dissabte, 26 de setembre de 2009

La Matagalls-Montserrat, una experiéncia única de veritat

Aquest any si, aquest any tocava anar-hi, i després d’haver fer la inscripció no sé quants mesos abans, per fi aquest passat cap de setmana va tocar prendre la sortida a la més històrica de les marxes de resistència, la Matagalls – Montserrat en la seva trentena edició.

Els dies abans tot van ser preparatius, escullir l’equipació que em permetés disputar la cursa i no haver-me de canviar a la nit per culpa del fred, preveure el racionament de l’alimentació, qué posar a la motxilla sense excedir el pes, documentar-me sobre les tipologies de tippings als peus per protegir-los, i mil i un detalls que cal cuidar per afrontar amb éxit i certa competitivitat aquesta nova aventura.

A la Matagalls, es pren la sortida en grups de 30 persones cada minut, i a mi em tocava sortir a les 19:08, o sigui dels últims, això té certs avantatges i també certs inconvenients, el que primer bé al cap i que després de la sortida hi ha poques hores de llum, i la nit suposa un alentiment en el ritme de cursa i un sobreesforç mental per enfrontar-te a les dificultats del recorregut, d’altra banda, t’assegura trobar gent durant tota la nit, fet que ajuda a no sentir-te sol.

Sobre les 5 de la tarda del dissabte passavem amb cotxe per davant la sortida de la cursa, i dic passàvem perque era impossible aparcar a 2 quilòmetres carretera amunt, carretera avall. Després de saludar alguns companys i coneguts i retirar el dorsal amb la tarja de control i la federativa tocava alimentar-se amb un plat de macarrons escandinaus (blancs, blancs, blancs) per carregar els dipòsits d’energia, després posar en pràctica el tipping als peus i no gaire temps més abans de la sortida… per fi s’acostava el moment.

A les 19:08 comença la meva cursa, la meva Matagalls, per un corriolet estret amb embussos fins 300 metres més enllà, atravessar la carretera que baixa de Collformic cap al Brull, alla els darrers crits d’ànims de la familia i un “fins demà” ple de força per entrar a la pista que dirigeix el Meridià Verd i el GR-5 cap al Pla de la Calma, un dels paratges més bonics del Montseny, just a la seva entrada i amb les últimes llums del dia, una imatge que posava la pell de gallina, a part del cuc de corredors que serpentegen el camí de Tagamanent, a la meva esquerra la serralada del Montnegre-Corredor, el mar Mediterrani, i just al meu davant, sobreposada a una preciosa posta de sol dels últims dies d’estiu, Montserrat, el destí que ens depara a tots els que em rodegen però que no tots podran aconseguir, seré jo un dels escullits?

La meva cursa va avançant, trotant al pla, corrent a les baixades i caminant a les pujades, això serà el ritme de la Matagalls. Només faig que adelantar gent, la majoria s’ho pren amb molta calma, potser jo vaig massa ràpid? Espero que no! Amb això m’arriben les primeres molésties, el tipping d’un dels dits del peu esquerra és massa profund i em molesta a l’entredit, decideixo parar i me l’arrenco, em torno a calçar, continuo, però als 5 minuts un altre entredit em fa mal, mig mosquejat amb mi mateix torno a parar i m’arrenco tots els tippings dels dits del peu esquerra excepte el gros, m’aplico vaselina en quantitat, mitjó, bamba i a córrer, s’han acabat les molésties! La cursa continua avançant cap al primer control de pas, al quilòmetre 8. Just abans d’arribar-hi, un grup de tres xavals es posa a córrer al meu costat, giro el cap i em trobo a tres antics alumnes del crèdit d’orientació de la UdG, potser la meva xerrada dels raids d’aventura els va engrescar a provar coses noves? Després de saludar-los, arribar al control, desitjar-nos sort i despedir-nos comença la baixada cap a Tagamanent, deixant enrera el Pla de la Calma i també les últimes llums del dia, és hora de començar a preparar el frontal i adaptar-nos a la nova il•luminació de l’escenari.

Un cop deixada a l’esquerra l’ermita de Tagamanent, començava la baixada de veritat, un corriol pedregós en direcció a Aiguafreda, en alguns passos complicats, molts embuts, massa gent agrupada i fan perdre una miqueta el tempo de la cursa, tot i això sóc afortunat, la majoria de gent deixa una linia de traçada per els corredors ràpids que jo aprofito per avançar encara més posicions, finalment sortim a una pista ample, de baixada pronunciada, i resulta que ja estem a l’entrada d’Aiguafreda. Sento crits, de molta gent, i al girar la cantonada veig que el poble d’Aiguafreda ha sortit al carrer a animar els corredors, és una imatge impressionant, fa posar la pell de gallina, i el més important, pujant els ànims per tenir un “últim” contacte amb la civilització abans d’endinssar-se en la foscor de la nit. A l’avituallament d’Aiguafreda vaig passar-hi ràpid, agafant una miqueta de codonyat per aportar unes quantes calories, i de seguida cap a afrontar la primera pujada de la cursa.

