitat de camí a l'atac de la 2.

A partir d'aquí, el que ja he dit, una cursa revirada a més no poder, canvis de direcció constants, i algun conflicte amb vallats dels camí, alguns hi eren, d'altres no, i el conflicte més gran, l'atac de la 12, quan un camí es va volatilitzar, saltant un vallat i entrant al bosc amb la bici, s'intuia una traça, que conduia a un lloc desconegut, amb la corresponent pausa per resituar-se i seguir endavant. Però bé, el tema es va solucionar i la cursa va continuar.


El camí volatilitzat del no res.

Seguint donant voltes a dreta i esquerra, per l'avituallament situat prop de la fita 12, almenys vaig passar-hi 4 vegades, això feia una cursa molt divertida i técnica a la vegada. El recorregut va anar prou bé, marcant un bon ritme i per tant, un bon temps a meta, essent el primer homes-senior en arribar i marcant el millor temps fins a l'arribada d'en David Toll. Les coses pintaven bé, i a la publicació de resultats va caure la segona posició, aconseguint un bon grpat de punts, que també m'otorgaven la segona posició a la general final de la Copa Catalana de BTT-O 2009, per acabar d'arrodonir, el meu any d'explosió en el món de la orientació (alguns dels bons ja em coneixen... i això que encara sóc dels dolents).



1a Cursa BTT-O d'Avià - Copa Catalana de BTT-O:
1.- David Toll (Grions) 1:59:41
2.- Carles Domingo (Aligots) 2:05:46
3.- Albert Roca (Aligots) 2:12:02

General Final de la Copa Catalana de BTT-O:
1.- Albert Roca (Aligots)
2.- Carles Domingo (Aligots)
3.- Abel Martínez (Grions)

Classificacions completes

http://carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 30 de novembre de 2009

Nova "repassada" a la Copa Catalana d'Orientació

No sé el perquè, però les últimes curses d'orientació han anat més que rodades, i el fet es va repetir de nou a la final de la Copa Catalana d'orientació a Arbúcies, amb una nova victòria en la categoria, cometent errors, i distanciant uns tres minuts al segon classificat.

El dia de la publicació de les hores de sortida, em va venir molta mandra, em tocava sortir a les 12 del migdia, l'últim de la categoria 21A, quin pal! Però bé, tot i això, va tocar anar-hi, m'hi vaig apropar aviat per fer algunes fotos als companys i saludar als coneguts. Quan es va acostar la meva hora, de sortida, estava a la tenda del club preparant-me i va arribar l'Oriol Andreu, un temps de referència a la categoria, probablement en aquell moment va marcar el millor temps, i amb qui vaig evitar creuar cap mirada ni paraula, per no tenir cap referència posada al cap (Oriol no és res personal, ho saps).

Quan el migdia va ser ben aprop, vaig prendre la presortida 5 minuts abans, últims moments de concentració, agafar el mapa, i al sentir el piiip, sortir corrent cap el triangle. La primera tirada era molt clara, tercer camí a l'esquerra seguint la pista, però al arribar-hi primer problema, d'alla mateix en sortien dos camins, o sigui que un no sortia en el mapa (aquest staff de Grions que l'ha revista...), per rumb i referència d'un edifici vaig agafar el camí correcte, i amb això la bona traçada.

Com ja és habitual, no us explicaré tirada a tirada el que vaig fer, per això ja teniu el Route Gadget fet, en el que, per cert, surt com a no acabat, no sé perque, però si explicar-vos el errors que vaig tenir, com a exercici mental i perquè tots pogueu dir, que tonto ets a fallar amb això!

Bé, després del dubte creat al primer atac, el primer punt a tenir en compte va ser a l'atac de la fita 3, quan després de creuar el tàlvec per un verd 2 (dieu-me senglar, però allò no era verd 2 ni de conya, es passava perfectament, aquest staff de Grions...) i sortir al camí, no estava segur a quina alçada del camí em trobava, i davant el dubte, vaig decidir avançar fins a la cruïlla, prenent una bona referència i podent atacar la fita sense problemes.

Tornant a la costum de tot principiant, després d'un dubte, sempre bé l'error, i aquest va ser al següent atac 3-4 quan, per culpa de no llegir la descripció de control, vaig col·locar mentalment la fita 4 dins o prop de la rasa per la que estava circulant, relament estava a prop, però quedava per sota i per tant invisible des de la rasa. Per sort, en aquell moment portava ben orientat el mapa, i al mentenir la orientació del llom de la muntanya me'n vaig adonar que m'estava apropant a la fita 12 i que per tant, m'havia passat de llarg la fita 4. L'error em costava uns dos minuts i perdre el primer lloc a la classificació parcial, passant a ser 3er a 49 segons del lider, en aquell moment, en Francisco Javier Manzano d'Oros.

A partir d'aquí les coses van anar molt més rodades, recuperant la primera posició al parcial 5-6 continuava la cursa a bon ritme. Espectacular millor parcial a la tirada llarga del mapa, la 15-16 avantatjant en més de 4 minuts al segon corredor. Tot i això, mai pots donar una cursa per acabada fins al final, i és que a la tirada 19-20, un nou error, potser protagonitzat per un error del mapa (altre vegada aquest staff de Grions...), al creuar la carretera per el pas subterrani obligat i començar a córrer a tope per el carrer en direcció a la meta, ja propera, no estava segur d'haver escullit la bona ruta, a més em van aparéixer a mà dreta unes cases de recent edificació que no vaig ser capaç de situar en el mapa (com pot ser que un mapa que s'estrena ja estigui desactualitzat??), amb el dubte i llegint la fita 20 a l'altra banda de riu vaig decidir buscar un pas per passar a l'altra banda. El pas vaig trobar-lo, vaig creuar i davant meu va aparéixer una porta i un vallat de 2 metres i mig que em separaven del carrer, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig saltar la valla, com vaig poder, davant la sorpresa d'uns quants vianants que passaven per el carrer. En aquell moment estava fóra de mapa, però la meva intuació (i no és femenina) va fer-me decantar per el carrer correcte per anar a atacar la 20, encara sort. Amb això vaig perdre un parell de minuts més, tot i donar-ho tot fins a meta intentant recuperar algun segon, per sort, el coixí era tou i va amortiguar la caiguda.

Així, a grans trets, una cursa bona per mi, dolenta per el mapa. Dels 22 parcials possibles, 10 millors parcials i 6 més entre els 3 primers, uufff!! com a resultat primera posició a H-21A donant uns 100 valuosos punts a la classificació per clubs, som-hi Aligots!



Fotografies de la cursa
Resultats
Winsplits
Splitsbrowser

http://carlesdomingo.blogspot.com

dimarts, 24 de novembre de 2009

Copa Girona de BTT a Sant Martí Vell, acaba una bona temporada


El passat diumenge, va acabar una nova edició de la Copa Girona de BTT, i també la temporada 2009 de ciclisme, a la localitat de Sant Martí Vell. El circuit d'aquesta edició, es presentava desnivellat, amb bastant de corriol i mitjanament dur, però no dels pitjors. Ja amb el campionat decidit, a la sortida parlant amb els companys vam decidir de no anar al ritme que anem normalment, d'aquesta manera, deixàvem la porta oberta per la victòria a algun altre corredor de la categoria que també se la mereixia, l'Alex Caballero, per exemple, que sempre ha estat al tercer graó del podi esperant algun error dels dos de davant.

Al donar el tret de sortida, al mainada surten com bojos, i nosaltres també i soliem sortir, però aquest cop no, controlant la cursa amb l'Albert Bosch anem posant un ritme al nostre grup, on l'Alex segueix a roda atent a un perillós i imprevisible Felisario Exposito, per els que venieu a les carreres, el de les sortides a muerte! Inicialment, el circuit es començava a enfilar amb algun descans durant ben bé 2 quilòmetres, fins que entràvem a la primera baixada per un camí bastant trencat. Al coronar la pujada, en Felisario havia perdut ja uns metres, mentre que l'Alex aguantava, i il·lusionat per estar a davant, va agafar el ritme, com a bon descender a la baixada. Déu ni do com baixa el noi, teníem prou feina a seguir-lo.


De nou al pla, una cruïlla mal indicada gairebé li fa perdre tota opció al company Caballero, sort que, per miracle, l'Albert se'n va adonar i vam enviar-li quatre crits perque fes mitja volta. Amb això, havia perdut uns metres, i l'Albert i jo anàvem pujant al nostre ritme fent-la petar, adelantant uns sorpresos i extasiats corredors de la primera sortida, en direcció als Àngels. Al arribar a l'avituallment, començava la nostra darrera baixada, i amb això la indecisió, qué fem Albert? esperem a l'Àlex? Esperem-lo però no parem, anem baixant a poc a poc. El xaval debia donar-ho tot a la baixada per agafar-nos, ja que de cop, vam sentir un crit que ens avisava, ja ens havia caçat, juntament amb el crit, també l'acompanyava un renec, el noi havia punxat! tenia una cursa per ell i l'acabava de perdre. Am això vam continuar avall, fins a la meta, en paral·lel i fent-la petar. El resultat, és el de menys, entre el primer i el segon, completant la cursa i el campionat amb un bon company, un bon amic, igual que la resta de corredors, però el millor rival que hi ha hagut aquest any.

A la general de la volta finalment al podi també, tercera posició i campió de la categoria. Completo enguany una temporada amb molts alts i baixos, però amb magnífics resultats, les dues curses del Caixa Girona que vaig poder fer, a la primer quart, gairebé al podi, i al sempre espectacular circuit de Fornells, enfangat fins a dalt, victòria i liderat, mentre que a la Copa Girona, sempre al podi, dues vegades segon (Bescanó i Montras) i 7 victòries (Cornellà, Porqueres, Salt, Amer, Castell d'Aro, Calonge i Sant Martí Vell), sens dubte, el dorsal 421 d'aquest any, serà per guardar-lo ben guardat.



