Tornant al ritme: Copa Girona de BTT a Bescanó

I per completar el cap de setmana el diumenge al matí tocava anar a estrenar la Copa Girona de BTT a Bescanó, amb un circuit preparat per en Jaume Coca que, com ja és habitual a la població, ens dirigia cap als turons de Sant Dalmai i Estanyol. A la taula d’inscripcions, retrobada amb alguns coneguts que preguntaven per el meu genoll, és d’agrair. I darrera la taula, un mapa amb el circuit, al donar-li una ullada, uuufffff! La sortida era en direcció a Estanyol, per la carretera asfaltada que, amb la bici de carretera s’enganxa d’una manera brutal! La pendent és impressionant, uuuuiiiii!! Que tranquil sortiria!! I així va ser, sortir tranquil, controlant una miqueta la posició però sense cebar-se amb la pujada, eren 2 quilòmetres en els que no vaig parar d’avançar els típics “estesos” que surten a mort des del xiulet de l’àrbitre.

Donant una ullada endavant, dos corredors de la categoria anaven un punt més que jo, en Bosch en el grup capdavanter, fortíssim, i en Javi entremig i un punt més que jo, quedaven quilòmetres i tot podia passar encara, i així va ser, a la primera baixada, ja em trobo en Javi estès a l’esquerra després d’una seca monumental i tot el maillot empolsat! Després de preguntar-li si estava bé i em digués que si vaig continuar, al meu ritme i disfrutant molt dels corriols de la zona.
Generalment, un circuit ben organitzat i ben senyalitzat, sense lloc a pèrdues però si algun dubte que no es resolia fins que no eres a sobre la cruïlla. Un circuit trencacames, amb pujades i baixades tècniques però no impossibles. Poc a poc es tractava d’anar agafant ritme i confiança sobre les dues rodes.

Les sensacions van ser bones, i la distància de 20 quilòmetres justa per no empajarar-me i poder anar a ritme “one more time” tota la carrera. A meta, després d’una hora i quart, tenia el dubte de la classificació, en Quim Esparraguera deia que davant seu no hi havia ningú de la meva categoria, però en Bosch no el tenia ben controlat i estava insegur de com havia anat.


Al final però, segon, un bon retrobament amb la comeptició oficial de BTT, a tres minutets del company Bosch i a tres de l’amic Boada, o sigui en terra de ningú.

http://carlesdomingo.blogspot.com

Sessió doble part 2: Orientació a Olot

Acabat el duatló vaig decidir anar-me’n a córrer-cuita cap a Olot, on per celebrar les Festes del Tura, els companys olotins d’Aligots juntament amb algun UE Vic, havien inventat un mapa i organitzaven una bonica cursa d’orientació.

Les sortides es donaven entre 5 i 7, i a mi em van sobrar tant sols 20 minuts! Així que, un cop més com a tònica general de la tarda, caldria apretar el ritme per no retardar l’hora de recollida de les fites. I a més a més, va l’Imma i m’apunta al C1, o sigui 27 fites i 7 quilòmetres lineals de cursa, uuuffff! M’he d’espavilar, així que surto ràpid cap a la primera per enllaçar una serie de les 10 primeres fites urbanes per el nucli d’Olot, pujant cap al cementiri al peu del Montsacopa i una tirada llarguíssima per entrar a la zona de fites rurals. La màxima complicació de la primera part, la gent, podeu imaginar-vos com estaven els carrers del centre d’Olot un dissabte a la tarda de les Festes del Tura, zigzaguejant persones, nens, cotxets i gossos a cada pas!

