dilluns, 2 de novembre de 2009

Copa Girona de BTT a Castell d'Aro, el Masnou decideix la cursa

I ja en van cinc de consecutives, les victòries aconseguides a la Copa Girona de BTT d'aquest any al sumar-hi l'aconseguida el passat 1 de novembre a Castell d'Aro, una cursa dura, en la que en un moment ho vaig veure tot negre, i gràcies a la paciència, la sang freda i el saber patir vaig poder pujar, un cop més, al graò més alt del podi.

El circuit començava amb un tram rodat per camins amples i de bona petja en direcció a la depuradora del municipi, des d'on es creuava la variant de Platja d'Aro i el pilot es dirigia cap al turó de Vilartagues, a Sant Feliu, una zona de corriols molt divertida i coneguda per la disputa del Trofeu Caixa Girona. Era just al creuar la variant on ens trobàvem amb la primera rampa ascendent, i és aquí on vaig veure la cursa de color morat. Com us he dit veniem rodant ràpid per el pla, per tant amb tota la tralla posada al canvi, i al baixar el plat va ser quan la cadena va sortir-se sense cap més explicació, ja fos per els quilòmetres que porta, o bé perque simplement li tocava sortir-se. Així doncs moment delicat, d'acord que estavem a principi de carrera, però degut a això també és el moment en el que els corredors encara van agrupats, i per tant parar-te uns segons suposa endarreri-te molt en el grup. Però és el que tocava, parar-se, i posar a lloc la cadena. Un cop solventat el problema, tocava apretar fort per recuperar. En aquest punt tothom buscava la traçada on podia, i a mi em tocava anar per la més dolenta, però les posicions es recuperaven a poc a poc. Em va semblar llastimosa l'actuació d'un veterà del Tope, ell ja sabrà qui és i com actua, que es va dedicar a taponar-me una bona estona i literalment molestar-me, i no és que estéssim en un camí estret ni molt menys, sinó que es dedicava a pretar el ritme quan veia que li treia roda per adelantar-lo i afluixava quan no podia passar quan ell mateix sabia que era un corredor molt més ràpid que ell i reglament en mà m'havia de deixar passar, en fi ell sabrà, jo mentrestant m'anava menjant el coco pensant que estava gastant moltes forces per arribar a davant.

Les pulsacions van baixar quan vaig veure no gaire lluny de mi tres esquenes conegudes, un Impuls Medes Bike, en Javi Gomez, un maillot Specialized, l'Alex Caballero, i un maillot de Medina amb uns colors molt i molt lletjos, en Quim Esparraguera. Al veure aquests companys, vaig veure que havia entrat de nou al cap de cursa, ja que uns metres més enllà hi havia també l'Albert, el que tots coneixeu, protagonista des de fa uns dies a les meves cròniques. El meu objectiu en aquell moment era col·locar-me a la seva roda i intentar recuperar una miqueta, ja que el desgast de forces que havia fet em podia jugar una mala passada més endavant. I així ho vaig fer, primer recuperar una miqueta, i després entrar en algun relleu ara tu, ara jo, i anar-nos distanciant poc a poc de la resta de rivals. Amb tot això ja havien passat uns quants quilòmetres i ens dirigíem cap al final del primer bucle, de nou a Castell d'Aro i afrontar la segona part de la cursa per el massís de les Gavarres.

Aquesta segona part començava ja de pujada. Jo prudent com sempre vaig apostar per conservar, l'Albert va ser qui va portar el ritme, i quin ritme durant la part més dura de l'ascensió al Masnou. Va provar un parell de canvis de ritme, quin tiu! als que poc a poc vaig anar responent i entrant de nou a roda, però mai regalant energia ni fent esforços gratuits. Al cap d'uns 3 quilòmetres de dures rampes, el terreny es suavitzava, i la pujada continuava per una pista amb alguns trams més trancats i més progressiva. Sabia que després d'això venia la baixada, i per tant calia treure uns metres a l'Albert que m'ha demostrat ser més bon baixador que jo. No m'ho vaig pensar dues vegades i després de carregar la combinació bona al canvi, vaig passar a portar jo el ritme, començant amb un parell de canvis de ritme als que l'Albert va respondre fantàsticament. Imagineu-vos la situació i l'esforç que portàvem, pujant per la pista a uns 27 km/h ia delantant a tot drap a altres corredors! I com diu la bona dita, a la tercera va a la vençuda, com que a cada canvi de ritme el precedia un petit descans, la tercera apretada va ser la definitiva, i més quan al entrar en una curva amb molta pedra l'Albert va perdre la traçada, el ritme, la moral i el coco per seguir-me. A partir d'aquí va tocar apretar, apretar i apretar.

Un cop arribats al Masnou, semblava que ja tot venia de baixada, es començava per un corriol conegut de la marxa del Pollastre d'aquest any, trencat per les pluges, tècnic, en el que calia afinar, i des del que es desembocava a una pista més còmode, però en la que uns metres més enllà es trencava a l'esquerra i es pujava amunt novament. Al principi la pendent es notava, però es podia pedalar amb esforç. Dalt de la pujada els ànims d'en Marc Masó, que diumenge anava com una moto, van donar-me ales. Després baixada per corriol estretíssim i dolent per entrar a la darrera pujada de la cursa, un duatló de muntanya en el que s'havia de carregar la bici a coll i grimpar per uns pedrots que en prou feines podies aguantar-t'hi dret. En aquell moment vaig maleir la organització, ara mateix, continuo fent-ho. I quan per fi s'acabava el duatló i podies pujar de nou a la bici, una baixada trencada a més no poder amb rocs per totes bandes, total, que arribaves a baix amb els braços fets pols.

I amb aquesta cursa una nova més cap al sarró. Novament 4rt a la classificació general de la volta i primer de la categoria avantatjant amb 1 minut 19 segons a l'amic Albert Bosch i 6 minuts 36 segons a en Javi Gomez, tercer de la categoria. A la general, continua tot apretat a més no poder, mantenint el liderat amb 15 punts d'avantatge sobre l'Albert, i a la general de la volta quart. Propera cursa, diumenge a Calonge, s'hi decidirà alguna cosa? dilluns que ve us ho explico!

http://carlesdomingo.blogspot.com