CLASSIFICACIÓ GENERAL COPA GIRONA 2009:
1.- Carles Domingo (Pacalo - La Jabugüeña) 1595 punts
2.- Albert Bosch (Begur - A.E.S.C.) 1795 punts
3.- Alex Caballero (Freebike - Sant Jordi) 1527 punts
4.- Felisario Expósito (Cicles Ayats) 1512 punts
5.- Jordi Molas (ESPA) 1504 punts
6.- Xavier Vilagran (Ambisist) 1498 punts
7.- Manel Melchor (Sarfa) 1470 punts



http://carlesdomingo.blogspot.com

Per començar el cap de setmana... Barcelona Sprint Cup al Barri Gòtic


En un dissabte qualsevol del mes de novembre, tocava anar a córrer amb transport públic, per allò de l'escalfament global, i vaig arribar-me fins a la plaça de Sant Miquel, al costat de la plaça de Sant Jaume (aquesta si que la coneixeu!) per estrenar la Barcelona Sprint Cup, en el seu primer doble-sprint per el barri Gòtic. La plaça reial, la plaça Sant Jaume, el Portal de l'Àngel, la Rambla (paella i sangria!!!) i la catedral van ser l'escenari del pas dels corredors, als qui uns sorpresos turistes i passejants observaven en cada nova sortida.

La cursa tractava d'un sprint doble, és a dir, dues mànigues de cursa. A mi em va tocar començar per el segon circuit (3.3 km i 16 PC) deixant per acabar el segon (3.4 km i 14 PC). Com a tots els sprints, la cursa va ser rapidíssima, amb un stress constant de cursa, ja us podeu imaginar com és fa per llegir un mapa, mentre corres per el barri de la catedral de Barcelona un dissabte al migdia, entre casaments, nens, skaters i gossos havies d'estar més atent a no atropellar ningú que no al mapa. Però en fi, al que anàvem, la primera màniga de l'esprint, cursa perduda a la fita 3, quan el molt amable senyor vigilant de les Galeries Maldà (si se'l pot anomenar així a un peronatge com aquell) va arrencar literalment (les fites estaven lligades amb una cadena) la fita col·locada a l'interior de les galeries, i encara va el desgraciat i quan li preguntem on era la fita diu "alguien se la ha llevado", i havia sigut ell, la mare que ********* piiiiiiiiip. En fi, pérdua de segons a dojo, però cap més error en tot el circuit. Puc presumir d'un millorp parcial a la tirada 1-2 (malaida fita 3!!) i un millor parcial final d'sprint empatat amb l'Oriol Andreu i en Biel Ràfols. Resultat final, el tretze, mal número, amb un temps de 22:18. La resta d'Aligots, en aquest circuit, en Roger Fonseca 15è, en David Garcia 33è i error en tarja d'en Raul Garcia, les mosses, la Marta Cardona 6ena, l'Angie Sanmartín 10ena, l'Imma Arderiu 19ena i error en tarja de la Montserrat Puig.

Sense gaire temps per descansar va tocar sortir a la segona màniga d'sprint, ara en el circuit número 1, amb menys fites i una distància més o menys similar. A destacar només un petit error a la fita 11 al llegir malament la col·locació de la fita i esperar només un arbre quan realment a la plaça n'hi havia dos, a part de pintors, passejants, guiris, gossos i més mainada. A la resta, recorreguts òptims, però faltat de ritme de cursa per culpa de fer tants dies que no corria a peu, i a sobre fer-ho en un sprint, amb terra dur i ritme de cursa elevat, les cames tivaven de debó. Resultat final, novament el 13, aquest no era el meu dia, la resta d'Aligots, en Roger Fonseca 14è, en David Garcia 32è i en Raul Garcia el 43è. Les Aligotes, la Marta Cardona 9ena, l'Angie Sanmartín 13ena (mal número també), la Montserrat Puig 24ena i l'Imma Arderiu 26ena.

Vídeo de la cursa
Resultats circuit 1
Resultats circuit 2

http://www.carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 16 de novembre de 2009

Copa Girona de BTT a Montras, per fi campió!

El passat cap de setmana es va disputar ja la penúltima prova de la Copa Girona de BTT a Montras. La cursa es presentava important, matemàticament podria proclamar-me campió de la Copa Girona, en el circuit de casa el màxim rival per el títol, l'Albert Bosch. A mitjans de setmana va començar a sortir-me un mig-refredat estrany que no em deixava tenir bones sensacions sobre la bici, però tot i el poc temps per entrenar del que disposava algun quilòmetre va caure. La general seria meva tant sols acabant la cursa, o classificant-me entre els 10 primers en una categoria on les darreres curses mai haviem estat tants, no podia sortir malament. Per postres s'hi va afegir el problema de la fisura amb el quadre de la BTT, que em va fer estar intranquil fins que no va estar a casa, provat i amb el vist i plau meu.

I amb això va arribar el dia de la cursa. Després d'un bon escalfament amb el company Albert que em va demostrar que es coneixia el terreny fins a la última pedra, corria a casa, va ser el moment de composar la graella de sortida, com cada setmana, Valero, Calderón, Domingo (per primer cop davant de Bosch!), Bosch... i els altres ja no m'els sé. El primer tram de la cursa es tractava d'una pujada que anava de menys a més, començava per asfalt, llavors passava a pista ampla que anava guanyant inclinació i acabava amb un tomb a la dreta entrant en un camí trencat i pedregós fins a dalt al mirador. A la sortida, un corredor no federat (disculpeu que no en sàpiga el nom), ens va apretar amb un molt bon ritme a l'asfalt, però a l'entrar a la terra l'Albert que s'havia enganxat a la seva roda va passar-lo, i per no baixar el ritme, vaig ser jo qui va decidir donar la cara i fer tota la pujada per la pista tirant del grup de davant. Els habituals de la volta vam formar el grupet capdavanter, aquest cop amb en Marc Molas (Espa) com a nou convidat i aguantant molt bé el ritme. Al arribar a dalt de la pista, una ullada enrera donava ja la cursa per decidida, una distància enorme ens separava ja del segon grup. A partir d'alla, els tres cadets van prendre la batuta de la cursa i l'Albert i jo ens vam agrupar i rodar junts tota la cursa comentant la preciositat de les Gavarres marítimes per les que anàvem circulant.

Els únics piques de la cursa van ser amb l'Edgar Valero, el clar dominador de la volta des de la primera cursa que va punxar i lluitàvem perque no ens atrapés (va acabar caçant-nos a 2 quilòmetres de meta), atrapar o no atrapar en Marc Molas que el teniem sempre a pocs metres (el vam acabar atrapant i superant) i treure els adhesius a l'Albert Güell (Fontelec) i l'Albert Carreras (Bicis Esteve) quan en un dels múltilples trams comuns a l'altra volta (quin embolic es van fer alguns), vaig aprofitar per "regalar" un relleu a l'Albert a més de 50 km/h i passant als dos bons corredors sense ni que ens veiessin, apa que no li vaig recordar a en Güell a l'arribada.

I retornant al circuit, per dir-vos com era, llegiu la crònica de Calonge del revés, així va ser el circuit de Montras, per corriols per els que haviem corregut la setmana abans a la zona de Fitor i Roca Filanera, en un constant trencames molt divertit i variat que feia les delícies dels més tècnics en els corriols ben preparats per la organització.

Però relament, aquell era el dia del meu company de fatigues, qui sempre m'ha estat apretant durant tot el campionat i que ha estat un rival que mai s'ha rendit fins a l'últim metre de cursa, i des d'aquí una felicitació cap a l'Albert Bosch, l'habitual de les meves cròniques que, corrent a casa, el dia del seu sant, la victòria havia de ser seva, i així va ser. Amb això no vull dir que li regalés res, no no, tot el contrari, va aguantar el meu ritme a les pujades i els meus relleus de ruteru a 50 km/h, i va aguantar-los fins al final, va estar alla i es va endur una victòria que es mereixia i que s'ha merescut en totes i cada una de les curses de la Copa Girona d'enguany i que per sort meva, he aconseguit jo. Has estat un grandíssim rival company, i a l'últim pla de la cursa vas posar un ritme brutal que et va permetre arribar primer a meta, jo el segon i tercer l'altre que també ha estat donant guerra l'Alex Caballero que ha estat esperant sempre l'error i poder-ne aprofitar la oportuniat, bon campionat per ell també.

Així doncs, matemàticament ja sóc campió de la Copa Girona de BTT i tercer a la classificació general de la volta (no matemàticament), el proper diumenge, a Sant Martí Vell, última cursa i fotografia dels campions, alla estarem!

La nova montura ja està provada


Després de l'aparició d'una fisura creixent a la part superior del tub transversal del quadre Pacalo, probablement degut a la fatiga mecànica al llarg dels quilòmetres d'utilització, vaig posar-me en contacte amb el distribució per comprova la veracitat de la garantia de per vida dels quadres que m'havie venut. Realment ha estat així, a mitjans de setmana començava el muntatge del nou quadre i a finals de setmana ja tot estava llest per avaluar-ne el comportament i acostumar el cos a la nova montura.

Es tracta d'un quadre molt similar a l'anterior, geométricament ha variat la secció d'algun dels tubs fent-lo més estètic i reforçant els punts febles de l'estructura. Per el que fa a mides l'he trobat molt similar a l'altre, fet que ha propiciat una ràpida adptació i presa de confiança al conjunt. Dins les limitacions que ofereix la marca, continuo fidel a l'alumini per la mountain-bike, amb uns colors també molt semblants al quadre anterior però amb unes tonalitats més càlides.

Després de la necessària posta a punt dels components anteriors aprofitats, les sensacions a la primera prova van ser bones, identificant petits problemes que es van resoldre sobre la marxa com la tensió de cables de canvi i tensió a les tanques de les rodes. La primera prova de foc, la Copa Girona de BTT a Montras superada també amb nota. Esperem que duri temps i que aquest no es trenqui d'enlloc!

http://carlesdomingo.blogspot.com

dissabte, 14 de novembre de 2009

Copa Girona de BTT a Calonge, una més al sac i aquesta un pel fàcil

El passat cap de setmana va tocar, novament, prova de la Copa Girona de BTT, aquest cop a Calonge, en un circuit mitjanament dur, no el pitjor, que transcorria cap a Santa Coloma de Fitor i el Puig Cargol.



Un cop més, s’esparava una bonica lluita amb l’Albert Bosch, però no va ser fins pocs minuts abans de la sortida que ens vam veure les cares, ja que durant els minuts d’escalfament, els dos ens pensàvem que l’altre no hi era ja que no ens hi vam trobar. Però bé, a la línia de sortida, la tensió de sempre. A l’inici tot ràpid, per bona pista i sense complicacions. Al quilòmetre 2 començaven les primeres rampes del circuit, tirava del grup en Quim Esparraguera, al que no va deixar respirar, al veure que podia estar a la seva alçada, el seu rival, en Pacu de Cadaqués de l’Impuls Medes, jo a roda de la bona roda d’en Quim i l’Albert enganxat a mi. Al començar a pujar, vam començar a adelantar als darrers corredors de la primera sortida, i alc ap de ben poc, al girar el cap per controlar l’estat del grup, la meva gran sorpresa, l’Albert ja estava uns 20 metres per darrera. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig decidir aprofitar la crisi del company, i vaig entrar jo a tirar del grup augmentant considerablement el ritme, ningú va seguir i va tocar apretar, apretar i apretar fins al final.