A la sortida de la població s’encarava una pista que progressava muntanya amunt, i la foscor donava una imatge realment emocionant, una cuca de frontals encesos marcava el traçat de la pista fins arribar al control de pas del Pla de la Garga, ja al quilòmetre 19.5. Un cop passat el control, tornaven els corriols, aquest cop sense tants embussos però tot i això amb una filera de gent que pocs cops permetia progressar posicions.

A partir d’aquí, tampoc vull aburrir-vos amb la meva crònica, la foscor de la nit ja havia invadit el circuit, el cansament es començava a notar, però us explicaré només alguna experiència destacable que passés al llarg de la nit.

Corria ja sobre el quilòmetre 35, a punt de passar el nou punt de control al Coll de Matafaluga quan el primer “baixon” va arribar, notava molt dolor a les cames, suposo que per el cansament, però anava mort, el meu ritme de carrera s’anava alentint, continuava atrapant gent, però algú també m’avançava a mi. Al passar el control, i veure la gent de per alla animant, va pujar un pel la moral, tot i això el meu estat d’ànim no era gens bo, i tocava afrontar una llarguíssima baixada fins a Sant Llorenç Savall, punt estratègic, meitat de carrera i on es produeixen la major part dels abandonaments de la cursa. Sens dubte vaig fer una baixada penosa, no m’aguantava i la moral estava per terra, vaig arribar a pensar que em quedaria a Sant Llorenç, que si el cotxe dels meus pares hagués estat alla, hi hagués pujat, volia anar a casa a dormir, però que carai! Estava a la Matagalls i sabia des del primer moment que seria dura, però s’havia de tirar endavant. Al arribar a l’avituallament del poble, vaig asseure’m a terra, vaig fer uns estiraments, vaig menjar dos entrepans, un paracetamol i a continuar. Per sort, a la sortida vaig trobar-me amb un grupet de 4 que anava a un bon ritme, i enter paraula i paraula vaig oblidar la moral baixa i va servir per sortir del pou.

Ja a trenc d’alba, al quilòmetre 70 de cursa, amb els primers rajos de sol del dia, curiosament la moral va tornar a defallir. Al pas per Vacarisses, ni l’avituallament va servir per recuperar, el dolor a les cames ja era més que insuportable i les ganes d’arribar infinites. A sobre, la muntanya de Montserrat estava just davant nostre, la veia a dreta i esquerra, ens hi acostavem però no atacavem l’ascens mai. Fixeu-vos si anava malament, que amb això vaig rebre la trucada dels meus pares per veure com havia passat la nit, i no vaig ser capaç ni de dir correctament on estava, vaig dir que estava al punt de control quan tot just estava a Vacarisses, però no sé si va ser sentir la veu d’algú conegut, saber que quedava poc de carrera, que arribava a Montserrat, encara que fos caminant, i que al següent poble hi hauria algú al carrer que m’animaria incondicionalment, que vaig començar a trotar, notava les plantes dels peus reventades, sobretot l’esquerra (a l’arribada vaig descobrir-hi una butllofa ben bé al mig del peu), de cop es va presentar davant meu el CP-9, el penúltim abans de l’arribada, i als pocs minuts ja entrava a Moistrol de Montserrat, creuar el riu i travessar el poble on vaig trobar-hi la familia a peu de carrer veient el pas de la cursa, la meva primera paraula al veure’ls “això és inhumà”, per suposat la seva única paraula va ser amb ànims, que si havia arribat fins allà, arribava a Montserrat, i després d’un petit descans, vaig reprendre la cursa i vaig començar la última pujada de la cursa amb final al Monestir de Montserrat, una pujada, dura de les de veritat, amb uns escalons més mal fotuts impossible, però amb la meta a dalt i això donava ales!

I així va ser, a meta després de poc més de 15 hores de cursa, 4 hores per sota la mitjana de la cursa del 2008, per tant, resultat satisfactòri en una experiència única, tant per les sensacions viscudes com per, probablement, la meva presència.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Triatló d'Empuriabrava amb un sabor amarg


No va anar del tot bé no, això que la preparació i les sensacions pre-cursa durant la setmana eren bones. Poc a poc vaig millorant a la piscina, amb la bici anava com sempre i corrent amb més resistència que explosivitat, bo per ser la última disciplina a disputar.

Tot va començar al matí del dia 11, corrent a una hora atípica, a les 12 del migdia, feien retrassar una mica la preparació alimentària, però per sort podia dormir una miqueta més. Però bé, entrem en matèria i no parlem de tants detalls.

