divendres, 25 de juny de 2010

Jukolan Viesti 2010, orientació en estat pur

Fa uns dies avançàvem la crònica abans de la cursa, i a dia d’avui, tot ja ha passat, el que feia mesos que s’estava preparant, els nervis a flor de pell i la cursa d’orientació amb més història del món ja està a la llista de curses acabades i amb bona nota, amb bones sensacions i amb un temps més que acceptable fruit de la preparació ben feta portada a terme de temps ençà.

Tot va començar el dijous dia 17 abans de la set del matí, quan juntament amb en Lluís Bedós ens encaminàvem cap a l’aeroport del Prat a buscar el vol en direcció a Helsinki. Al arribar a l’aeroport, al davant del taulell de facturació ja vam trobar la resta del destacament català que anava cap al Jukola, un bon grupet que entre bromes i rialles vam matar les hores fins a l’arribada a la capital finesa. La primera tarda a Finlàndia, juntament amb l’Alba Serrat i en Vicenç Clarena la vam dedicar a fer turisme per la ciutat, ja que la orientació, no només és córrer per el bosc! Ben aviat, ja que els horaris finlandesos van molt més avançats que els nostres, tornada a l’alberg de l’Estadi Olímpic i intentar acostumar el cos a uns horaris estranys, amb llum de tarda a mitjanit.

L’endemà al matí va tocar desplaçar-se cap al centre de competició a Kytäjä per fer una primera visita a l’impressionant zona de cursa preparada per la competició i comprar els mapes de les zones d’entrenament que teníem previst visitar. Un cop feta la feina, va tocar fer la primera presa de contacte amb el terreny i anar fins al bosc de Üsmi per entrenar. Conscient de que m’hauré de prendre el primer entrenament amb calma per anar entrant poc a poc, decideixo sortir el primer del grupet i veure anar passant als “cabecillas” per davant meu. Les primeres conclusions són que el mapa és extremadament tècnic, amb una necessitat de lectura del relleu constant i una generalització d’elements vegetals que obliguen a tenir sempre claríssim el rumb que s’està prenent. Per sort (o per desgràcia), fins i tot els bons de l’equip (Bedós, Sales, Ferrer, Daví, Benet) diuen que aquest mapa és molt i molt complicat de lectura i que fins i tot ells han comés molts errors en aquest entrenament, benvinguts a l’infern de la orientació... Després d’un matí d’entrenament toca anar a dinar, sobre les 14:00 tot i la sorpresa del xinés encarregat del restaurant que no es creu que volem dinar a aquelles hores! A ben dinat decidim anar al nou allotjament més a prop de la zona de competició, una casa de club que ens ha facilitat en Tommi Tolkko al poble de Kerava a les portes del mapa de Vantaalta, ocasió que aprofitem per fer l’entrenament de tarda. Aquest cop, ja amb la llum baixa que recomana l’ús dels frontals dins el bosc per poder llegir millor el mapa. Les sensacions aquest cop, milloren molt, el bosc és molt més obert i permeten una velocitat de progressió més elevada i ja no he d’anar caminant durant tota l’estona, m’atreveixo a córrer per entremig d’uns blocs granítics gegants que amaguen les fites en les seves arestes més ocultes, millors sensacions que augmenten l’índex de confiança!


Després d’una bona dormida a la casa club, a mig matí anem cap al nou hotel, una tenda militar amb capacitat per a 15 persones a escassos 100 metres de la línia de sortida del Jukola. Durant el matí surto a córrer suau per un dels mapes de Model Event al costat del mapa de cursa per acabar d’agafar el feeling amb la zona de cursa. Al final del meu recorregut, a pocs metres de l’arribada sento uns trets de metralleta que anuncien la sortida del Venla relay la cursa de les noies. Després d’una dutxa amb aigua calentíssima a l’aire lliure (quina sensació tant bona!!!) aprofitem la tarda per passejar a les desenes de botigues d’orientació i veure la Venla, que se l’emporten un equip de finlandeses, Tampereen Pyrintö, seguit per l’equip suec de Ulricehamns OK amb un últim relleu impressionant de la Simone Niggli, i el tercer lloc per l’equip norueg de Halden SK, els equips catalans acaben amb bons resultats, posició 100 per l’equip de l’Ona, l’Annabel, la Carla i l’Anna i posició 919 per l’equip l’Alba, la Laia, la Sara i la Laura. Una altra catalana, la Berta Meseguer que córrer en un equip finés amb la Tiina Uotila acaben les 308.