Pocs quilòmetres abans de l’avituallament, per el que es passava dues vegades s’entrava en un técnic corriol de baixada que enllaçava amb un bonic i ben preparat corriol pedregós de pujada que conduia la cursa fins a la pista principal que desembocava a l’avituallament ja esmentat. Un cop a l’avituallament, tocava una ràpida baixada fins a Fitor, en la que vaig rebre una nova sorpresa, altra vegada, al girar el cap i trobar-me en Quim a pocs metres darrera meu. La primera idea que em va passar per el cap, si l’Esparraguera estava alla tambe podria haver-hi l’Albert, uuffffff, que va tocar? Apretar, apretar i apretar, com sempre. I és per això que la segona meitat de la cursa va passar tant ràpida. En algun sector recta de bon camí, al girar-me només podia identificar en Quim Esparraguera darrera meu, ningú més, però ja era qüestió d’honor i un pique personal que portem a les curses en les que coincidim, els dos hem de guanyar a l’altre.

Un cop rodejada l’ermita de Fitor, el camí tornava en una lleugera pujada, amb un tram de basses profundes en les que s’hi havia d’entrar amb snorkel. La pujada s’anava endurint quan es retornava a l’avituallament, des d’on es baixava pocs metres i s’afrontava la darrera pujada de la cursa, el Puig Cargol (335 m) en una dura rampa per pista ampla que, a aquestes alçades de la cursa, s’enganxava a les cames que feia patir! Al coronar el Puig, una magnífica vista en un canvi de rasant que semblava que el camí conduia directament al mar, un camí de baixada rapidíssim, arribant prop dels 60 km/h i entrada a la part més divertida de la cursa, 3 quilòmetres de corriol perfectament preparat per el pas dels corredors fins arribar baixant a tot drap novament a Calonge.

Un cop a baix, pocs metres de pla, on tocava apretar per distanciar de nou a en Quim i vista enrera, tot controlat, només l’Esparraguera a la vista i a una distància prudencial, el final de cursa s’apropava, la sisena victòria consecutiva estava a la butxaca i el campionat en un 80%. A la propera, en faig prou en acabar la cursa per ser matemàticament campió de la Copa, però el que jo penso és que s’ha de demostrar que ets el campió fins a la darrera cursa.

La nota negativa, fisura considerable a la soldadura d’unió del tub del quadre que suporta la tija del seient, sembla ser que entra en garantia, però no n’estaré convençut fins que tingui el quadre nou a casa.

El resultat de la cursa, tercer a la general absoluta de la cursa i primer de la categoria, ja en van sis. A la classificació general, avanço un lloc, em cridaran abans a la graella! Ja sóc tercer, i líder de la categoria a 20 punts de l’Albert Bosch que és segon.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Copa Girona de BTT a Castell d'Aro, el Masnou decideix la cursa

I ja en van cinc de consecutives, les victòries aconseguides a la Copa Girona de BTT d'aquest any al sumar-hi l'aconseguida el passat 1 de novembre a Castell d'Aro, una cursa dura, en la que en un moment ho vaig veure tot negre, i gràcies a la paciència, la sang freda i el saber patir vaig poder pujar, un cop més, al graò més alt del podi.

El circuit començava amb un tram rodat per camins amples i de bona petja en direcció a la depuradora del municipi, des d'on es creuava la variant de Platja d'Aro i el pilot es dirigia cap al turó de Vilartagues, a Sant Feliu, una zona de corriols molt divertida i coneguda per la disputa del Trofeu Caixa Girona. Era just al creuar la variant on ens trobàvem amb la primera rampa ascendent, i és aquí on vaig veure la cursa de color morat. Com us he dit veniem rodant ràpid per el pla, per tant amb tota la tralla posada al canvi, i al baixar el plat va ser quan la cadena va sortir-se sense cap més explicació, ja fos per els quilòmetres que porta, o bé perque simplement li tocava sortir-se. Així doncs moment delicat, d'acord que estavem a principi de carrera, però degut a això també és el moment en el que els corredors encara van agrupats, i per tant parar-te uns segons suposa endarreri-te molt en el grup. Però és el que tocava, parar-se, i posar a lloc la cadena. Un cop solventat el problema, tocava apretar fort per recuperar. En aquest punt tothom buscava la traçada on podia, i a mi em tocava anar per la més dolenta, però les posicions es recuperaven a poc a poc. Em va semblar llastimosa l'actuació d'un veterà del Tope, ell ja sabrà qui és i com actua, que es va dedicar a taponar-me una bona estona i literalment molestar-me, i no és que estéssim en un camí estret ni molt menys, sinó que es dedicava a pretar el ritme quan veia que li treia roda per adelantar-lo i afluixava quan no podia passar quan ell mateix sabia que era un corredor molt més ràpid que ell i reglament en mà m'havia de deixar passar, en fi ell sabrà, jo mentrestant m'anava menjant el coco pensant que estava gastant moltes forces per arribar a davant.

Les pulsacions van baixar quan vaig veure no gaire lluny de mi tres esquenes conegudes, un Impuls Medes Bike, en Javi Gomez, un maillot Specialized, l'Alex Caballero, i un maillot de Medina amb uns colors molt i molt lletjos, en Quim Esparraguera. Al veure aquests companys, vaig veure que havia entrat de nou al cap de cursa, ja que uns metres més enllà hi havia també l'Albert, el que tots coneixeu, protagonista des de fa uns dies a les meves cròniques. El meu objectiu en aquell moment era col·locar-me a la seva roda i intentar recuperar una miqueta, ja que el desgast de forces que havia fet em podia jugar una mala passada més endavant. I així ho vaig fer, primer recuperar una miqueta, i després entrar en algun relleu ara tu, ara jo, i anar-nos distanciant poc a poc de la resta de rivals. Amb tot això ja havien passat uns quants quilòmetres i ens dirigíem cap al final del primer bucle, de nou a Castell d'Aro i afrontar la segona part de la cursa per el massís de les Gavarres.

Aquesta segona part començava ja de pujada. Jo prudent com sempre vaig apostar per conservar, l'Albert va ser qui va portar el ritme, i quin ritme durant la part més dura de l'ascensió al Masnou. Va provar un parell de canvis de ritme, quin tiu! als que poc a poc vaig anar responent i entrant de nou a roda, però mai regalant energia ni fent esforços gratuits. Al cap d'uns 3 quilòmetres de dures rampes, el terreny es suavitzava, i la pujada continuava per una pista amb alguns trams més trancats i més progressiva. Sabia que després d'això venia la baixada, i per tant calia treure uns metres a l'Albert que m'ha demostrat ser més bon baixador que jo. No m'ho vaig pensar dues vegades i després de carregar la combinació bona al canvi, vaig passar a portar jo el ritme, començant amb un parell de canvis de ritme als que l'Albert va respondre fantàsticament. Imagineu-vos la situació i l'esforç que portàvem, pujant per la pista a uns 27 km/h ia delantant a tot drap a altres corredors! I com diu la bona dita, a la tercera va a la vençuda, com que a cada canvi de ritme el precedia un petit descans, la tercera apretada va ser la definitiva, i més quan al entrar en una curva amb molta pedra l'Albert va perdre la traçada, el ritme, la moral i el coco per seguir-me. A partir d'aquí va tocar apretar, apretar i apretar.

Un cop arribats al Masnou, semblava que ja tot venia de baixada, es començava per un corriol conegut de la marxa del Pollastre d'aquest any, trencat per les pluges, tècnic, en el que calia afinar, i des del que es desembocava a una pista més còmode, però en la que uns metres més enllà es trencava a l'esquerra i es pujava amunt novament. Al principi la pendent es notava, però es podia pedalar amb esforç. Dalt de la pujada els ànims d'en Marc Masó, que diumenge anava com una moto, van donar-me ales. Després baixada per corriol estretíssim i dolent per entrar a la darrera pujada de la cursa, un duatló de muntanya en el que s'havia de carregar la bici a coll i grimpar per uns pedrots que en prou feines podies aguantar-t'hi dret. En aquell moment vaig maleir la organització, ara mateix, continuo fent-ho. I quan per fi s'acabava el duatló i podies pujar de nou a la bici, una baixada trencada a més no poder amb rocs per totes bandes, total, que arribaves a baix amb els braços fets pols.

I amb aquesta cursa una nova més cap al sarró. Novament 4rt a la classificació general de la volta i primer de la categoria avantatjant amb 1 minut 19 segons a l'amic Albert Bosch i 6 minuts 36 segons a en Javi Gomez, tercer de la categoria. A la general, continua tot apretat a més no poder, mantenint el liderat amb 15 punts d'avantatge sobre l'Albert, i a la general de la volta quart. Propera cursa, diumenge a Calonge, s'hi decidirà alguna cosa? dilluns que ve us ho explico!

http://carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Copa Girona de BTT a Amer, una nova victòria, aquest cop immerescuda

De la mateixa manera que m'agrada explicar-vos en primera persona les meves sensacions en una cursa, i més quan la cursa surt bé, també m'agrada reconéixer les bones curses dels altres companys, per això, el títol d'aquesta nova crònica del blog, una nova victòria, si, però aquest cop en una cursa que des de la primera baixada se m'havia escapat, seguiu llegint.

Unes setmanes abans ja es va començar a escampar el rumor que aquest diumenge es va confirmar, la cursa de Copa Girona d'Amer era un circuit duríssim i bastant més llarg del que estàvem acostumats, i així va ser, un circuit de 25 quilòmetres que van acabar essent 28, en un constant puja i baixa, amb un terreny enfangat, pedregós i molt relliscós, que convertíen la cursa en técnica, i la més dura fins el moment. La cursa sortia de l'estació d'Amer, amb uns 500 metres en pujada per la carretera de Sant Martí Sacalm, per estirar el grup i començar a baixar per alguns caminets fins a la zona de la Font Picant (... aigua fina d'agulla) per creuar la carretera d'Olot i acullir, la resta de circuit, a la banda est de la població.