El triatló s'iniciava amb una secció de natació de 700 metres per el canal dels Salins, coneixeu la zona? si és així segur que no tindrieu fetge per tirar-vos a l'aigua alla, quina bassa més guarra per nedar! a dintre l'aigua, nedant us juro que no em veia la punta del braç, realment asqueròs, potser per això em va sortir una natació millor que mai, ja comença a ser hora de no sortir sempre l'últim de l'aigua. Acabant la secció amb un temps de 14:09, a la cua del grup, però mantenint el ritme i per davant d'uns quants braços que encara veia moure's per l'aigua. La motivació a la sortida de l'aigua al veure que no havia anat del tot malament va ser directament proporcional al mareig per hipòxia de mi mateix, realment ha de ser molt graciòs veure des de fora com els triatletes van sortint ben groguis. I amb la moral a tope tocava el meu fort, la bici!

La secció tractava de 22 quilòmetres completament plans, des d'Empuriabrava cap a Castelló d'Empúries, Vilanova de la Muga, mitja volta i a desfer el camí fet. Vaig sortir del canvi a tope per els carrers d'Empuriabrava, a plat i a un ritme que treia les pegatines a uns quants a davant meu, rodant a una mitja de 32 km/h passava per Castelló d'Empúries, havent recuperat ja unes 30 posicions ben bé, però quan de lluny ja veia l'avituallament de mig camí, a Vilanova de la Muga, alguna cosa no anava bé, en un salt, vaig notar que la bici del darrera botava diferent i a la següent corba esquerra com se n'anava la bici de cul per culpa de la pressió de la roda! si si, havia punxat un tubeless! i diuen que no punxen! no portava recanvi, així que tocava patir uns 10 quilòmetres fins arribar al control de canvi, però als dos quilòmetres la llanta ja tocava a terra. Per sort un amable corredor del C.N. Terrassa em va deixar una manxa, i parant cada 2-3 quilòmetres vaig poder arribar a Empuriabrava de nou, però molt i molt endarrerit i havent perdut molt i molt de temps, però com jo sempre dic que s'ha de fer, sense haver abandonat la cursa!

Entrant a la darrera secció, tocava córrer 5 quilòmetres per els carrers d'Empuriabrava, començàvem serpentejant per alguns dels canals i llavors el circuit ens dirigia cap al passeig de la platja, que corriem de dalt a abaix anant i tornant. A l'anada fins el port, perfecte, un ritme bo, adelantant corredors, però al fer mitja volta uuuff!! tot el vent en contra i tot el passeig per endavant! per sort les forces encara m'aguantaven, i al anar tant endarrerit anava avançant constantment a gent que anava més que fosa, morta!

Però bé, finalment acabava el triatló amb un temps de 1:34:51 en la posició 167, una llàstima haver punxat, però ara caldrà esperar la propera ocasió i continuar millorant a dintre l'aigua.

http://carlesdomingo.blogspot.com

dilluns, 7 de setembre de 2009

Tornant al ritme: Copa Girona de BTT a Bescanó


I per completar el cap de setmana el diumenge al matí tocava anar a estrenar la Copa Girona de BTT a Bescanó, amb un circuit preparat per en Jaume Coca que, com ja és habitual a la població, ens dirigia cap als turons de Sant Dalmai i Estanyol. A la taula d’inscripcions, retrobada amb alguns coneguts que preguntaven per el meu genoll, és d’agrair. I darrera la taula, un mapa amb el circuit, al donar-li una ullada, uuufffff! La sortida era en direcció a Estanyol, per la carretera asfaltada que, amb la bici de carretera s’enganxa d’una manera brutal! La pendent és impressionant, uuuuiiiii!! Que tranquil sortiria!! I així va ser, sortir tranquil, controlant una miqueta la posició però sense cebar-se amb la pujada, eren 2 quilòmetres en els que no vaig parar d’avançar els típics “estesos” que surten a mort des del xiulet de l’àrbitre.

Donant una ullada endavant, dos corredors de la categoria anaven un punt més que jo, en Bosch en el grup capdavanter, fortíssim, i en Javi entremig i un punt més que jo, quedaven quilòmetres i tot podia passar encara, i així va ser, a la primera baixada, ja em trobo en Javi estès a l’esquerra després d’una seca monumental i tot el maillot empolsat! Després de preguntar-li si estava bé i em digués que si vaig continuar, al meu ritme i disfrutant molt dels corriols de la zona.
Generalment, un circuit ben organitzat i ben senyalitzat, sense lloc a pèrdues però si algun dubte que no es resolia fins que no eres a sobre la cruïlla. Un circuit trencacames, amb pujades i baixades tècniques però no impossibles. Poc a poc es tractava d’anar agafant ritme i confiança sobre les dues rodes.