Amb el primer contacte amb la zona rural del mapa, algun que altre problema d’interpretació del mapa, en la meva opinió personal, em va donar mal de caps algun camí que l’interpretava més gran del que era. A partir d’aquí, el C1 encarava la pujada cap al primer dels turons que rodeja Olot que, en la vesant nord, s’hi trobava un bosc típic volcànic preciós, amb desnivell avall i amunt i tornant en direcció a Olot per encarar una infernal pujada al Montsacopa, visitant les torres de guaita que el guarden en la seva part més alta, l’ermita del Montsacopa i començar un bestial descens del volcà per la línia més recta que us podeu imaginar, tornant a arribar al nucli d’Olot amb les sabates amb la mateixa quantitat de sorra que es va treure del Croscat, total que l’oficina d’administració del parc natural dels volcans podria haver-me denunciat per extreure gresa del volcà!! El temps a meta, el de menys, jo vaig comptabilitzar un temps de 1 hora 10 que em col•locava entre els 10 primers del C1, prou bé per fer tant de temps que no orientava!

http://carlesdomingo.blogspot.com

Sessió doble part 1: Duatló de Caldes

Efectivament, aquest va ser un cap de setmana complet, amb sessió doble de competició el dissabte i una matinal de diumenge per acabar de completar un cap de setmana de carreres.

L’intensiu va començar el dissabte a les 16:00, amb la novena edició del duatló aquàtic de Caldes de Malavella, que constava d’una primera secció de 500 metres de natació i després una cursa a peu de 5 quilòmetres. Encara no sé com vaig apuntar-me a la primera serie de la sortida, ja que la piscina municipal no dóna per més, dues persones per carril, és a dir 14 persones per serie i un total de 3 series. Col•locar-te a la primera seria suposa córrer amb els forts del duatló, per això us dic que no sé com, m’hi vaig apuntar. Compartint carril amb l’Adrià i en Chicho, el germà de la Maru que corria la tercera serie, com a veí de carril.

A la sortida nedant, va passar el de sempre, l’aigua i jo no acabem de confinar del tot, amb un físic més predisposat a aguantar grans distàncies, el ritme dels 500 metres em va semblar excessivament ràpid, i vaig aguantar-lo tant sols un anar i venir dels 20 metres de llarg de la piscina, fins a decidir imposar-me el meu ritme i anar fent. Total, que vaig sortit l’últim de l’aigua i em quedava el córrer com un desesperat per recuperar el que pogués.

I així ho vaig fer, sortir a donar-ho tot. La cursa constava de 6 voltes a un circuit per la zona esportiva de Caldes fins a completar un total de 5 quilòmetres. Les voltes eren molt ràpides, i haver perdut temps a la piscina em va servir per poder agafar la llebre d’un dels primers classificats i guanyar alguna que altra posició. Havent recuperat unes tres posicions a la classificació vaig parar el crono a meta amb un temps de 32 minuts i 10 segons, ràpid, ràpid, i massa ràpid.

http://carlesdomingo.blogspot.com

I un any més, a la cursa del Pollastre

Com ja va essent tradició de cada agost, un any més va tocar anar a la cursa del pollastre, aquest cop el 23, un dia, com tots, molt calorós, en el que, com el dia anterior, els companys Matxacuques s'havien treballat un preciós recorregut per una zona tancada a la circulació per amenaça del foc, i com el dia anterior, va tocar treballar a la nit per tenir llest un recorregut per els participants d'aquesta mítica cursa estiuenca. Aquesta córrer-cuita, es notava en el recorregut, que moltes vegades es cargolava sobre ell mateix o circulava per trams in-ciclables que feien baixar la qualitat de la cursa, tot i això, la organització la va tirar endavant i això va ser un punt a favor seu.