Amb un sopar recomanat per la Tiina Uotila acabem de passar les hores per veure la sortida de la gran cursa, fa unes hores que ha començat a caure una pluja molt fina que poc a poc va mullant el terreny i la roba que portem, però com uns campions, aguantant el tipus esperem fins l’hora de la sortida.

A falta de pocs minuts per les 23:00 ja tots els corredors són a la zona d’espera, ja hi tenim el nostre primer rellevista, en Pau Curriu, a qui li hem desitjat tota la sort del món i el xaval anava amb unes ganes increibles, pocs minuts després s’obre la cinta de la zona de mapes, i tots els corredors aprofiten per col·locar-se a la seva posició quan amb una repetitiva veu finlandesa es va repetint que tenen prohibit tocar el mapa i que només poden comprovar que hi arribin per agafar-lo. Poc a poc, mentre continua plovent, els corredors van obrint els seus frontals i donen constància del nombre de corredors que hi ha disposats a prendre la sortida, impressionant. “Two minutes to the start” anuncia la mateixa veu finlandesa, per mi, els dos minuts més llargs de la meva vida, i no m’imagino com debien ser per en Pau, amb el braç en alt, esperant agafar el mapa per sortir a córrer, uns minuts més tard (suposo que 2), la mateixa metralleta que havia sentit el matí dona el tret de sortida a la cursa per excel·lència, la Jukolan Viesti en la que enguany jo en formaria part. Després d’una sortida fantàstica, on puc assegurar la veracitat de que el terra tremola quan els corredors arrenquen a córrer, espero uns minuts davant la pantalla gegant, tot just per veure el pas per els corredors en el primer parcial, on lideren la cursa els equips noruecs de Halden SK primer i segon, dins el primer minut passen uns 40 equips, i el 402 el primer equip català amb en Marc Serrallonga. Després deixo fluir el meu ritme de vida i decideixo anar-me’n a dormir a la tenda, previsor de que la nit serà llarga i difícil de descansar, per sort meva, caic en un son profund i relaxant durant toooooota la nit!

Un soroll em desperta a primera hora del matí, l’alarma que m’havia posat a les 7:00 “per si de cas” (sort que vaig fer-ho!), la tenda està buida, però com que ningú em reclama començo a esmorzar tranquil·lament. Durant la primera teca del dia entra a la tenda en Toni Muné que em posa al dia del que ha passat a la nit, resulta que en Pau Curriu se li ha mort el frontal a la fita 3, quedant-se sense llum i sol enmig del bosc, quina por!! Per sort trobant-se amb en Mas de l’altre equip del COB i acabant la posta junts. La seva posta ha anat bé, sense complicacions, igual que les següents d’en Lleí, i en Vicenç, ara estava a punt de sortir el cinqué, en Joan Fernández, i per l’hora que era, l’Oriol Andreu i jo ens tocaria sortir en massa a les hores corresponents. Halden SK continuava liderant la cursa amb un bon grapat de minuts sobre Kalevan Rasti, que es plantarien a meta en uns 25-30 minuts però amb l’emoció fins al final ja que en Thierry Gueorgiou retallava segons a cada pas que feia respecte l’Olav Lundanes. Així doncs tocava preparar-se, vestir-se i escalfar una miqueta per ser protagonista d’una nova sortida en massa de corredors, a les 9:00.


Ja dins la zona d’espera els minuts són eterns, primer una cua impressionant per netejar i registrar l’Emit (la Jukola no es córrer amb SID), i després cua als lavabos, cua per entrar a la zona de mapes, i novament la veu finlandesa repetint que no podem tocar els mapes, que pesat!! Sense cap dubte uns breus minuts eterns, abans de sortir mentre la ment del corredor continua pensant en qué es trobarà a partir del triangle, després d’uns nous trets de metralleta toca sortir disparats cap al bosc, per davant, 13.3-13.5 quilòmetres linials amb un desnivell superior als 600 metres, la posta més llarga i la definitiva al Jukola 2010, pressió i nervis encara que l’equip no disputi les primeres posicions, perque sempre hi ha ganes de fer-ho el millor possible. A la sortida decideixo fer el que he anat observant que fan la majoria de corredors amb seny, córrer com desesperats fins al triangle guanyant les màximes posicions possibles a la sortida i a partir d’alla continuar orientant. La cosa rutlla i avanço posicions, ara només falta mantenir-les per seguir amb un bon temps.