D'inici, tot bé, controlant el ritme del grup, i el de l'Albert Bosch, com no, entrant a la primera baixada cap a la Font Picant al capdavant i posant el meu ritme, sense cap pressió, a la baixada. De seguida vaig notar que el meu ritme no era el d'altres dies, les cames estaven carregades del dia abans, i a més, en els petits talls de pla i a les primeres rampes, perdia ritme respecte a altres corredors. L'Albert, de moment, es mantenia a roda, i l'únic cop que em va passar, es va passar de llarg la cruïlla, anava massa ràpid en xaval! i ho vaig confirmar a la primera baixada tècnica, un corriol de pedra que semblava una pista de gel, en el que em va adelantar just abans d'entrar i que va marxar a la primera de canvi.

A partir d'aquí, havia de perdrer el menor temps possible a les baixades, que era on ell m'obriria el forat, en principi a les puajades ens mantindriem les diferències, i en el pla jo li podia recuperar, però és que en aquell circuit, de pla n'hi havia 5 metres! La cursa estava decidida al seu favor, gràcies a la valentia de la seva tàctica, i jo em podia limitar a perdre el menor temps possible i fent les pujades a mort per recuperar-li el que fos possible, però pujades a mort en faras una o dues, però en un circuit on n'apareix una darrera l'altre i dures, acabes petant, així que també caldria regular.

La mala sort va arribar per l'Albert sobre el quilòmetre 22 de cursa, quan la seva cadena va dir prou i va petar. Li va tocar fer uns quants quilòmetres corrent, fins a trobar algú que disposés de tronxacadenes i poder reparar l'avaria. Sortosament per mi, amb aquesta incidència li vaig recuperar tot el temps que m'havia molt ben guanyat i el vaig adelantar, fent una última baixada, aquest cop si, a mort per si de cas em volia atrapar, creuant el Ter a l'entrada d'Amer i arribant, emb una victòria no merescuda per el que us acabo d'explicar, a la ja tradicional arribada a la plaça Major del poble amb una diferència d'un minut i mig sobre l'Albert.

A la general de la volta, el quart, com ja va sent habitual, la mateixa posició que ocupo a la general de la volta. I en quant a categoria, reafirmant el liderat, a falta de 4 curses, amb 10 punts d'avantatge sobre l'Albert Bosch, amb el que, encara que ell digui que no, lluitarem fins a la última cursa, sinó ja veureu!



http://carlesdomingo.blogspot.com

Campió de Catalunya d'orientació en llarga distància!

El passat dissabte 24 es va disputar a l'osonenca població de L'Estany (Moià) a la zona de la Montjoia, el Campionat de Catalunya d'Orientació en modalitat de llarga distància. En un mapa on l'any passat s'hi va disputar una prova de Lliga Espanyola, per tant, un mapa de qualitat i en el que, realment, va valdre la pena córrer-hi.

Per primera vegada, afrontava el campionat en la categoria de 21A, altres anys ho havia fet en 21B i com ja sabeu d'altres cróniques aquest any he fet el salt de categori. La setmana anterior, la cursa de la Cellera va ser un bon entrenament amb conclusions positives, però en un Campionat de Catalunya, mai estas segur de les teves possiblitats, tal i com estava jo.

La cursa s'iniciava amb unes tres primeres fites ràpides, amb una bona referència de pistes, camins, i l'element clau de la cursa, valles de filferro, que eren de gran utilitat en algunes tirades que van acabar resultant decisives. Fins a la fita 3, el terreny en lleuger ascens positiu. El fet tenir un element linial de suport a les primeres fites em va permetre entrar molt bé en el mapa, i estalviar-me aquell error que sempre em sol passar a la primera per començar massa ràpid. Si les tres primeres fites eren en pujada, tocava el contrari a les tres següents, en aquestes tocava baixar cap a les fondalades de les valls. La 4, al no veure clara la traçada recta per enmig del bosc i no haver catat encara l'interior de la massa forestal, la vaig decidir fer per la pista, fet que em va fer perdre alguns segons i baixar a una momentània tercera posició, després de liderar la cursa des de la segona fita, en quant a parcials. A partir d'aquí, continuava la regularitat i la baixada, amb un nou quart millor parcial després de creuar-me ja amb en Marc Amat, i un boníssim millor parcial de la 5 a la 6 (el primer) qua va coincidir amb errors dels corredors que lluitaven a davant, i uns fatals 21 minuts d'en Carles Montejo, líder fins el moment, en una fita que jo vaig fer en 2 minuts atrapant definitivament en Marc Amat i també l'Amadeu.

La següent, tocava la tirada més llarga de la cursa, on novament les valles de filferro metàl·liques tornarien a ser decisives i de gran utilitat. En una traçada on es combinava una part de recorregut per camí, seguit d'una travessia per el bosc i l'entrada en uns tàlvecs humits amb algun tros de densa vegetació, per acabar remuntant un desnivell proper als 70 metres en un turó amb diferens camps de conreu on era també de gran utilitat analitzar-ne i identificar-ne la forma en el mapa per a una bona ressituació en el mapa després de la pujada. He de dir-vos que al arribar a la 7, em va semblar que la meva opció de tirada no havia estat la més òptima, però ja amb l'anàlisi post-cursa del mapa i, després amb l'anàlisi dels winsplits (quart millor parcial) me'n vaiga adonar que no havia estat del tot dolenta.

Després de la fita 7, s'iniciava una segona part de cursa completament diferent, si inicialment sempre hi havia una referència d'elements linials, les següents 10 fites, des de la 8 a la 18, van convertir-se en fites extremadament tècniques, verdaders inferns per algú, delícies per altres, en les que no us enganyo al dir-vos que en 10 tirades debia fer uns 10 metres de camí únicament, la resta, rumbs, identificació d'elements al mig del bosc, i anàlisi de corba de nivell a tope. Vaig marcar un nou millor parcial a la 8-9 i un segon a millor a la 10-11, i amb aixo la cursa, anava clarificant les posicions i deixava sols al capdavant a mi juntament amb en Dani Castellà del COB, amb una separació d'entre 3 i 4 minuts a favor meu, que vaig perdre estúpidament a l'enganxada de la 12-13 (curiosament el 13, ja és mala sort!!), on vaig errar el rumb i vaig passar-me de llarg perdent tot l'avantatge que portava i perdent el liderat virtual a favor d'en Dani, que passava a liderar la cursa per 10 segons.

Conscient del meu error, i a diferència d'altres vegades, vaig tenir la sang freda de poder mantenir la concentració i mantenir els temps, retallant la diferència a 2 segons a la fita 15 i rematant amb un tercer millor parcial a la 16 i recuperant el liderat amb un coixí de més d'un minut. Amb això van arribar els errors del corredor del COB, que es va enganxar de valent a la 17 i a la 18, permetent augmentar el meu avantatge fins a prop dels 5 minuts, encadenant unes últimes fites 19, 20, 21 i 22, rapidíssimes (millor parcial a la 20), clavant-les a la perfecció, i entrant a meta també amb el millor parcial a l'sprint absolut de tota la cursa empatant a l'Stepan Kodeda (Farra-O), el guanyador de la categoria HE.

Com ja us he dit, no n'estava del tot segur amb les meves possibilitats a la cursa, i a l'arribada a meta, em col·locava líder, però només havien arribat 3 corredors. Vaig pensar que, a llarg de l'estona, quan arribèssin nous corredors, la classificació canviaria, però anava arribant gent, en Joan Mach, en Roger Fonseca, i finalment en Carles Montejo, i cap millorava el temps, va ser a partir d'aquí que vaig conscienciar-me amb la classificació, i vaig veure la realitat de que acabava de proclamar-me Campió de Catalunya d'Orientació en Llarga Distància!




Podi del Campionat de Catalunya d'orientació en Llarga Distància 2009 (L'Estany - Moià) H21A:

1.- Carles Domingo (Aligots) 1:22:20
2.- Dani Castellà (COB) 1:27:09
3.- Ricard Angulo (UESabadell) 1:35:11


http://carlesdomingo.blogspot.com

dimarts, 20 d’octubre de 2009

No hi haurà Garrigues Extrem


Per mala sort, he de desmentir el que havia assegurat ja fa uns dies, la participació d’un equip més d’Aligots al Raid Garrigues Extrem del proper cap de setmana. Els integrants de l’equip, juntament amb mi, havien de ser en Raúl Comino i en Miquel Triola, acompanyats per l’assistència tècnica de la Lupe. Tot estava previst, preparat i tots amb moltes ganes, però tot es va torçar quan fa unes setmanes, en un entrenament de qualitat d’en Raul al Raid de Lliga Espanyola a Cuenca, fa fer una mala recepció en una secció de cursa a peu, provocant-se una forta regirada al turmell i el conseqüent esguinç, el xaval va tenir pebrots d’acabar el raid, però ha hagut d’estar uns quants dies parat del tot, i a dia d’avui, després de tornar a l’activitat, encara té molèsties.

Juntament amb en Miquel, vam decidir que anar a córrer un raid exigent com aquest amb algun company d’equip que no coneixiem, i que no dubtem que ho hagués donat tot per l’equip, doncs que preferíem no anar-hi i deixar-ho per l’any vinent, en el que ens hem proposat, anar a tope en els raids d’una vegada per totes. A recuperar-se Raulito!

publicar

http://carlesdomingo.blogspot.com

Copa Girona d'Orientació a la Cellera de Ter, per si no n'hi havia prou

Pràcticament 20 minuts després d'haver arribat a meta a la Copa Girona de BTT a Salt, ja portava enfundada la camiseta d'Aligots i em plantava a la línia de sortida de la Copa Girona d'Orientació a la Cellera. En un mapa estrenat l'any passat, en el que no hi vaig poder córrer, i una cursa traçada per en Narcís assegurava la necessitat d'una bona destresa técnica, és a dir, un perfecte entrenament per el Campionat de Catalunya de Moià.

Per camuflar el meu temps, i sense fer-ho a propòsit, vaig arribar a la sortida uns 20 minuts tard, no vaig poder anar més ràpid. La cursa començava amb la primera fita muntanya amunt, per no perdre la tradició, i degut als dies que feia que no sortia a orientar per el bosc, la primera, me la vaig passar de llarg, afortunadament no vaig ser l'agosarat d'altres vegades i davant el dubte vaig buscar de seguida la referència i atacar-la de nou. Fins a la fita 10, s'anaven resseguint els camps en direcció nord fins a arribar a creuar la carretera per un pas obligat i donar seguretat als corredors. Una zona molt interessant acullia les fites 8 i 9, un indret constituit per turonets i tàlvecs de lectura complicada que feien les millors delícies tècniques que un pot demanar.