La sortida començava en direcció al centre del poble i cap a Castell d'Aro, per començar-nos a enfilar a la sortida del poble en direcció a la urbanització de les Teules. A mitja pujada, el guanyador d'anteriors ocasions, en Marc Trayter parat amb una punxada, per un any que tenia competència forta, va i punxa, pobre noi. I al final comença la in-ciclabilitat, primerament uns 2 quilòmetres patejant fins a coronar a una zona amb unes barraques i gossos que fotia mitja por, després tocava baixar amb la mateixa tònica, no us perdeu les fotos a la web de la organització, hi ha seqüències de caigudes de gent que arranquen un somriure (espero que no es fessin mal), un cop acabat el mal-son, arribàvem a la carretera de les Teules i fèiem voltes per els boscos del planer amunt i avall per dirigir la carrera cap a la pujada del Pollastre, un cop al peu, enguany no la vaig ni provar, anava bastant tocat per la calor i la vaig veure impossible, no ho era, en Freixer la va fer entera. Del Pollastre cap a Romanyà pujant cap a les Gavarres, i d'allà baixant cap a Bell-lloc i separant les Gallines dels Pollastres, que únicament fèiem una volteta més per el planer, tot improvisat amb una nit, llàstima, i d'allà cap a meta en uns últims 3 quilòmetres per dins la riera, amb sorra fins als turmells, i seguint una caravana de corredors que es dirigien a meta que per dignitat i respecte, no adalantaves, tot i les intencions del llest de torn.

La única diferenciació a meta entre Gallines i Pollastres, un organitzador que preguntava els quilòmetres que portaves, res més, per cert, jo 34. Una edició deslluïda, minsa i pobre per el nivell al que ens tenen acostumats, sense cap dubte, no per culpa dels organitzadors, que suen any rera any per superar-se en qualitat i bon tracta, arribant a un punt on ja és gairebé impossible, però potser a vegades, valdria més la pena pensar-ho dues vegades i rumiar si val la pena seguir endavant oferint el que s'ofereix, és només una reflexió personal.

Per cert, alguns diuen, que el circuit d'enguany el guarden per l'any vinent, i que és el millor que s'ha fet mai en el Pollastre, amb aquesta perspectiva, a mi probablement m'hi trobareu!

Ah! el resultat! a meta amb un temps de 2:42:17, el 83 i un any més, continuo essent Pollastre!!

http://carlesdomingo.blogspot.com

La cursa de la guilla, una nova prova de foc

De ben poc va anar que el passat 22 d'agost, el nou projecte dels amics del Matxacuca se n'anés a norris, degut a l'alt risc d'incendi que s'extén a la major part de Catalunya aquest estiu comprenia entre d'altres punts, el massís de Cadiretes, precisament el lloc escullit per la cursa de la Guilla, una cursa de muntanya que obria un cap de setmana de competicions de gran qualitat i a prop de casa. Els Matxacuca havien preparat un recorregut espectacular, de 22 quilòmetres passant per llocs preciosos, els Carcaixells, el Montclar i el castell de Solius havien de ser el públic privilegiat del pas dels corredors. Per mi una nova prova de foc, veure la resposta del meu genoll en una primera cursa de muntanya orientant la preparació per la Matagalls Montserrat del proper mes de setembre.

Com ja us podeu imaginar, el permís per córrer a Cadiretes no va arribar, i la organització a córrer-cuita es va haver d'inventar un recorregut més proper a Santa Cristina, o sigui per les Gavarres, que va constar de dues voltes a un circuit de 8 quilòmetres. Les males llengües diuen que més suau que el que havia de ser inicialment, per mi, dur igualment. L'ambient a la sortida era molt bo, saludant a unes quantes amistats ja es podien identificar els possibles favorits de la cursa, el primer de la llista en Toti Bes, i en posicions més endarrerides mil i un ciclistes que es també provaven com és això de córrer a peu.

En els primers compassos, com si d'un novell es tractés, vaig ser massa generós amb el meu ritme, i es clar, al peu de la primera pujada ja anava mort. Bé, no potser com un novell, ja que el ritme era el que portava al mes de juny, però clar, després d'estar completament parat i seguidament començar a treballar tot el dia, la falta d'hores d'entrenament es nota, i em vaig veure obligat a baixar el ritme i a saquejar les begudes del primer avituallament, on em vaig parar per força. Ja arribant a dalt de la cota més alta, la musculatura començava a respondre, i en manelet a apretar de valent, un cop coronat, baixada cap a l'indret de Bell-lloc i de nou cap a Santa Cristina per començar una segona volta calurosa. Els corredors que m'havien avançat a la primera volta, queien com mosques, i el meu ritme cada vegada era millor, a la pujada em va sortir una tècnica que ni sabia que tingués, "bona técnica" animaven un grup d'espectadors a pocs metres de coronar, i jo a lo Kilian Jornet, mans als genolls i a patejar...

