La cursa de la guilla, una nova prova de foc

De ben poc va anar que el passat 22 d'agost, el nou projecte dels amics del Matxacuca se n'anés a norris, degut a l'alt risc d'incendi que s'extén a la major part de Catalunya aquest estiu comprenia entre d'altres punts, el massís de Cadiretes, precisament el lloc escullit per la cursa de la Guilla, una cursa de muntanya que obria un cap de setmana de competicions de gran qualitat i a prop de casa. Els Matxacuca havien preparat un recorregut espectacular, de 22 quilòmetres passant per llocs preciosos, els Carcaixells, el Montclar i el castell de Solius havien de ser el públic privilegiat del pas dels corredors. Per mi una nova prova de foc, veure la resposta del meu genoll en una primera cursa de muntanya orientant la preparació per la Matagalls Montserrat del proper mes de setembre.

Com ja us podeu imaginar, el permís per córrer a Cadiretes no va arribar, i la organització a córrer-cuita es va haver d'inventar un recorregut més proper a Santa Cristina, o sigui per les Gavarres, que va constar de dues voltes a un circuit de 8 quilòmetres. Les males llengües diuen que més suau que el que havia de ser inicialment, per mi, dur igualment. L'ambient a la sortida era molt bo, saludant a unes quantes amistats ja es podien identificar els possibles favorits de la cursa, el primer de la llista en Toti Bes, i en posicions més endarrerides mil i un ciclistes que es també provaven com és això de córrer a peu.

En els primers compassos, com si d'un novell es tractés, vaig ser massa generós amb el meu ritme, i es clar, al peu de la primera pujada ja anava mort. Bé, no potser com un novell, ja que el ritme era el que portava al mes de juny, però clar, després d'estar completament parat i seguidament començar a treballar tot el dia, la falta d'hores d'entrenament es nota, i em vaig veure obligat a baixar el ritme i a saquejar les begudes del primer avituallament, on em vaig parar per força. Ja arribant a dalt de la cota més alta, la musculatura començava a respondre, i en manelet a apretar de valent, un cop coronat, baixada cap a l'indret de Bell-lloc i de nou cap a Santa Cristina per començar una segona volta calurosa. Els corredors que m'havien avançat a la primera volta, queien com mosques, i el meu ritme cada vegada era millor, a la pujada em va sortir una tècnica que ni sabia que tingués, "bona técnica" animaven un grup d'espectadors a pocs metres de coronar, i jo a lo Kilian Jornet, mans als genolls i a patejar...

A l'arribada, parant el crono amb 2:05:32, prou bé per mi, però faltat de moooooooolt ritme, potser el sol, potser voler sortir massa fort... no va ser el meu dia, però el genoll, un 10, va respondre quedant-se callat.

http://carlesdomingo.blogspot.com