Després del pas obligat, tirada llarga fins a la vora del Ter, ja a la fita 12, que s'anava resseguint fins a la fita 18, un terreny pedregós on es combinaven les clarianes amb les zones boscoses de vegetació baixa, bon indret també. Un cop creuat el canal de rec del riu s'encaraven les fites 19, 20 i 21, enllaçant camps de fruiters i boscos blancs on córrer a rumb era la millor opció, creuar la variant del poble i de nou entre les cases cellerenques per fer un parell de fites urbanes, i encarar l'últim regal d'aquest bon traçat Aligot, turó amunt, desnivell de 30 metres amb molt poc espai i marcar la 23, i a continuació creuar un tàlvec infernal i uns 30 més de desnivell per la 24, això si, després d'això, baixada rapidíssima cap a la meta.

Posats a analitzar el traçat, per cert excel·lent, només puc queixar-me de l'error a la fita 1, passant-me de llarg i que no és la primera vegada que em passa, la resta gairebé totes clavades, excepte algun petit error de pocs metres, no sóc un mega crack i això ja passa. En l'anàlisi de recorreguts posterior, crec que les tirades van ser encertades i òptimes. Inicialment no agafava ritme de lectura del mapa mentre corria, ja sabeu, allò tant fàcil de córrer i no mirar el mapa, però després d'adonar-me'n, vaig corregir-ho immediatament. Un petit error, o no, cal destacar-lo a la tirada 19-20, on hi havia dues opcions de traçada per camí i vaig trobar-me circulant per un camí quan creia que anava per l'altre, però res destacable.

El resultat, temps a meta de 1:49:23, sense descomptar el temps tard que vaig perdre abans de la sortida, en desena posició del C1 (8.5 km, 25 PC) i primer d'H21A gràcies a errors en tarja de bons corredors com en Marc Amat, mal temps d'en Rodrigo i en Joan Barcons, i absències com les d'en Roger Fonseca i l'Amadeu que li tocava organitzar. Bon resultat i bona moral per afrontar la llarga distància al Campionat de Catalunya de Moià.

http://carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Com diria Andrés Montes: "Suma i sigue", Copa Girona de BTT a Salt

I ja en va la cinquena, de proves de la Copa Girona de BTT, i aquest cop a Salt amb un circuit digne de Sant Gregori, segons diuen els que hi van córrer, era el circuit de Sant Gregori al revés, fins i tot deu ser aburrit córrer dues vegades allà mateix.

Per primer cop des de fa uns quants dies, al matí feia fred, i un airet de tramuntana que bufava per alla a la Mirona que déu ni do, fins i tot vaig plantejar-me córrer amb perneres, però finalment només va ser el térmic llarg al cos. Aquest cop, la sortida va ser molt diferent, ja que van sortir tots els circuits junts i es va rodar neutralitzats uns 3 quilòmetres i mig, encara sort, ja qua sino hauríem d'haver afrontat de sortida, amb la velocitat que es porta, un pas per un pont construit per l'ocasió sobre el Ter, en el que hi passava només una bicicleta. Però bé, un cop passat el pont tranquilament va tocar apretar fort per no perdre el remolc del cap de cursa, és el que toca per no sortir a davant de la graella. Ja de sortida, ritme a tope en direcció a Sant Gregori. Un cop controlat l'Albert que si que havia sortit a graella privilegiada, tocava començar a posar en pràctica la tàctica, aquest cop la cursa havia de ser més valenta que la última i no volia xupar roda fins a cap moment decisiu, entre d'altres coses perque no coneixia el circuit, i volia donar la cara des del primer moment.

Just abans de començar la pujada a Sant Grau, va tocar fer un primer petit canvi de ritme fins a col·locar-me a roda dels fletxes d'Esteve i d'en Roger Giró d'Olost, els tres que sempre estan a davant,després mirada enrera per controlar la situació, amb en Quim Esparraguera enganxat a roda, i a darrera l'Albert aguantant. Amb tot això va començar la pujada a Sant Grau, primer per asfalt, després en terra, primer amb pista i després en corriol. Al veure que ningú entrava al relleu vaig imposar-me el meu ritme, una pedalada ràpida, per anar fent, però per aguantar el ritme una bona estona, amb aquest ritme van anar passant metres de pujada i quan vaig girar la vista hi havia ja uns metres entre jo i el grupet on hi anaven l'Albert i en Quim, bona situació, ja que per davant en Roger Giró anava perdent metres, jo anava bé de ritme i cada vegada estavem més amunt. Tocava apretar abans d'arribar a dalt, ja que com a "mal baixador" que sóc, segur que a la baixada em retallarien temps, per més que fos coneguda.

A l'avituallament on es dividien els dos circuits, per darrera no hi havia ni rastre de l'Albert, la cosa anava bé, tocava doncs baixar ràpid i perdre el menor temps possible. La baixada, era per el camí de la vesant sud de Sant Grau en direcció al camí del Ter entre Sant Gregori i Bescanó passant per la mítica font que tants campionats universitaris ha presenciat. Al entrar de nou al camí asfaltat del Ter i prendre el camí que havíem fet d'anada just després de la sortida vaig veure, per davant un dels Esteves i just per darrera, acabant la baixad, l'Albert baixant com un boig a no més de 15 segons, i ara venia el pla, aquella disciplina en la que a plat tant bé em defenso, però que durant 4 quilòmetres a muerte s'acaba patint igualment. Per postres, l'Albert havia quedat en un grup de tres que anaven entrant tots, contra mi, que anava més sol que la una, vaig patir de valent, però finalment, a la línia de meta, tercer del circuit i primer de la categoria.

Per el que fa a la classificació general, en la que ja s'ha descomptat el primer dels pitjors resultats, passo a ser quart de la volta, estaré a graella privilegiada a Amer!! i líder de la categoria, que serà, tal i com va dir el company Albert Bosch, disputada fins a la última cursa... res està decidit!




http://carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Copa Girona de BTT a Porqueres, corrent amb el cap


Avui dia 12 d'octubre de 2009, s'ha disputat una nova prova de la Copa Girona de BTT, aquest cop a Porqueres i amb sortida i arribada a la coneguda zona esportiva de Miànegues, sense haver de buscar-hi fites!

El cel lluïa blau i sense núvols, la temperatura a primera hora del matí era fresqueta però cap al migdia el sol ja apretava de valent. Per primer cop a la temporada, tenia guardat un lloc a la graella de sortida per anar el 20 a la general de la cursa tot i haver-me saltat la segona prova puntuable, així que no calia patir tant per agafar una bona posició de sortida. El circuit ja sortia en pujada, fet que ha partit el grup quedant uns 10 corredors a la part capdavantera, l'objectiu inicial que m'havia marcat era seguir la roda de l'Albert Bosch, el líder de la categoria almenys a la primer pujada, intentar distanciar-lo a la zona intermitja més técnica per el bosc de Miànegues i un cop entrats a la pujada llarga del turó de can Ramió mantenir-lo o aguantar-lo ja que ell era, teòricament més fort que jo en pujades llargues. I la cosa ha anat així, aguantant-lo de sortida a roda, intentar distanciar-lo a la zona tècnica, però a l'inici de la màxima dificultat de la cursa, alla estava, a roda. Al començar a pujar ha tensat el ritme i m'ha pres uns quants metres d'avantatge que poc a poc i amb l'ajuda dels corredors més lents que anàvem avançant he aconseguit reduir.

A l'alçada del Puig de Sant Joan i més tard al pas l'ermita de Santa Maria de Camós, la cursa continuava igual, l'Albert continuava tirant a bon ritme a la pujada, jo a roda sense deixar-li ni un metre, i el tercer classificat de la categoria un grapat de minuts enrera. Poc a poc he anat agafant el ritme i em sentia amb les cames fortes, era conscient que al quilòmetre 12, on es dividien els circuits, s'acabava la pujada i començava un descens ràpid fins a la masia de Can Pigem per dirigir-nos de nou cap a Miànegues, així doncs tocava moure fitxa. Sé perfectament que sempre peco de precipitat, i aquest cop, quan per primera vegada he vist l'oportunitat de canviar el ritme m'he contingut (i m'ha costat eh!), però m'he mantingut a roda del líder. Anaven avançant els quilòmetres, i sobre el punt quilòmetric 10.6 hi havia un petit descans que reprenia una rampa dura amb pedra solta bastant dolenta, alla me l'he jugat, he passat a davant i he canviat el ritme. He coronat la pujada de pedres molt ràpid, i al girar-me per mirar els efectes del meu canvi de ritme he vist que l'Albert s'havia quedat uns metres, era el moment de rematar, i sense baixar el ritme he superat les tres rampes que quedaven per arribar al Turó de Can Ramió i començar una baixad rapidíssima.

Un cop ja al pla, quan em girava enrera i no veia cap corredor sabia que si no passava res estrany la cursa era meva, a plat rodo més ràpid que el corredor que em precedia i per tant si no m'atrapava a la baixada ho tenia realment complicat per contactar amb mi. Per postres, l'Albert va i es perd en una de les mil cruïlles mal indicades que hi havia avui al llarg del circuit, i això li ha fet perdre un temps que s'ha ajustat als 2 minuts a la línia de meta. Finalment, he entrat en primera posició, seguit de l'Albert Bosch (Begur-AESC) a 1:54 i tercer l'Alex Caballero (Free Bike) a 5:21.

A la general del campionat avanço fins al 18 del total de la volta, i dins la categoria passo a sisè a l'espera que es disputi una prova més i pugui eliminar la cursa del campionat que em vaig saltar.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Rapidíssima Copa Girona a Cornellà de Terri

I per si dissabte no n’hi havia prou, diumenge tocava agafar la BTT i continuar amb la Copa Girona,a quest cop a Cornellà del Terri. Després de cridar els corredors de graella entre els que jo no hi era per haver-me saltat la segona cursa, tocava estar atent i apretar per estar a davant. Per sort, un primer tram asfaltat amb lleugera pujada permetia col•locar-se bé, i vaig aconseguir entrar a la pols havent avançant ja l’Albert Bosch i a roda d’en Javi Gomez, que víctima de la mala sort, va quedar literalment clavat en una bassa de fang, i vaig poder avançar. A partir d’aquí, la cursa va ser, plat gran, cap entre espatlles i apretar fort.