A l'arribada, parant el crono amb 2:05:32, prou bé per mi, però faltat de moooooooolt ritme, potser el sol, potser voler sortir massa fort... no va ser el meu dia, però el genoll, un 10, va respondre quedant-se callat.

http://carlesdomingo.blogspot.com

I després de tants dies, tornada a la competició

Va ser el passat 16 d'agost, quan després de més d'un mes de repòs em vaig tornar a calçar les cales per anar a la cinquena edició de la Marxa amb BTT Boscos de Lloret, organitzada per el Club Ciclista Lloret de Mar.

A la sortida 266 participants intentaven esquivar les primeres calors d'un diumenge d'agost com els que estem vivint enguany, amb un sol que peta de valent. Per davant 22 quilòmetres segons la organització, 27 segons el meu conta-quilòmetres, de pujades i baixades, curtes, tècniques i divertides per els paratges de Sant Pere del bosc.

Després de tants dies, tenia ganes de tornar-hi, però no de donar-ho tot ja que primer volia provar com responia, així que vaig sortir més tranquilet del normal, i per això no vaig poder esquivar els embuts en els primers corriols, després de superar-los vaig enganxar un grupet amb els màsters coneguts de les curses i vaig anar fent. A la primera baixada tècnica, ja us dic jo que una sensació estranya, respecte, i fins i tot una miqueta de por, però que l'empasses i la fas pair quan et llences avall i veus que no ha estat res, suposo que deu ser normal.

Ja avançada la cursa i pujant les últimes pendents positives de la jornada el calor m'estava sufocant, i el meu cos ho notava amb un increment notable de les ppms i una pèssima recuperació del llindar, així que, fins allà vaig arribar, dos pinyons amunt, i acabar de disfrutar del circuit a un ritme més suau. A l'arribada a meta, una sorpresa per part de la organització, una dutxa d'aigua fresqueta acompanyava l'arc d'arribada, realment s'agraïa.

Així doncs, després dels 27 quilòmetres rodant amb 1 hora i 10 minuts entrava a meta el 35 amb una bona sensació d'anar agafant ritme progressivament, el temps dirà...

http://carlesdomingo.blogspot.com

Per fi torno a pedalar

Després d'un mes d'estar tirat al sofà, puc afirmar que he vist tots els quilòmetres que han fet per la tele del Tour de França, m'he convertit en un gran expert en aquesta carrera, no me'n vaig perdre ni un detall, per força, però per fi les coses s'han posat a to, les ferides han cicatritzat sense cap problema, el to muscular ha baixat, el pes ha pujat, però això s'arregla i les coses estan encaminades. No vaig deixar passar ni un dia més dels 30 que em va recomanar el metge, per muntar la bici sobre el rodillo i pedalar 35 minuts per veure quines eren les sensacions. Realment vans er estranyes, perque tants dies sense doblegar del tot el genoll es van fer notar, però res de dolor ni molèsties, així que tot llest per sortir a pedalar l'endemà. De tot això encara no en fa una setmana, ja m'acosto als 300 quilòmetres de bici, he tornat a córrer a peu i he tornat a nedar, i gent, us puc assegurar, que les coses van molt i molt bé! només falta el rodatge, la xispa de la competició i uns quants quilòmetres més per tornar al lloc d'abans, així que, atents tots al blog que aviat hi haurà noves notícies de les meves noves aventures després d'un estiu llarg i aburrit!!