La orientació en aquests mapes finesos és completament diferent a la catalana, si en els nostres mapes la clau està en definir un bon recorregut depenent del que llegim en el mapa, en els mapes finesos és a l’inversa, el recorregut entre fita i fita serà sempre el més recte possible, a rumb, i tots els elements que es van trobant s’identifiquen en el mapa per veure si el rumb continua essent correcte o no. A part d’això, després del pas de milers de corredors, podeu imaginar-vos els “camins” que s’han format al bosc i que no surten al mapa, són el que s’anomenen “trotxes” i que has de tenir la sort i la intuïció per agafar la correcta. Una serie de factors que poden semblar que simplifiquen la cursa, creieu-me no és així, has de continuar analitzant el mapa i posant-hi els 5 sentits per no perdre temps i trobar el control correcte.

La setena posta començava amb un recorregut molt linial de 6 fites, mitjanament juntes entre elles, en el que els trens de corredors van ser habituals, vaig poder-les passar prou bé, perdent poc temps tot i alguna enganxadeta a la número 5. A la 6-7 venia la primera mega-tirada, gairebé de punta a punta de mapa on s’havia d’aplicar un rumb amb molt risc de desviar-se, calia filar prim. Aquesta va ser la tirada sorpresa, quan a mig fer, sento darrera meu algú que em diu “Vinga Carles”, per gran sorpresa, en Lluis Ferrer, del primer equip català estava darrera meu, o jo anava molt bé, o ell molt malament, i més aviat va ser una dosi de cada cosa. Vam anar junts una bona part de la cursa, encadenant un bon bucle fins la 15, abans de la segona mega-tirada llarga de la 17-18. Aquí es transitava per un dels pocs camins que vam passar en tot el recorregut, en baixada, i on un bon atleta com en Lluis se’n va anar i em va perdre de vista, les meves forces començaven a anar justes després d’uns quants quilòmetres i unes 2 hores de cursa, sort que el final ja era a prop. Encaràvem doncs la recta final de la cursa, amb les tirades 17-18, 19-20 i 20-21 llargues, molt llargues per les alçades de cursa a les que estàvem però que vaig resoldre amb ganes, amb poc temps perdut i amb la satisfacció d’estar arribant a final de cursa, tot una Jukola ja estava gairebé al sac. Un cop marcada la 21, va arribar un moment que recordo i crec que recordaré durant molt temps, trotxa de baixada per arribar a una fondalada de verd, amb vegetació alta que no permetia veure més enllà, però de lluny se sentia l’speaker finés (el pesat que no deixava tocar els mapes, el recordeu?) i també aplaudiments i crits de la gent, quan de cop, girem a la dreta i em trobo enmig de l’esplanada de meta, amb centenars de corredors anant desbocats a acabar la seva posta, i milers de persones aplaudint i cridant al pas dels orientadors, impressionant!! Quan de cop sento algú del COB cridant el meu nom!! I a sobre em coneixen!! Vamoooossss!! Això va donar ales per fer un bon sprint fins a meta, passant per el pont de fusta que s’havia fet per a l’espectacle i introduint, per última vegada l’Emit a la base, s’havia acabat el meu primer Jukola, amb una setena posta increïble, podent estar per davant d’un referent per mi com en Lluis Ferrer, fent remuntar posicions a l’equip, i divertint-me en aquest quatre dies exclusius d’orientació per els fantàstics boscos finlandesos.


Els resultats, el de menys, al final acabem els 756, gran resultat! Després de 15 hores i 52 minuts de cursa i prop de 70 quilòmetres d’orientació. La resta d’equips catalans, Marc, Lluis B, Biel, Dani, Sales, Benet i Lluis F, acaben els 347 i l’altre equip COB, Ramon, Dani, Jordi, Aleix, Jaumes i Santi acaben el 1130, i per arreglar aquestes bones xifres, en Tommi Tölkkö, segons amb Kalevan Rasti.

I així va acabar el Jukola 2010, una cursa històrica, on totes les llegendes que s’hi expliquen són certes, i en la que tots i cada un dels bons orientadors han de participar-hi algun cop, és el món de la orientació en estat pur...

Resultats

Video

http://carlesdomingo.blogspot.com