Al quilòemtre 3, la cursa es va complicar lleugerament, atrapant els darrers corredors de la volta llarga i havent de gestionar un trànsit de corredors lents per un seguit de corriols on amb prou feines hi passava una bicicleta. La cursa transcorria per uns paratges força verds i frondosos del Pla de l’Estany, amb turonets amunt i avall que la convertien en un veritable trencacames, que juntament amb el ritme rapidíssim que es portava, feia suar de valent per coronar cada un dels turonets. Encara amb el traçat compartit entre els dos circuits, la cursa transcorria per les rodalies de Ravós del Terri i es dirigia cap a la població de Medinyà.

Més o menys al quilòmetre 12, els dos circuits es separaven, i va ser llavors, rodant amb en Roger Giro d’Olost que vaig veure que uns metres per davant nostre hi havia la moto, volia dir això que obriem cursa nosaltres dos? Jo feia per davant encara un corredor de Bicis Esteve. Realment era així, però la desconeixença en aquest cas, va ser motivació extra, i encara una dosi més de motivació quan a les rectes tombava el cap enrera i no veia a cap corredor, a pocs quilòmetres de meta la situació semblava controlada, però no localitzava el nucli urbà de Cornellà per tenir una referència, i a sobre el conta quilòmetres se m’havia tornat boig i marcava velocitats superiors als 200 km/h!! vam anar ràpid però tampoc cal exagerar!!

Al cap d’uns minuts una corba a l’esquerra encarava els corredors cap a la plaça del Mig i a l’arc d’arribada. El que vaig trobar exagerat a Sant Gregori de que l’Albert Bosch entrés tercer a la general absoluta, doncs vaig igualar-ho veient que havia portat un ritme rapidíssim de cursa. Altres anys, amb més entrenament no havia aconseguit quedar entre els 10 primers a la general, i aquest cop tercer i primer de la categoria amb un temps de 1:00:54, segon va ser l’Albert Bosch (Begur – AESC) a 1 minut i 6 segons, i va completar el podi en Javi Gomez (Impuls Medes Bike) a 3 minuts 21 segons. A la classificació general, a falta de poder descomptar la cursa que em vaig saltar passo a seté de la categoria i entro el 20 a la general absoluta del circuit, això vol dir que a Porqueres toca sortir a graella!

Ja puc anar dient amb els companys que sóc un verdader esplai ja, que no entreno, que amb aquests resultats tinc menys credibilitat que un polític president del govern.



http://carlesdomingo.blogspot.com

I Volta a les Gavarres entre el top-10

El passat dia 3 d’octubre, coincidint amb el congrés del cicloturisme de la Costa Brava, va disputar-se la I Volta a les Gavarres, una marxa cicloturista amb sortida i arribada a la platja de Sant Pol de S’Agaró. Una marxa cicloturista amb autèntic recorregut de Tour, amb un total de 8 cotes i ports al llarg de 150 quilòmetres de recorregut.

Una setantena de corredors es van presentar a la línia de sortida, alguns d’ells autèntics “fletxes” de la bici de carretera, la gran quantitat d’Esteves i Topes donava a pensar qui portaria el control de pilot, almenys en els primers quilòmetres, i així va ser, ja de sortida, l’alt de S’Agaró va ser l’única cota que es va fer a un ritme calmat, ja que a la sortida de Sant Feliu, a les primers rampes de l’alt de Sant Feliu (cota de 4ª en el passat Tour de France) el ritme va augmentar. Tot i els meus pocs quilòmetres a la carretera vaig aconseguir aguantar amb el grup, però al trencacames que és la carretera de Tossa, en Met Estanyol va decidir posar a prova a tothom, va passar a tivar el grup i a mi em va posar ben bé a prova, va arribar el moment de despenjar-se. Intentant aguantar el ritme i esperant el moment de pausa continuava a la vista del grup capdavanter. Per mala sort vaig ser l’últim a despenjar-me en aquell moment, per tant em va tocar anar sol una bona estona i sense poder entrar de nou amb els de davant. Deixant la carretera de Tossa, la cursa s’enfilava cap a l’alt de Sant Grau (port de 1ª categoria a la Volta a Catalunya i la Setmana Catalana), que també em va tocar fer sol. La baixada, també sol, va ser ràpida, aprofitant els nous trams asfaltats, pas per l’avituallament de Llagostera, i camí de Romanyà vaig ser neutralitzat per un nou grupet, d’unes 20 unitats, amb el que vaig poder aguantar una bona estona.

A les primeres rampes de l’Alt de Romanyà (2ª categoria a la Setmana Catalana) el grup es va tallar i vam quedar només 7 corredors, que vam coronar agrupats Romanyà i la seva pertinent baixada fins a Calonge. El nostre objectiu era intentar donar caça als de davant (poc probable) i per això els trams plans eren esgotadors, s’anava a tope. Seguint amb el recorregut, continuavem cap a l’Alt de la Ganga, una pujada molt progressiva i alhora molt ràpida fins a l’avituallament col•locat a l’alt, una baixada igualment ràpid, i un pla llampec fins a la Bisbal, on es girava a l’esquerra i es rodejava la població per encarar cap a Cruïlles i Sant Sadurní de l’Heura, on de nou, la carretera es tornava a enfilar cap a l’Alt de Santa Pellaia (2ª categoria a la Volta a Catalunya). Probablement el port que més he fet a la meva vida, Santa Pellaia, va ser la meva creu, el quilometratge es començava a notar i no vaig poder aguantar el ritme, per tant, vaig tallar-me juntament amb dos corredors berguedans, els tres vam coronar Santa Pellaia i vam baixar cap a Cassà i després cap a Caldes, terreny conegut i reconegut. Després de Caldes la cursa es dirigia cap a Llagostera i de nou cap a Sant Grau, aquest cop per el costat llarg però més progressiu que per la costa, on vam començar a trobar corredors que començaven a acusar el cansament. Després de la baixada que abans havia estat pujada, de nou s’anava cap a Sant Feliu, on els corredors trobaven una de les imatges més boniques de la cursa, un passeig marítim amb el trànsit completament tallat i ple de gent animant el pas de la cursa, fantàstic de veritat. Per últim, es repetia l’Alt de S’Agaró, que em va semblar moooooolt més llarg del que realment és, i després una baixada ràpida fins a la platja de Sant Pol on hi havia col•locat l’arc d’arribada. A meta, amb un temps apropant-se a les 5 hores i 145 quilòmetres, el nové, un resultat entre el top-10 inesperat, recordant però que es tractava d’una marxa no-competitiva, seguim així!

http://carlesdomingo.blogspot.com

dissabte, 26 de setembre de 2009

La Matagalls-Montserrat, una experiéncia única de veritat

Aquest any si, aquest any tocava anar-hi, i després d’haver fer la inscripció no sé quants mesos abans, per fi aquest passat cap de setmana va tocar prendre la sortida a la més històrica de les marxes de resistència, la Matagalls – Montserrat en la seva trentena edició.

Els dies abans tot van ser preparatius, escullir l’equipació que em permetés disputar la cursa i no haver-me de canviar a la nit per culpa del fred, preveure el racionament de l’alimentació, qué posar a la motxilla sense excedir el pes, documentar-me sobre les tipologies de tippings als peus per protegir-los, i mil i un detalls que cal cuidar per afrontar amb éxit i certa competitivitat aquesta nova aventura.

A la Matagalls, es pren la sortida en grups de 30 persones cada minut, i a mi em tocava sortir a les 19:08, o sigui dels últims, això té certs avantatges i també certs inconvenients, el que primer bé al cap i que després de la sortida hi ha poques hores de llum, i la nit suposa un alentiment en el ritme de cursa i un sobreesforç mental per enfrontar-te a les dificultats del recorregut, d’altra banda, t’assegura trobar gent durant tota la nit, fet que ajuda a no sentir-te sol.

Sobre les 5 de la tarda del dissabte passavem amb cotxe per davant la sortida de la cursa, i dic passàvem perque era impossible aparcar a 2 quilòmetres carretera amunt, carretera avall. Després de saludar alguns companys i coneguts i retirar el dorsal amb la tarja de control i la federativa tocava alimentar-se amb un plat de macarrons escandinaus (blancs, blancs, blancs) per carregar els dipòsits d’energia, després posar en pràctica el tipping als peus i no gaire temps més abans de la sortida… per fi s’acostava el moment.

A les 19:08 comença la meva cursa, la meva Matagalls, per un corriolet estret amb embussos fins 300 metres més enllà, atravessar la carretera que baixa de Collformic cap al Brull, alla els darrers crits d’ànims de la familia i un “fins demà” ple de força per entrar a la pista que dirigeix el Meridià Verd i el GR-5 cap al Pla de la Calma, un dels paratges més bonics del Montseny, just a la seva entrada i amb les últimes llums del dia, una imatge que posava la pell de gallina, a part del cuc de corredors que serpentegen el camí de Tagamanent, a la meva esquerra la serralada del Montnegre-Corredor, el mar Mediterrani, i just al meu davant, sobreposada a una preciosa posta de sol dels últims dies d’estiu, Montserrat, el destí que ens depara a tots els que em rodegen però que no tots podran aconseguir, seré jo un dels escullits?

La meva cursa va avançant, trotant al pla, corrent a les baixades i caminant a les pujades, això serà el ritme de la Matagalls. Només faig que adelantar gent, la majoria s’ho pren amb molta calma, potser jo vaig massa ràpid? Espero que no! Amb això m’arriben les primeres molésties, el tipping d’un dels dits del peu esquerra és massa profund i em molesta a l’entredit, decideixo parar i me l’arrenco, em torno a calçar, continuo, però als 5 minuts un altre entredit em fa mal, mig mosquejat amb mi mateix torno a parar i m’arrenco tots els tippings dels dits del peu esquerra excepte el gros, m’aplico vaselina en quantitat, mitjó, bamba i a córrer, s’han acabat les molésties! La cursa continua avançant cap al primer control de pas, al quilòmetre 8. Just abans d’arribar-hi, un grup de tres xavals es posa a córrer al meu costat, giro el cap i em trobo a tres antics alumnes del crèdit d’orientació de la UdG, potser la meva xerrada dels raids d’aventura els va engrescar a provar coses noves? Després de saludar-los, arribar al control, desitjar-nos sort i despedir-nos comença la baixada cap a Tagamanent, deixant enrera el Pla de la Calma i també les últimes llums del dia, és hora de començar a preparar el frontal i adaptar-nos a la nova il•luminació de l’escenari.

