dilluns, 26 d’octubre de 2009

Copa Girona de BTT a Amer, una nova victòria, aquest cop immerescuda

De la mateixa manera que m'agrada explicar-vos en primera persona les meves sensacions en una cursa, i més quan la cursa surt bé, també m'agrada reconéixer les bones curses dels altres companys, per això, el títol d'aquesta nova crònica del blog, una nova victòria, si, però aquest cop en una cursa que des de la primera baixada se m'havia escapat, seguiu llegint.

Unes setmanes abans ja es va començar a escampar el rumor que aquest diumenge es va confirmar, la cursa de Copa Girona d'Amer era un circuit duríssim i bastant més llarg del que estàvem acostumats, i així va ser, un circuit de 25 quilòmetres que van acabar essent 28, en un constant puja i baixa, amb un terreny enfangat, pedregós i molt relliscós, que convertíen la cursa en técnica, i la més dura fins el moment. La cursa sortia de l'estació d'Amer, amb uns 500 metres en pujada per la carretera de Sant Martí Sacalm, per estirar el grup i començar a baixar per alguns caminets fins a la zona de la Font Picant (... aigua fina d'agulla) per creuar la carretera d'Olot i acullir, la resta de circuit, a la banda est de la població.

D'inici, tot bé, controlant el ritme del grup, i el de l'Albert Bosch, com no, entrant a la primera baixada cap a la Font Picant al capdavant i posant el meu ritme, sense cap pressió, a la baixada. De seguida vaig notar que el meu ritme no era el d'altres dies, les cames estaven carregades del dia abans, i a més, en els petits talls de pla i a les primeres rampes, perdia ritme respecte a altres corredors. L'Albert, de moment, es mantenia a roda, i l'únic cop que em va passar, es va passar de llarg la cruïlla, anava massa ràpid en xaval! i ho vaig confirmar a la primera baixada tècnica, un corriol de pedra que semblava una pista de gel, en el que em va adelantar just abans d'entrar i que va marxar a la primera de canvi.

A partir d'aquí, havia de perdrer el menor temps possible a les baixades, que era on ell m'obriria el forat, en principi a les puajades ens mantindriem les diferències, i en el pla jo li podia recuperar, però és que en aquell circuit, de pla n'hi havia 5 metres! La cursa estava decidida al seu favor, gràcies a la valentia de la seva tàctica, i jo em podia limitar a perdre el menor temps possible i fent les pujades a mort per recuperar-li el que fos possible, però pujades a mort en faras una o dues, però en un circuit on n'apareix una darrera l'altre i dures, acabes petant, així que també caldria regular.

La mala sort va arribar per l'Albert sobre el quilòmetre 22 de cursa, quan la seva cadena va dir prou i va petar. Li va tocar fer uns quants quilòmetres corrent, fins a trobar algú que disposés de tronxacadenes i poder reparar l'avaria. Sortosament per mi, amb aquesta incidència li vaig recuperar tot el temps que m'havia molt ben guanyat i el vaig adelantar, fent una última baixada, aquest cop si, a mort per si de cas em volia atrapar, creuant el Ter a l'entrada d'Amer i arribant, emb una victòria no merescuda per el que us acabo d'explicar, a la ja tradicional arribada a la plaça Major del poble amb una diferència d'un minut i mig sobre l'Albert.

A la general de la volta, el quart, com ja va sent habitual, la mateixa posició que ocupo a la general de la volta. I en quant a categoria, reafirmant el liderat, a falta de 4 curses, amb 10 punts d'avantatge sobre l'Albert Bosch, amb el que, encara que ell digui que no, lluitarem fins a la última cursa, sinó ja veureu!



http://carlesdomingo.blogspot.com