dissabte, 14 de novembre de 2009

Copa Girona de BTT a Calonge, una més al sac i aquesta un pel fàcil

El passat cap de setmana va tocar, novament, prova de la Copa Girona de BTT, aquest cop a Calonge, en un circuit mitjanament dur, no el pitjor, que transcorria cap a Santa Coloma de Fitor i el Puig Cargol.



Un cop més, s’esparava una bonica lluita amb l’Albert Bosch, però no va ser fins pocs minuts abans de la sortida que ens vam veure les cares, ja que durant els minuts d’escalfament, els dos ens pensàvem que l’altre no hi era ja que no ens hi vam trobar. Però bé, a la línia de sortida, la tensió de sempre. A l’inici tot ràpid, per bona pista i sense complicacions. Al quilòmetre 2 començaven les primeres rampes del circuit, tirava del grup en Quim Esparraguera, al que no va deixar respirar, al veure que podia estar a la seva alçada, el seu rival, en Pacu de Cadaqués de l’Impuls Medes, jo a roda de la bona roda d’en Quim i l’Albert enganxat a mi. Al començar a pujar, vam començar a adelantar als darrers corredors de la primera sortida, i alc ap de ben poc, al girar el cap per controlar l’estat del grup, la meva gran sorpresa, l’Albert ja estava uns 20 metres per darrera. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig decidir aprofitar la crisi del company, i vaig entrar jo a tirar del grup augmentant considerablement el ritme, ningú va seguir i va tocar apretar, apretar i apretar fins al final.

Pocs quilòmetres abans de l’avituallament, per el que es passava dues vegades s’entrava en un técnic corriol de baixada que enllaçava amb un bonic i ben preparat corriol pedregós de pujada que conduia la cursa fins a la pista principal que desembocava a l’avituallament ja esmentat. Un cop a l’avituallament, tocava una ràpida baixada fins a Fitor, en la que vaig rebre una nova sorpresa, altra vegada, al girar el cap i trobar-me en Quim a pocs metres darrera meu. La primera idea que em va passar per el cap, si l’Esparraguera estava alla tambe podria haver-hi l’Albert, uuffffff, que va tocar? Apretar, apretar i apretar, com sempre. I és per això que la segona meitat de la cursa va passar tant ràpida. En algun sector recta de bon camí, al girar-me només podia identificar en Quim Esparraguera darrera meu, ningú més, però ja era qüestió d’honor i un pique personal que portem a les curses en les que coincidim, els dos hem de guanyar a l’altre.

Un cop rodejada l’ermita de Fitor, el camí tornava en una lleugera pujada, amb un tram de basses profundes en les que s’hi havia d’entrar amb snorkel. La pujada s’anava endurint quan es retornava a l’avituallament, des d’on es baixava pocs metres i s’afrontava la darrera pujada de la cursa, el Puig Cargol (335 m) en una dura rampa per pista ampla que, a aquestes alçades de la cursa, s’enganxava a les cames que feia patir! Al coronar el Puig, una magnífica vista en un canvi de rasant que semblava que el camí conduia directament al mar, un camí de baixada rapidíssim, arribant prop dels 60 km/h i entrada a la part més divertida de la cursa, 3 quilòmetres de corriol perfectament preparat per el pas dels corredors fins arribar baixant a tot drap novament a Calonge.

Un cop a baix, pocs metres de pla, on tocava apretar per distanciar de nou a en Quim i vista enrera, tot controlat, només l’Esparraguera a la vista i a una distància prudencial, el final de cursa s’apropava, la sisena victòria consecutiva estava a la butxaca i el campionat en un 80%. A la propera, en faig prou en acabar la cursa per ser matemàticament campió de la Copa, però el que jo penso és que s’ha de demostrar que ets el campió fins a la darrera cursa.

La nota negativa, fisura considerable a la soldadura d’unió del tub del quadre que suporta la tija del seient, sembla ser que entra en garantia, però no n’estaré convençut fins que tingui el quadre nou a casa.

El resultat de la cursa, tercer a la general absoluta de la cursa i primer de la categoria, ja en van sis. A la classificació general, avanço un lloc, em cridaran abans a la graella! Ja sóc tercer, i líder de la categoria a 20 punts de l’Albert Bosch que és segon.