Un cop deixada a l’esquerra l’ermita de Tagamanent, començava la baixada de veritat, un corriol pedregós en direcció a Aiguafreda, en alguns passos complicats, molts embuts, massa gent agrupada i fan perdre una miqueta el tempo de la cursa, tot i això sóc afortunat, la majoria de gent deixa una linia de traçada per els corredors ràpids que jo aprofito per avançar encara més posicions, finalment sortim a una pista ample, de baixada pronunciada, i resulta que ja estem a l’entrada d’Aiguafreda. Sento crits, de molta gent, i al girar la cantonada veig que el poble d’Aiguafreda ha sortit al carrer a animar els corredors, és una imatge impressionant, fa posar la pell de gallina, i el més important, pujant els ànims per tenir un “últim” contacte amb la civilització abans d’endinssar-se en la foscor de la nit. A l’avituallament d’Aiguafreda vaig passar-hi ràpid, agafant una miqueta de codonyat per aportar unes quantes calories, i de seguida cap a afrontar la primera pujada de la cursa.

A la sortida de la població s’encarava una pista que progressava muntanya amunt, i la foscor donava una imatge realment emocionant, una cuca de frontals encesos marcava el traçat de la pista fins arribar al control de pas del Pla de la Garga, ja al quilòmetre 19.5. Un cop passat el control, tornaven els corriols, aquest cop sense tants embussos però tot i això amb una filera de gent que pocs cops permetia progressar posicions.

A partir d’aquí, tampoc vull aburrir-vos amb la meva crònica, la foscor de la nit ja havia invadit el circuit, el cansament es començava a notar, però us explicaré només alguna experiència destacable que passés al llarg de la nit.

Corria ja sobre el quilòmetre 35, a punt de passar el nou punt de control al Coll de Matafaluga quan el primer “baixon” va arribar, notava molt dolor a les cames, suposo que per el cansament, però anava mort, el meu ritme de carrera s’anava alentint, continuava atrapant gent, però algú també m’avançava a mi. Al passar el control, i veure la gent de per alla animant, va pujar un pel la moral, tot i això el meu estat d’ànim no era gens bo, i tocava afrontar una llarguíssima baixada fins a Sant Llorenç Savall, punt estratègic, meitat de carrera i on es produeixen la major part dels abandonaments de la cursa. Sens dubte vaig fer una baixada penosa, no m’aguantava i la moral estava per terra, vaig arribar a pensar que em quedaria a Sant Llorenç, que si el cotxe dels meus pares hagués estat alla, hi hagués pujat, volia anar a casa a dormir, però que carai! Estava a la Matagalls i sabia des del primer moment que seria dura, però s’havia de tirar endavant. Al arribar a l’avituallament del poble, vaig asseure’m a terra, vaig fer uns estiraments, vaig menjar dos entrepans, un paracetamol i a continuar. Per sort, a la sortida vaig trobar-me amb un grupet de 4 que anava a un bon ritme, i enter paraula i paraula vaig oblidar la moral baixa i va servir per sortir del pou.

Ja a trenc d’alba, al quilòmetre 70 de cursa, amb els primers rajos de sol del dia, curiosament la moral va tornar a defallir. Al pas per Vacarisses, ni l’avituallament va servir per recuperar, el dolor a les cames ja era més que insuportable i les ganes d’arribar infinites. A sobre, la muntanya de Montserrat estava just davant nostre, la veia a dreta i esquerra, ens hi acostavem però no atacavem l’ascens mai. Fixeu-vos si anava malament, que amb això vaig rebre la trucada dels meus pares per veure com havia passat la nit, i no vaig ser capaç ni de dir correctament on estava, vaig dir que estava al punt de control quan tot just estava a Vacarisses, però no sé si va ser sentir la veu d’algú conegut, saber que quedava poc de carrera, que arribava a Montserrat, encara que fos caminant, i que al següent poble hi hauria algú al carrer que m’animaria incondicionalment, que vaig començar a trotar, notava les plantes dels peus reventades, sobretot l’esquerra (a l’arribada vaig descobrir-hi una butllofa ben bé al mig del peu), de cop es va presentar davant meu el CP-9, el penúltim abans de l’arribada, i als pocs minuts ja entrava a Moistrol de Montserrat, creuar el riu i travessar el poble on vaig trobar-hi la familia a peu de carrer veient el pas de la cursa, la meva primera paraula al veure’ls “això és inhumà”, per suposat la seva única paraula va ser amb ànims, que si havia arribat fins allà, arribava a Montserrat, i després d’un petit descans, vaig reprendre la cursa i vaig començar la última pujada de la cursa amb final al Monestir de Montserrat, una pujada, dura de les de veritat, amb uns escalons més mal fotuts impossible, però amb la meta a dalt i això donava ales!

I així va ser, a meta després de poc més de 15 hores de cursa, 4 hores per sota la mitjana de la cursa del 2008, per tant, resultat satisfactòri en una experiència única, tant per les sensacions viscudes com per, probablement, la meva presència.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Triatló d'Empuriabrava amb un sabor amarg


No va anar del tot bé no, això que la preparació i les sensacions pre-cursa durant la setmana eren bones. Poc a poc vaig millorant a la piscina, amb la bici anava com sempre i corrent amb més resistència que explosivitat, bo per ser la última disciplina a disputar.

Tot va començar al matí del dia 11, corrent a una hora atípica, a les 12 del migdia, feien retrassar una mica la preparació alimentària, però per sort podia dormir una miqueta més. Però bé, entrem en matèria i no parlem de tants detalls.

El triatló s'iniciava amb una secció de natació de 700 metres per el canal dels Salins, coneixeu la zona? si és així segur que no tindrieu fetge per tirar-vos a l'aigua alla, quina bassa més guarra per nedar! a dintre l'aigua, nedant us juro que no em veia la punta del braç, realment asqueròs, potser per això em va sortir una natació millor que mai, ja comença a ser hora de no sortir sempre l'últim de l'aigua. Acabant la secció amb un temps de 14:09, a la cua del grup, però mantenint el ritme i per davant d'uns quants braços que encara veia moure's per l'aigua. La motivació a la sortida de l'aigua al veure que no havia anat del tot malament va ser directament proporcional al mareig per hipòxia de mi mateix, realment ha de ser molt graciòs veure des de fora com els triatletes van sortint ben groguis. I amb la moral a tope tocava el meu fort, la bici!

La secció tractava de 22 quilòmetres completament plans, des d'Empuriabrava cap a Castelló d'Empúries, Vilanova de la Muga, mitja volta i a desfer el camí fet. Vaig sortir del canvi a tope per els carrers d'Empuriabrava, a plat i a un ritme que treia les pegatines a uns quants a davant meu, rodant a una mitja de 32 km/h passava per Castelló d'Empúries, havent recuperat ja unes 30 posicions ben bé, però quan de lluny ja veia l'avituallament de mig camí, a Vilanova de la Muga, alguna cosa no anava bé, en un salt, vaig notar que la bici del darrera botava diferent i a la següent corba esquerra com se n'anava la bici de cul per culpa de la pressió de la roda! si si, havia punxat un tubeless! i diuen que no punxen! no portava recanvi, així que tocava patir uns 10 quilòmetres fins arribar al control de canvi, però als dos quilòmetres la llanta ja tocava a terra. Per sort un amable corredor del C.N. Terrassa em va deixar una manxa, i parant cada 2-3 quilòmetres vaig poder arribar a Empuriabrava de nou, però molt i molt endarrerit i havent perdut molt i molt de temps, però com jo sempre dic que s'ha de fer, sense haver abandonat la cursa!

Entrant a la darrera secció, tocava córrer 5 quilòmetres per els carrers d'Empuriabrava, començàvem serpentejant per alguns dels canals i llavors el circuit ens dirigia cap al passeig de la platja, que corriem de dalt a abaix anant i tornant. A l'anada fins el port, perfecte, un ritme bo, adelantant corredors, però al fer mitja volta uuuff!! tot el vent en contra i tot el passeig per endavant! per sort les forces encara m'aguantaven, i al anar tant endarrerit anava avançant constantment a gent que anava més que fosa, morta!

Però bé, finalment acabava el triatló amb un temps de 1:34:51 en la posició 167, una llàstima haver punxat, però ara caldrà esperar la propera ocasió i continuar millorant a dintre l'aigua.

http://carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 7 de setembre de 2009

Tornant al ritme: Copa Girona de BTT a Bescanó


I per completar el cap de setmana el diumenge al matí tocava anar a estrenar la Copa Girona de BTT a Bescanó, amb un circuit preparat per en Jaume Coca que, com ja és habitual a la població, ens dirigia cap als turons de Sant Dalmai i Estanyol. A la taula d’inscripcions, retrobada amb alguns coneguts que preguntaven per el meu genoll, és d’agrair. I darrera la taula, un mapa amb el circuit, al donar-li una ullada, uuufffff! La sortida era en direcció a Estanyol, per la carretera asfaltada que, amb la bici de carretera s’enganxa d’una manera brutal! La pendent és impressionant, uuuuiiiii!! Que tranquil sortiria!! I així va ser, sortir tranquil, controlant una miqueta la posició però sense cebar-se amb la pujada, eren 2 quilòmetres en els que no vaig parar d’avançar els típics “estesos” que surten a mort des del xiulet de l’àrbitre.

Donant una ullada endavant, dos corredors de la categoria anaven un punt més que jo, en Bosch en el grup capdavanter, fortíssim, i en Javi entremig i un punt més que jo, quedaven quilòmetres i tot podia passar encara, i així va ser, a la primera baixada, ja em trobo en Javi estès a l’esquerra després d’una seca monumental i tot el maillot empolsat! Després de preguntar-li si estava bé i em digués que si vaig continuar, al meu ritme i disfrutant molt dels corriols de la zona.
Generalment, un circuit ben organitzat i ben senyalitzat, sense lloc a pèrdues però si algun dubte que no es resolia fins que no eres a sobre la cruïlla. Un circuit trencacames, amb pujades i baixades tècniques però no impossibles. Poc a poc es tractava d’anar agafant ritme i confiança sobre les dues rodes.