Les sensacions van ser bones, i la distància de 20 quilòmetres justa per no empajarar-me i poder anar a ritme “one more time” tota la carrera. A meta, després d’una hora i quart, tenia el dubte de la classificació, en Quim Esparraguera deia que davant seu no hi havia ningú de la meva categoria, però en Bosch no el tenia ben controlat i estava insegur de com havia anat.


Al final però, segon, un bon retrobament amb la comeptició oficial de BTT, a tres minutets del company Bosch i a tres de l’amic Boada, o sigui en terra de ningú.

http://carlesdomingo.blogspot.com

Sessió doble part 2: Orientació a Olot

Acabat el duatló vaig decidir anar-me’n a córrer-cuita cap a Olot, on per celebrar les Festes del Tura, els companys olotins d’Aligots juntament amb algun UE Vic, havien inventat un mapa i organitzaven una bonica cursa d’orientació.

Les sortides es donaven entre 5 i 7, i a mi em van sobrar tant sols 20 minuts! Així que, un cop més com a tònica general de la tarda, caldria apretar el ritme per no retardar l’hora de recollida de les fites. I a més a més, va l’Imma i m’apunta al C1, o sigui 27 fites i 7 quilòmetres lineals de cursa, uuuffff! M’he d’espavilar, així que surto ràpid cap a la primera per enllaçar una serie de les 10 primeres fites urbanes per el nucli d’Olot, pujant cap al cementiri al peu del Montsacopa i una tirada llarguíssima per entrar a la zona de fites rurals. La màxima complicació de la primera part, la gent, podeu imaginar-vos com estaven els carrers del centre d’Olot un dissabte a la tarda de les Festes del Tura, zigzaguejant persones, nens, cotxets i gossos a cada pas!

Amb el primer contacte amb la zona rural del mapa, algun que altre problema d’interpretació del mapa, en la meva opinió personal, em va donar mal de caps algun camí que l’interpretava més gran del que era. A partir d’aquí, el C1 encarava la pujada cap al primer dels turons que rodeja Olot que, en la vesant nord, s’hi trobava un bosc típic volcànic preciós, amb desnivell avall i amunt i tornant en direcció a Olot per encarar una infernal pujada al Montsacopa, visitant les torres de guaita que el guarden en la seva part més alta, l’ermita del Montsacopa i començar un bestial descens del volcà per la línia més recta que us podeu imaginar, tornant a arribar al nucli d’Olot amb les sabates amb la mateixa quantitat de sorra que es va treure del Croscat, total que l’oficina d’administració del parc natural dels volcans podria haver-me denunciat per extreure gresa del volcà!! El temps a meta, el de menys, jo vaig comptabilitzar un temps de 1 hora 10 que em col•locava entre els 10 primers del C1, prou bé per fer tant de temps que no orientava!

http://carlesdomingo.blogspot.com

Sessió doble part 1: Duatló de Caldes

Efectivament, aquest va ser un cap de setmana complet, amb sessió doble de competició el dissabte i una matinal de diumenge per acabar de completar un cap de setmana de carreres.

L’intensiu va començar el dissabte a les 16:00, amb la novena edició del duatló aquàtic de Caldes de Malavella, que constava d’una primera secció de 500 metres de natació i després una cursa a peu de 5 quilòmetres. Encara no sé com vaig apuntar-me a la primera serie de la sortida, ja que la piscina municipal no dóna per més, dues persones per carril, és a dir 14 persones per serie i un total de 3 series. Col•locar-te a la primera seria suposa córrer amb els forts del duatló, per això us dic que no sé com, m’hi vaig apuntar. Compartint carril amb l’Adrià i en Chicho, el germà de la Maru que corria la tercera serie, com a veí de carril.

A la sortida nedant, va passar el de sempre, l’aigua i jo no acabem de confinar del tot, amb un físic més predisposat a aguantar grans distàncies, el ritme dels 500 metres em va semblar excessivament ràpid, i vaig aguantar-lo tant sols un anar i venir dels 20 metres de llarg de la piscina, fins a decidir imposar-me el meu ritme i anar fent. Total, que vaig sortit l’últim de l’aigua i em quedava el córrer com un desesperat per recuperar el que pogués.

I així ho vaig fer, sortir a donar-ho tot. La cursa constava de 6 voltes a un circuit per la zona esportiva de Caldes fins a completar un total de 5 quilòmetres. Les voltes eren molt ràpides, i haver perdut temps a la piscina em va servir per poder agafar la llebre d’un dels primers classificats i guanyar alguna que altra posició. Havent recuperat unes tres posicions a la classificació vaig parar el crono a meta amb un temps de 32 minuts i 10 segons, ràpid, ràpid, i massa ràpid.

http://carlesdomingo.blogspot.com