Les sensacions van ser bones, i la distància de 20 quilòmetres justa per no empajarar-me i poder anar a ritme “one more time” tota la carrera. A meta, després d’una hora i quart, tenia el dubte de la classificació, en Quim Esparraguera deia que davant seu no hi havia ningú de la meva categoria, però en Bosch no el tenia ben controlat i estava insegur de com havia anat.


Al final però, segon, un bon retrobament amb la comeptició oficial de BTT, a tres minutets del company Bosch i a tres de l’amic Boada, o sigui en terra de ningú.

http://carlesdomingo.blogspot.com

Sessió doble part 2: Orientació a Olot

Acabat el duatló vaig decidir anar-me’n a córrer-cuita cap a Olot, on per celebrar les Festes del Tura, els companys olotins d’Aligots juntament amb algun UE Vic, havien inventat un mapa i organitzaven una bonica cursa d’orientació.

Les sortides es donaven entre 5 i 7, i a mi em van sobrar tant sols 20 minuts! Així que, un cop més com a tònica general de la tarda, caldria apretar el ritme per no retardar l’hora de recollida de les fites. I a més a més, va l’Imma i m’apunta al C1, o sigui 27 fites i 7 quilòmetres lineals de cursa, uuuffff! M’he d’espavilar, així que surto ràpid cap a la primera per enllaçar una serie de les 10 primeres fites urbanes per el nucli d’Olot, pujant cap al cementiri al peu del Montsacopa i una tirada llarguíssima per entrar a la zona de fites rurals. La màxima complicació de la primera part, la gent, podeu imaginar-vos com estaven els carrers del centre d’Olot un dissabte a la tarda de les Festes del Tura, zigzaguejant persones, nens, cotxets i gossos a cada pas!

Amb el primer contacte amb la zona rural del mapa, algun que altre problema d’interpretació del mapa, en la meva opinió personal, em va donar mal de caps algun camí que l’interpretava més gran del que era. A partir d’aquí, el C1 encarava la pujada cap al primer dels turons que rodeja Olot que, en la vesant nord, s’hi trobava un bosc típic volcànic preciós, amb desnivell avall i amunt i tornant en direcció a Olot per encarar una infernal pujada al Montsacopa, visitant les torres de guaita que el guarden en la seva part més alta, l’ermita del Montsacopa i començar un bestial descens del volcà per la línia més recta que us podeu imaginar, tornant a arribar al nucli d’Olot amb les sabates amb la mateixa quantitat de sorra que es va treure del Croscat, total que l’oficina d’administració del parc natural dels volcans podria haver-me denunciat per extreure gresa del volcà!! El temps a meta, el de menys, jo vaig comptabilitzar un temps de 1 hora 10 que em col•locava entre els 10 primers del C1, prou bé per fer tant de temps que no orientava!

http://carlesdomingo.blogspot.com

Sessió doble part 1: Duatló de Caldes

Efectivament, aquest va ser un cap de setmana complet, amb sessió doble de competició el dissabte i una matinal de diumenge per acabar de completar un cap de setmana de carreres.

L’intensiu va començar el dissabte a les 16:00, amb la novena edició del duatló aquàtic de Caldes de Malavella, que constava d’una primera secció de 500 metres de natació i després una cursa a peu de 5 quilòmetres. Encara no sé com vaig apuntar-me a la primera serie de la sortida, ja que la piscina municipal no dóna per més, dues persones per carril, és a dir 14 persones per serie i un total de 3 series. Col•locar-te a la primera seria suposa córrer amb els forts del duatló, per això us dic que no sé com, m’hi vaig apuntar. Compartint carril amb l’Adrià i en Chicho, el germà de la Maru que corria la tercera serie, com a veí de carril.

A la sortida nedant, va passar el de sempre, l’aigua i jo no acabem de confinar del tot, amb un físic més predisposat a aguantar grans distàncies, el ritme dels 500 metres em va semblar excessivament ràpid, i vaig aguantar-lo tant sols un anar i venir dels 20 metres de llarg de la piscina, fins a decidir imposar-me el meu ritme i anar fent. Total, que vaig sortit l’últim de l’aigua i em quedava el córrer com un desesperat per recuperar el que pogués.

I així ho vaig fer, sortir a donar-ho tot. La cursa constava de 6 voltes a un circuit per la zona esportiva de Caldes fins a completar un total de 5 quilòmetres. Les voltes eren molt ràpides, i haver perdut temps a la piscina em va servir per poder agafar la llebre d’un dels primers classificats i guanyar alguna que altra posició. Havent recuperat unes tres posicions a la classificació vaig parar el crono a meta amb un temps de 32 minuts i 10 segons, ràpid, ràpid, i massa ràpid.

http://carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 31 d’agost de 2009

I un any més, a la cursa del Pollastre


Com ja va essent tradició de cada agost, un any més va tocar anar a la cursa del pollastre, aquest cop el 23, un dia, com tots, molt calorós, en el que, com el dia anterior, els companys Matxacuques s'havien treballat un preciós recorregut per una zona tancada a la circulació per amenaça del foc, i com el dia anterior, va tocar treballar a la nit per tenir llest un recorregut per els participants d'aquesta mítica cursa estiuenca. Aquesta córrer-cuita, es notava en el recorregut, que moltes vegades es cargolava sobre ell mateix o circulava per trams in-ciclables que feien baixar la qualitat de la cursa, tot i això, la organització la va tirar endavant i això va ser un punt a favor seu.

La sortida començava en direcció al centre del poble i cap a Castell d'Aro, per començar-nos a enfilar a la sortida del poble en direcció a la urbanització de les Teules. A mitja pujada, el guanyador d'anteriors ocasions, en Marc Trayter parat amb una punxada, per un any que tenia competència forta, va i punxa, pobre noi. I al final comença la in-ciclabilitat, primerament uns 2 quilòmetres patejant fins a coronar a una zona amb unes barraques i gossos que fotia mitja por, després tocava baixar amb la mateixa tònica, no us perdeu les fotos a la web de la organització, hi ha seqüències de caigudes de gent que arranquen un somriure (espero que no es fessin mal), un cop acabat el mal-son, arribàvem a la carretera de les Teules i fèiem voltes per els boscos del planer amunt i avall per dirigir la carrera cap a la pujada del Pollastre, un cop al peu, enguany no la vaig ni provar, anava bastant tocat per la calor i la vaig veure impossible, no ho era, en Freixer la va fer entera. Del Pollastre cap a Romanyà pujant cap a les Gavarres, i d'allà baixant cap a Bell-lloc i separant les Gallines dels Pollastres, que únicament fèiem una volteta més per el planer, tot improvisat amb una nit, llàstima, i d'allà cap a meta en uns últims 3 quilòmetres per dins la riera, amb sorra fins als turmells, i seguint una caravana de corredors que es dirigien a meta que per dignitat i respecte, no adalantaves, tot i les intencions del llest de torn.

La única diferenciació a meta entre Gallines i Pollastres, un organitzador que preguntava els quilòmetres que portaves, res més, per cert, jo 34. Una edició deslluïda, minsa i pobre per el nivell al que ens tenen acostumats, sense cap dubte, no per culpa dels organitzadors, que suen any rera any per superar-se en qualitat i bon tracta, arribant a un punt on ja és gairebé impossible, però potser a vegades, valdria més la pena pensar-ho dues vegades i rumiar si val la pena seguir endavant oferint el que s'ofereix, és només una reflexió personal.

Per cert, alguns diuen, que el circuit d'enguany el guarden per l'any vinent, i que és el millor que s'ha fet mai en el Pollastre, amb aquesta perspectiva, a mi probablement m'hi trobareu!

Ah! el resultat! a meta amb un temps de 2:42:17, el 83 i un any més, continuo essent Pollastre!!

http://carlesdomingo.blogspot.com

La cursa de la guilla, una nova prova de foc


De ben poc va anar que el passat 22 d'agost, el nou projecte dels amics del Matxacuca se n'anés a norris, degut a l'alt risc d'incendi que s'extén a la major part de Catalunya aquest estiu comprenia entre d'altres punts, el massís de Cadiretes, precisament el lloc escullit per la cursa de la Guilla, una cursa de muntanya que obria un cap de setmana de competicions de gran qualitat i a prop de casa. Els Matxacuca havien preparat un recorregut espectacular, de 22 quilòmetres passant per llocs preciosos, els Carcaixells, el Montclar i el castell de Solius havien de ser el públic privilegiat del pas dels corredors. Per mi una nova prova de foc, veure la resposta del meu genoll en una primera cursa de muntanya orientant la preparació per la Matagalls Montserrat del proper mes de setembre.

Com ja us podeu imaginar, el permís per córrer a Cadiretes no va arribar, i la organització a córrer-cuita es va haver d'inventar un recorregut més proper a Santa Cristina, o sigui per les Gavarres, que va constar de dues voltes a un circuit de 8 quilòmetres. Les males llengües diuen que més suau que el que havia de ser inicialment, per mi, dur igualment. L'ambient a la sortida era molt bo, saludant a unes quantes amistats ja es podien identificar els possibles favorits de la cursa, el primer de la llista en Toti Bes, i en posicions més endarrerides mil i un ciclistes que es també provaven com és això de córrer a peu.

En els primers compassos, com si d'un novell es tractés, vaig ser massa generós amb el meu ritme, i es clar, al peu de la primera pujada ja anava mort. Bé, no potser com un novell, ja que el ritme era el que portava al mes de juny, però clar, després d'estar completament parat i seguidament començar a treballar tot el dia, la falta d'hores d'entrenament es nota, i em vaig veure obligat a baixar el ritme i a saquejar les begudes del primer avituallament, on em vaig parar per força. Ja arribant a dalt de la cota més alta, la musculatura començava a respondre, i en manelet a apretar de valent, un cop coronat, baixada cap a l'indret de Bell-lloc i de nou cap a Santa Cristina per començar una segona volta calurosa. Els corredors que m'havien avançat a la primera volta, queien com mosques, i el meu ritme cada vegada era millor, a la pujada em va sortir una tècnica que ni sabia que tingués, "bona técnica" animaven un grup d'espectadors a pocs metres de coronar, i jo a lo Kilian Jornet, mans als genolls i a patejar...

A l'arribada, parant el crono amb 2:05:32, prou bé per mi, però faltat de moooooooolt ritme, potser el sol, potser voler sortir massa fort... no va ser el meu dia, però el genoll, un 10, va respondre quedant-se callat.

http://carlesdomingo.blogspot.com